Polypogon monspeliensis (L.) Desf.

NOMS: Cua de rata. Pelosa. Castellà: Cola de zorra. Flecos de lana. Gallec: Rabo de raposa. Portugués: Rabo de zorra macio. Francès: Polypogon de montpellier. Italià: Coda di lepre comune. Anglès: Annual Beard-grass. Alemany: Gewöhnliches Bürstengras. Neerlandès: Baardgras.

Flors en panícula compacta i allargada suau al tacte

SINÒNIMS: Alopecurus monspeliensis L.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Camps, marges de camins, herbassars, a prop de zones humides. Fins els 700 metres d’altitud.

Tiges erectes que poden arribar al metre d'alçada

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Gramínia de tiges erectes de fins prop d’un metre d’alçada

Lígula membranàcia

Fulles linears, planes, amb lígula membranàcia obtusa

Espiguetes de 2 mm

Flors hermafrodites en panícula compacta i allargada amb aspecte i tacte sedós. Espiguetes de 2 mm pedicel·lades, amb glumes escotades, ciliades i arestades, amb fines i suaus arestes. Floreig de maig a l’agost

Fruit en cariopsi

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Moltes llavors de maleses necessiten llum per a germinar, per això després de cada labor agrícola, les que queden en la superfície del sòl es veuran afavorides. D'aquesta manera la germinació es produeix escalonadament, mantenint-se en reserva per a altres anys les que formen el dit “banc de llavors del sòl”.

USOS I PROPIETATS: No en coneguem

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Polypogon deriva del grec “πολύς polýs” molt, i “πώγων pógon” barba, és a dir, barbut, amb molta barba.

El nom específic monspeliensis és un epítet geogràfic que fa referència a Montpeller, al sud de França, on hi hagué una important escola de botànics i el Jardí Botànic més antic de França, fundat en 1593.

Polypogon monspeliensis va ser descrita i publicada, amb el nom de Alopecurus monspeliensis, per Carles Linné en Species Plantarum 1: 61. 1753. Més tard René Desfontaines la va publicar amb el nom actual en Flora Atlantica 1: 67. 1798.

Família Gramineae (Poaceae)

Amaranthus albus L.

NOMS: Blet blanc. Amarant blanc. Castellà: Bledo blanco, Tamarago, Zamarago. Portugués: Bredo-branco. Italià: Amaranto bianco. Francès: Amarante blanche. Anglès: Tumble pigweed, White amaranth. Alemany: Weißer Amarant. Weißer Fuchsschwanz. Neerlandès: Witte Amarant. Grec: Αγριοβλήτα.

Flors en glomèruls axil·lars

SINÒNIMS: Glomeraria alba (L.) Cav.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània. Introduït d’Amèrica del Nord

HÀBITAT: Diplotaxion erucoidis. Conreus de secà i comunitats nitròfiles, ruderals i arvenses, fins els 1000 metres d’altitud

Herba de tiges molt ramificades

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba de fins mig metre d’alçada generalment erecta, però de vegades prostrada, i molt ramificada, de color verd groguenc o, de vegades, rogenc

Fulles alternes de marge ondejant o enter

Fulles alternes, de limbe el·líptic a lleugerament espatulat, de marge enter o ondejant i peciolades

Flors unisexuals amb bractèoles espinescents

Flors en glomèruls axil·lars de flors unisexuals, generalment trímeres i amb bractèoles espinescents, més llargues que el periant. Tèpals desiguals i aguts. Androceu amb tres estams. Gineceu d’ovari súper i pistil acabat en 2-3 estigmes. És monoica, i les flors masculines i femenines apareixen al mateix glomèrul. Floreix de juny a novembre

Fruit molt rugós

Fruit en pixidi molt rugós, de grandària semblant a la del tèpal major, amb llavors d’1 mil·límetre de diàmetre de color bru o negre. Una sola planta pot produir fins sis milions de llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una de les maneres que tenen les plantes per disseminar les llavors és l’anomenada geoanemocora. Consisteix en que quan els fruits són madurs, la tija es trenca per la base i la planta sencera és arrossegada pel vent, girant sobre ella mateixa i escampant per tot arreu les seues llavors. D’ací els nom comú d’aquest blet en anglès tumble pigweed (planta rodadora). Una sola planta d’aquesta espècie pot produir fins sis milions de llavors, i mantenen la seua capacitat de germinació durant 40 anys.

Flors masculines i femenines al mateix glomèrul

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’han aprofitat les propietats com astringent, antidiarreic i emmenagog, per alleugerar hemorràgies, diarrees i conjuntivitis.

Les fulles es poden menjar, com moltes de les seues germanes de gènere

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Amaranthus ve del grec “amarántos, -ton”  que significa immarcescible (format per "α-" alfa, prefix privatiu, i "μαραίνω maráino" marcit). En Dioscòrides, nom de planta sinònim de helichrysos, segurament una espècie del gènere Helichrysum

El nom específic albus és un epítet llatí que significa de color blanc, en referència al color de les flors.

Amaranthus albus va ser descrita per Carles Linné i publicada en Systema Naturae, Editio Decima 2: 1268. 1759.

Família Amaranthaceae

Beta vulgaris L.

NOMS: Bleda, Castellà: Acelga. Èuscara: Zerba. Francès: Bette commune. Bette-épinard . Portuguès: Acelga-brava. Italià: Barba. Barbabietola. Anglès: Beet. Common Beet. Spinach Beet. Alemany: Mangold. Runkelrübe. Neerlandès: Biet. Grec: Ζαχαρότευτλο. Σέσκλο.

Flors en glomèruls que formen cimes terminals

SINÒNIMS: Beta cicla L.;  Beta hortensis Mill.

Observacions: Té dues subespècies: la subsp. marítima, la forma salvatge, i la subsp. vulgaris, la forma cultivada.

DISTRIBUCIÓ:  Pluriregional

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Cultivada per usos alimentaris. Ruderal, espontània als erms i marges de camins

Herba de fins 80 cm d'alçada

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba de tija simple o ramificada que pot arribar als 80 cm d’alçada

Fulles basals amples amb pecíol pla

Fulles en roseta basal de limbe ovat, sovint cordat, enter, amb pecíol ample i pla. Les fulles caulinars són sèssils, de limbe lanceolat i molt més petites.

Flors hermafrodites amb cinc tèpals

Flors agrupades en cimes terminals o axil·lars, glomèruls de 2-8 flors hermafrodites, pentàmeres i actinomorfes, amb cinc tèpals de marge escariós de 2-3 mm. El perigoni és acrescent i s’endureix en fructificar. Androceu de cinc estams soldats al disc basal, amb anteres formades per quatre teques. Gineceu semiínfer amb un estil que acaba en 2-3 estigmes. Floreix d’abril a setembre

El perigoni és acrescent i s’endureix en fructificar

Fruit en pixidi amb una grana, tancat pel perigoni que és acrescent i s’endureix en fructificar

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta és una planta ginodiòica, és a dir, hi ha individus amb flors hermafrodites i d'altres amb flors funcionalment femenines. La sexualitat vegetal compren una gran quantitat de de sistemes de reproducció diferents però, encara que ens sembli xocant, va ser descoberta per Rudolf Jakob Camerarius i publicada en l’obra De sexu plantarum epistola en una data tan recent, en termes històrics, com 1694.

Ovari semiínfer amb estil acabat en tres estigmes

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra per les propietats hepatoprotectores, antioxidants, antidiabètiques i diürètiques.

Alimentària: Les bledes eren molt populars en temps antics. Els grecs la utilitzaven des del segle V a.C. i constituïa un dels aliments principals de la classe treballadora. Es consumeixen bullides, amb arròs caldós (arròs amb bledes) o fregides o són afegides a truites, coques i pastissets de brossa o de verdura.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Beta és l’antic nom llatí  emprat per Ciceró i altres, que potser deriva del grec "βλίτον blíton" bledes, que feia servir Teofrast.

L’epítet específic vulgaris deriva de “vulgus” vulgar, comú, freqüent, menyspreable.

Tot i que són els espinacs els que porten la fama de tindre molt de ferro, les bledes en hi porten més, a part de calci, potassi, magnesi i àcid fòlic (vitamina B9). Però cal anar en compte, doncs també conté molt oxalats que, combinats amb el calci, produeix oxalat càlcic, uns dels primers responsables de la producció de càlculs renals.

La remolatxa o bleda rave és una varietat d’aquesta espècie anomenada Beta vulgaris var. crassa, amb l'arrel molt engruixida i rica en sucre, de la qual s'extrau.

Al País Valencià un bleda és una persona gens espavilada, sense vigor, energia ni caràcter, i si algú està decaigut físicament es diu que està com una bleda.

Beta vulgaris va ser descrita per Cales Linné en Species Plantarum 1: 222. 1753.

Família Chenopodiaceae (Amaranthaceae)