Apium nodiflorum (L.) Lag.

NOMS: Agret. Api de sèquia. Clenxot. Creixenera. Créixens bords. Gallassa. Castellà : Berraza. Berrera. Berra. Gallec: Berro femia. Brizo. Èuscara: Berroa. Zarra. Portuguès: Rabaças.  Italià: Erba Canella. Gorgalestro. Sedano d'acqua. Francès: Ache faux cresson, Ache nodiflore, Céleri à fleurs nodales. Anglès: Wild celery. Fool's Water-cress. Alemany: Knotenblütiger Eppich. Knotenblütiger Scheiberich. Neerlandès: Groot Moerasscherm.

Inflorescències en umbel·la composta

SINÒNIMS: Helosciadium nodiflorum (L.) W.D.J. Koch.; Sium nodiflorum L.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània-Eurosiberiana

HÀBITAT: Glycerio-Sparganion. Torrents, fonts, zones humides, sovint viuen a dintre de les corrents d'aigua dolça, sovint acompanyant als créixens (Rorippa nasturtium-aquaticum). Fins els 1000 metres d’altitud.

Tiges prostrades i estoloníferes

FORMA VITAL: Helòfits: són aquelles espècies vivaces que dins de l'aigua tenen les arrels i la base de la tija, mentre que la resta de la planta es troba en posició aèria. Hidròfit: Planta hidròfila és aquella que conserva les gemmes perdurants dins l'aigua durant el període desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Té tiges prostrades, glabres, estoloníferes, de fins un metre, fistulosos i finament solcats, amb arrels als nusos que s’arrelen al sediment dels torrents

Fulles compostes amb folíols dentats

Fulles compostes pinnatisectes, amb folíols sèssils oposats i l’últim sol, de marge dentat

Flors de pètals blanquinosos

Flors agrupades en umbel·les compostes de peduncle molt més curt que els radis, sense bràctees; d’umbèl·lules amb radis d’1-2 mm i bractèoles ovades tan llargues com les flors. Calze sense dents. Corol·la amb pètals blanquinosos. Flors hermafrodites Floreix de maig a octubre

Fruit amb costelles prominents

Fruit en mericarpi ovoides amb grosses i prominents costelles

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les umbel·líferes comparteixen una morfologia força uniforme i característica. Quasi totes són herbes de rel engruixida, nusos marcats i tija fistulosa o amb medul·la esponjosa i fulles amb limbe dividit, però la característica més notable és l’agrupació de les flors en umbel·les, generalment dobles, en les quals els radis de primer ordre, la umbel·la, terminen en un verticil de radis de segon ordre portadors d’una flor cadascun, que formen les umbèl·lules. Al peu dels radis de la umbel·la sol haver-hi un verticil de bràctees, dit involucre, alhora que les umbèl·lules duen un involucel de bractèoles semblants.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra com vitamínic i diürètic. Les fulles es mengen en amanida, com els créixens

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Apium és el nom llatí de l’api. El genèric del sinònim Helosciadium deriva de la unió de les paraules gregues "helos" = pantè, i "skiadion" = paraigües o para-sol, és dir, paraigua de pantà.

L’epítet específic nodiflorum deriva de "nodus" nus, entroncament, i de "flos, floris" flor, és a dir, amb flors als nusos.

 Apium nodiflorum va ser descrit per(L.) Lag. i publicat en Amenidades Naturales de las Españas 1(2): 101. 1821.

Família Umbelliferae (Apiaceae)

Trifolium angustifolium L.

NOMS: Fenc bord. Trèvol de fulla estreta. Castellà: Jopitos. Trébol de hoja estrecha. Gallec: Trebo. Éuscara: Hirusta. Portuguès: Rabo de gato. Trevo-de-folhas-estreitas. Italià: Trifoglio angustifoglio. Francès: Trèfle à feuilles étroites, Trèfle à folioles étroites. Anglès: Narrow-leaf crimson clover. Alemany: Fuchsschwanz-Klee. Schmalblättriger Klee. Grec: Τριφύλλι στενόφυλλο. Κατσικλάρι.

Flors en espiga

SINÒNIMS: Trifolium pamphylicum Boiss. & Heldr.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brometalia. Vores de camins, marges de camps, coscollars. Fins els 1400 metres d’altitud

Planta coberta de pèls

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba pubescent, pluricaule, amb tiges de fins 40 cm d’alçada, amb pèls, erectes

Fulles amb tres folíols linears

Fulles alternes, pedunculades, trifoliades amb els folíols linears, enters llargs i estrets, pilosos, amb estípules també llargues i estretes

Flors papilionades rosades

Flors en inflorescència terminal cilíndrica en espiga, sense involucre. Calze amb cinc dents triangulars aguts, tot cobert de pèls que s’allarga a la fructificació. Corol·la amb els pètals soldats a la base, de forma papilionada i color rosa. Androceu diadelf amb nou estams soldats i un lliure. Gineceu d’ovari súper, estil corbat i estigma humit. Floreix d’abril fins juliol.

Fruit en llegum dehiscent

Fruit en petit llegum indehiscent inclòs al calze persistent, amb una o més llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Unes de les herbes més típiques i comunes d’aquesta extensa família són els trèvols (del gènere Trifolium), fàcils de reconèixer per llur fulles trifoliades i pels glomèruls de floretes menudes de color groc o rosat en que acaben les tiges.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Trifolium  deriva del llatí “tres, tria” que significa tres, i “folium, -ii” que significa fulla, és a dir, amb tres fulles. Antigament s’anomenava trifolium a nombroses plantes de fulles trifoliades dels gèneres Trifolium, Bituminaria, Medicago o Melilotus. L’epítet específic angustifolium  deriva del llatí da "angustus"= estret, prim, i "folium"= fulla, és a dir, de fulla estreta.

És autosuficient en nitrogen, doncs, com totes les lleguminoses, té la capacitat de fixar al sòl el nitrogen de l’aire, mitjançant la simbiosi amb una bactèria a nivell radicular.

Trifolium angustifolium va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 769. 1753.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

Plantago major L.

NOMS: Plantatge. Plantatge comú, Plantatge de fulla grossa. Castellà: Llantén mayor. Lengua de carnero. Llantén. Sietenervios. Gallec: Chantaxe. Lentén. Èuscara: Arpin. Zain-belarr. Plantaina. Occità: Aurèlha de lebre, Coua de gàrri, Coua-de-rat, Erbo de cinq costo. Portuguès: Chantage. Tanchagem maior. Francès: Grand plantain, Plantain à grandes feuilles. Italià: Piantaggine maggiore. Anglès: Common plantain, Great plantain. Alemany: Breit-Wegerich. Großer Wegerich. Neerlandès: Grote Weegbree. Grec: Πεντάνερο το μέγα. Κοκοράκι.

Flors en espiga

SINÒNIMS: Al nostre territori trobem dues subespècies: la subsp. major i la subsp. intermedia. Es diferencien bàsicament pel nombre de nervis a les fulles i la forma de l'espiga. Així, la subsp. major presenta de 5 a 9 nervis i té les espigues atenuades cap a l'àpex, mentre que la subsp. intermedia té de 3 a 5 nervis i té les espigues cilíndriques

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt del continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Molinio-Arrhenatheretea. Habita herbassars en zones alterades de indrets humits i ben nitrificats. És considerada una mala herba per a les gespes ornamentals. Fins els 1500 metres d’altitud.

Planta amb tija engruixida subterrània

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  En la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen. Tot i que de vegades es comporta com Teròfit, és a dir, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.

DESCRIPCIÓ: És el plantatge més gran de les nostres terres. Arriba als 60 cm d’alçada. 

Fulles totes basals

Fulles en roseta basal, ovades, enteres o poc dentades, amb 3-9 nervis convergents, com algunes de les seues germanes, però molt més amples, i de fins 40 cm de llarg, amb pecíol un poc alat tant llarg com el limbe. Totes les fulles surten directament del rizoma.

Estams exserts

Flors en una llarga espiga, poc més curta que l’escapus estriat que la sosté. Flors hermafrodites, tetràmeres, amb petites bràctees ovades amb el marge escariós. Calze amb quatre sèpals verds de marge escariós. Corol·la de quatre pètals soldats en un tub groguenc de 2 mm, acabat en quatre lòbuls lanceolats d’1 mm. Androceu amb 4 estams exserts. Gineceu súper amb un sol estil filiforme. Floreix d’abril fins l’octubre.

Fruit en pixidi

Fruit en càpsula (pixidi) ovoide de 2-4 mm

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El pixidi és un fruit sec, una càpsula dehiscent que s’obri per una sutura transversal o circumcisa. La part superior es desprèn en sol bloc, anomenat opercle, deixant al descobert la secció inferior o urna, que conté les llavors.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular es fa servir com astringent i s'usa mitjançant cataplasmes per curar ferides i bonys, i en gargarismes per curar les inflamacions de la boca, la gola i el mal de queixal.

Les espigues tendres i les fulles es poden menjar en amanida. Les espigues tenen sabor d’avellana i les fulles de xampinyó.

Gineceu amb un sol pistil filiforme

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Plantago deriva del llatí “planta, -ae”  que significa planta del peu, i amb el verb "ago", que vol dir semblant, per la forma de les fulles  paregudes a la planta del peu.

L’epitet específic major és una forma incorrecta, però vàlida, del llatí “maior”, comparatiu de "magnus" gran, és a dir, major, més gran o llarg respecte a altres espècies del mateix gènere.

Les propietats curatives de la planta ja eren conegudes a l’Antiguitat. Plini el Vell mencionava que era capaç de curar 24 malalties.

Als cercles que creuen en la màgia i la bruixeria s’havia emprat per allunyar les malastrugances i per aconseguir l’amor de les dones estimades. Al segle XVII a França va triomfar la següent fórmula per fer-se amar: “El dia de Sant Joan, abans d’alba, agafeu les llavors del plantatge, la polvoritzeu i la introduïu al canó d’una ploma d’oca amb un parell de gotes d’aigua beneïda; després ho tapeu tot amb cera verge d’un ciri també beneït. El que dugi a sobre aquestes llavors serà amat per totes”

L’entomòleg Vincent Albouy, autor de llibres sobre la jardineria ecològica, diu que les seues fulles serveixen de aliment i reservori per a la fauna auxiliar.

Plantago media va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 112. 1753

Família Plantaginaceae