Stipa tenacissima L.

NOMS: Espart. Castellà: Esparto. Atocha. Èuscara: Espartzu. Portuguès: Alfa. Esparto. Italià: Sparto. Alfa. Francès: Stipe tenace. Alfa. Spart. Anglès: Esparto Grass. Alemany: Halfagras. Neerlandès: Espartogras.

Espícula d'espart

SINÒNIMS: Macrochloa tenacissima Kunth 

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Rosmarinetalia. Brolles, timonedes i pastures camefítiques calcícoles, xeròfiles, de les terres de baixa altitud. Fins els 800 metres d’altitud.

Forma mates denses de fortes fulles llargues i fines

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Forma vital de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que les parts vives de la planta mig s’amaguen mentre que les seves parts aèries es dessequen i desapareixen total o parcialment.

DESCRIPCIÓ:  Gramínia perenne que forma mates denses de fins 2 metres d’alçada, cespitosa.

Fulles amb curta lígula bífida

Fulles amb lígula molt curta, bífida, amb pèls; limbe junciforme, linears, coriàcies, glabres, cargolades i molt fortes

Lemma amb una llarga aresta

Espícula en panícula densa d’espiguetes groguenques a l’àpex de tiges rígides; lemma membranosa i dividida, amb pèls i amb una llarga aresta colzada amb pèls entre els lòbuls. Floreix entre abril i maig.

L'aresta es corba en angle recte a la maturitat

Fruit fusiforme de fins 10 mm.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En les gramínies la flor està reduïda a les parts fèrtils, és a dir, els estams, normalment 3, i l’ovari amb dos estigmes plomosos. Aquesta flor nua està protegida per dues peces: la lemma que porta l’aresta, si hi ha, i la pàlea que tanca la flor. Encara hi ha les glumel·lules, dues petites esquames dins d’aquest conjunt, que quan s’hidraten forcen l’obertura per afavorir l’exposició dels estams i els estigmes per la fecundació.    

Inflorescència en panícula d'espiguetes

USOS I PROPIETATS: Des de temps immemorials ha sigut una planta aprofitada pels humans, que l’han conreada per aprofitar-ne la fibra. Amb les fulles trenades es feia la llata i el “filet”, una espècie de cordó pla amb el qual, cosint-lo de manera adequada, es fabricaven espardenyes (espardenya ve d’espart), sàries per al transport a lloms del bestiar, esportins per premsar les olives triturades per traure-hi l’oli, cordes per tot ús (els ramals), cabassos per al camp i per anar a comprar, catifes, cèrcols per a fer formatges i molts altres objectes necessaris per a la vida quotidiana fins la dècada de 1960. Els plàstics i l’encariment de la mà d’obra van posar fi al conreu i explotació de l’espart.

Però encara avui té valor comercial, doncs es fan cordells, estopa, artesania i, fins i tot, un paper de gran qualitat, a banda del seu valor ecològic per protegir el sòl de l’erosió en condicions semidesèrtiques.

Entre les ferramentes utilitzades per treballar l’espart, i els productes que se’n feien amb ell, hi hauria material suficient per omplir un museu etnològic.

Tres estams i dos estigmes plomosos

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:  Stipa deriva del grec "stypé" que significa massa de fibres toves, en referència a la densa mata que forma aquesta planta.

L’epítet específic tenacissima és un superlatiu de "tenax" que significa resistent, tenaç, per la gran resistència de les fulles.

Lígula bífida amb pèls curts

Els cartaginesos ja utilitzaven l’espart i, segons Plini, després de les Guerres Púniques el romans empraven l’espart per fer les cordes de les naus que solcaven el Mediterrani. Tant era així que la zona de Cartagena era per als romans de l’Imperi el Campus Spartarius. Per als musulmans d’Al-Andalus, que denominaven “halfa” a la planta, va continuar sent una base important de la seua economia, i així va continuar sent durant l’Edat Mitjana i la Moderna fins, com ja hem dit, la dècada de 1960.

L’estació d’Atocha de Madrid rep aquest nom per la Verge d’Atocha, dita així per trobar-se a l’ermita que hi havia al Prado de Atocha, un terreny on l’espècie dominant era, al segle XIII, l’espart, anomenat atocha en castellà.

Planta estrictament protegida inclosa al Catàleg de flora amenaçada de Catalunya.

Família Gramineae (Poaceae)

Euphorbia helioscopia L.

NOMS: Lleterola d’hort. Lletera. Mal d’ulls. Bambollera. Castellà: Leche interna. Lecheruela. Lechetrezna. Èuscara: Esnabelarra. Portugal: Maleiteira. Leiteira. Italià: Euforbia calenzuola. Euforbia falcata. Francès: Euphorbe réveille-matin. Petite Éclaire. Anglès: Churnstaff. Sun Spurge. Madwoman's-milk. Alemany: Sonnen-Wolfsmilch. Sonnenwend-Wolfsmilch. Neerlandès: Kroontjeskruid. 

Inflorescència amb cinc radis ramificats i cinc bràctees

SINÒNIMS: Tithymalus helioscopius (L.) Hill;  Euphorbia helioscopia subsp. helioscopia L.; 

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita i subcosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

Tija erecta de fins 40 cm d'alçada

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Vegetació ruderal. Camps, vores de camins, horts. Fins els 1300 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ:  Herba erecta de tija simple o poc ramificada de fins 40 cm d’alçada, de vegades rogenca.

Fulles alternes amb el marge serrat a l'àpex

Fulles alternes, obovato-espatulades de marges finament serrats a l’àpex

Ciati amb bràctees arrodonides de marge serrat

Ciatis en inflorescències amb cinc radis llargs i ramificats, formant un pleocasi pla. A la base dels radis de la inflorescència hi ha unes bràctees amples i arrodonides, de marge suaument dentat, que formen com un sol. Ciati amb bràctees arrodonides, glàndules nectaríferes groguenques amb forma de mitja lluna, una flor femenina central envoltada de flors masculines. Les flors masculines consisteixen en un sol estam. La femenina amb un gineceu súper d’ovari trilocular, pistil i estil bífid amb tres braços estigmàtics. Floreix de febrer a maig.

Fruit en càpsula glabra

Fruit en càpsula glabra que conté llavors reticulades amb carúncula reniforme. 

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La carúncula, en botànica, és una estructura carnosa adossada a la llavor, també denominada eleosoma, rica en lípids i proteïnes, amb la funció d’atraure a les formigues que transporten la llavor al seu niu per menjar-se-la. Quan les larves s’han menjat la carúncula transporten la llavor on deixen els residus, on germinen. S’estableix doncs una relació simbiòtica entre les formigues, que obtenen aliment, i la planta, que troba un lloc favorable per la germinació. Aquesta forma de dispersió per les formigues s’anomena mirmecocòria.    

USOS I PROPIETATS: Les eufòrbies es caracteritzen per segregar un làtex amb propietats terapèutiques, però no s'empra en medicina popular perquè conté elements molt tòxics. E. helioscopia  té propietats com febrífuga, antiberrugosa i contra els paràsits intestinals, però és irritant i pot provocar irritació de les mucoses i l’aparició de bombolles en la pell per contacte, pel que cal evitar-hi l’ús.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:  Euphorbia ve del grec "eu ἐῧ" que significa bo, i "pherbo" que significa menjar: ben alimentat. Segons Dioscòrides i Plini deriva d’Euforbo, el metge del rei Juba II de Mauritània que va descobrir les virtuts d’aquesta planta, i segons Galeno es refereix al troià Eúphorbos. El grec euphórbion, -ou, era el nom que rebia una lletrera cactiforme de les muntanyes de Mauritània.

El nom específic helioscopia deriva del grec “helios” que significa sol, i de “skeptomai” que significa observe, veig, és a dir, veig el sol, en referència a la figura que formen les bràctees dels radis de la inflorescència.

Espècie inclosa en l’ORDRE SCO/190/2004, de 28 de gener, que estableix la llista de plantes amb venda prohibida o restringida per la seua toxicitat.

Família Euphorbiaceae

Linum narbonense L.

NOMS: Lli. Lli blau. Lli de narbona. Llinós. Castellà: Lino azul. Lino bravo. Lino. Italià: Lino lesinino. Francès: Lin de Narbonne. Anglès: Beautiful Flax. Heavenly blue Flax. Alemany: Narbonne-Lein. Südfranzösischer Lein. Grec: Λίνος ναρβρένσις. Λίνος ναρβονέσκε.  

Inflorescències en cimes laxes

SINÒNIMS: Linum barrasii Pau; Linum reflexum Aiton;

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Aphyllantion. Pastures meso-xeròfites, coscollars i pinars aclarits, vores de camins, fins els 1700 metres d’altitud. Sobre sòl calcari.

Herba amb tiges fines lignificades a la base

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba erecta que pot arribar als 50 cm d’alçada, amb diverses tiges fines de base endurida, un poc lignificada.

Fulles alternes acabades en punta

Fulles alternes, sèssils, linear-lanceolades acabades en punta aguda de poc més d’un centímetre.

Corol·la de color blau viu, rarament blanc.

Flors en cimes laxes terminals, solitàries o en grups poc nombrosos. Calze amb cinc sèpals lanceolats, aguts i amb els marges escariosos. Corol·la amb cinc pètals de color blau viu, de fins 4 cm de diàmetre, i nervis marcats de color més fort. Androceu format per cinc estams units en la base. Ovari súper amb estils i estigmes linears. Floreix de març a juliol.

Fruit en càpsula dehiscent

Fruit en càpsula subglobosa, amb un petit pic, dehiscent per deu valves.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Es denomina “nàstia” a la resposta de les plantes davant d’un estímul extern. Són moviments reversibles fets per òrgans plans com els pètals, les fulles, els circells, etc. i es classifiquen segons l’estímul que el produeix. Les flors del lli es tanquen per la nit, o quan l’oratge està núvol, aquest tancament de les flors, com resposta a la falta de llum, rep el nom de fotonàstia.

USOS I PROPIETATS: En medicina natural s’empra com emol·lient per als grans i furóncols, per via externa.  

En jardineria s’empra com ornamental per la facilitat del seu cultiu i la vistositat de les flors, pel baix manteniment que requereix i per ser poc sensible a plagues i malalties. És una perennifòlia ideal per jardins xeròfits, en agrupacions d’autòctones o rocalles.  

Sèpals lanceolats amb el marge escariós

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Linum ve d’un grup de paraules indoeuropees d’etimologia comú que signifiquen “fil” o els seus derivats, segurament perquè les plantes del gènere són filamentoses i serveixen per elaborar tèxtils.

L’epítet específic, narbonense, fa referència a la ciutat de Narbona, en la regió occitana de Llenguadoc.

No cal confondre’l amb Linum usitatissimum, molt semblant, del qual s’aprofita la tija filamentosa per fer teixits i les llavors per elaborar l’oli de llinàs, de tantes i tan variades aplicacions.

És l’únic hoste de les larves de Coleophora benedictella.

Família Linaceae

Centranthus calcitrapae (L.) Dufr.

NOMS: Pedrosa. Roseta. Centrant pedrós. Castellà : Valeriana española. Pedrosa. Milamores. Portuguès: Calcitrapa. Italià: Camarezza minore. Valeriana calcitreppola. Francès: Centranthe chausse-trape. Anglès: Annual Valerian. Alemany: fußgel Spornblume. Grec: Κέντρανθος η πεδιλοπαγίς.

Inflorescències en cima corimbiforme amb bràctees

SINÒNIMS: Kentranthus calcitrapa  Druce.; Centranthus calcitrapa ; Valeriana calcitrapae L.;  

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brachypodion. Prats secs, en escletxes de roques calcàries, vores de camins, erms o parets seques. Fins els 1800 metres d’altitud.

Herba erecta que sovint pren una coloració rogenca

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.

DESCRIPCIÓ:  Herba anual erecta, generalment petita però que pot arribar als 50 cm d’alçada (entre 4 i 50 cm), que de vegades pren una coloració rogenca. Tiges simples o ramificades a la base.

Fulles basals diferents a les caulinars que pinnatipartides

Fulles a la base amb tres nervis paral·lels, amb pecíol i limbe obovat, i el marge enter o dentat; les superiors van disminuint de grandària progressivament, molt dividides, pinnatipartides, amb el lòbul terminal més gran que els laterals.

Flors molt menudes amb petit esperó a la corol·la

Flors en inflorescències en cima corimbiforme amb bràctees. El calze està format per setes que formen un anell al voltant de la corol·la durant l’antesi, és acrescent i plomós, i formarà el vil·là a la fructificació. Corol·la en tub de color rosat o blanquinós, amb un petit esperó, i acabat en cinc lòbuls. Androceu constituït per un sol estam exsert. Gineceu amb estil i estigma dividit en tres  rames. Floreix d’abril a juliol.

Fruit en aqueni amb vil·là plomós

Fruit en aqueni de color groc palla amb vil·là de setes plomoses

Fruits de pedrosa

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les espècies d’alguns gèneres tenen, en un o alguns pètals o sèpals, una protuberància en forma d’embut sense sortida, on s’acumula el nèctar que atrau els insectes pol·linitzadors. Aquesta estructura rep el nom d’esperó, pel paregut amb els esperons que els genets duen a les botes per conduir els cavalls.

  

Observeu l'anell del calze d'on surtiran les setes plomoses del fruit

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Centranthus deriva de dues paraules gregues: “kéntron. –ou” que significa agulló, l’esperó dels galls; i “antros, -ous” que significa flor, doncs les flors d’aquest gènere tenen esperó.

L’epítet específic calcitrapae és el genitiu de “calcitrapa” que  ve de la veu llatina “caltrops” que significa trampa per a peus. Era un arma de guerra consistent en pues metàl·liques disposades en forma de tetraedre, de manera que al caure a terra sempre hi ha una pua apuntant cap amunt. Com que aquesta planta no té cap punxa ni espina, cal pensar que el nom es deu a que comparteix hàbitat amb la Centaurea calcitrapa L.

Rep el nom popular de “pedrosa” perquè sovint apareix al damunt de les pedres calcàries.

Família Valerianaceae