Cistus clusii Dunal

NOMS: Esteperol. Esteperola vera. Matafoc. Romaní mascle. Colgafocs. Matagall. flor de monja.Romerola. socarrell. Giragolles. Socarraculs. Ajocasapes.  Castellà : Romero macho. Jaguarzo. Quiebraollas. Romarina. Tamarilla.  Anglés: Male rosemary.

Flors d'esteperol, blanques amb la ungla groga

SINÒNIMS: Cistus libanotis L.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental. Només es troba a l'est de la península Ibèrica, el Magrib Calàbria i Sicília

HÀBITAT: Rosmarino-Ericion.  Terrenys calcaris o gipsífers, en ambients on habita el pi i la carrasca en fase de degradació. Fins els 1100 metres d’altitud.

Arbust perennifoli de fins un metre d'alçada.

FORMA VITAL: Nanofaneròfit:  segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a menys de 2 m d'alçada. És a dir, que mantenen les gemmes entre 40 cm i els dos metres.

DESCRIPCIÓ:  Arbust perennifoli molt ramificat amb tiges erectes, de fins un metre d’alçada, amb les noves branques cobertes de pèls.

Les fulles són molt semblants a les del romer però sense aroma

Fulles oposades, sèssils, linears i estretes, paregudes a les del romer però sense aroma, amb el marge enrotllat cap endins (revolut) i el revers tomentós. Només tenen un nervi ample i ben marcat.

Observeu l'estil curt amb l'estigma capitat

Flors en cima umbel·liforme. Flors hermafrodites, grans, de 2 a 3 cm de diàmetre. Bràctees caduques a les cimes. Calze amb tres sèpals ovalats. Pètals blancs, lliures, amb la ungla groga. Nombrosos estams. Estil curt amb estigma capitat i cinc lòbuls.  Floreix de març a juny.

Ací podeu veure els tres sèpals del calze.

Fruit en càpsula ovoide que s’obri (dehiscent) en cinc valves, projectant les llavors a petita distància.

Càpsules obertes que ja han deixat caure les llavors

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les estepes estan molt adaptades al clima mediterrani d'estiu eixut, ja que presenten les rels superficials i les fulles blanes que es poden marcir reversiblement. Les plantes que tenen aquesta propietat s’anomenen malacofil·les.

USOS I PROPIETATS:  S'ha utilitzat com a combustible i en jardineria.

En medicina natural com a antiinflamatòria, antireumàtic, antisèptic i vulnerari. Contra refredats i grips.

La seua decocció, junt al romer i amb vi, enforteix el cabell i prevé la caiguda.  

 SABIES QUE... El nom del gènere Cistus ve del nom que rebien diverses espècies d’aquest gènere a l’antiga Grècia. Altres autors, però, relacionen l’epítet amb la parula grega kíste, que significa caixa o cistella.

L’epítet específic, clusii deriva del nom del botànic francés Charles de l’Escluse, en llatí Carolus Clusius, autor, entre d’altres, d’una flora espanyola (rariorum aliquota Stirpium per Hispania observatarum Historia), i que va morir en 1609 a Leiden (Països Baixos). 

Observacions: Al nostre territori trobem la subespècie clusii . Altra subespècie,  la subsp. multiflorus, es troba a les Illes Balears.

Família Cistaceae

Subscriu-t’hi al canal Menuda Natura de YouTube en https://www.youtube.com/channel/UCpDRmib7EGEngZGMHaCc52A

Aphyllanthes monspeliensis L.

NOMS: Jonça. Jonsa. Clavellina. Llonsa. Pà de cuent. Occità: Blavet, Bragalon, Bregaloun, Dragon, Giussa Cast. Chunqueta. Chunza. Junquillo azul. Juncia. Falso junquillo.  Azulita.  Francès: Aphyllanthe de montpellier, Oeillet bleu de montpellier.  Anglès: Blue aphyllanthes.  Alemany: Binsenlilie.

Flor de jonça formada per dos verticils de tres sèpals

SINÒNIMS: Aphyllanthes monspeliensium Vill. ; Aphyllanthes juncea Salisb.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Aphyllantion. Quercetea ilicis. Ononido-Rosmarinetea. Brolles, garrigues, prats secs, pedregars assolellats, sobre sòl calcari, fins els 1500 metres d’altitud.

Tofa florida de jonça

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: són aquelles plantes que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes herbàcies renoven la part aèria cada any, ja que no la conserven durant l'època desfavorable.

Les tiges tenen forma de petits joncs

DESCRIPCIÓ:  Planta amb una tija horitzontal subterrània amb aspecte d'arrel (rizomatosa), que en la part aèria forma feixos  espessos de tiges (tofes) d’un verd grisenc amb aspecte de jonc (junciformes) de fins dos pams d’alçada.

Fulla embeinadora i escariosa

Fulles reduïdes a unes beines basals escarioses per la qual cosa són les tiges les encarregades de realitzar la fotosíntesi. 

Observeu les bràctees florals que semblen un calze

Flors terminals, agrupades en glomèruls amb una a tres flors de color blavós. Al voltant de les flors es formen bràctees. Flors trímeres, hermafrodites, amb dos verticils de tres tèpals lliures cadascun. Sis estams. Ovari súper amb tres lòculs. Floreix en primavera i principis d’estiu.

La càsula queda envolta per les bràctees

Fruit en càpsula dehiscent a l’interior de l’involucre

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Un meristema en les plantes verdes, és un teixit biològic constituït per cèl·lules indiferenciades o poc diferenciades, que forment una zona de creixement on tenen lloc les divisions cel·lulars (mitosi). És l'únic teixit vegetal capaç de crear noves cèl·lules i, per tant, és essencial pel desenvolupament dels vegetals.

Els meristemes primaris asseguren el creixement de la planta en llargada, al nivell de la tija, de les fulles o de les arrels, i els meristemes secundaris són els responsables del creixement en diàmetre dels òrgans de certes plantes com el tronc.

Sis estams i un ovari súper

USOS I PROPIETATS: Comestible o usos alimentaris com farratge per als animals.

Ornamental.  Medicinal. Tòxica. Usos simbòlics.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Aphyllanthes ve del llatí “aphilla” que significa sense fulles, doncs aquesta espècie ha reduït les fulles a beines i realitza la funció clorofíl·lica mitjançant les tiges verdes. El nom de l’espècie  monspeliensis procedeix dels botànics de Montpeller. Varies espècies porten aquest epítet específic per aquesta raó.

Es tracta de un gènere monoespecífic, és a dir, només hi ha una espècie.

La flor de la jonça té un gust dolç que la fa comestible.

Aphyllanthes monspeliensis va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 294. 1753.

Família Liliaceae (Asparagaceae)

Hypericum perforatum L.

NOMS:  Herba de Sant Joan. Herba foradada. Pericó. Pericó groc. Tresflorina vera. Herba de cop. Inflabous. Occità: Erbo de sant jan, Trescalan, Trescalan jaune, Trisgalan, Èrba de sant joan, Èrba do toneire.  Cast. Corazoncillo. Hierba de San Juan. Hipérico. Hierba de las heridas. Hierba militar. Basc. Asiki belarra. Bioztxua. Espai bedarra. Likurusma. Milazoula. Santio belarra. Gall. Abeloura. Herba das feridas. Herba de cop. Herba de san Xoán. Hipericón. Pericón. Port. Erva de sao Joao. Hipericao. Milfurada. Francés: Millepertuis à feuilles étroites. Chasse-diable.  Italià: Cacciadiavoli, Erba di San Giovanni, Iperico. Anglés: Hardhay, St. John's Wort. Alemany: Hartheu, Johanniskraut

Flor inconfusible de pericó groc

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Brachypodion phoenicoidis. Vores de camins, camps, herbassars

El fort color groc de les flors fà que siga una planta cridanera

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: plantes que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes herbàcies renoven la part aèria cada any, ja que no la conserven durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ:  Herba perenne amb tiges proveïdes de glàndules negres, de fins seixanta centímetres d’alçada.

Fulles oposades amb nombroses glàndulestranslúcides i negres

Fulles oposades, el·líptiques, sense pecíol amb glàndules translúcides visibles a contrallum i glàndules negres al marge. Bràctees lanceolades sense glàndules negres.

Pètals bordejats de glàndules negres. Observeu els tres estils

Flors en panícula en forma de corimbe, hermafrodites amb cinc peces per verticil (pentàmeres). Calze amb cinc sèpals aguts. Corol·la amb cinc pètals lliures, d’un groc viu, asimètrics i bordejats de glàndules negres . Nombrosos estams i anteres grogues amb un puntet negre. Ovari súper, un pistil amb tres estils. Floreix d’abril a octubre.

Càpsules amb el calze persistent i coronades pels tres estils

Fruit  en càpsula que s’obri en valves

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: el pericó té glàndules translúcides que segreguen olis essencials a les fulles i altres glàndules opaques de color negre pel marge dels pètals i de les fulles i al llarg de les tiges. 

Detall d'una fulla mostrant les glàndules que aparenten foradets

USOS I PROPIETATS: Les virtuts del pericó groc són innumerables. Cura les cremades, mitiga el dolor que produeixen i  afavoreixen la recuperació epidèrmica. Les summitats florides s’han emprat com cicatritzants i antisèptiques, pel contingut en olis essencials. S’anomena herba dels colps perquè disminueix les inflamacions que produeixen els colps. Però, a més, són digestives, antigangrenoses, antiinflamatòries, antiequimòtiques, antipiròtiques, antidepresives, relaxants, sedants i antiartròsiques.

Les glàndules negres contenen hipericina, un derivat polifenòlic que actua com pigment fotosensibilitzador i provoca inflamacions cutànies en animals de pèl blanc (corders, cavalls, etc.) quan s’exposen al sol.

La Agència Espanyola del Medicament adverteix que els productes que tenen Pericó groc poden interaccionar amb distints medicaments. 

Des d'antic s'han apreciat les nombroses virtuts medicinalsdel pericó groc

SABIES QUE... segons Linneo el nom del gènere Hypericum procedeix del grec hypér que significa sobre, i de eikon, -ónos que significa imatge, és a dir, que està per damunt de tot el imaginar-se puga, per la gran reputació que té com planta medicinal.

Es diu perforatum perquè les glàndules translúcides d'oli situades a les fulles i als sèpals donen a la planta l’aspecte d’estar perforada. Anteriorment es creia que el nom feia referència a la propietat que se li atribuïa de fer fugir als esperits dolents i a les aparicions, doncs, a l’Edat Mitjana es cremava en les cases en quals es creia que hi havia entrat el Dimoni, fins a tal punt que era coneguda com Fuga daemonium (espantadimonis).

En la cultura celta, es deia que les fades dolentes, els follets i mags de males intencions no entrarien mai en una casa on les seves finestres estiguessin protegides per ramets d'aquesta planta.

Es diu que cura la melancolia i atrau l'amor.

Per sant Joan està en plena floració, per això d’alguns noms populars.

És una espècie molt variable i potser s'originà per hibridogènesi. Comprèn tres varietats als Països Catalans: la var. microphyllum, la var. angustifolium (comuna a la regió mediterrània) i la var. perforatum.

Família Guttiferae (Hypericaceae)

Viburnum tinus L.

NOMS: Sauquet. Marfull. Llorer bord. Oriola. Picabaralles. Santjoanera. Viburn. Ambroser.  Castellà:  Durillo. Barbadija. Duraznillo. Sanquillo. Tino. Betatana. Laurentina. Èuscara. Gogortxu. Pipa-kirten. Zuandor.  Portuguès. Alfena. Folhada. Laurestim. Francés: Fatamot. Laurier tin. Viorne tin. Italià: Lagro salvatico. Lauro tino. Lentaggine.  Anglés. Laurustinus. Alemany: Laurustinus. 

Flor de marfull

SINÒNIMS: Viburnum lauriforme Lam

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània septentrional

HÀBITAT: Viburno-Quercetum ilicis. Màquies i boscos d’alzinars, en llocs ombrívols i humits, fins els mil metres d’altitud. 

Arbust perennifoli  que pot prendre la forma d'un petit arbret

FORMA VITAL: Macrofaneròfit: Plantes que tenen les gemmes persistents situades a més de 2 m d'altura

DESCRIPCIÓ:  Arbust de que manté la fulla tot l’any (perennifoli) i que pot arribar a fer-se com un petit arbre de fins tres metres d’alçada. Tiges ramificades des de la base.

El marge de les fulles està cobert de pèls suaus

Fulles perennes, oposades o en verticils de tres, amb rabet (pecíol) ovades o el·líptiques, dures i lluentes per l’anvers, amb el marge sencer i amb pèls suaus.

Petites flors blanques amb els sèpals soldats a la corol·la

Flors petites agrupades en inflorescències compostes per corimbes que semblen umbel·les. Flors hermafrodites, blanques o rosadetes de calze amb cinc lòbuls triangulars i corol·la amb cinc pètals soldats acabats en lòbuls arrodonits. Cinc estams amb anteres grogues i estigma capitat (en forma de cap). Floreix a finals de l’hivern o principis de primavera. 

Les drupes conserven a l'àpex les cinc puntes del calze

Fruit en forma de drupa ovoide de color blau metàl·lic al principi i negrosa a la maturitat, acabada en una coroneta de cinc puntetes que corresponen al calze. 

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: corimbe: Inflorescència en què els peduncles (els rabets de les flors) neixen de punts diferents de la tija i s'eleven fins a un mateix nivell, donant l’aparença d’umbel·la. En la umbel·la  els peduncles arrenquen radialment tots d’un mateix punt, com les barnilles d’un paraigües.

La inflorescència, que sembla una umbel·la, són en realitat corimbes

USOS I PROPIETATS: els fruits són purgants i rebaixen el líquid retingut pels teixits (hidropesia). Les fulles bullides contra la febre, però no s’utilitza pels inconvenients que presenta la seua ingestió . La tintura de marfull s'està utilitzant darrerament en fitoteràpia com un remei contra la depressió.

És un arbust mel·lífer, apreciat per les abelles perquè és de les primeres plantes en florir a finals de l’hivern .

La fusta s’utilitza en torneria.

SABIES QUE... Viburnum era el nom que li donaven els romans al barbadell (Viburnum lantana L.) L’epítet específic “tinus”, significa“llorer silvestre” i va ser aplicat a esta planta pel paregut t de les seues fulles amb les del llorer

Les rames del sauquet s’empraven per lligar feixos de llenya i per teixir cistelles.

Molt utilitzat en jardineria pel seu port i floració espectacular.

La recol·lecció d’aquesta espècie per a usos comercials i industrials està regulada legalment a les Illes Balears i al País Valencià.

Família Caprifoliaceae

Plantago sempervirens Crantz

NOMS:  plantatge de ca, apagafoc, botafoc, botges, botja, botxa, herba de las puses, herba de puces, herba dels gitanos, herba pucera, herba pusera, matafoc.  Occità: Badassoun, Grano de caio.  Cast.  Zaragtona mayor. Pinillo. Pinocha. Pinocha de glera. Bocha. Bocheta. Contralacangrena. Bufagatos. Francés: Herba aux puces. Oeil de chien. Plantain sepervirent. Plantain toujours vert. Italià: Piantaggine legnosa. Anglés: Shubby plantain. Alemany: Flöhkraut. Hundsgesicht. Halbstrauchiger wegerich. Struchwegerich. 

Les flors s'agrupen en petits glomèruls

SINÒNIMS : Plantago cynops L. ;  Plantago suffruticosa Lam.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Matollars esclarissats en terrenys pedregosos i secs fins els 1500 m d’altitud.

Planta perenne, amb tiges llenyoses a la base

FORMA VITAL: Camèfit: Són els vegetals que les seves parts aèries són persistents tot l'any però que tenen les seves gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 40 cm.

DESCRIPCIÓ:  Planta perenne de tiges llenyoses a la base (sufruticosa) i molt ramificada, de fins 40 cm d’alçada. 

Fulles oposades i linears

Fulles oposades, linears, aspres, repartides al llarg de la tija

Flors amb quatre pètals acabats en lòbuls lanceolats

Flors en inflorescències de moltes flors petites agrupades en una massa compacta  (glomèruls), característic del gènere, que en aquesta espècie són curts, amples, amb peduncle i bràctees florals acabades en punta (acuminades). Calze de quatre sèpals desiguals i corol·la en tub acabada en quatre lòbuls amb punta al final. Quatre estams i un estil filiforme. Floreix de maig a l’agost.

Càpsules amb l'estil persistent

Fruit en càpsula

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En botànica, un glomèrul és una inflorescència formada per moltes flors amb els rabets que les suporten, els pedicels, molt curts, petites i molt juntes, disposades en una massa compacta. Aquest terme correspon més a una forma més general d’inflorescència, globular i densa, que a un tipus particular d'organització.

USOS I PROPIETATS: Té propietats com laxant, demulcent, antiinflamatori, diürètic, hipoglucemiant, hipolipemiant i s’utilitza per al restrenyiment, les úlceres gastroduodenals, la diabetis i el colesterol alt.

És una planta molt ramificada

SABIES QUE... El nom del gènere, Plantago, està relacionat amb el llatí “planta, -ae”  que significa planta del peu, i amb el verb "ago", que vol dir semblant, per la forma de les fulles de moltes espècies del gènere paregudes a la planta del peu, però no en aquesta espècie que té les fulles linears.

L’epítet específic sempervirens  vol dir sempre verd, en referència a que, a diferència de la resta d’espècies del gènere, és una planta perenne.

Família Plantaginaceae