Ulex parviflorus Pourr.

NOMS: Aliaga, argelaga, gatosa, argilaga, anfilaga. Occità: Argelat, gadós. Cast.  Aliaga morisca, tojo, árgoma. Francés: Ajonc. Anglés Gorse, Small flowered. Alemany: südliche Stechginster.

Flors papilionàcies d'argelaga

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Rosmarinetalia, Lavanduletalia stoechadis. És un arbust termòfil de garrigues, pinars  i llocs oberts, de preferència calcària. Fins els mil metres d’altitud.

Les flors grogues donen color a la muntanya a l'hivern

FORMA VITAL: Nanofaneròfit:  segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, és un faneròfit (planta amb les gemmes perdurants sempre a més de 40 cm del sòl) amb les gemmes persistents situades a menys de 2 m d'alçada. És a dir, les gemmes entre 40 cm i 2 m.

DESCRIPCIÓ:  Arbust molt espinós que dona color a l’hivern amb les seues flors grogues. Densament ramificat, de color verd viu, amb espines que neixen de les axil·les de les fulles però que cobreixen fins la base del tronc. Por arribar als dos metres d’alçada.

Fil·lodis espinosos característics de l'argelaga

Fulles petites i acabades en una punta fina, sovint transformades en fil·lodis espinosos. 

Flor papilionàcia. Vegeu un sèpal ala part inferior

Flors hermafrodites, amb cinc peces, zigomorfes. Calze amb pèls, de color groc, format per dos segments persistents separats fins la base. Corol·la papilionàcia de color groc. Deu estams soldats formant un tub. Ovari súper amb un  sol estil acabat en un estigma.

Llegum semicoberta pels sèpals persistents

 Fruits en forma de llegum amb pèls que conté d’una a tres llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Un fil·lodi és un pecíol dilatat en forma de làmina (en aquest cas en forma d’espina) que substitueix el limbe de la fulla.

Vista lateral de la flor

USOS I PROPIETATS:  D’antic es lligaven argilagues fent un feix compacte i es desplaçava amunt i avall per la xemeneia per llevar el sollim, la sutja, del fumeral. 

L’argelaga seca és estimada per a encendre foc, perquè tenen gran combustibilitat (foc d’argelaga, foc de rialla), així com per alimentar els forns de pa i els teulars; recorda Manuel Vicent en Contra Paradís ”… l’aroma de muntanya que en el forn s’establia quan cremaven les argelagues.”

També era útil per a la matança del porc, al qual socarraven la pell i els pèls amb argelagues seques enceses.
Amb argelagues es formaven barreres per protegir cultius i es posaven damunt de les parets dels corrals per evitar que entraren les raboses.  

Té propietats com tònic cardíac, expectorant, antiinflamatori, analgèsic, antimigranyós, protector hepàtic . Està indicat en congestions respiratòries, migranyes, dolors musculars, trastorns hepàtics i intoxicacions.

Branqueta densament florida

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Plini emprava el nom “ulex, –icis” per designar arbusts del gènere Erica, els brucs. Però Linné va  donar aquest nom a l’actual gènere d’una família diferent, per algun motiu que desconeguem. L’epítet específic parviflorus deriva de "párvus"  petit, i de "flos” flor, és a dir, flor petita.  
Aquesta planta té a les arrels uns bacteris amb la capacitat de fixar el nitrogen de l’atmosfera al terra, per la qual cosa s’utilitza per recuperar llocs degradats, especialment, per la seua rusticitat, en pendents pronunciades amb molta exposició al sol. A  la seua ombra es desenvolupen les carrasques.

Hi ha un àcar, Eriophyes genistae, que cobreix els borrons i les fulles de les argelagues d’una pilositat blanquinosa.

Família Leguminosae (Fabaceae)

Subscriu-t’hi al canal Menuda Natura de YouTube en https://www.youtube.com/channel/UCpDRmib7EGEngZGMHaCc52A