Valeriana officinalis L.

NOMS: Herba gatera. Valedriana. Valeriana. Valeriana vera. Castellà : Hierba de los gatos. Valeriana. Occità: Pauta de chat, Valeriana, Valeriano. Gallego: Birbiriana. Herba bendita. Èuscara: Belar bedeinkatu. Ardi-belarri. Portuguès: Erva-dos-gatos. Valeriana. Italià: Valeriana comune. Francès: Valériane des collines, Valériane officinale, Valériane à petites feuilles. Anglès: Valerian. Alemany: Arzneibaldrian. Gebräuchlicher Baldrian. Neerlandès: Echte Valeriaan.  Grec: Αγριοζαμπούκος. Βαλλεριάνα. Μυριστική.

Flors hermafrodites i zigomorfes

SINÒNIMS: Valeriana officinalis subsp. tenuifolia (Vahl) Schübl. & G. Martens 

Observacions: Espècie molt polimorfa. La planta predominant als Països Catalans sembla que pertany a la subsp. tenuifolia.

DISTRIBUCIÓ:  Eurosiberiana

HÀBITAT: Trifolion medii. Herbassars de boscs humits. Cultivada als jardins

Herba de gran alçada amb tiges acanalades

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que en l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herbàcia que pot arribar als dos metres d’alçada, amb rizomes; tiges verdes i acanalades; la planta desprèn una flaire característica.

Fulles oposades i pinnatisectes

Fulles oposades, pinnatisectes, dividides en folíols lanceolats, dentats i amb pèls pel revers.

Tres estams i i estigma trífid

Flors en inflorescències terminals en cima corimbiforme. Flors hermafrodites i zigomorfes amb bractèoles de longitud similar al fruit. Calze formant un tubet acabat en 5-15 dents linears poc visibles a l’antesi però acrescents i plomoses al fruit. Corol·la blanca o rosa, també forma un tub acabat en cinc lòbuls desiguals. Androceu amb tres estams inserits en els pètals. Gineceu d’ovari ínfer tricarpelar amb un estil coronat per un estigma trífid. Floreix durant tot l’estiu, des de juny fins a setembre

Fruit en aqueni amb papus plomós

Fruit en aqueni el·lipsoïdal que mesura de 2 a 5 mm, amb un papus plomós format pel calze acrescent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una curiositat botànica de les valerianàcies és que quan s’obri la flor, el calze és inconspicu, però a mesura que el fruit madura creix i arriba a formar, en algunes espècies, plomalls semblants al de les compostes.

USOS I PROPIETATS: Les arrels, el rizoma i els estolons tenen propietats sedants, relaxants, febrífugues, antiespasmòdiques i vermífugues. La seva infusió es recomana en casos d'ansietat, nerviosisme, trastorns emocionals, estrès i insomni. Combina bé amb la tarongina, til·la, arç blanc, saüc, rosella i sàlvia, però cal evitar compatibilitzar-ho amb sedants químics.

Cima corimbiforme

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Valeriana deriva, probablement, del llatí “valeo” que vol dir ser fort, eficaç, tindre salut, etc. En el Pinax (1623) Caspar Bahuin apunta que “... s’anomena Valeriana en les oficines de farmàcia i herbolaris per les moltes virtuts que mostra, pel que també rep el nom de triaca”. No obstant això, altres autors defensen que el nom d’aquest gènere és en honor a Galerio Valerio, el marit de la filla (gendre) de Dioclecià. I encara altres proposen altra versió, segons la qual l’origen podria ser de l’alemany "Baldrian"; en alemany vulgar "Bullerjan" o "Balderjan", en referència al deu de la llum, Baldur i del seu homòleg cristià, Joan.

L’epítet específic officinalis ve del llatí “officina”, que significa laboratori de farmàcia, perfumeria, o similars. S’aplica a moltes espècies que han sigut utilitzades com medicinals i venudes en herbolaris.

Vista inferior de la inflorescència

Les arrels contenen àcid valeriànic que els dóna una olor forta i característica semblant a la que emeten alguns formatges. Convé recol·lectar-la a partir d'exemplars que ja hagin complert els dos anys d'edat, especialment en l'època d'estiu i tardor. S'han de netejar i deixar assecar en llocs ventilats.

L’arrel desprèn una olor desagradable, per la qual cosa Galè, que alabava les seues virtuts, la va anomenar phu, (onomatopeia per indicar la pudor)

Durant la Segona Guerra Mundial la valeriana fou utilitzada per alleujar la tensió nerviosa originada pels bombardejos i explosions.

La ESCOP (The European Scientific Cooperative On Phytoteraphy), ha reconegut els usos medicinals de la valeriana per facilitar la son en casos d’insomni i en trastorns d’ansietat. Així mateix, l’extracte de l’arrel està autoritzat per a ús medicinal per la Comissió E d'Alemanya.

Té efectes psicoactius sobre el comportament dels gats que la busquen per consumir-la, pel que cal deduir que l’efecte n’és plaent. D’ací els noms populars que fan relació als gats.

Valeriana officinalis fou descrita per Carles Linné i publicada en Histoire Naturelle des Végétaux. Phanérogames 10: 304. 1841.

Família Valerianaceae

Subscriu-t’hi al canal Menuda Natura de YouTube en https://www.youtube.com/channel/UCpDRmib7EGEngZGMHaCc52A

Chenopodium murale L.

NOMS: Blet de paret. Bled. Castellà: Cenizo. Pié de ganso. Cenizo negro. Gallego: Pata de ganso dos valos. Èuscara: Sabia. Portuguès: Pé de ganso. Armolas. Italià: Farinello murale. Francès: Ansérine des murs, Chénopode des murailles, Chénopode des murs, Sénille. Anglès: Nettle-leaved goosefoot. Alemany: Mauer-Gänsefuß. Neerlandès: Muurganzevoet. Grec: Στριγγλόχορτο.

Flors en panícula formada per glomèruls

SINÒNIMS: Chenopodium dubium Marcet; Chenopodiastrum murale (L.) S. Fuentes, Uotila & Borsch

DISTRIBUCIÓ:  Cosmopolita i subcosmopolita. (Es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural)

HÀBITAT: Chenopodietalia muralis. Llocs alterats, vores de carreteres, abocadors, escombraries molt nitròfils. Fins els 1500 metres d’altitud

Tiges estriades de coloració rogenca

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba amb tiges erectes estriades, que de vegades prenen coloració rogenca, ramificada, amb olor poc agradable, que pot arribar quasi al metre d’alçada, tot i que no sol sobrepassar el mig metre.

Tiges peciolades de forma variable

Fulles peciolades, amb el limbe de forma molt variable, entre triangular i romboïdal, agudament dentat i sense estípules, de joves farinoses.

Flor pentàmera i monoclamídia

Flors en panícula terminal o axil·lar formada per glomèruls farinosos. Flors hermafrodites o femenines (ginomonoica), pentàmeres, actinomorfes i monoclamídies, amb perigoni format per cinc tèpals soldats a la meitat inferior, persistents a la fructificació. Androceu amb cinc estams oposats als tèpals amb anteres grogues. Gineceu amb ovari súper unilocular amb estil acabat en dos estigmes. Floreix de setembre a juny

Fruit en aqueni dins els tèpals persistents

Fruit en aqueni granulós de marge carenat, que conté una sola llavor lenticular obscura i rugosa que no es desprèn amb facilitat.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La majoria de les angiospermes són hermafrodites, però no obstant això, nombrosos llinatges han evolucionat cap a altres sistemes sexuals. L’espècie que ens ocupa presenta ginomonoècia, és a dir que té flors hermafrodites i, en al mateix peu, també hi ha flors unisexuals femenines.

Flor hermafrodita

USOS I PROPIETATS: Les llavors són comestibles, i els brots i les fulles es poden menjar com verdura

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Chenopodium deriva del grec “chēn, chēnós” oca, i de “pódion” diminutiu de pata, en al·lusió a la forma de les fulles d’algunes espècies del gènere que semblen potes d’oca.

L’epítet murale significa del mur, per l’hàbitat, perquè sovint creix als murs.

Recientment el GRIN (Germplasm Resources Information Network) ha canviat la classificació científica d’aquesta espècie i l’ha adscrit a la família Amaranthaceae, gènere Chenopodiastrum.

Chenopodium murale fou descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 219. 1753.

Família Chenopodiaceae

Urtica membranacea Poiret

NOMS: Ortiga membranàcia. Ortiga grossa. Castellà: Ortiga. Ortiga larga. Gallego: Estruga. Herba do cego. Èuscara: Asuna. Portuguès: Urtiga-de-caudas. Italià: Ortica membranosa. Francès: Ortie douteuse, Ortie à membranes. Anglès: Membranous Nettle. Alemany: Gerchwäntze brenn Nessel. Grec: Τσικνίδα.

Inflorescències en raïm amb totes les flors a la part superior

SINÒNIMS: Urtica dubia Forssk.; Urtica caudata Vahl.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Silybo-Urticion. Herbassars ruderals, horts, camps, vores de camins, llocs remoguts i runes ombrejades i un poc humides. Fins els 500 metres d’altitud.

Herba amb tiges erectes i poc ramificades

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba anual amb pèls urticants dispersos; tiges que poden arribar a sobrepassar el metre d’alçada, erectes, simples o poc ramificats.

Fulles peciolades amb el limbe fortament dentat

Fulles oposades, peciolades, amb el limbe més llarg que el pecíol, ovat, fortament dentat i 3-5 nervis que surten de la base, truncades o cardades a la base, amb cistòlits i pèls urticants. Present dues estípules a cada nus.

Flors masculines amb quatre estams

Flors molt menudes, de fins 1 mm; les masculines en inflorescències en raïm molt allargats, a la part superior de la planta; flors femenines en inflorescències més curtes que el pecíol, a la part inferior de la planta; en els dos casos totes les flors es disposen a la part superior de l’eix floral, deixant lliure la inferior. Flors masculines amb quatre peces iguals, quatre estams i ovari rudimentari; les femenines amb periant format per quatre lòbuls, dels quals dos més petits, i ovari amb estigma capitat, amb estil curt. Floreix quasi tot l’any.

Fruit en aqueni comprimit, dins del periant persistent

Fruit en aqueni ovoide, comprimit, rugós i embolcallat per les peces del periant que són acrescents. 

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les plantes de la família de les Urticaceae es caracteritzen per tenir pèls que alliberen una substància àcida, la acetilcolina, que fa coïssor i inflamació a la pell només amb tocar-la. Aquests pèls urticants són molt afilats i buits, assentats sobre la glàndula que conté el tòxic. Les puntes del pèls es trenquen al penetrar en la pell i la substància tòxica entra en la ferida, provocant així la irritació.  

Pèls urticants

USOS I PROPIETATS: En medicina popular les fregues amb plantes d'ortigues es consideren un remei contra l'artrosi o els dolors musculars com la torticoli. En la medicina científica també s'ha comprovat una certa acció dels preparats d'ortiga contra la artritis.

En agricultura ecològica una decocció d'ortigues s'empra com adob nitrogenat i, especialment, com insecticida.

Inflorescències femenines

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Urtica deriva de "úro" em crema, doncs els pèls urticants hi donen sensació de cremor.

L’epítet específic membranacea ve de "membrana", per la presència de elements membranosos al periant i a l’eix de la inflorescència.

Hi ha llegendes que asseguren que les ortigues no piquen si reses una oració, o mantens la respiració, mentre les toques.

A l’Antiga Grècia, i també a Roma, s’assotava amb un ram d’ortiga per baix del melic, als ronyons i les natges, als homes ancians perquè tornara el vigor perdut.   

Família Urticaceae

Pennisetum villosum R. Br. ex Fresen

NOMS: Cua de rata. Penniset pelut. Castellà: Panizo velloso. Italià: Penniseto lanceolato. Francès: Pennisetum hérissé. Anglès: Feathertop, Feathertop. Hairy pennisetum. Alemany: Langes Borstenfedergras. Neerlandès: Lang Borstelveergras.

Inflorescència en espigues allargades

SINÒNIMS: Cenchrus longisetus M.C.Johnst.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Hordeion leporini. Planta naturalitzada, procedent d’Àfrica oriental. Creix per les vores de camins, llocs alterats i zones amb un poc d’humitat. Fins els 600 metres d’altitud.

Gramínia cespitosa

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Gramínia cespitosa que fa motes denses de fins poc més de mig metre d’alçada. 

Fulles amb la làmina allargada i prima

Fulles de color verd clar, de 2-6 mm d’amplada i entre 7 i 70 cm de llargada

Espiguetes amb dues flors

Flors en inflorescències en espigues allargades, denses, cobertes de pèls llargs de color blanc. Les espiguetes estan envoltades d’un involucre, amb curt peduncle, format per pèls molt prims i plomosos. Les espiguetes presenten dues flors, la superior hermafrodita i la inferior masculina o estèril. Les glumes són més petites que l’espigueta. Androceu amb tres estams, amb teques en forma de X que vibren al vent. Gineceu amb ovari súper i dos estigmes plomosos. Floreix de maig a l’octubre

Involucre format per pèls molt fins i plomosos

Fruit en cariopsi rica en midó.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Segons la definició del Conveni sobre Diversitat Biològica, el terme “espècie exòtica” (o al·lòctona, o no nativa)es refereix a les espècies (o subespècies o taxons inferiors) introduïdes fora de la seua àrea de distribució natural, en el passat o actual. El terme es fonamenta en conceptes purament ecològics i biogeogràfics, i no polítics ni administratius, car una espècie pot ser exòtica si és introduïda en altra zona on no es trobaria de forma natural, fins i tot estant dins d’un mateix país.

Lígula

USOS I PROPIETATS: Es cultiva com a planta ornamental per les seves belles inflorescències blanques, plomoses i vistoses, que semblen il·luminar-se al contrallum.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Pennisetum deriva de "penna" ploma, i "seta" cerra. És a dir, amb cerres plomoses. L’epítet específic villosum ve de "víllus" que significa pèl, abric, o de "véllus" borrissol, la pelussa que fa la llana o el cotó.

En la classificació del Grass Phylogeny Working Group (GPWG 2001) s’ha adscrit  a la Família Paniceae, amb el nom binominal Cenchrus longisetus M.C.Johnst.

Planta inclosa en el Decret 213/2009, de 20 de novembre, del Consell, Pel que s’aproven les mesures per al control d’espècies exòtiques invasores en la Comunitat Valenciana.

Família Gramineae (Poaceae)