Viola alba Bess

NOMS: Viola. Viola boscana. Viola d'olor. Violeta. Violeta de la Mare de Déu. Violeta salvatge.  Castellà : Violeta. Francés: Violette blanche. Italià: Viola bianca. Anglés: parma violet. White violet. Alemany: WeißesVeilchen. 

                                                                                                                                           

Vileta on pot apreciar-se l'estil acabat en un estigma recorbat

SINÒNIMS: Es distingeixen tres subespècies, tot i que als Països Catalans només n'apareixen dues, la subsp. dehnhardtii, present als alzinars i llocs ombrívols (Quercion ilicis), i la subsp. scotophylla de vores de boscs més o menys humits (Querco-Fagetea). La primera es caracteritza per tenir els estolons curts i molt lignificats i les flors de color violeta. La segona, en canvi, presenta els estolons llargs i prims i les flors de color blanc principalment.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Quercion ilicis. Llocs ombrívols de preferència calcaris. Fins els mil metres d’altitud

Les violetes surten molt juntes unes d'altres

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: plantes que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes herbàcies renoven la part aèria cada any, ja que no la conserven durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ:  Herba perenne d’alçada entre cinc i quinze centímetres, que té un rizoma subterrani llenyós.  

Fulles en forma de cor amb el marge dentat

Fulles en forma de cor amb el marge dentat i dues orelles quasi tancades sobre el pecíol llarg. Totes les fulles són basals, en roseta. Sovint els nervis foliars tenen taques violàcies, degut a pigments antocians. A la base del pecíol de 4 a 8 estípules linears.  

El pètal inferior té un esperó nectarífer

Flors de color violeta, blaves o blanques, solitàries, hermafrodites i flairoses, sobre peduncles amb bràctees. Cinc sèpals més llargs que amples. Corol·la amb cinc pètals desiguals amb l’àpex arrodonit; el pètal inferior amb esperó on es dipositen els dos estams inferiors, dels cinc que té; ovari súper, un estil acabat en un estigma recorbat. Floreix a finals de l’hivern i durant la primavera.

Càpsula sobre un llarg peduncle recorbat

Fruit en càpsula subglobosa sobre un peduncle recorbat que s’obri per tres valves deixant eixir les llavors amb una excrescència tegumentosa.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Cada llavor conté abundant teixit nutritiu de reserva (endosperma) oleaginós. A més, presenta una excrescència tegumentosa rica en substàncies oleaginoses molt apreciada per les formigues, les quals transporten les granes als formiguers, ajudant així a la seva dispersió (dispersió mirmecòcora).

Els pètals del mig estan proveïts de pèls a la cara interior (barbats)

USOS I PROPIETATS: El rizoma reduït a pols i barrejat amb aigua produeix vòmits. Les fulles tenen propietats emol·lients. La infusió de les flors és sudorífica, calmant, antiespasmòdica i útil contra les infeccions de la gola i l'aparell respiratori.

Emprada en jardineria.

SABIES QUE... Viola ve del llatí viola -ae, el nom que donaven des d’antic a la violeta d’olor (Viola odorata L.). l’epítet alba significa blanca, pel color blanc de les flors de la subespècie scotophylla.

Família Violaceae