Pinus halepensis Miller

NOMS: Pi blanc, pi bord, pi garriguenc, pi nas, pi melic, pi sapí, sapina.  Cast. Pino albar, pino carrasco, pinarro, pinasa, pino blanco, pino borde, pino de alepo, pino de halepo, pino real. Basc: alepo pinua. Francés: Pin d’Alep, Pin blanc de Provence. Anglés: Aleppo Pine. Alemany: Aleppo-Kiefer

Pinya en formació

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Oleo-Ceratonion, Rosmarino-Ericion. Boscs xeròfils clars i brolles; ressiteix molt bé la sequera. Fins els 1200 metre d’altitud

FORMA VITAL: Macrofaneròfit: faneròfits que tenen les gemmes persistents situades a més de 2 m d'altura. 

Pi jove amb capçada cònica, a l'esquerra, i exemplar madur de formes arrodonides, a la dreta.

DESCRIPCIÓ:  Arbre monoic (flors masculines i femenines al mateix arbre) d’escorça blanquinosa amb escletxes rogenques. La capçada és cònica als exemplars joves i arrodonida al més vells que poden arribar als 20 metres d’alçada. 

Fulles aciculars i en parelles

Fulles perennes, aciculars, curtes (6-10 cm) i estretes (fins un mil·límetre) flexibles i en fascicles de dos, de color verd clar, unides a l’extrem inferior per una petita beina (braquiblast). 

Estròbil femení amb les escates que formaran la pinya.

Flors masculines agrupades en gran número, en cons allargats portadors dels sacs pol·línics. Les flors femenines s’agrupen en un con violaci del qual sortiran les pinyes. Floreix de febrer a l’abril. 

Estròbils masculins portadors de gran quantital de pol·len

Fruit en pinyes còniques allargades de color rogenc, un poc asimètriques, amb un gros peduncle corbat vers la branca que les sosté; tarda dos anys a madurar i obrir-se per deixar caure dos llavors, amb un ala allargada, per cada escata, que alimenten a petits mamífers. Les pinyes obertes resten a l’arbre durant bastants anys. 

Les pinyes obertes romanen anys a l'arbre.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els pins són, de les gimnospermes, un dels gèneres d’organització més primitiva. La pol·linització és anemòfila, és a dir, és el vent qui s’encarrega de disseminar i transportar a grans distàncies les enormes quantitats de pol·len que produeixen els petits, però nombrosos, estròbils masculins.

USOS I PROPIETATS: anticatarral, antiedematós, antibronquític, expectorant i la resina és antiberrugosa.

De la seua fusta dura i de densitat mitjana es fan caixes d’embalatge, taulers, mobles i s’empra en la construcció i, abans, per a fer les travesses. De l’escorça s’obtenen productes per adobar les pells.

Amb la resina es fa l’oli de trementina. També la resina s’empra per a evitar que el vi es faça agre, empalustrant l’interior de les barriques i els suros de les botelles amb la resina.

Les fulles i l’escorça són tintoreres i tinten de color bru groguenc.

Se li atribueixen propietats afrodisíaques a les llavors mesclades amb mel i preses en dejú. 

Cada una de les escates de la pinya té una llavor alada

SABIES QUE... El gènere Pinus rep aquest nom perquè ja l’utilitzaven els romans per designar al pi, però pareix que deriva del celta “pyn” que significa cap, o muntanya. L’epítet específic “halepensis” procedeix de la ciutat síria d’Alep, un dels centres comercials més importants de l’antiguitat.

És l’arbre més característic de les terres baixes mediterrànies i pot formar grans masses forestals des del nivell del mar fins els mil metres d’altitud, especialment als terrenys calcaris i secs.

La seua expansió ha sigut afavorida per l’acció de l’home que ha degradat zones d’alzina i ha mamprès repoblacions massives amb aquest pi.

Crema fàcilment, al mateix temps que les llavors resisteixen l’efecte del foc i germinen després de l’incendi, per la qual cosa desplacen altres espècies.

A la mitologia grega el pi s’associa al déu Pan, déu dels pastors, dels ramats i de la fertilitat.

Família Pinaceae