Bituminaria bituminosa (L.)C.H. Stirt.

NOMS: Cabrulla. Herba bruna. Herba cabruna. Trèvol pudent. Herba bruna. Occità: Basilic sauvatge, Cabreireta, Cabridola, Engraisso móutoun, Erbo de la trèflo, Gròssa ruda, Pè de pola, Pèpolin. Cast. Hierba cabrera. Hierba cabruna. Hierba gitana. Hiperuelo. Trébol bastardo. Trébol del mal olor. Hierba de los granos. Higueruela. Basc: Okatz-bedarr. Okotz-bedar. Port. Trevo bituminoso. Francés: Herbe au bitume. Psoralée à odeur de bitume. Psoralier. Trèfle bitumeux. Italià: Trifoglio bituminoso . Anglés: Arabian Pea. Pitch Trefoil. Alemany: Asphaltklee. Harzklee. Pechklee.

Inflorescència de trèvol pudent

SINÒNIMS: Psoralea bituminosa L.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Brachypodietalia phoenicoidis. Vores de camps i camins, marges de boscs i pinedes,  fins els 1450 metres d’altitud.

Tota la planta despedeix un fort olor a betum

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: en la classificació de la Forma vital de Raunkjaer, són aquelles plantes que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes herbàcies renoven la part aèria cada any, ja que no la conserven durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ:  és una herba erecta, amb moltes tiges que arriba al metre d’alçada, amb pèls i glàndules que li donen un olor fort i característic  a betum que la fa inconfusible.

Fulles trifoliades amb el folíol central peciolulat

Fulles amb tres folíols (trifoliades) ovats i enters, el central sovint un poc més gran i amb pecíol (peciolulat). Tenen uns punts grocs que són les glàndules. 

Les flors tenen la típica estructura papilionàcia

Flors en glomèruls que surten de les axil·les de les fulles, amb peduncle més llarg que la fulla. Flors hermafrodites i amb cinc pètals i cinc sèpals (pentàmeres). Calze amb els sèpals soldats (sinsèpal) en forma de campana, amb pèls i cinc llargues dents. Corol·la papilionàcia de color blau violaci. 10 estams i ovari súper amb estil i estigma capitat. Floreix de març a novembre.

Fruit en llegum, amb una sola llavor, cobert pel calze persistent

Fruit en llegum ovoide amb bec falcat i amb una sola llavor

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El rabet de les fulles que uneix el limbe de la fulla amb la tija s’anomena pecíol però quan la fulla és composta, com en aquest cas, els pecíols de cada folíol reben el nom de peciòluls i els folíols peciolulats.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s'utilitzà per ajudar a la cicatrització de ferides i nafres. Les fulles són diürètiques i es recomanen contra el càncer.

S’empra com a farratge per als animals i per a millorar el sòl en zones degradades i en la lluita contra la desertificació.

Glomèrul amb les flors d'un blau violaci

SABIES QUE... El nom genèric Bituminaria ve del llatí bitumen, -inis, que significa betum, i del llatí –aria, -ariae que és un sufix que indica possessió, relació, per l’olor a betum del trèvol pudent. L’epítet específic bituminosa insisteix en el mateix que el genèric, és a dir, en l’olor a betum.

Millora el sòl, preservant-lo de l’erosió i de la pèrdua de matèria orgànica, fixa el nitrogen de l’atmosfera i millora la fertilitat de la terra. Suporta bé la sequera i les gelades hivernals de les terres de l’interior.

És una planta fotosensibilitzant, és a dir, que la pell amb contacte amb el suc de la planta i exposada a la llum del sol pot tacar-se per cremades.

A la Península Ibèrica no hi ha cap altra espècie d’aquest gènere

Família Leguminosae (Fabaceae) (Papilionaceae)

Astragalus monspessulanus L. subsp. gypsophilus Rouy

NOMS: Herba de Sant Llorenç. Astràgal de Montpeller. Cria de rata. Cast. Garbancillo de monte. Astrágalo. Francés: Astragale de Montpellier. Esparcette bâtarde. Italià: Astragalo rosato. Anglés: Montpellier Milk-vetch. False vetch. Alemany: Französicher Tragant. Montpellier-Tragant. Holandés: Montpellier Hokjespeul.

Inflorescència de l'Herba de Sant Llorenç

SINÒNIMS: Astragalus monspessulanus L. subsp. chlorocyaneus (Boiss. et Reut.) O. Bolòs, Vigo, Masalles et Ninot;  Astragalus teresianus Sennen & Elías.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Aphyllanthion, Festucion gautieri. Brolles de romer, llocs rocosos amb preferència pels sòls carbonatats, calcaris i d’algeps, fins els 2500 metres d’altitud. Els exemplars de les fotos són de la Salaella (Vallada) sobre algeps. 

Té preferència pels sòls carbonatats, calcaris i d’algeps

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: plantes que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes herbàcies renoven la part aèria cada any, ja que no la conserven durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ:  Herba amb una tija tan curta que sembla inexistent (acaule) i la part soterrada de la tija (rabassa) lignificada. Amb pèls.

Les fulles són molt llargues i amb molts folíols ovats

Fulles bassals, peciolades, imparipinnades, que poden arribar als 30 cm de llargària, amb 10-25 parells de folíols ovats. Estípules triangulars de consistència membranosa.

Corol·la amb estructura papilionàcia

Flors en glomèruls de color variable, entre blanquinosos, groguencs, verdosos o rosats. Flors hermafrodites amb cinc peces per verticil (pentàmeres). Calze amb les dents de la longitud del tub. Corol·la papilionàcia amb l’estendard major que les ales i aquestes majors que la carena. 10 estams soldats en dos grups. Ovari súper amb un estil amb estigma capitat. Floreix d’abril a juny.

Llegum de l'herba de sant Lorenç

Fruit en llegum amb pèls lleugerament corbat.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El fruit característic de les papilionàcies és el llegum, un fruit sec, que s’obri (dehiscent) al llarg de dues sutures longitudinals per expulsar les llavors. Sovint les llavors són expulsades de forma violenta al secar-se i recorbar-se la llegum que fa obrir-se sobtàdament les línies de sutura, ja afeblides. 

Floreix a la primavera, d'abril a juny

SABIES QUE... el nom del gènere, Astragalus, ve del grec astrágalos, -ou, que definia una lleguminosa. Altres autors al·ludeixen a la forma de la llavor que sembla un astràgal o taba (un os). El nom de l’espècie, monspessulanus, fa referència a la ciutat de Montpeller.

Observacions: Inclou dues subespècies: la subsp. monspessulanus i la subsp. gypsophilus (o subsp. chlorocyaneus). Aquesta darrera subespècie és la més estesa i abundant, es caracteritza per tenir la corol·la més pàl·lida i presentar més parells de folíols a les fulles.

Família Leguminosae (Fabaceae) (Papilionaceae)

Ajuga chamaepitys (L.) Schreb.

NOMS: Herba felera. Artètica. Herba amarga. Herba de la inflamació. Herba de cirera. Herba del torçó. Herba flatera. Iva artètica. Iveta. Occità: Calapita, Erbo ivernino. Castellà: Ajuga. Camepíteto. Encinilla. Hierba de las junturas. Iva. Iva artrítica. Pinillo. Yerba del clin. Gallego: Herba das xuntas. Èuscara: Atxeribustan. Estañu-belarr. Eztañu-belar. Luki-bedarr. Luki-buztan. Mullisca. Piñusa. Francès: Bugle petit-pin, Ivette. Italià: Camepizio. Anglés: Yellow Bugle. Ground-pine. Alemany: Gelber Günsel. Neerlandés: Akkerzenegroen

SINÒNIMS: Teucrium chamaepitys L.

DISTRIBUCIÓ:  Holàrtica:  hàbitats que es troben a través del conjunt del continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea.  Camps, llocs àrids i pedregosos, matollars esclarissats, sobre terra pobra i margosa, fins els 1500 metres d’altitud.

Habita terrenys pedregosos i margosos

 FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ:  Herba anual de fins 20 cm d’alçada, amb tiges molt ramificades i plenes de pèls. Es distingeix d’Ajuga iva per les fulles dividides i la corol·la groga

Fulles trífides amb tres segments linears (les bassals més amples), oposades i amb pèls i marge revolut.

La flor té un llavi inferior amb tres lòbuls, el central més gran i emarginat

Flors en verticil·lastres axil·lars de 2-4 flors sèssils, amb bràctees similars a les fulles. Calze en forma de tub amb dents triangulars i cobertes de pèls. Corol·la, també amb pèls, groga amb taques porpra, llavi superior molt curt i l’inferior amb el lòbul central molt ample. Androceu amb quatre estams exserts amb filament pelós i anteres color porpra. Gineceu amb estil apical i estigma bífid. Floreix d'abril a octubre.

Núcula d'herba felera dins del calze persistent

Fruit en núcula reticulada amb fovèoles ben marcades.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: les espècies d’Ajuga són fàcils de distingir perquè les flors tenen el llavi superior de la corol·la curtíssim i l’inferior format per tres lòbuls i el del mig amb un entrant poc profund a l’àpex (emarginat).

USOS I PROPIETATS: el taní que conté li proporciona virtuts astringents, contra la diarrea i antiinflamatori. Alleugera el dolor menstrual. Per via externa cicatritza les ferides.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: el nom del gènere Ajuga ve del llatí  abiga –ae, que era el nom llatí de la planta en grec. El nom de l’espècie, chamaepitys, procedeix del grec chamaípitys, -yos, nom de diverses plantes amb olor a pi (l’herba felera emet un suau olor balsàmic, a pi).

Rep el nom d’artètica per les seues propietats antireumàtiques i el nom d’herba felera pel seu amargor semblant al de la fel.  

Carles Linné va descriure aquesta espècie i la va publicar amb el nom de Teucrium chamaepitys en Species Plantarum 2: 562. 1753. Amb el nom actualment accepta de Ajuga chamaepitys va ser publicada per Johann Christian Daniel von Schreber, en Plantarum Verticillatarum Unilabiatarum Genera et Species xxiiii. 1774.

Família Labiatae (Lamiaceae)

Andryala ragusina L.

NOMS: Llonja. Llongera. Jonça. Llonge. Llonguera lirada. Cast. Ajonje. Blanquilla. Ajonjilla. Borraquillas. Enjundia. Mata del visco. Pan de conejo. Francés: Andryale de raguse. Italià: Lanutella perenne

Capítols de llonja

SINÒNIMS: Andryala lyrata Pourret;  Andryala incana DC.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Glaucion flavi. Llocs pedregosos i solejats, fins els 1400 metres d’altitud

 FORMA VITAL: Hemicriptòfit: són aquelles plantes que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes herbàcies renoven la part aèria cada any, ja que no la conserven durant l'època desfavorable

Planta tomentosa de color grisenc

DESCRIPCIÓ:  Planta de fins 40 cm d’altura, tota coberta de pèls amb forma d’estrella (tomentosa), que li donen un color blanquinós. Diverses tiges surten des de la base.

Fulles cobertes de pèls per les dues cares

Fulles amb pecíol, lanceolades i amplament dentades, totalment cobertes de pèls per les dues cares. 

Flors amb lígules acabades en cinc puntes

Flors en capítols amb involucre grisenc, com tota la planta, i flors amb lígula de color groc. Floreix entre abril i juliol 

Fruit en aqueni amb plomall

Fruit en aqueni amb 8-10 costelles longitudinals i vil·là de pèls simples.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Quan una planta està coberta de pèls (tricomes) molt atapeïts, formant una espècie de borra, es diu que és tomentosa. Aquests pèls permeten l’estalvi d’aigua, protegeixen de l’atac d’insectes i en ocasions injecten verí, com en el cas de l’ortiga. En altres casos, com en la tomaquera, els tricomes (pèls) al trencar-se pel contacte deixen espargir l’olor característica. 

L'indument tomentós caracteritza la llonja

 USOS I PROPIETATS: El visc fet amb aigua calenta i les arrels alleuja els furóncols.

Amb les arrels i aigua calenta també es fa un visc que s’utilitza per caçar pardalets.

SABIES QUE... El nom genèric de Andryala ve, possiblement, del grec andros que significa mascle, i de hyalos, que significa cristall.

Aquesta planta és endèmica de la Península Ibèrica i el sud-est de França.

Família Compositae (Asteraceae)

Cichorium intybus L.

NOMS: Cama-roja. Mastegueres. Xicòria. Xicòria amarga. Xicòria de cafè. Escarola borda. Màstec bord. Xicoira. Occità: Chicorèia, Cicourèio de la bono, Endévia, Endévia crespada.  Cast. Achicoria. Amargón. Francés: Chicorée amère. Chicorée sauvage. Italià: Cicoria comune. Radicchio . Anglés: Chicory. Hendibeh. Wild Chicory. Alemany: Wurzelzichorie. Salatzichorie. Gewöhnliche Wegwarte. Gemeine Wegwarte. Holandés: Wilde Cichorei

Flor de cama-roja

 DISTRIBUCIÓ:  Holàrtica: fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt del continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Trifolio-Cynodontion, Agropyro-Rumicion. Marges, vores de camins i llocs trepitjats i antropitzats, en terrenys secs i calcàris, fins els 1500 metres d’altitud. 

Aspecte inconfusible de la xicoira

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: plantes que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que renoven la part aèria cada any, ja que no la conserven durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ:  Herba que forma una roseta de fulles bassals. Molt ramificada, les tiges, de fins un metre d’alçada, es ramifiquen varies vegades en rames amb fulles molt petites, on s’obrin els capítols blaus.

Les fulles caulinars abracen la tija

 Fulles bassals pinnatipartides amb curt pecíol; les de les tiges (les caulinars) són més menudes i abracen la tija (amplexicaules) i amb el nervi central molt pelut.

Cada flor té una lígula acabada en cinc puntes

Flors en capítols solitaris a les axil·les de les fulles o terminals. Involucre amb dues files de bràctees, 8 externes i cinc internes més curtes. Les flors que componen el capítol (flòsculs) són hermafrodites i amb lígula de color blau. El calze és un papus. La corol·la és una lígula acabada en cinc dents. Cinc estams soldats formant un tub per on passa l’estil. Ovari ínfer. Floreix al començament de l’estiu

Fruits amb el papus d'esquames

Fruit en aqueni en forma d’ou invertit, amb un papus d’esquames curtes de color bru clar.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El papus és un apèndix terminal de certs fruits, provinent del calze d'una flor d'ovari ínfer, format per pèls, setes o esquames o per una coroneta membranosa. Es troba sobretot als fruits de les compostes.

Ací podeu veure l'involucre amb les dues files de bràctees

USOS I PROPIETATS: Antigament era cultivada com a planta medicinal. Té propietats tòniques, aperitives, estomacals, diürètiques i purifica la sang.
Les arrels torrades s’han emprat com succedani del cafè o per adulterar-lo.
Les fulles són consumibles com a verdura en amanides, però pel seu sabor amarg sols s’utilitzen els brots tendres d’hivern si s’han protegit del sol.

També s’utilitza com a planta ornamental

SABIES QUE... Carlomagne  ja el citava en les lleis agràries com planta medicinal i Paracels recomanava els emplastres de xicoira per les irritacions de la pell i, en infusió, per tractar les malalties de l’estómac i del fetge.

Els capítols s'obren al matí, es tanquen al migdia a l'estiu o a la vesprada si és tardor, i ja no es tornen a obrir més. Duren tan sols unes hores, però van naixent des del juny fins a l'octubre o el novembre.

El pigment blau de les flors és fàcilment soluble en aigua.

No són corrents les compostes de flor blava pel nostre territori.

Família Compositae (Asteraceae)