Tricholoma psammopus Kalch.

NOMS: Tricoloma enfarinat. Castellà: Tricoloma de pie granuloso. Anglès: Larch Knight. Alemany: Schwammiger Ritterling.

Surt a les clarianes dels pinars mediterranis

SINÒNIMS: Agaricus psammopus Kalchbr.;  Gyrophila psammopus (Kalchbr.) Quél.

HÀBITAT: Surt a la tardor entre la fullaraca o en els herbassars de les clarianes dels pinars mediterranis de pi blanc (Pinus halepensis)  o pi roig (Pinus sylvestris) 

Capell amb cutícula granulosa

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu semiesfèric en principi però va aplanant-se, de 3-5 cm de diàmetre, convex i lleugerament umbonat, marge revolut, cutícula separable granulosa amb petites fibres radials cap al marge, de color beix o ocre pàl·lid.

Himeni amb làmines adnates irregulars, escotades, amples i separades, de color blanquinós que van virant al ocre amb el temps.

làmines separades i escotades

Peu o estípit de 5-7 cm, concolor amb el capell però més clar a la part superior on forma una mena de banda anular blanca

Carn color crema brut al tall, de gust amarg i sense olor. Esporada en massa blanca.

COMESTIBILITAT: Sense interès culinari. No es menja perquè amarga

Peu amb una banda blanca a la part superior

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Les espores es multipliquen donant lloc a uns micelis que, d'any en any, creixen i s'expandeixen de forma circular, si el terreny és homogeni, i més irregular si hi ha arbusts, arbres o altres irregularitats del terreny. Aquests micelis, com el tronc i les branques d'un arbre, quan aconsegueixen la seua dimensió i maduresa comencen a donar fruits, els bolets, i com aquests ho fan sobre els brots joves. El centre del miceli no sol donar fruits, bolets, sinó que aquests es produeixen en les vores, sobre els micelis crescuts aqueix any, apareixent així els bolets formant cercles, “erols” (en castellà corros de brujas) o bé fileres serpentejants quan el miceli té un creixement irregular. Els micelis creixen any rere any i per consegüent les boleteres van desplaçant -se i movent-se en la direcció i sentit que creix el miceli.

Tricholomataceae psammopus

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Tricholoma deriva del grec “ϑριξ, τριχοϛ thrix thricos” pèl, cabell, trena, i de “λῶμα loma” vora, marge, és a dir, amb pèls al marge. L’epítet específic psammopus ve del grec “ψάμμος psámmos” sorra, i “πούς pous” peu, pel peu granulós.

Família Tricholomataceae

  

 Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Lepista sordida (Schumach.) Singer

NOMS: Peu blau menut. Moixernó blau petit. Castellà: Pie azul. Lepista sòrdida. Èuscara: Ziza ahul-hankaurdina. Francès: Lépiste sordide. Italià: Agarico violetto minore. Neerlandès: Vaalpaarse schijnridderzwam.

Capell de color variable molt higròfan

SINÒNIMS: Agaricus sordidus Schumach.;   Rhodopaxillus sordidus (Schumach.) Maire, 

HÀBITAT: Surt a la tardor als camps de conreu, vores de camins, pradells i jardins. També és comú als carrascars i pinars mediterranis. Desenvolupa un miceli circular, formant els característics erols.

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu convex que va aplanant-se, amb mamelló, de color bru, violaci pàl·lid o de color carn quan es seca, que es fa translúcid amb la humitat (higròfan), de entre 3 i 6 cm de diàmetre.

Peu prim amb fibril·les longitudinals

Himeni amb làmines adnates o lleugerament decurrents, atapeïdes, de color lila suau, amb lamel·les.

Peu o estípit és prim, un poc corbat, amb fibril·les longitudinals, de color lila pàl·lid.

Carn blanquinosa, compacta de sabor dolç i olor fúngic.

Carn minsa i blanquinosa

COMESTIBILITAT: És un bon comestible prèvia cocció, semblant a Lepista nuda però de pitjor qualitat, a més a més en algunes persones sensibles pot tindre un efecte laxant. És tòxica en cru.

Es pot confondre amb Lepista nuda però tenen un olor molt diferent, és de major talla i menys higròfan. Mentre Lepista nuda té un aroma especiat, Lepista sordida té un olor fúngic, a terra mullada.

Làmines adnates un poc decurrents

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: La forma del capell o barret varia segons la fase de desenvolupament. Hom parla de capells plans, convexos, campanulats, umbonats, deprimits, etc. El capell és cobert per una cutícula o pel·lis, que pot ser seca, separable, mat, brillant, rugosa, vellutada, esquamosa o gelatinosa, etc. que pot ser important però que varia amb el temps i l’exposició al sol i la pluja. El marge del capell pot ser enter, estriat o pectinat, excedent, revolut o involut, i apendiculat quan en pengen restes del vel universal.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Lepista pot derivar de "lepista" gerra de vi, pel color vinós, o del grec "lepistós", que significa nu, calb. L’epítet específic sordida ve del llatí “sordidus, -a, -um” sòrdid, brut.

Aquesta espècie mostra la sensibilitat vers la humitat del seu entorn, així adquireix un color viu blau violeta amb molta humitat i es fa quasi gris quan aquesta falta.

Família Tricholomataceae

            

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Coprinus spadiceisporus Bogart

Creix en clarianes de pinars

HÀBITAT: Aquests exemplars en clarianes de pinedes de pi blanc (Pinus halepensis) amb poca humitat, sobre sòl calcari. Al paratge de les ermites de Vallada.

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu parabòlic de jove, acampanat després i finalment aplanat, amb el marge revolut, amb la cutícula radial estriada, coberta de petites fibres blanques que acaben sent esquames

Cutícula coberta per petites fibres blanques

Himeni de làmines atapeïdes, lliures, al principi blanques i després negres que van absorbint humitat fins a dissoldre’s (deliqüescents)

Peu o estípit cilíndric, esvelt, buit, bulbós a la base i un anell membranós a mitjana altura, que és blanc però es fa negre per les espores.

Carn minsa, sense sabor ni olor remarcable.

Himeni de làmines blanques primer que van fent-se negres

COMESTIBILITAT: Sense valor culinari

Es pot confondre amb el bolet de fumat (Coprinus comatus) que és més gran i, al contrari que C. spadiceisporus, bon comestible, però també amb la perillosa C. atramentarius.

Les làmines son deliqüescents

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Aquest és un dels bolets saprotròfics, és a dir, que per a viure necessiten les substàncies orgàniques de les plantes o els animals en descomposició. Desenvolupen una funció essencial en el cicle de la vida, perquè si no hi hagués bolets (i algues i bacteris) les fulles, els arbusts, els arbres i tots els productes vegetals quedarien per sempre al bosc, fent-lo intransitable i ofegant qualsevol altra forma de vida. Aquests bolets saprotròfics netegen el bosc, fins i tot, dels exosquelets dels insectes i els ossos dels animals.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El gènere Coprinus pren el nom del grec "κόπρινος kóprinos" que deriva de "κόπρος cópros" fem, que creix en el fem. L’epítet específic spadiceisporus deriva, probablement, de “espadix”= branca amb fruits madurs de color rogenc, perquè les espores es decoloren en presència de l’ hidròxid de potassi (KOH) prenent una coloració rogenca.

Família Agaricaceae

                                            

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

         

Tricholoma gausapatum (Fr.) Quél.

NOMS: Fredolics. Fredolís. Gírgola d’estepa. Grisets. Negrets. Palometes. Brunets. Esteperol. Castellà : Ratón. Ratona. Negrilla. Italià: Moretta. Anglès: Grey knight. Alemany: Gemeiner Erd-Ritterling.

Clarianes i llindars de boscos i pinars

SINÒNIMS: Tricholoma terreum  var. gausapatum (Fr.) Blanco-Dios.; Agaricus gausapatus Fr.

HÀBITAT: Apareix a les zones herboses properes a boscos de coníferes i planifolis, preferiblement sobre sòls bàsics, a finals de la tardor i principis de l’hivern. Normalment surten a prop de l’estepa blanca (Cistus albidus). Aquests exemplars vorejant un pinar de pi blanc ( Pinus halepensis) i carrasca (Quercus ilex ssp rotundifolia) del Campello de Vallada.

Cutícula amb fibres llanoses

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu de 2 a 7 cm de diàmetre, primer acampanat i després va fent-se pla però mantenint un mamelló central; la cutícula és separable, de color gris fosc pel centre i més clar al marge, amb pèls que formen una coberta llanosa.

Himeni de làmines escotades amb lamel·les, amples, ventrudes, atapeïdes a prop del peu, de color blanc grisenc amb tendència a puntejar de negre l’aresta de les làmines.

Làmines amb tendència a puntejar de negre l'aresta

Peu o estípit blanc, cilíndric, llis, de 4-8 cm d’alçada que es trenca amb facilitat, amb un anell, a penes perceptible, a la zona alta. Als exemplars adults no s’aprecia l’anell.

Carn minsa però consistent, de gust dolç i olor farinós

Peu cilíndric i carn minsa

Es confon amb Tricholoma terreum  del qual es considerava una varietat, com indica el sinònim, però aquest no punteja de negre les làmines i la cutícula està coberta de petites esquames. També es pot confondre amb  i amb Tricholoma scalpturatum, però aquesta té esquames a la part superior del peu i les làmines prenen una coloració grogosa amb el temps.

COMESTIBILITAT: És un bon comestible similar al fredolic (tant que hom no els diferencia) i es molt apreciat per guisats, arrossos, truites, etc.   

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: El suec Elias Magnus Fries (1794-1878) és un dels pares de la Micologia. És el creador de la taxonomia i sistemàtica actual dels fongs. Les seues publicacions Systema mycologicum (1821-1832) i Elenchus fungorum (1828), han servit per a establir una classificació pel color de les espores, conjuntament amb la classificació d'acord al tipus de himenòfor: làmines, porus, plecs i agullons, principals caràcters taxonòmics.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Tricholoma deriva del grec “ϑριξ, τριχοϛ thrix thricos” pèl, cabell, trena, i de “λῶμα loma” vora, marge, és a dir, amb pèls al marge. L’epítet específic gausapatum ve del grec "gausápes" que defineix una tela gruixuda i peluda, per la coberta de la cutícula del capell.

Tricholoma gausapatum va ser publicada per (Fr.) Quél., en Mém. Soc. Émul. Montbéliard, Sér. 2 5: 211 (1872)

Família Tricholomataceae

 Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Bon Nadal i Pròsper Any 2016

Bon Nadal i Pròsper Any Nou

Feliz Navidad y próspero Año Nuevo 

 Merry Christmas and Happy New Year

Froehliche Weihnachten und ein gluckliches Neues Jahr 

Polit nadal e bona annada

Veseloho Vam Rizdva i Shchastlyvoho Novoho Roku! 

Zorionak eta Urte Berri On

Joyeux Noël et Bonne Année 

Vrolijk Kerstfeest en een Gelukkig Nieuwjaar

Buon Natale e Felice Anno Nuovo

Menuda Natura us desitja que passeu un Bon Nadal i un Venturós any 2016, atapeït dels canvis necessaris per poder prendre les regnes del nostre destí, doncs aquest 20D tenim l’oportunitat de fer realitat el desig dels Nadals passats:

• La igualtat d'oportunitats siga una realitat
• La dignitat i la honestedat siguen valors respectats i reconeguts socialment
• Tots els xiquets i xiquetes tinguen accés a una escola digna, laica i en la seua llengua mare
• Cap xiquet o xiqueta acudisca a l'escola en dejú
• Ningú haja de renunciar als estudis per no poder pagar-ho
• La justícia siga, de veritat, igual per a tots
• Es faça efectiu el dret constitucional a un treball i a una vivenda digna
• La llei faça justícia i no permeti abusos dels poderosos
• La riquesa, i el treball que la fa possible, es redistribuisca 
• L'economia estiga al servei de les persones i no a l'inrevés 
• Els ciutadans gaudim de drets i no calga fer caritat
• I que el trellat s’impose a l’egoisme depredador que està acabant amb aquest planeta  

Leucoagaricus melanotrichus (Malç. & Bert.) T rimbach

NOMS: No hem trobat cap nom popular per aquest bolet

SINÒNIMS: Lepiota melanotricha Melençon & Bertault.

HÀBITAT: És un bolet saprofític que creix a la tardor en les pinedes les brolles de boscos degradats. Aquests exemplars sota pi blanc (Pinus halepensis) i carrasca (Quercus ilex ssp. rotundifolia)

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu petit (1,5-3 cm de diàmetre) en principi globós però després s’obri com una campana i acaba pla convex, amb un mamelló central. El capell està cobert per una cutícula amb esquames de color grisós, més obscur al centre, sobre fons blanquinós.  

Himeni amb làmines lliures, ventrudes, atapeïdes,  blanques de joves que van fent-se de color crema quan són adults.

Peu o estípit cilíndric, prim, sinuós, de color blanc grisós, amb un petit anell blanc amb el marge obscur, fràgil.

Carn blanca, prima, d’olor a fong i sabor dolç.

COMESTIBILITAT: Sense valor culinari

Es pot confondre amb la Lepiota forquignonii però esta té tons olivacis en la cutícula i no té anell. Leucoagaricus melanotrichus és una espècie que es caracteritza pel seu xicotet port (uns 4 cm), la seua cutícula escatosa gris-negra i l'anell amb el marge típicament negre.

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: La micologia és una ciència molt jove. La primera classificació va ser publicada per l’humanista italià Hermolaus en 1526 i no va ser fins una dada tan recent com 1969 que, R.H. Whittaker, va separar els fongs en un regne diferent a altres formes de tipus vegetal, doncs els fongs no podien ser considerats vegetals.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Leucoagaricus deriva del grec "λευκός leukós" blanc, i de "Agaricus" un gènere de fong. L’epítet específic melanotrichus ve del grec “μἐλἄν, -ανος mélan, -anos” negre, i "θρίξ, τριχός thrix, trikhós" pèl, cabells, pel capell obscur.

Família Agaricaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Infundibulicybe geotropa (Bull.) Harmaja

NOMS: Pampa. Candela de bruc. Porrosa. Castellà: Platera, San Martin ziza. Blanquilla. Cabeza de Fraile. Francès: Tête-de-moine. Italià: Cardinale. Sementino. Anglès: Trooping funnel. Monk's head. Alemany: Mönchskopf.

Creix a les clarianes dels pinars

SINÒNIMS: Clitocybe geotropa (Bull) Quél.; Agaricus geotropus Bull.

DISTRIBUCIÓ:  Apareix a tota Europa.

HÀBITAT: Creix als prats i els pinars, sovint formant rotgles (erols), a la tardor.

Himeni amb làmines decurrents

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu que pot arribar a fer un pam de diàmetre, deprimit al centre i mamellonat (el mamelló és una característica de l’espècie), carnós, amb el marge regular de jove, de color beix uniforme

Himeni de làmines decurrents, atapeïdes, de color blanquinós o ocre pàl·lid.

Peu més ample a la base

Peu o estípit central, dur, molt fibrós, més ample  a la base, concolor amb el capell, de jove més llarg que el capell però en els exemplars adults es fa més gros i sembla curt, en relació al barret.

Carn blanca, consistent i fibrosa, especialment al peu, de gust dolç i olor d’ametlles amargues.

COMESTIBILITAT: Cal rebutjar el peu, que és molt fibrós, però la resta és un bon comestible si l’arrepleguem jove. El micòleg italià Giacomo Bresadola afirmava sobre aquest bolet que "... És un dels bolets més exquisits, a causa de la forta aroma que té, també es pot cuinar a la manera de les tòfones, usant-ho com un condiment...".

Carn blanca i consistent

Es pot confondre amb Clitocybe gibba o Lepista flàccida però aquestes són més petites.  

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Un altre dels aspectes que cal observar per identificar un bolet és la carn, la seua textura, sabor, olor, color, fractura o composició química, són caràcters que ens poden ajudar molt a deduir si pot ser o no comestible, així un bolet pot ser de textura carnosa, coriàcia o llenyosa, de sabor amarg, coent o desagradable, de bon o de mal olor, de carn blanca, groga, blava..., de color fix o blaveja, enrogeix, ennegreix o reverdeix en partir-la, de fractura estellosa o granulosa o amb components químics que reaccionen amb certs reactius químics. Tots aquests aspectes i altres més són necessaris observar per a diferenciar uns bolets d'altres.

La forma adulta es prenia per una altra espècie, Clitocybe maxima

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Infundibulicybe ve de “infundibulum” embut, i “κυβη cybe” cap, per la forma d’embut que prenen els capells. El nom de l’antic gènere  Clitocybe deriva del grec “κλῑτύς klitús” pendent i “κυβη cybe” cap, per la forma del capell. L’epítet específic geoptropa ve del grec “geo” terra, i “tropéo” voltejat, per la verticalitat del peu.

Abans es prenia la forma adulta, de més de 20 cm de diàmetre, com una espècie diferent, la Clitocybe màxima, però s’ha arribat a la conclusió de que és la mateixa espècie.

El micòleg finlandès Harri Harmaja va separar tretze espècies del gènere Clitocybe, entre les que estava aquesta, per formar un nou gènere: Infundibulicybe. Per tant el nom actual és Infundibulicybe geotropa.

Família Tricholomataceae

 
 Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Hydnum repandum L.

NOMS: Agulletes. Rovelló pur. Llengua de bou. Picornell. Picornell blanc. Picornell pelut. Vaqueta. Castellà: Lengua de vaca. Gamuza. Seta de serrín. Gallego: Lingua de vaca. Èuscara: Tripaki argi. Zizauri. Italià: Steccherino. Francès: Pied-de-mouton. Hydne sinué. Anglès: Sweet tooth. Wood hedgehog. Hedgehog mushroom. Alemany: Semmel-Stoppelpilz  Semmelgelbe Stacheling. Neerlandès: Gele stekelzwam.

Aquest del Campello de Vallada

SINÒNIMS: Hydnum flavidum Schaeff.;  Hydnum heimii Maas G.; Dentinum repandum (L.:Fr.) Gray.;  Sarcodon repandum Quél.

DISTRIBUCIÓ: Aquest fong fa micorriza amb arbres per tot l’hemisferi nord, per Àsia, Amèrica del Nord i Europa, i fins i tot a Austràlia.

HÀBITAT: Fong micorizogen que creix en carrascars i pinars però també en boscos de frondoses com les fagedes. Aquest exemplar del Campello de Vallada, a la tardor.

Capell de forma irregular de tacte vellutat

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu trencadís de fins 15 cm de diàmetre de forma irregular, ondulat, de marge enrotllat i tacte suau, primer convex i després s’aplana, carnós, de color groguenc o color crema

Himeni d’agullons fràgils i tancats de color crema, un poc decurrents,

Peu o estípit gruixut, de vegades excèntric i curt, irregular, de color més clar que el capell

Carn gruixuda, compacta i fràgil, entre blanca i color crema, d’olor afruitat i sabor un poc amargant, que no sol ser atacada per larves.

Carn blanca i compacta

COMESTIBILITAT: És un bon comestible però els exemplars vells amarguegen.  Cal llevar els agullons, sempre d’exemplars joves, i tirar l’aigua de la primera cocció que pot fer amargar el guisat. Es comercialitza en alguns mercats europeus, del País Basc i Catalunya. Es pot conservar en vinagre.

Es pot confondre amb Hydnum albidum, de millor menjar per ser menys amargant, o amb  Hydnum rufescens, de capell rogenc, també comestible.

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: A l'himeni, és on es produeixen les espores i pot adquirir diferents formes i estructures. Pot ser llis, amb plecs, làmines, tubs o agullons, el que és important per a diferenciar els típics “bolets”, dels “fongs”, de les “trompetes dels morts” o de les “llengües de vaca” entre altres.

Himeni format per agullons d'uns 6 mm

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Hydnum deriva del grec "hýdnon" tubercle, nom donat arbitràriament a aquest gènere per Carles Linné. L’epítet específic repandum ve del llatí “repandus, -a, -um” que significa doblegat cap amunt, pel marge del capell exageradament revolut.

Estudis realitzats després del desastre nuclear de Txernòbil, a l’any 1986, han demostrat que aquests bolets acumulen una alta concentració de l’isòtop radioactiu del cesi.

Va ser descrit oficialment per primera vegada per Carles Linné en Species Plantarum, en 1753, i sancionat per Elias Fries en 1821 com Hydnum repandum.

Família Hydnaceae

                                  

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Amanita phalloides (Vaill.: Fr.) Link

NOMS: Farinera borda. Farinot. Esclatasang verí. Castellà : Cicuta verde. Oronja verde. Seta mortal. Gallego: Cacaforra da morte. Pan da morte. Pan do deemo. Èuscara: Hilkorra. Hiltzaile berde. Francès: Amanite phalloïde. Oronge verte. Calice de la mort. Italià: Tignosa verdognola. Angelo della morte. Ovolo bastardo. Alemany: Grüne Knollenblätterpilz. Grüne Gift-Wulstling. Anglès: Death cap. Neerlandès: Groene knolamaniet. 

Surt a finals d'estiu i la tardor

SINÒNIMS: Agaricus bulbosus Bull;  Agaricus phalloides Fr. 

DISTRIBUCIÓ: Es troba des del sud d'Escandinàvia al nord, a Irlanda, a l'oest, a l'est de Polònia i l'oest de Rússia, i el sud al llarg del Balcans, a Itàlia, Espanya i Portugal, i al Marroc i Algèria al nord d'Àfrica. A l'oest d'Àsia als boscos del nord de l'Iran. Amanita phalloides s'ha transmès als nous països de tot l'hemisferi sud amb la importació de fustes dures i coníferes.

HÀBITAT: Surt a la tardor als carrascars, pinars i boscos d’altres coníferes, però també als boscos de frondoses, de roure, bedoll, faig. L’exemplar de les imatges en un bosc mixt de pi blanc (Pinus halepensis) i carrasca (Quercus ilex ssp. angustifolia)

Capell verdós, anell i volva

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu acampanat en principi però va fent-se aplanat, de fins 14 cm de diàmetre, de color brillant que pot variar entre verd llimona, blanc grogós, blanc o verd obscur. Les esquames, restes del vel, sol aparèixer en els exemplars joves però després cau.

Himeni de làmines lliures, juntes i amples de color blanc

Peu o estípit de fins 15 cm d’alçada de color blanquinós, cilíndric, amb un anell membranós, estriat, descendent i persistent. Es separa amb facilitat del capell. Manté la volva membranosa blanca, també persistent, que envolta la part inferior del peu com un petit sac.

Himeni de làmines blanques, lliures i atapeïdes

Carn blanca, lleugerament acolorida la part que està en contacte amb la cutícula, sense olor fins que es corromp i adquireix olor desagradable.

 COMESTIBILITAT: És mortal. És el bolet més verinós que existeix a les nostres terres, causant del 90% de les morts per intoxicació de bolets. Tot i que té un gust bastant bo no s’ha de tastar per identificar-la.

S'han fet molts estudis sobre la toxicitat d'aquest bolet però no hi ha antídot. S'estima que 30 grams (mig bolet) són suficients per matar una persona. Provoca la síndrome fal·loide: els símptomes tarden entre 6 i 40 hores a aparèixer, i apareixen en forma de vòmits dolorosos, diarrea amb dolors còlics, rampes, pols dèbil etc., que desapareixen durant unes hores per a tornar amb més força. La mort sobrevé entre els 2 i 20 dies després de la intoxicació.

Es pot confondre amb l’Amanita ovoidea, o el bolet comestible Amanita vaginata,

Anell descendent, membranós i estriat

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: La volva i l’anell: La consistència del vel general i del vel parcial és diferent en totes les espècies, en la majoria dels fongs aquests vels són poc consistents i quan obrin es desintegren i es perden sense deixar a penes rastres, però en altres casos són més consistents, membranosos, cotonosos o filamentosos i deixen restes en els carpòfors adults.

El vel general pot deixar restes en la base del peu en forma de sac o bandes que constitueixen la volva i també pot deixar algunes restes sobre la superfície del barret que constitueixen les esquames. Per la seua banda el vel parcial també pot ser més o menys consistent i deixar restes en el marge del barret o en la part alta del peu formant estructures com l’anell, la cortina, etc.  

Volva persistent

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Amanita ve del nom de la muntanya "Amanos" de la Turquia asiàtica o del grec "ἀμᾱνῖται amanítai", un nom donat pels antics grecs als fongs en general. L’epítet específic phalloides ve del grec “φαλλός fallόs” fal·lus, i “εἷδος eidos”paregut, semblant, és a dir: semblant al fal·lus, per la forma fàl·lica que adquireix durant una fase del seu desenvolupament.

 L’emperador Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic, el rei pel qual apostaren els territoris de la Corona d'Aragó durant la Guerra de Successió, va morir intoxicat per la farinera borda. Voltaire, a les seues Mémoires, va dir “Ce plat de champignons changea la destinée de l’Europe”. També es diu que altres personatges famosos com l'emperador romà Claudi, el papa Climent VII o la tsarina russa Natalia Narishkina van morir per menjar aquest bolet verinós.

Amanita phalloides va ser descrita per primera vegada pel botànic francès Sébastien Vaillant en 1727, però va ser  Johann Heinrich Friedrich Link qui l’hi va donar el nom actual en 1833.

Família Amanitaceae

     

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Entoloma incanum (Fr.) Hesler

NOMS: Entoloma verdós. Castellà: Rodófilo de pie verdoso.Entoloma de pie verde.  Èuscara: Azpiarrosa kankaberde. Francès: Entolome à pied vert. Anglès: Mousepee Pinkgill. Alemany: Braungrüner Zärtling. Neerlandès: Groensteelsatijnzwam.

Surt a les clarianes dels pinars

SINÒNIMS: Leptonia incana (Fr.) Quél. Rhodophyllus incanus Quél.

HÀBITAT: Viu en prats, a les vores i clarianes dels boscos de frondoses i coníferes, i als marges de les sendes, preferentment sobre sòl calcari. Surten a la tardor

De vegades pren coloracions groguenques o marrons

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu d’1,5 a 3 cm de diàmetre, de jove acampanat i després convex amb depressió central (umbilicat), cobert per una cutícula de color groc verdós amb fibres radials. El color verd característic del capell no sempre és evident. De vegades pren coloracions groguenques o marrons.

Himeni amb làmines adnades 

Himeni de làmines blanquinoses que es fan rosades amb l’esporada, amples i separades, que surten apegades al peu (adnades)

Peu o estípit cilíndric, prim, buit (fistulós), més llarg que el diàmetre del capell, de color verdós amb la base tomentosa.

Carn escassa, concolora amb el peu que pren un color blavós quan es manipula, d’olor i gust desagradables. 

Peu verdós, prim i fistulós

COMESTIBILITAT: Sense interès gastronòmic.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Entoloma deriva del grec "entós" dins, i “λῶμα lóma” vora, franja, pel marge del capell girat cap a dins. L’epítet específic incanum ve del llatí “incanus, -a, -um” que significa gris, canós perquè quan madura el color verd del capell s’esvaeix i es fa grisós.

Es pot confondre amb Hygrocybe psitaccina però aquesta és viscosa, amb esporada blanca i no fa olor, al contrari que Entoloma incanum que és verda i fa olor a excrements de ratolí.

Entoloma incanum  va ser publicada per (Fr.) Hesler, en Nova Hedwigia, Beihefte 23: 147 (1967)

MORFOLOGIA DELS FONGS: En micologia, l'estípit és la mena de tija que dóna suport al píleu o capell de molts bolets. No tots els fongs disposen d'estípit però es considera que disposar d'estípit suposa un benefici evolutiu que és el de facilitar la dispersió de les espores. Un fong alçat per sobre del sòl facilita l'acció del vent i del pas dels animals per a dispersar-ne les espores.

Família Entolomataceae

               

 Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.