Crocus serotinus Salisb.

NOMS: Safrà bord. Safranera rosa. Castellà: Azafrán montesino. Falso azafrán. Gallego: Tollemerendas. Portuguès: Açafrâo bravo. Cebolinhas. Pé-de-burro. Anglès: Late Crocus. Alemany: Spanische Herbst-Krokus.

SINÒNIMS: Crocus serotinus subsp. salzmannii (J.Gay) B.Mathew

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània. Ibero-magribí

HÀBITAT: Quercetum rotundifoliae. Clarianes i pastures en substrats àcids o bàsics. Entre els 500 i els 900 metres d’altitud.

La flor solitària surt directament del bulb

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne, bulbosa, acaule, de fins 15 cm d’alçada, amb un involucre de bràctees membranoses que embolcalla la flor i les fulles.

Fulles petites a l'antesi però creixen desprès

Fulles totes basals visibles al temps de la florida, molt curtes, de vegades amagades pels catafil·les. Després poden arribar a fer 40 cm, estretes, amb una banda blanca longitudinal.

Estigma amb tres branques ciliades

Flors una o dues, campanulada, amb sis tèpals de 2-5 cm de color lila suau, amb la gorja pubescent. Androceu amb estams de filament i anteres grogues. Gineceu amb ovari ínfer i estil amb estigma groc o color carbassa amb tres branques laciniades o lobulades. Floreix d’octubre fins desembre.  

Fruit és una càpsula d’1,5 cm ovoide, dehiscent per tres valves, que surt sobre el mes de març o abril

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L’ovari dels Crocus és subterrani i, a mesura que van madurant, la tija va creixent i empentant el fruit (ovari fecundat i madur) cap amunt. Així les llavors estan protegides dels herbívors fins que estan madures i preparades per a ser disperses.

USOS I PROPIETATS: Es estigmes de les flors s’empren com substitut del safrà per colorar aliments.

Fulles petites durant la floració

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:  El nom del gènere Crocus deriva del gres “krókos, -ou” que era com denominaven el safrà. En la mitologia clàssica, Crocus ( grec : Κρόκος) era un jove mortal que estava enamorat de la nimfa Smilax, però els déus no aprovaven la seua història d’amor i van convertir Crocus en una planta, el safrà, i a la seua enamorada en altra planta, en l’enfiladís arítjol (Smilax aspera)

L’epítet específic serotinus ve del llatí “sero” vesprada, tarda.

El safrà (Crocus sativus) és una espècie d’aquest mateix gènere, molt semblant, i que també floreix a la tardor.

Crocus serotinus va ser descrita per Richard Anthony Salisbury i publicada en Paradisus Londinensis: or Coloured Figures of Plants Cultivated in the vicinity of the Metropolis. London. t. 30 1806.

Família Iridaceae

Sisymbrium runcinatum Lag. ex DC.

NOMS: Sisimbri runcinat. Castellà: Erísimo. Geniva. Yerba de San Alberto. Francès: Vélar ronciné.

Inflorescència corimbiforme

SINÒNIMS: Sisymbrium hirsutum Lag. ex DC.

DISTRIBUCIÓ:  Cosmopolita i subcosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

HÀBITAT: Salsolo-Peganion. Herbassars ruderals i subnitròfils. Fins els 1000 metres d’altitud.

Herba de tiges generalment prostrades

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba pluricaule amb tiges de fins 40 cm d’alçada, erectes, ascendents o quasi prostrats, glabres (var. runcinatum) o piloses (var. hirsutum) com aquesta

Fulles basals pinnatífides runcinades

Fulles pinnatífides en roseta basal amples i dividides en segments triangulars, i les caulinars també pinnatífides amb el segment terminal major, i les superiors linears

Flors de corol·la groga

Flors en inflorescència corimbiforme a l’àpex, que surten solitàries de l’axil·la de bràctees semblants a les fulles. Calze amb sèpals erectes amb pèls al dors. Corol·la de pètals grocs. Floreix en mar, abril i maig.

Fruit en síliqua curta

Fruit en síliqua curta amb nervis marcats i curt peduncle

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El fruit de les crucíferes és una càpsula molt particular, amb un envà longitudinal al centre, que sosté les llavors, i dues valves laterals que s’obrin. Amb aquesta estructura general se’n troben de formes i mides molt diferents. Els que són molt més llarg que amples s’anomenen síliqües, i els que només fan una o dues vegades més llargs que     amples silícules. Hi ha, a més a més, altres que no obrin les valves sinó que es fragmentes transversalment en segments, els loments, i encara altres que es mantenen sencers.

Flors axil·lars solitàries

USOS I PROPIETATS: Les fulles joves poden menjar-se en amanida o cuinades com verdura.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Sisymbrium deriva del grec “σισυμβριον, sisýmbrion” planta aromàtica esmentada per Teofrast, Aristòtil i Aristòfanes. També Dioscòrides va utilitzar aquest nom per anomenar dues plantes diferents: l’herba-sana (Mentha spicata) i els creixents (Rorippa nasturtium-aquaticum)

El nom específic runcinatum deriva d’un adjectiu botànic que defineix la fulla o un altre òrgan laminar dividit de manera pinnada i amb els lòbuls o segments arquejats cap a la base.

 
Família Cruciferae (Brassicaceae)

Scirpoides holoschoenus (L.) Soják

NOMS: Jonc. Junc. Jonc boval. Castellà : Junco. Junco común. Junco churrero. Gallego: Xunco xurreiro. Occità: Jonc gros. Portugués: Junco bravo. Italià: Giunchetto comune. Roman Scirpo. Francès: Scirpe-jonc. Anglès: Round-headed Club-rush. Roundhead Bulrush. Alemany: Kugelbinse. Kugelsimse. Neerlandès: Kogelbies.

Inflorescències globulars compactes

SINÒNIMS: Scirpus holoschoenus L.

DISTRIBUCIÓ:  Pluriregional

HÀBITAT: Molinio-Holoschoenion. Torrents, fonts, vores de rius, maresmes, jonqueres i llocs 

humits. Fins els 1350 metres d’altitud.

Herba junciforme, fasciculada

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Aquesta planta sembla un jonc, malgrat pertànyer a una altra família. Té les tiges toves, a diferència del jonc que les té dures. És una herba junciforme, fasciculada, de nombroses tiges cilíndriques, verdes i glabres,que poden sobrepassar el metre d’alçada. Rizoma d’entrenusos curts.

Fulles reduïdes a la beina basal

Fulles limitades a beines basals curtes, de 3-5 cm.

Flors en glomèruls esfèrics

Flors en glomèruls que formen inflorescències esfèriques molt compactes, sobre peduncles de mides diferents i alguns de sèssils, situades a la part superior de la tija, però superades per esta. Espiguetes de 2-4 mm sense setes. Tres estams. Estil amb tres estigmes. Floreix d’abril a juliol.

Fruit en núcula

Fruit en núcules de 0,6-1,3 mm.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Scirpus és un gènere de taxonomia complexa que recentment ha sigut dividit en nous gèneres, sense que molts botànics consideren justificada tal decisió. El resultat és que Scirpus holoschoenus L. és acceptat per uns, i considerat com sinònim de Scirpoides holoschoenus (L.) Soják per altres. El nou gènere Scirpoides només té tres espècies acceptades, una de les quals és la que ens ocupa.

USOS I PROPIETATS: Les tiges s’empraven per fer cistelles, seients de cadires i, com alguns noms comuns indiquen, eren utilitzats per dur els xurros penjant de la xurreria a casa.

En medicina popular s’ha fet servir com hipotensor i per alleugerar les inflamacions de gola. També es diu que si arranquem una tija de junc, banyem amb el seu suc una berruga i tornem a introduir la tija al mateix forat on estava, la berruga anirà assecant-se al mateix temps que la tija.

En jardineria pot emprar-se per agrupacions amb gramínies, en zones humides, doncs és indiferent edàfic i suporta bé els sòls pobres i la sequera superficial de l’estiu.

Inflorescències amb peduncles desiguals

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Scirpoides deriva del llatí “scirpus” que eren els juncs que s’empraven per fer cistelles, i del grec “-eîdos”, llatí “–ides” que significa paregut, semblant, és a dir, junciforme, paregut al junc. L’epítet específic holoschoenus deriva del grec “ὅλος hólos” tot, sencer, i "σχοινος schoinos" junc: totalment junc.

De menuts, en les correries pel riu, ens refrescàvem amb la soterrada, blanca i tendra base dels juncs de capçaletes. El que no sabíem era que la dels altres junc del gènere Juncus sol ser tòxica.

A Ramon Muntaner, polític, capità d’almogàvers i cronista de les gestes dels reis d’Aragó, devem la coneguda metàfora de “la mata de jonc”que ens deixà en la seua Crònica  de 1328: I si algú em demana: "En Muntaner, quin és l'exemple de la de mata de jonc?", jo li respondré que la mata de jonc té una força que, si tota la mata lligueu ben fort amb una corda, i tota la voleu arrencar ensems, us dic que deu homes, per molt que estirin, no l'arrencaran, encara que alguns més s'hi posessin; i, si en traieu la corda, de jonc en jonc l'arrencarà tota un minyó de vuit anys, que ni un jonc no hi quedarà".

Família Cyperaceae