Daphne gnidium L.

NOMS: Matapoll, tell, astruc, herba de poll, matagallina, tintorell. Baladre bord. Castellà: Torvisco, bufalaga, matapollo. Gallego: Trovisco, trovisco-femea, gorreiro, matapulgas. Èuscara: Torbisko. Occità:  Cantaperditz, Erbo dóu cauteri, Garon, Trentaneta. Portuguès: Erva-de-joão-pires. Gorreiro. Lauréola-macha. Trovisco. Francès: Daphné garou, Garou. Italià: Dafne Gnidio. Anglès: Flax-leaved daphne. Spurge Flax. Mediterranean Mezereon. Alemany: Italienischer Seidelbast. Rispenblütiger Seidelbast. Südlicher Seidelbast

Flors de matapoll

SINÒNIMS: Mistralia gnidium (L.) Fourr. ;   Thymelaea gnidium (L.) All.;   Laureola gnidium (L.) Samp. exPereira ;  Daphne paniculata Lam.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Rhamno-Quercion. Quercetum cocciferae. Garrigues, pinars, marges i terres no cultivades de tota la península, fins als mil metres d’altitud. 

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: planta amb les gemmes persistents situades a més de 40cm de terra i a menys de 2 m d'alçada.

Arbust molt ramificat

DESCRIPCIÓ: Arbust perennifoli que pot assolir els metres d’alçada, molt ramificat, amb moltes fulles dirigides cap amunt, com espases per dalt i ben pelat per baix, mostrant les cicatrius de les fulles caigudes. Pot confondre’s amb una Euphorbia (lleterola), però no té làtex.

Les fulles s'amuntonen a la part superior de les tiges

Fulles esparses, un poc coriàcies, entre lineals i lanceolades de marges sencers, mucronades i sense pèls, atenuades amb un curt pecíol.

Floreix a l'estiu i la tardor

Flors en panícules terminals que surten de l’axil·la de les fulles de l’extrem de les branquetes. La flor només té un calze tubulós amb quatre lòbuls petaloides de color crema; no té corol·la. Tetràmeres i hermafrodites. Androceu amb vuit estams. Gineceu amb ovari súper. Floreix d’agost fins l’octubre

El fruit és de la grandària d'un pèsol

Fruit és una xicoteta drupa, roja quan està madura, de la grandària d’un pèsol, amb un pinyolet dins. Les flors i els fruits poden estar presents al mateix temps.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les plantes tòxiques o plantes verinoses són les espècies que contenen en tots els seus òrgans o en algun d’ells, substàncies tòxiques principalment les que afecten els humans o els animals domèstics. Les substàncies tòxiques que contenen les plantes són generalment compostos orgànics o més rarament minerals. La toxicitat es manifesta sovint per la ingestió dels òrgans tòxics de les plantes, però també pot ser per simple contacte. El matapoll és considerat verinós perquè pot produir bombolles en la pell per contacte prolongat.

USOS I PROPIETATS: És tòxica i irritant. L’escorça té un glucòsid, la dafnina i una resina, la mezerina; és inflamatòria, vesicant i porgant dràstic. L’aigua de matapoll s’ha utilitzat per matar polls, formigues, xinxes, etc.

En cosmètica amb les fulles es produeix un ungüent que tinta el pèl de negre i elimina la caspa. Però cal tindre en compte l’efecte irritant i tòxic, per la qual cosa està prohibida la venda de productes derivats. TÒXICA  

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Daphne és l’antic nom del llorer; ve de la nimfa Dafne (Δάφνη Dáphne) que perseguida per Apol·lo va acabar convertida en llorer, pel paregut de les fulles amb les del llorer (Laurus nobilis). El nom de l’espècie, gnidium, al·ludeix a “Gnidus” (en grec antic Κνίδος Knídos), una ciutat de  Creta.

Té una notable capacitat per rebrotar ràpidament després d'un foc.

Des de la prehistòria s’ha emprat com amulet per allunyar els espirits dolents. En el sud de la península s’utilitza contra els conjurs i en Galicia es creu que protegeix contra les bruixes.

Daphne gnidium va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 1: 357–358. 1753.

Família Thymelaeaceae 

Arbutus unedo L

NOMS: Arboç, arbocer, alborçó, cirerer d’arboç, llipoter. Castellà: Madroño, madroñera, albornio. Portuguès: Medronheiro. Gallego: Ambrolo, érvedo, morodeiro.  Èuscara: Gurrbiz, animania. Francès: Arbousier. Arbre aux fraises. Frôle. Olonier. Italià: Albatro corallino. Arbuto. Corbezzolo. Anglès: Arbute Tree. Killarney strawberry Tree. Strawberry-tree. Alemany: Erdbeerbaum. Neerlandès: Aardbeiboom. Aardbeienboom.

Inflorescència d'arbocer

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Quercion ilicis. Garrigues i zones forestals, especialment alzinars, en terres baixes i muntanyes poc elevades. Fins els 1000 metres d’altitud.

Pot assolir els 10 metres d'alçada

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbust, que pot arribar a fer-se arbre de fins 10 metres d’alçada, amb l’escorça vermellosa que es desprèn en làmines quan envelleix. Les branquetes joves, rosades, tenen pèls glandulosos.

Fulles amb el marge lleugerament dentat

Fulles alternes, lanceolades, acuminades i base atenuada, sense pèl i amb el marge lleugerament dentat; pecíol curt i rosat. Les fulles es tornen rogenques a l’hivern. 

Flor en forma de perolet invertit, típica de les ericàcies

Flors agrupades en panícules terminals bracteades i pèndules, hermafrodites, pentàmeres, blanques, rosades o verdoses en forma de campaneta o de perolet invertit (urceolada) que penja cap avall, amb cinc dents a l’àpex cargolats cap a fora. Calze amb cinc sèpals soldats a la base. Androceu amb 10 estams de filament pilós. Gineceu d’ovari súper amb estigma capitat. Floreix entre la tardor i l’hivern 

Els fruits són els arboços, baies dolces, comestibles

Fruits són baies esfèriques, vermelles quan són madures i comestibles: els arboços. Són carnosos i groguencs per dins i granulosos, amb papi-les còniques i aspres per fora que va passant del verd al groc, al taronja i finalment al roig. Tenen un 20% de sucre i certa quantitat d’alcohol.

USOS I PROPIETATS: Amb els arboços es preparava una beguda pareguda a la sidra, i també vinagre casolà. A algunes zones del Mediterrani es fa una salsa per acompanyar carn de caça. També se’n pot fer melmelada o confitura, fàcils de preparar, que són molt populars a Itàlia i a Còrsega. A l’Algarve és típic el licor d’arboç.

Manté el colorit dels fruits tot l'hivern

Fruits i fulles tenen propietats antiinflamatòries, antireumàtiques i diürètiques. Les fulles tenen tanins i s’usen com astringents contra diarrees i disenteries; en infusió és diürètic i antisèptic de les vies urinàries.

Les arrels eren tan apreciades, per a fer carbó, com la carrasca. La seua fusta, dura, pesada i de consistència homogènia, és adequada per a tallar-la, per a torneria i ebenisteria.

En jardineria és molt apreciat pel verdor lluent del fullatge persistent, les flors i els fruits colorits, que mantenen el color durant tot l’hivern. És fàcil de reproduir per llavors, separant-les de la polpa, durant el mes de novembre i sembrant-les a l’ombra i en terra fèrtil. En unes 4-6 setmanes germinaran i sortiran les plantetes. 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Arbutus és l’antic nom llatí de l’arbocer, probablement derivat de “arbor” arbre.  L’epítet específic unedo ve del llatí “edo”, menjar, i del numeral “unus”, és a dir, menjar un només, per la fama que tenen els fruits d’emborratxar i donar mal de cap, ja que contenen etanol i un alcaloide tòxic, l’arbutina.

Els fruits tarden un any a madurar, per la qual cosa coexisteixen amb les flors de l’any següent.

Segons la mitologia grega el primer arbocer va brotar de la sang del gegant Gerió, mort per Hèrcules en el desè treball.  

Els romans l’utilitzaven l’arbocer, arbre consagrat a la nimfa Cardea,  als funerals perquè era el símbol de la immortalitat. Quan s’invocava a Cardea, s’usava una vareta d’arbocer per a fer tres tocs a les portes i els portals de les cases per esvair els mals.

Al Magreb és un arbre beneit que espanta maleficis i protegeix de tota desgràcia. També els berbers el planten a la porta de les cases i les branques amb fruits són utilitzades per espantar mals i dimonis. 

Família Ericaceae

Globularia alypum L.

NOMS: Foixarda, Saullada, saullà, segullada, coroneta blava, corona de frare, botja, cossiada, fuixarda, pixina, ullastró. Occità: Bèc de passeron, Galineta, Sene bastard, Èrba terrible. Cast. Corona de rey, cebollada, coronilla de fraile, siemprejunta, álipo. Eusk. Fraide-buru, Fraile-burua, Koroatxoa. Italià: Vedovella cespugliosa. Francès: Globulaire buissonnante, Turbith. Anglès: Crown friar shrubby globularia. Alemany: Dreizähnige Kugelblume. Holandés: Drietandkogelbloem. Grec: Τσουράκι. Στουρέκι. Αλληλούϊα .

Capítols de foixarda

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Rosmarino-Ericion. Boscos aclarits i garrigues seques, brolles assolellades i al sotabosc dels pinars. Sobre sòl calcari fins als mil metres d’altura. 

 Planta al camp

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: planta llenyosa en les quals els brots de reemplaç estan per damunt dels 2-5 dm del nivell del sòl.

DESCRIPCIÓ: És un matoll perenne molt ramificat que pot arribar als 60 cm d’alçada

 Fulles lanceolades de marge enter

Fulles perennes de pecíol curt, lanceolades, coriàcies, de marge sencer, acabades en una punteta que punxa (mucronades)

 Flor

Flors de corol·la bilabiada, reunides en capítols solitaris  en forma de botó de fins 2,5 cm de diàmetre de color blau inconfusible. Bràctees que destaquen, imbricades i escarioses (prims i semitransparents com les escates). Floreix a la tardor i l’hivern 

 Fruit

El fruit és un xicotet aqueni rodejat pel calze persistent.

USOS I PROPIETATS: Té un glucòsid, la globularina, àcid globularitànic, àcid cinàmic, manita, un colorant (globulariacitrina)

La  globularina és un purgant fort i laxant a dosis baixes. També és estimulant del sistema nerviós central.
En medicina tradicional s'empren les fulles com a hipotensores, antiinflamatòries i cicatritzants.
És porgant, antirreumàtica, antigotosa i antidiabètica. També s’utilitza contra l’acides de l’estómac.
En Andalusia les arrels bullides s’empren com un potent diürètic, per eliminar toxines de la sang i grans de la cara.

Precaució: Pot produir còlics intestinals, diarrees i vòmits.

El color de les flors és inconfusible

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: el nom del gènere Globularia, procedeix del llatí globus, que significa globus o bola, al•ludint a la forma esfèrica de les plantes d’aquest gènere.
Segons diu Pius Font i Quer en “El Dioscórides renovado”, l’epítet específic alypum ve del grec alypon amb el que els grecs nomenaven una planta que, curiosament, no respon a la descripció d’aquesta globularia.
Tota la superfície foliar és coberta de porus per on la planta secreta sals de calci. 

Globularia alypum va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 95. 1753.

Família Globulariaceae (Plantaginaceae)         

Smilax aspera L.

NOMS: Aritja, arítjol, eura del diable, matavelles, sarsaparrella, banya de bou. Cast: Zarzaparrilla, zarza morisca, uva de perro. Gall: salsaparrilha, legacao, alagacao, recama. Vasc: Latx, endalarr, endollar, arkasats. Italià: Salsapariglia. Stracciabrache. Francés: Salsepareille. Salsepareille d'Europe. Anglés: Common Smilax. Salsaparilla. Alemany: Rauher Smilax. Stechwinde. Sarsaparilla. Holandés: Steekwinde

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Enfilada per parets, roques, bardisses, arbres i arbusts.

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides..

DESCRIPCIÓ: Planta dioica, és a dir, que hi ha peus mascles i peus femelles. És una liana perenne, enfiladissa, que se’n apuja als arbres amb els circells. Té un rizoma subterrani molt potent i ramificat, que pot tindre alguns metres.  Les branques són fines i amb espines.

 Fulles i fruits

Les fulles, alternes, són coriàcies, sense pèls de forma variable però el més corrent és que tinguen forma acorada, de vegades amb espinetes al marge però sempre amb les orelles basals arrodonides. Nerviació reticulada, el que és atípic en les monocotiledònies. El pecíol també té espines i dos circells en la base.

 Fulla i circell

Dels mateixos nusos on naixen les fulles, a la base del pecíol, surten els circells, de dos en dos, amb els quals s’agafa per a trepar. 

 Flor masculina

Les flors són xicotetes, amb sis pètals color crema. S’agrupen en umbel·les que pengen d’un peduncle. Les masculines amb sis estams lliures i les femenines amb un pistil ovoide amb tres estigmes sèssils. Floreix a finals de l’estiu.

 Flor femenina

El fruit és una baia redona de la grandària d’un pèsol, roig obscur o negre, que formen un raïm 

 Fruit

USOS I PROPIETATS: D’Amèrica va vindre la moda de consumir la “zarzaparrila”, que ja utilitzaven els natius, per a sanar la sífilis i purificar la sang. El rizoma, en infusió, és sudorífic i diürètic. Disminueix el nivell de colesterol en sang. El Dioscórides li adjudica propietats contra els verins. Però els experts desaconsellen el seu ús perquè no estan provades les seues indicacions terapèutiques.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Smilax ve del grec σμιλαξ smilax, nom utilitzat pels autors antics per designar plantes molt diferents. En els escriptors llatins Plini i Ovidi el nom s'utilitzava per a diverses plantes enfiladisses espinoses. L’epítet específic aspera ve del llatí “asper-a-um” que fa referència al tacte aspre o rugós.

Els noms catalans d’Arítjol, aritja o arínjol venen de l’àrab “arix” que significa parra. El nom castellà, zarzaparrilla, ve de “zarza” per les espines i “parrilla” per trepar com una parra i tindre els fruits semblants a les parres salvatges.

La “zarzaparrilla” s’anomena a una beguda refrescant que s’obté de les arrels de la planta. És una beguda molt antiga d’origen espanyol i semblant a la Coca-Cola. Abans que arribara la Coca Cola al nostre país, la sarsa triomfava, entre altres, amb la marca coneguda com a Zarzaparrilla 1001, "el cap i cua de la simpatia espanyola".

En les historietes originals dels “Barrufets” la sarsaparrella és el seu menjar preferit. Es mengen les fulles crues a mossos.

Smilax aspera va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 1028–1029. 1753

Família: Antigament incloses en la família de les liliàcies, actualment hom separa les esmilacàcies per alguns caràcters foliars i, especialment, per ser plantes dioiques.

Família Smilacaceae, Gènere Smilax