Satureja calamintha (L.) Scheele

NOMS: Rementerola. Borriol. Calamenta. Poliol de bosc. Castellà: Poleo. Calamenta. Hierba pastora. Poleosa. Occità: Manugueto, Menugueta. Èuscara: Egilicha. Egilitsa. Portuguès: Néfeta. Calamintha. Italià: Mentuccia. Nipitella. Francès: Calament népéta, Sarriette calament, Sarriette faux népéta, Sarriette népéta. Anglès: Calamint. Lesser calamint. Alemany: Bergminze.

Llavi inferior del calze amb dos dents més llargues que les superiors

SINÒNIMS: Clinopodium nepeta (L.) Kuntze; Calamintha nepeta (L.) Savi; Calamintha sylvatica Bromf. subsp. ascendens (Jordan) Ball, P.W.

Observacions: És una espècie molt variable de la qual se'n distingeixen fins a quatre subespècies segons els autors, que es diferencien per la mida i forma del calze i la corol·la.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Brachypodietum phoenicoidis. Geranion sanguinei. Barrancs i boscos humits. Fins els 1200 metres d’altitud

Herba ramificada des de la base

FORMA VITAL: De vegades es comporta com camèfit, però normalment és hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que en l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Planta herbàcia, més o menys sufruticosa, pubescent, ramificada des de la base, que pot arribar als 80 cm d’alçada, tot i que normalment alça poc més d’un pam. Tota la planta desprèn un olor que és una barreja de menta i d’orenga.

Fulles decusades de marge lleument dentat

Fulles peciolades, oposades, decusades, de limbe pubescent amplament ovat, amb el marge dentat poc profundament

Flor bilabiada

Flors hermafrodites, pedunculades, en cimes dicasials. Calze en tub bilabiat amb el llavi superior format per tres dents triangulars lanceolades i l’inferior amb dues dents lanceolato-linears més llargues que les superiors. Corol·la bilabiada de color blau violaci pàl·lid, amb el llavi superior emarginat i l’inferior amb tres lòbuls, el central major que els laterals. Androceu de quatre estams inclusos. Gineceu d’ovari súper. Floreix de juny a l’octubre.

Fruit en tetraqueni

Fruit en tetraclusa seca, el tetraqueni típic de les labiades, dins del calze persistent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les labiades o lamiàcies són una família força homogènia. En general són herbes o mates molt aromàtiques, de tiges quadrangulars i fulles simples i oposades. Les flors zigomorfes amb cinc sèpals disposats en dos llavis, el superior resultat de la soldadura de tres peces i l’inferior de dues. La corol·la també és bilabiada però, a l’inrevés del calze, el llavi superior és el resultat de la concrescència de dos pètals i l’inferior de tres.

Flors en cimes dicasials

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra en infusió com a tònic, estomacal, sudorífer, carminatiu, expectorant i astringent. Es fa servir en la cuina italiana, i els seus olis essencials en perfumeria.

També s’utilitzen en jardineria, en llocs un poc ombrívols o a ple sol, en rocalles o en jardins d’aromàtiques. És de fàcil implantació, creixement ràpid i poc exigent.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Satureja és d’etimologia incerta. Pot ser del llatí "séro, sátum" sembrar, o del grec "sátyros" sàtir o de l’àrab "s'átar" el nom de moltes plantes. En tot cas “satureia, -ae” era el nom que rebien vàries espècies de labiades.

L’epítet específic calamintha deriva del grec “κᾰλος kalόs” bell i de “μίνθη minthē” menta, per l’aroma a menta que desprèn la planta.

Família Labiatae (Lamiaceae)

Echinochloa colona (L.) Link

NOMS: Cerreig, Mill, Panissola, Pota de gall menuda, Serreig roig, Serret. Castellà: Arrocillo, Pasto del arroz, Pata de gallina. Italià: Giavone meridionale. Panico porporino. Francès: Blé du dekkan, Echinochloé des cultures, Anglès: Jungle rice. Millet-rice. Alemany: Colona-Hühnerhirse. Dekkangras.

Inflorescències en panícula de raïms densos

SINÒNIMS: Panicum colonum L.; Echinochloa colonum (L.) Link

DISTRIBUCIÓ:  Paleotropical: fa referència a les espècies distribuïdes en les regions tropicals d’Àfrica i d’Àsia, és a dir, dels dos continents del Vell Món, en oposició a Neotropical que designa les regions tropicals del Nou Món: Amèrica del Nord i Amèrica del Sud.

HÀBITAT: Panico-Seration. Zones ruderals, camps, horts, sèquies i llocs humits. Fins els 500 metres d’altitud

Gramínia cespitosa

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Gramínia cespitosa anual que pot atènyer els 60 cm d’alçada, glabra, excepte a la base de la inflorescència, amb tiges geniculades ascendents o prostrades.

Fulles amb taques blavoses característiques

Fulles amb beina llisa i limbe linear ample, de 4-8 mm d’amplada, amb taques blavoses horitzontals característiques de l’espècie, i sense lígula.

Flors en raïms densos

Flors en panícula d’espiguetes en raïms densos i curts, a l’àpex de les tiges. Les espiguetes, que sovint prenen una coloració rogenca, estan distribuïdes en quatre files irregulars, són ovoides, amb les glumes mucronades, no aristades. La gluma inferior dues vegades més curta que la superior. Floreix de juny a l’octubre

Fruit en cariopsi

Fruit sec indehiscent propi de les gramínies o poàcies, denominat cariopsi.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les espècies del gènere Echinochloa són andromonoiques, és a dir, que els dos sexes es presenten en espiguetes diferents de parells heterògams. Un parell heterògam d’espiguetes consisteix en una espigueta sèssil, amb una flor neutra (asexuada) i altra hermafrodita, i una espigueta pedicel·lada, amb una flor neutra i una altra masculina.

USOS I PROPIETATS: A l'Índia les llavors d'aquesta herba s'utilitzen per preparar un plat de menjar anomenat khichadi i es consumeixen durant els dies del festival en dejú.

Lígula absent

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Echinochloa deriva del "ἐχῖνος echînos" eriçó, i per extensió espinós, i de "χλόα chlóa" herba.

L’epítet específic colona deriva del llatí “colonus, -a, -um” i significa de les colònies.

Està considerada una mala herba, especialment en els cultius d’arròs, on és un fort competidor pels nutrients disponibles. A més a més és resistent al Glifosato i planta hoste del virus del mosaic de la canya de sucre (canyamel) i del nematode Meloidogyne incognita. Una sola planta pot produir entre 3000 i 6000 llavors. 

Està inclosa en la llista de les 18 espècies més perjudicials, a nivell mundial, per la seua distribució i predomini als cultius. En aquesta llista ocupa el lloc 4, darrere de la seua germana Echinochloa crus-galli (L.) Beauv.  

Echinochloa colona va ser descrita per (L.) Link i publicada en Hortus Regius Botanicus Berolinensis 2: 209. 1833.

Família Gramineae (Poaceae)

Stevia rebaudiana Bertoni

NOMS: Estèvia. Castellà: Azucar verde, Estevia. Portuguès: Erva doce. Italià: Stevia. Francès: Stévia. Anglès: Stevia. Alemany: Süßkraut. Honigkraut. Neerlandès: Honingkruid.

Capítols en panícules corimboides

SINÒNIMS: Eupatorium rebaudianum Bertoni

DISTRIBUCIÓ: Neotropical: una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida.

HÀBITAT: Cultivada, procedent d’Amèrica del Sud.

Herba de tiges pubescents

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba de fins 90 cm d’alçada amb tiges pubescents, rectes, que tenen tendència a inclinar-se i es ramifiquen després del primer cicle vegetatiu.

Fulles pubescents oposades

Fulles amb curt pecíol, simples, oposades, pubescents, de limbe el·líptic i marge dentat

Flòsculs tubulars acabats en cinc lòbuls

Flors en panícules corimboides de flors petites, hermafrodites, tubulars, de color blanc, que formen petits capítols axil·lars. Involucre cilíndric de 2-3 mm de diàmetre, amb bràctees persistents de ovades a lanceolades, herbàcies. 5-6 flors amb la corol·la rosa o blanca, acabada en cinc lòbuls, amb estams inserits a la corol·la i estils, de vegades amb la base ampliada, acabats en dos estigmes filiformes.

Cípsela amb vil·là setiforme

Fruit en cípsela columnar o fusiforme, acanalada, amb vil·là de pèls setiformes.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: A Linné se li atribueixen innovacions centrals en la taxonomia, com ara la utilització de la nomenclatura binomial de les espècies, basant-se en una rigorosa caracterització morfològica i amb l'ús d'una terminologia exacta. Distingia entre característiques rellevants, com la morfologia de la flor i del fruit, i les no rellevants, com color, espines, etc. seguint els treballs de Joachim Jungius considerat el fundador del llenguatge científic.

USOS I PROPIETATS: La Stevia rebaudiana és una planta que regula el sucre de la sang induint al pàncrees a produir insulina per reduir la glucosa; redueix la pressió arterial i regula l'aparell digestiu en general. També actua favorablement en moltes persones amb ansietat, redueix greix i és diürètica. Destaquen els efectes que té per a la qualitat de vida dels diabètics, els quals es poden beneficiar de les propietats reguladores dels nivells de sucre a la sang que aporta la ingestió de fulles tendres de la Stevia.

 Els esteviòsids que conté fan que les fulles siguin de 10 a 30 vegades més dolces que el sucre i entre 200 i 300 vegades més dolç que la sacarosa, en estat pur. Entre les propietats fisicoquímiques desitjables per a l'elaboració d'aliments es poden destacar la resistència a la calor, l'alta solubilitat en aigua i en solucions hidroalcohòliques, la resistència a pH i el fet que no aporta calories. Les arrels són la única part de la planta que no té esteviòsids.

Involucre amb bràctees persistents

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El gènere Stevia està dedicat a Pere Jaume Esteve (c. 1500 - 1566) un valencià metge, botànic i humanista, nat a Sant Mateu del Maestrat, format a València, Paris i Montpeller, i va exercir de catedràtic a la Universitat de València. Va estudiar algunes de les plantes que arribaven a València des d’Amèrica com l’atzavara (Agave americana) i la estèvia. Cavanilles li dedicà el gènere Stevia utilitzant el seu cognom llatinitzat, Petrus Jacobus Stevus, amb el que signava les seues obres en llatí.

L’epítet específic rebaudiana és en honor del químic paraguaià Ovidio Rebaudi (1860-1931), qui en 1899 va fer el primer anàlisi químic de l'estèvia, per aclarir el motiu del seu sabor dolç, per invitació del botànic suís Moisés Bertoni James, qui en agraïment li va dedicar l'espècie.

El nom en guaraní, la llengua dels indis natius que la feien servir des de temps immemorials, és ka'a he'ẽ, que significa herba dolça.  

En desembre de 2008 la FDA (Food and Drug Administration: Agència d’Aliments i Medicaments) de EE.UU va autoritzar l’ús de l’estèvia com edulcorant natural en aliments i begudes. El 4 de juliol de 2011 el Comitè Permanent de la Cadena Alimentària i de Sanitat Animal de la Comissió Europea, va autoritzar l’ús com additiu alimentari edulcorant amb el número E-960, pel Reglament 1131/2011 de la UE.

Família Compositae (Asteraceae)

Imperata cylindrica (L.) Räusch.

NOMS: Xisca. Sangonera, Sisca. Castellà: Cisca, Cogón, Marciega. Masiega. Sisca. Zulla. Occità: Èrba de sanha. Italià: Falasco bianco. Francès: Impérata cylindrique, Impérate cylindrique. Anglès: Cogongrass. Alang-alang, Blady grass. Satintail. Alemany: Japanisches Blutgras. Neerlandès: Bloedgras Japans. Grec: Λάχαρη. Ιμπεράτα. Δεματόχορτο.

Flors en panícula

SINÒNIMS: Saccharum cylindricum (L.) Lam.

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural. Aquesta és nativa d’Àsia, Índia, Austràlia i Àfrica

HÀBITAT: Imperato-Erianthion. Llocs pertorbats, sorrencs i humits, rambles. Fins els 400 metres d’altitud

Gramínia rizomatosa

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Gramínia rizomatosa que sobrepassa el metre d’alçada, amb arrels que poden aprofundir més d’un metre de profunditat.

Lígula curta i ciliada

Fulles amb beina i limbe rígid, de fins un metre de llarga per poc menys d’un centímetre d’ampla que s’aguditza a l’àpex, amb aurícules i lígula ciliada de fins 1 mm. Els marges són finament dentats i amb cristalls de sílice afilats. Sovint pren una coloració rogenca.

Espiguetes cobertes de llargs pèls sedosos

Flors en inflorescències en panícula d’espiguetes cilíndrica i densa, coberta de pèls sedosos blanquinosos. Espícules amb dues flors, la superior hermafrodita i la inferior estèril, reduïda al lemma, sense arestes. Floreix d’abril a juliol

Fruit en cariopsi

Fruit en cariopsi

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: A diferencia de moltes altres plantes que creixen només als extrems, les zones de creixement de les gramínies es troben per damunt dels nusos. D’ací que a les tiges que creixen horitzontalment, sobre terra o per sota, els puguen eixir nous brots. Quan la talladora de gespa o les dents de la vaca tallen les puntes, les gramínies continuen creixent, mentre que moltes altres plantes deixen de fer-ho. Aqueixa és la raó per la qual a la gespa li afavoreix que tallen ben sovint i, a costa d’altres plantes, es posa més verda i atapeïda.

Fulles amb limbe rígid

USOS I PROPIETATS: Les parts tendres es mengen cuites i les arrels es masteguen com xiclets car porten midó i sucres. Els xiquets consideraven la base d'algunes gramínies com “canyeta de menjar”, com ara el xirixó de la sisca i l’arròs de pardalet (Oryzposis miliacea)

Al sud-est d’Àsia s’empra com coberta de teulades de les cases tradicionals, i per manufacturar paper, palla, estores i bosses, i és emprada per la medicina tradicional xinesa.

 Per la seua rusticitat es fa servir per combatre l’erosió, doncs pot formar masses denses que donen cobertura i estabilització al sòl. Però en altres llocs és considerada planta invasora, inclosa en la llista de les 100 espècies exòtiques invasores més danyoses del mon de la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El gènere Imperata està dedicat al botànic napolità Ferrante Imperato (1550-1625), autor “Dell'Historia Naturale” editat a Nàpols en 1599.

L’epítet específic cylindrica deriva del grec "κύλινδρος kýlindros" cilindre, és a dir, amb forma de cilindre.

Diversos cultivars s’han seleccionat per l’ús en jardineria aprofitant el color vermell de les fulles, com per exemple la var. “Red Baron“, també coneguda com “herba de sang japonesa”. Tot i això cal saber que és una herba molt inflamable, inclús estant verda.

Imperata cylindrica va ser descrita per Carles Linné sota el basiònim Lagurus cylindricus en 1759. Però el botànic francès Palisot de Beauvois el va canviar a l'actual nom acceptat de Imperata cylindrica.

Família Gramineae (Poaceae)