Menuda Natura: d’octubre 2012

dilluns, 29 d’octubre del 2012

Sanguisorba minor Scop.

NOMS: Herba de talls. Enciam de cavaller. Petinel·la. Pimpinella petita. Herba forrera. Sanguinària. Occità: Armentèla, Fraissineta. Pimpinèla, Suçon. Castellà : Hierba de cuchillo. Hierba ge. Algáfita. Pimpinela menor. Basc: Gaitun motabat. Portuguès: Pimpinela. Italià: Salvastrella minore. Bibinella. Francès: Petite Pimprenelle. Anglès: Small Burnet. Salad burnet. Alemany: Kleiner Wiesenknopf. Neerlandès: Kleine Pimpernel. Grec: Σιδερόχορτον.

Flors apètales agrupades en glomèruls

SINÒNIMS: Poterium sanguisorba L.

Observacions: És una espècie molt variable de la qual existeixen nombroses subespècies, unides per formes de transició, que, segons alguns autors, mereixen ser espècies diferenciades. A les nostres terres podem trobar la ssp rupicola (Sanguisorba rupicola); la ssp verrucosa, (Sanguisorba verrucosa A.Braun); la ssp muricata (Poterium polyganum Waldst.) i la ssp minor. (Poterium dictyocarpum Spach.)

DISTRIBUCIÓ: Europa

HÀBITAT: Thero-Brachypodietalia. Brachypodion phoenicoidis. Erms, vores de camins, clarianes de pinades, roques, herbassars. Fins els 1000 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: en la classificació de les Forma vital de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquestes plantes herbàcies, renoven la part aèria cada any, ja que no la conserven durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Herba d’un a tres pams d’alçada amb fines tiges erectes o decumbents i poc ramificades, de color rogenc.

Fulles imparipinnades amb folíols dentats

Fulles compostes, imparipinnades, amb 4-12 parells de folíols dentats

Flors unisexuals femenines a dalt del glomèrul i hermafrodites a baix

Flors molt petites i sense pètals, agrupades en glomèruls arrodonits terminals. Les de la part superior del glomèrul són femenines i les de la base són masculines o hermafrodites. Quatre sèpals verdosos ribetejats de blanc. Nombrosos estams pènduls amb llarg filament. Ovari ínfer i estigmes fimbriats. Floreix a la primavera i l’estiu.

Fruit en càpsula ovoide molt petita i seca, amb quatre crestes alades o no i més o menys reticulat o verrucós. Les característiques variables del fruit serveixen per diferenciar les subespècies.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els pètals són, normalment, la part més vistosa de les flors però de vegades els pètals són molt reduïts o no hi són, com en el cas de la pimpinella petita. En aquests casos es diu que les flors són apètales.

USOS I PROPIETATS: Les arrels tenen propietats astringents, antidiarreiques i cicatritzants. En medicina popular està indicada en hemorràgies nassals, ferides, cremades o diarrees, però no hi ha que utilitzar-la durant l’embaràs i la lactància, ni en cas de patir gastritis o úlcera gastroduodenal.

És un dels components de la salsa verda de Frankfurt, la popular Grie Soß.

En Andalusia les fulles tendres s’han consumit en amanida en temps d’escassesa. Desprenen un aroma semblant a les nous i tenen un sabor agredolç, paregut al cogombre, molt apropiat per amanides mixtes. A més tenen vitamina C.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: el genèric Sanguisorba deriva de les veus llatines “sanguis, -inis”= sang, i “sorbo”= xuplar, possiblement per les propietats hemostàtiques de les pimpinelles.

L’epítet específic minor és un comparatiu que significa més petit, segurament per a diferenciar-la de la Sanguisorba officinalis que és més gran.

Ës una planta d’origen europeu però s’ha naturalitzat a Amèrica del Nord on la van portar els primers colons anglesos. Fins i tot va rebre una menció especial del principal autor de la Declaració d'Independència (1776) i el tercer president dels Estats Units (1801-1809) Thomas Jefferson. Segles abans, però, el filòsof anglès Francis Bacon la va considerar la seua herba favorita.

Carles Linné va descriure aquesta espècie amb el nom de Poterium sanguisorba (Basiònim) en Species Plantarum 2: 994. 1753. Amb el nom actualment acceptat de Sanguisorba minor va ser publicada per Giovanni Antonio Scopoli (Scop.) en Flora Carniolica, Editio Secunda 1: 110. 1771.

Família Rosaceae

divendres, 26 d’octubre del 2012

Rubia peregrina L.

NOMS: Rogeta. Esgarrallengües. Raspeta. Roja. Lligacames. Herba remuguera. Apegalós. Occità: Arrapa-man, Garança, Garanço bastardo, Roja. Castellà : Rubia brava. Pegajosa. Tinta huevos. Gallego: Granza. Herba dos dedos. Basc: Otxara. Otxar basatia. Portuguès: Grança brava. Pegamaço. Ruiva. Italià: Robbia selvatica. Francès: Garance voyageuse. Garance sauvage. Anglès: Wild Madder. Alemany: Wilder Krapp. Färberröte. Fremde-Röte.

Corol·la de 4-5 mm de diàmetre de color verd groguenc

SINÒNIMS: Rubia longifolia Poir. in Lam.; Rubia angustifolia L.;

Observacions: L'espècie es divideix en dues subespècies, la ssp. peregrina, que rarament ultrapassa el metre i té quatre fulles per verticil, i la ssp. longifolia, que arriba fins als 8 metres de llargària.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Quercetalia ilicis. Garrigues, bardisses, parets, zones forestals. Fins els 1400 metres d’altitud.

Planta enfiladissa de tacte aspre

FORMA VITAL: Faneròfit: segons les formes vitals de Raunkjaer són les plantes que tenen els meristemes a més de 40 cm del terra.

DESCRIPCIÓ: Planta perenne i enfiladissa de tacte aspre, amb tiges de secció quadrangular i coberts de pèls rígids. La base de les tiges és llenyosa. Molt pareguda als Galium però la Rubia fa els fruits carnosos i Galium els fa secs.

Fulles verticilades de consistència coriàcia

Fulles en verticils de cinc (quatre) o més fulles lanceolades, de consistència coriàcia, amb un sol nervi i mucronades.

Cinc estams i un estil acabat en dos estigmes capitats

Flors en cimes multiflores que sobrepassen les fulles. Calze amb cinc sèpals lliures. Corol·la petita, 4-5 mm, de color verd groguenc, soldada en un petit tub acabat en cinc lòbuls acabats en una fina i dura punteta. Cinc estams inserits al tub de la corol·la. Ovari ínfer amb un estil acabat en dos estigmes capitats. Floreix de maig a agost.

Fruit en drupa carnos de la grandària d'un pèsol

Fruit en drupa carnosa, de la grandària d’un pèsol, de color negre brillant i no comestible.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Diguem que és enfiladissa qualsevol planta que s’enfile per un tronc, un arbre, o qualsevol altre suport, arrapant-se o entortolligant-se.

USOS I PROPIETATS: De les arrels s’extrau un tint emprat per tenyir roba.

La part aèria tendra és antihipertensiva, diürètica i astringent, i l’arrel com diürètica.

Inflorescències en cimes multiflores que sobrepasen les fulles

SABIES QUE... el nom de gènere Rubia, deriva del llatí “rubeus, -a, -um,” que significa roig, ros, pel tint roig que s’extrau de l’arrel d’algunes espècies del gènere. Plini diu “radix rubra est”.

L’epítet específic peregrina prové del llatí peragrare que significa per desplaçar-se o viatjar, en referència a l’hàbit enfiladís de la planta que fa parèixer que es mou. Altres adjudiquen el nom a que es desplaça enganxada a la roba dels passejants. I encara un altra versió es refereix a la capacitat d’aquesta planta per expandir-se en el seu hàbitat.

Des d’antic els homes han tintat les robes amb colorants d’origen vegetal. Els més importants colorants rojos d’origen vegetal s’han extret de les arrels de les espècies de la família de les Rubiàcies, especialment de la Rubia tinctorum, però també de la Rubia peregrina.

Família Rubiaceae

dimarts, 23 d’octubre del 2012

Jasminum fruticans L.

NOMS: Gesmil groc. Gessamí groc. Llessamí groc. Occità: Escarilhas, Escaviho, Geneston, Gensemil. Castellà: Jazmín amarillo. Jazmín de monte. Jazmín silvestre. Aceiteras. Jazminorro. Gallego: Xasmineiro. Xasmín amarelo. Basc: Jasmina. Portuguès: Jasmineiro do monte. Escobajo. Italià: Gelsomino giallo. Francès: Jasmin jaune. Jasmin d'été. Anglès: Yellow Jasmine. Wild Jasmine. Alemany: Strauchiger Jasmin. Sommer-Jasmin. Neerlandès: Zomerjasmijn. Grec: Γιασεμί θαμνώδες

Corol·la en tub llarg acabat en 5-6 lòbuls

SINÒNIMS: Jasminum syriacum Boiss. & Gaill. in Boiss.;

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània septentrional

HÀBITAT: Rhamno-Quercion. Asparago-Jasminetum fruticantis. Escletxes de penyals, coscollars, marges de cvarrascars. Entre 100 i 1600 metres d’altitud.

Abust perenne amb llargues tiges quadranguars

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: segons les formes vitals de Raunkjaer són les plantes amb les gemmes persistents situades a més de 40 cm de terra i a menys de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbust perenne de tija quadrangular entre un i tres metres de llargària

Fulles trifoliades i alternes

Fulles alternes, trifoliades, amb els folíols oblongs lanceolats i el central amb peciòlul.

Inflorescències en cimes de 1-5 flors grogues

Flors en inflorescències en cimes de 1-5 flors grogues i hermafrodites, de 1-2 cm de diàmetre. Calze campanulat molt petit amb 4-9 segments linears. Corol·la amb un tub llarg i prim acabat en 5-6 lòbuls patents, oberts en estrella. Dos estams amb curt filament. Ovari súper amb un sol estil. Floreix des de l’abril fins a l’agost.

Fruit en baia globosa de color negre a la maturitat

Fruit en forma de baia globosa de color negre quan madura i són tòxics. La dispersió de les llavors és endozoòcora.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Dispersió endozoòcora, vol dir que els fruits o llavors són ingerides i evacuades per animals. Moltes plantes produeixen fruits o llavors carnoses, aquosos, nutritius, rics en aromes i de colors vistosos. La finalitat és l’atracció d’animals, que els devoren, passant les llavors al tracte digestiu de l’animal. Les llavors no sols resisteixen els sucs gàstrics, sinó que en general no aconsegueixen la plena capacitat de germinar si no experimenten els seus efectes. Quan els agents dispersors són les aus, parlem de dispersió ornitòcora.

USOS I PROPIETATS: Aquesta, com altres espècies d’aquest gènere, són utilitzades en jardineria.

SABIES QUE... el nom genèric Jasmium deriva de l’àrab “yasmin”, que significa regal de Déu.

El nom específic fruticans, ve del llatí frutex, -icis, que significa arbust, brot, en al·lusió a que les tiges estan lignificades i són arbustives.

Els fruits són tòxics i poden produir rigidesa muscular, convulsions, etc.

Família Oleaceae

dissabte, 20 d’octubre del 2012

Osyris alba L.

NOMS: Assots. Gessamí de llop. Ginesta blanca. Ginesta de bolles vermelles. Ginestó. Occità: Balajon, Brusc-fèr, Escobeta, Geneston, Rouvet. Castellà : Espantalobos. Guardalobo. Retama loca o blanca. Gallego: Xesta bravia. Xesta mansa. Portuguès: Cássia-branca. Ata-pulgas. Osíride. Italià: Ginestrella comune. Francès: Osyris blanc. Rouvet. Anglès: Poet's-cassia. Osyris. Alemany: Weißer Harnstrauch. Weiße Osyris. Grec: Πλευριτόξυλο. Φινοκαλίδι.

Flors unisexuals que desprenen olor a mel

SINÒNIMS: Osyris mediterranea Bubani

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Rhamno-Quercion. Clematido-Osyrietum albae (óptim) . Garrigues, clarianes dels carrascars i pinars, runes, marges i vores de camins. Fins els 1300 metres d’altitud

Mata molt ramificada de fins un metre d'alçada

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: en les formes vitals de Raunkjaer, les plantes amb els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per baix dels dos metres d’altura.

DESCRIPCIÓ: Planta dioica, que fa una mata vivaç de fins poc més d’un metre d’alçada, molt ramificada amb tiges verdes, llargues i primes. És una planta hemiparàsita no especialitzada d’arrels.

Fulles esparses, lanceolades i de marge enter

Fulles són petites (1,5 a 3 cm de llarg per 1-4 mm d’amples) esparses, lanceolades, sèssils, amb el marge enter i sovint aplicades a la tija

Flors femenines solitàries i terminals

Flors unisexuals, monoclamídies i desprenen olor a mel. Les masculines en cimes laterals de poques flors; les femenines solitàries i terminals, amb estams atrofiats. Periant petaloide amb 3-4 lòbuls triangulars al voltant d’un disc nectarífer pla. Les masculines tenen 3-4 estams amb el filament curt. Les femenines amb l’ovari ínfer, un estil curt i un estigma normalment trilobat. Floreix d’abril a juliol.

Fruit en drupa de color vermell brillant

Fruit és una drupa globosa i vermella, amb una sola llavor, que madura d’agost a setembre.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: S’anomena hemiparàsita la planta parcialment paràsita. Presenta fulles verdes que fan la fotosíntesis i arrels absorbents amb haustoris que penetren a la planta parasitada per absorbir la sava i els nutrients. De vegades les plantes hemiparàsites estan especialitzades en parasitar unes espècies determinades, però no és el cas de l’assot.