Gagea durieui Parl.

NOMS: Gàgea. Estel groga. Castellà: Estrella amarilla. Anglès: Yellow Star-of-Bethlehem

Inflorescències cimoses d'1-4 flors

SINÒNIMS: Gagea iberica A.Terracc.; Gagea foliosa subsp. durieui (Parl.) G. López

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània occidental (Ibero-magribí)

HÀBITAT: Oleo-Ceratonion. Erms, pastures pedregoses, clarianes de bosc i escletxes de roca, especialment sobre sòl calcari o margós. Dels 200 als 1000 metres d’altitud.

Herba petita, de fins 15 cm d'alçada

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Petita planta bulbosa, de fins 15 cm d’alçada, amb una tija de poc més d’un mil·límetre de diàmetre, sovint amb bulbils a l’axil·la de la primera fulla caulinar.

Dues fulles basals, i les caulinars ciliades

Fulles basals (2) filiformes i massisses. Una o dues fulles caulinars, linear-lanceolades i ciliades.

Flors amb sis tèpals

Flors en inflorescències cimoses d’1-4 flors hermafrodites, trímeres, amb pedicels glabres i sis tèpals lliures de color groc, atenuats a l’àpex. Androceu amb sis estams lliures inserits a la base dels tèpals. Gineceu d’ovari súper amb estil persistent acabat en estigma trilobulat i capitat.

Fruit en càpsula trígona

Fruit en càpsula loculicida trígona.

Revers dels tèpals amb una franja longitudinal verdosa

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els bulbs són òrgans formats per una tija ampla i molt curta, i diverses fulles que l’embolcallen: són, doncs, gemmes subterrànies especialitzades. Els bulbs de les tulipes (Tulipa) per exemple, porten fulles del tipus catafil·le, mentre que les dels alls i les cebes (Allium) queden envoltats per les beines tancades i engruixides de fulles que ja no són funcionals. En el primer cas es parla de bulbs esquamosos i, en el segon, de bulbs tunicats. Tant els uns com els altres produeixen petits bulbs que, en descompondre’s el bulb vell, donaran lloc a nous individus. Els bulbs són especialment freqüents a les liliàcies.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Gagea és en honor a Sir Thomas Gage (1781 -1820), un noble anglès aficionat a la botànica.

L’epítet específic durieui és en honor al botànic francès Michel Charles Durieu de Maisonneuve (1796-1878) autor d’una Flora del Nord d’Africa (Algèria). Durieu era capità de l’exèrcit francès quan va ser comissionat per acompanyar una expedició científica a Espanya, i durant aquest temps va anar prenent-li el gust a la botànica.

Gagea durieui va ser descrita per Filippo Parlatore i Louis Charles Trabut en Fl. Algérie, Monocot.: 73. 1895 Algérie, Monocot.: 73. 1895

Família Liliaceae

Equisetum ramosissimum Desf.

NOMS: Cepello. Cua de cavall. Ramosa. Trencanua. Castellà: Cola de caballo. Canutillo. Equiseto. Gallego: Rabo de porco. Èuscara: Azeribuztana. Eztainu-belarra. Portuguès: Cavalinha. Palha da água. Francès: Prêle très ramifiée. Alemany: Ästiger Schachtelhalm. Sand-Schachtelhalm. Italià: Equiseto ramosissimo. Anglès: Branched Horsetail. Branched Scouringrush. Neerlandès: Vertakte Paardestaart.

Estròbils apical

SINÒNIMS: Equisetum campanulatum Poir. 

DISTRIBUCIÓ:  Cosmopolita i subcosmopolita. Es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

HÀBITAT: Populetalia albae. (Bosc de ribera) Terrenys humits, al voltant de cursos d’aigua i sèquies, però una vegada establert pot suportar la sequera y temperatures elevades. Fins els 1500 metres d’altitud.

Tiges ramificades des de la base

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable. I Nanofaneròfit, doncs manté els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per baix dels dos metres d’altura.

DESCRIPCIÓ: Planta amb un rizoma horitzontal que emet tiges aèries articulades, característiques dels equisets, però amb la particularitat de que són enfiladisses, molt més primes que en altres espècies (2-5 mm de diàmetre) i totes les tiges són fèrtils. Les tiges són fistuloses i la cavitat axial és molt gran, i solcades longitudinalment. Molt ramificada des de la base.

Megafil·les verticilades als nusos

Megafil·les verticil·lades i petites, unides per la base, amb dents fosques de marge estret i escariós, amb un apèndix filiforme.

Esporofil·les peltades

Esporofil·les peltades, agrupades en estròbils o cons mucronats i apicals, envoltats a la base per una beina engruixada. Sota el revers de l’esporofil·le hi ha uns sis esporangis, amb espores esfèriques de quatre elàters. Els estròbils surten a la primavera.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els equisets són un grup molt antic de Pteridòfits, plantes vasculars sense flors, al que pertanyen també les falagueres. Els equisets posseeixen tiges verdes, estriades en l'exterior i fistuloses, com una canya, articulades en nucs en els qual es troben beines i sovint ramificacions. Tots els equisets són persistents gràcies als seus rizomes. Els teixits dels equisets acumulen sílice que els converteix en abrasius i poc digeribles. Els nucs posseeixen una beina al voltant, acabada en una corona de dents triangulars, que són el resultat de minúscules fulles soldades. Les tiges fèrtils culminen en un estròbil d'esporangiòfors on es formen les espores.

Estròbil quan ja ha soltat les espores

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra l’Equisetum arvense, que no hi ha que confondre amb aquesta espècie perquè E. ramosissimum és una espècie tòxica degut a que conté palustrina, un alcaloide neurotòxic i nefrotòxic especialment present en Equisetum palustris.

Per la sílice que contenen les tiges s’empraven per rentar perols i paelles. Alguns artesans encara utilitzen equisets quan necessiten una polida fina per l’acabat de, per exemple, instruments musicals de fusta.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Equisetum deriva de “equus” cavall, i “setum” seta, pèl rígid, és a dir, com una cua de cavall.

L’epítet específic ramosissimum és un superlatiu llatí de “ramosus” ramós, ramificat.

Les tiges d’aquesta espècie són fàcilment desarticulables. Si tornem a encaixar de nou les dos parts i les fem girar, tindrem la sensació d’estar donant corda a un rellotge, doncs notarem el cric, cric.

Equisetum ramosissimum va ser descrita per René Louiche Desfontaines i publicada en Flora Atlantica 2: 398–399. 1799.^[

Família Equisetaceae