Lippia triphylla (L'Hér.) O. Kuntze

NOMS: Herballuïsa, Marialluïsa.  Castellà: Hierba luisa. Hierbaluisa. Luisa. Marialuisa. Gallego: Herba luisa. Occità: Limoneta. Portuguès: Bela aloísia, Verbena cidrada. Pessegueiro-inglés. Francés: Verbaine odorante, citronelle. Anglès: Vervain, lemon vervain, herb louisa

Inflorescència d'Herba Lluïsa

SINÒNIMS: Aloysia citriodora Palau;  Lippia citriodora Kunth.

DISTRIBUCIÓ: Neotropical: El Neotròpic o regió neotropical inclou boscos tropicals (selva humida tropical i subtropical) més grans que qualsevol altra zona. S’estén des del sud de Mèxic, per Amèrica Central, nord d?Amèrica del sud, fins a Brasil, amb la immensa selva del Amazones. 

HÀBITAT:  Cultivada com a medicinal i ornamental en horts i jardins.

FORMA VITAL: Macrofaneròfit:  Tenen les gemmes persistents situades a més de 2 m d'altura.

DESCRIPCIÓ: Arbust caducifoli de entre 3 i 7 metres d’alçada, tot i que a les nostres terres no sol passar dels 2,5 metres, de tiges llenyoses, ramificades i amb pèls simples. El seu aroma intens, paregut a la llimona, és inconfusible

Verticils de tres fulles

Fulles lanceolades d’uns 8 cm de llargària, agrupades en verticils de tres fulles (de vegades quatre), amb el marge enter o poc dentat i pecíol molt curt. Pel revers poden veure’s les glàndules oloroses que desprenen un fort olor a llimona.  

  

Flors tetràmeres

Flors petites de color lila suau per fora i blanques per dins, agrupades en inflorescències en panícules laxes a les summitats de les tiges. Calze tubular, amb la gola lleugerament inclinada, amb quatre dents triangulars pubescents. Corol·la formada per un tub acabat en quatre lòbuls formant dos llavis, els inferiors majors, amb glàndules. Androceu didínam, amb estams inserits al tub de la corol·la, dos més llargs amb les anteres un poc exsertes. Gineceu pilós amb curt estil i estigma bífid. Floreix a finals de primavera i l’estiu.

Dins el calze persistent es gesta el fruit

Fruit en esquizocarp que es divideix en dos núcules amb una llavor.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les plantes necessiten, en general, llum per realitzar la fotosíntesi i poder viure, però hi ha algunes que, com l’herballuïsa, tenen aquest requeriment més elevat, i aleshores diguem que és una planta fotòfila, és a dir, que viu amb condicions d’elevada lluminositat

USOS I PROPIETATS: És una excel·lent planta digestiva, molt apreciada en els casos de digestions pesades, ja que tonifica l’aparell digestiu i disminueix les flatulències. També és tranquil·litzant, bona en casos d’estrès, d’hipocondria i d’insomni. Fins i tot és adequada en bronquitis i en alguns tipus de tos, per les seves propietats analgèsiques i desinfectants.

Les fulles seques i picades s’utilitzen per marinar, per amanir i en salses, per a donar un toc aromàtic de cítric. També serveix la infusió, a l’estiu, per a preparar sorbets, o també, a la infusió freda se li pot afegir un rajolí de ginebra o d’un altre licor.

Se n’ha extret una essència de virtuts terapèutiques i les parts florides s’han utilitzat en perfumeria i cosmètica. També en jardineria com ornamental.

Inflorescències en panícules laxes

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Lippia fa honor a Auguste Lippi, metge francès que va estudiar la flora de l’Alt Egipte i del Sudan, per encàrrec de Lluís XIV, on va descobrir varies espècies, entre elles algunes Lippia.

El nom específic triphylla deriva del grec “τρεις treis” tres, i de “φύλλον phýllon” fulla, en referència a que les fulles s’apleguen de tres en tres.

El nom Lluïsa o Maria Lluïsa, li ve perquè la planta va ser introduïda a Espanya durant el regnat de Carles IV, i la seua esposa, Maria Lluïsa de Parma, estava de moda. El nom del gènere Aloysia, també és en honor a l'esposa del rei Carles IV d'Espanya.

Va ser introduïda a Europa des d’Amèrica del Sud a finals del segle XVIII per exploradors espanyols. A l’Anglaterra victoriana va tindre un gran èxit pel persistent perfum fresc a llimona.

Als horts de la il·lustració valenciana es van implantar també moltes espècies vingudes d’Amèrica, Sud-àfrica, el sud-est asiàtic i d’altres nous territoris d’ultramar. Així, les fulles bullides de la marialluïsa eren emprades per combatre el mal de panxa, al temps que s’aprofitaven les seves propietats tranquil·litzants i es gaudia del seu aroma inconfusible.

Aloysia citriodora va ser descrita per Antonio Palau y Verdera i publicada en Parte práctica de Botánica 1: 768. 1784.

Família Verbenaceae 

Mantisalca salmantica (L.) Briq. & Cavillier

NOMS: Herba escombrera, raspallera, granera, cabeçuda, baleja.  Castellà: Cabezuela, alcabota, hierba de escobas, escobones, barredera, escobillas, algarabía, baleo macho. Èuscara: Buruiska txillarr, umanzelorri, igurrki. Italià: Fiordaliso di Salamanca. Francès: Centaurée de salamanque. Anglès: Dagger flower

Capítols terminals solitaris

SINÒNIMS: Centaurea Salmantica L.; Microlonchus salmanticus (L.) DC,

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brometalia. Hordeion leporini. En marges, erms i vores de camins, entre 200 m i 1500 m d’altitud, sobre sòls bàsics.

Tigues erectes llargues i primes

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ:  Planta bianual que pot arribar als dos metres d’alçada. El primer any fa una roseta de fulles peludes força dividides, i al segon any creixen les tiges anguloses i amb estries, erectes, llargues i verdes, ramificades des de la base, fines però resistents.

Les fulles poden tindre dents punxegudes

Fulles inferiors oblongues i lobulades, les superiors linear-lanceolades o oblongues, amb el marge un poc dentat, mentre que les de l’extrem superior són linears i poden ser enteres o amb dents punxegudes.

Flòsculs tubulars

Flors al final de les tiges, en capítols solitaris, ovoide, d’uns 2,5 cm de diàmetre, molt estret a l’àpex, amb involucre d’escates imbricades, sense pèls, que acaba en una espineta obscura molt curta; les flors són tubulars, hermafrodites, i tenen un color rosat violaci; Floreix a l’estiu, de juny fins l’agost.

Fruit en aqueni

Fruits  en aqueni d’uns 2-3 mm de color marró fosc amb costelles longitudinals, amb un curt vil·là d’escates punxegudes i blanquinoses

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les fulles surten dels nusos de la tija; de vegades les fulles que porten flors en l’axil·la són diferents, més menudes i s’anomenen bràctees; si es redueix la distància entre nusos a cero les flors s’amuntonen i la rama floral s’eixampla; en aquest cas la inflorescència és un capítol (el que pareix una sola flor en una composta) i les bràctees formen l’involucre (el que aparentment és el calze de les compostes) que forma el receptacle que protegeix les flors.

Bràctees involucrals amb l'àpex obscur i una petita espina

USOS I PROPIETATS: Amb aquesta planta es feien graneres, com molts dels seus noms populars suggereixen, per netejar l’era quan batien el blat, els forns, etc. Amb les plantes de gran port es feien les graneres de la millor qualitat.

Des d’antic s’ha utilitzat per abaixar el sucre en la sang.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Mantisalca és un anagrama de “salmantico” de Salamanca, la ciutat de Castella-Lleó on aquesta espècie està molt escampada.

El nom específic salmantica és un epítet geogràfic que incideix en la mateixa ciutat de Salamanca, doncs “Salmantica” era l’antic nom de Salamanca.

A la nit de Sant Joan s’enrotllava amb un paper on s’havia escrit el nom del xic que volies i es posava a sota del coixí, i si a l’endemà havia florit volia dir que el xic et volia.

Mantisalca salmantica va ser descrita per John Isaac Briquet & François Georges Cavillier i publicada en Archives des Sciences Physiques et Naturelles, Genève, vol.12: 111, 1930.

Basònim: Centaurea salmantica L., Sp. Pl., 2: 918, 1753[1]

Família Compositae (Asteraceae)