Ziziphus jujuba Miller

NOMS: Ginjoler.  Occità: Ginjorlièr, Ginjourlié, Guindolièr . Cast. Azufaifo. Basc. Belkaranki. Gereismin. Kereisanza. Port. Açufeifa maior. Anáfega maior. Francés: Cicourlier. Dattier de Chine. Guindanlier. Jujubier commun. Italià: Giuggiolo comune. Anglés: Chinese Date. Common Jujube. Alemany: Chinesische Dattel. Holandés: Jujubeboom.

Flors del ginjoler

SINÒNIMS: Ziziphus vulgaris Lam.;  Ziziphus zizyphus (L.) H.Karst.

DISTRIBUCIÓ:  Centroasiàtica

HÀBITAT: És planta procedent de l’Orient i es cria, cultivada, en horts i camps de cultiu des de Catalunya i Aragó fins el sud de Portugal.

Arbre que pot arribar als 10 metres d'alçada, cultivat pels seus fruits

FORMA VITAL: Macrofaneròfit: segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ:  Petit arbre caducifoli que pot arribar als 10 metres d’alçada. Tronc dret i escorça molt clivellada. Rames amb espines i en ziga-zaga.

Fulles alternes, ovades amb curt pecíol

Fulles alternes i pecíol curt, entre ovades i lanceolades, sense pèls, amb tres nervis principals i el marge serrat.

Els sèpals són més aparents que els pètals, petits i còncaus

Flors petites,no més de cinc mm de diàmetre, d’un verd groguenc, en les axil·les de les fulles; cinc sèpals estesos com una estrella amb un disc al centre, com un botó; el pètals arranquen del disc central, són menuts, més curts que els sèpals i còncaus, com una cullereta; cinc estams. Floreix de juny a juliol.

Ginjols que comencen a prendre el color rogenc de la maduresa

Fruit és el gínjol, una drupa ovoide comestible, com una oliva del color del cuir, que conté un pinyol.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les espines són òrgans endurits i punxegosos que provenen de la metamorfosi d'una tija (espina caulinar), d'una fulla (espina foliar) o, com en aquest cas, d’estípules, que estan lignificades i posseeixen teixit vascular.

Cal diferenciar les espines dels agullons, que són simples transformacions epidèrmiques que salten amb facilitat al pressionar-les lateralment. L’argelaga i el ginjoler tenen espines, el roser i l’esbarzer tenen agullons. 

Branquillons característics en zig-zag i estípules transformades en espines

USOS I PROPIETATS: Es cullen a la tardor per consumir o per a secar-los i guardar-los per a consumir a l’hivern. Són rics en sucres i en vitamina C. Té un sabor dolç, lleugerament àcid.

Són laxants, pectorals i anticatarrals, i contra les afeccions respiratòries, de la gola, faringitis i laringitis per ser expectorants i emol·lients.

La fusta del ginjoler s’empra en Catalunya, València i Balears per fabricar instruments musicals com ara les gralles, les dolçaines i les tenores.

A Xina les fulles s’han emprat per alimentar un cuc de seda, com ací la morera. 

Flors pentàmeres amb el botó central, els cinc estams i l'estigma bífid

SABIES QUE... El nom del gènere, Ziziphus, prové del grec zizyphon, pres del persa zayzafun. El nom castellà de azufaifa ve de l’àrab que el van prendre del persa zayzafun.

És un dels fruits de la dieta mediterrània tradicional, havent estat mencionat per Herodot. 

El gínjol fou el símbol del silenci a l'antiga Roma i es feia servir als temples de la Prudència. A la regiò de la Emília-Romanya  es plantava un ginjoler a la zona exposada al sol per portar fortuna.

Segons Plini  els gínjols eren molt apreciats com a laxatiu lleuger i es conservaven a l'abric de l'aire dins de caixes de fusta de faig o de til·ler.

A Arquà Petrarca, municipi de la zona del Vèneto, els gínjols es fan servir per la preparació de melmelades, xarops i un antic licor local, el brodo di giuggiole.

Hi ha expressions populars "Més content que un gínjol" o "Ser més espavilat que un gínjol"

Uns versos del poema “La Paraula” del poeta Blai Bonet recollits en Amics arbres, Arbres amics: Quina tremolor antiga / oir "ginjoler", i sentir / la lluminosa distància /entre el color d'una branca / i el seu nom que en mi sona!

Família Rhamnaceae