Rosa sempervirens L.

NOMS: Gabarrera. Tapaculs. Gavarrera mosqueta. Rosa boscana. Roser bord. Roser de pastor. Roser englantiner. Castellà : Mosqueta común. Rosal silvestre. Èuscara: Arkakaratsa, Larrosa. Occità: Agalanièr, Garrabilhèr, Garrabinièr, Garrabièr, Grataculièr. Portuguès: Roseira brava. Italià: Rosa di San Giovanni. Rosa sempreverde.  Francès: Rosier sempervirent, Églantier sempervirent. Anglès: Evergreen Rose. Alemany: Immergrüne Rose. Grec: Ροδή η αειθαλής. Αγριοτριανταφυλλιά.

En inflorescències en corimbes

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Quercion ilicis. Alzinars i bardisses, barrancs i ambients protegits amb aigua freàtica disponible. Entre 100 i 600 metres d’altitud. Aquest exemplar del camí del Remblar de Vallada.

Arbust de fulla perenne

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: en les formes vitals de Raunkjaer, les plantes amb els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per baix dels dos metres d’altura.

DESCRIPCIÓ: Arbust perennifoli que desenvolupa tiges enfiladisses de fins 6 metres de llargària, amb aculis falciformes dissenyats per a trepar.

Fulles glabres de consistència coriàcia

Fulles compostes de 3-5 folíols de consistència coriàcia, amb el limbe agut, sovint acuminat, glabres, de color verd lluent per l’anvers i el marge amb dentició simple i aguda. A la base de les fulles apareixen dues estípules estretes i glanduloses al marge.

Estils soldats en columna, de vegades amb pèls

Flors en corimbes amb llargs pedicels glandulosos. Calze amb cinc sèpals ovals, poc lobulats, glandulosos, reflexos i caducs després de la florida. Corol·la de cinc pètals emarginats blancs. Androceu amb nombrosos estams. Gineceu amb estils soldats en una columna pilosa que sobrepassa els estams. Floreix de maig a juliol.

Cinoròdon glandulós

Fruit en aquenis a l’interior d’un hipant subglobós i glandulós, dit cinoròdon, de color vermell i de prop d’1 cm de diàmetre.

El fruit es pot formar sense fecundació prèvia, fet que dóna lloc a complexos grups de formes, que s'autoperpetuen asexualment.

Sèpals poc o gens lobulats i glandulosos

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El cinoròdon, també anomenat gavarró o gratacul quan és el fruit de la gavarrera o roser silvestre, és un fruit complex constituït per un receptacle en forma de copa estreta (anomenat específicament tàlem urceolat) dins del qual hi ha diversos fruits en forma de núcula, amb nombrosos pèls, que al seu interior tenen les llavors. Els cinoròdons primer són verds i quan maduren prenen tonalitats molt vistoses normalment roges o de color taronja, però que en algunes espècies de roser poden ser porpra o negroses.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empren els pètals de rosa com antiinflamatori, per netejar els ulls, nafres i ferides o, en infusió, per alleugerar el mal de panxa. Els fruits bullits per a combatre les pedres del ronyó, tot i que l’alt contingut en tanins provoca estrenyiment.

L’aigua de roses és una de les essències més preades, així com els olis essencials, emprats en perfumeria.

Pètals blancs emarginats

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Rosa procedeix del llatí “rosa, -ae” que deriva del grec “rhódon, -ou”. Les dos veus defineixen la flor del roser, la reina de les flors. L’epítet específic ens recorda el caràcter perennifoli d’aquest roser, que conserva les fulles tot l’any. 

Els pèls que hi ha dins del gavarró són com el pica-pica i piquen com el dimoni. Els xiquets l’empraven per fer broma entre ells i les xiques.

La rosa és la flor més cultivada, però, a més a més ha jugat i juga un immens paper en la mitologia, la religió, la medicina, l’art, la literatura, etc.

A l’Ase d’or d’Apuleu, escrit al segle II, el ruc es converteix en home en menjar roses. En la mitologia grega, la rosa és una de les flors dels déus, nascuda d'una gota de sang de Venus, en punxar-se el peu amb una espina. D'igual manera que a Venus i Flora, les estàtues de les quals s'adornaven amb roses, aquesta flor era també consagrada a Dionís.

L'associació rosa-sang és present a la llegenda catalana de Sant Jordi. Conta la llegenda que el cavaller Sant Jordi va mantenir un combat aferrissat amb el drac fins que la bèstia va caure morta i de la seva sang en va néixer un roser amb unes roses intensament vermelles que el cavaller oferí a la seva donzella. Per aquesta raó és el patró dels enamorats, i la rosa el símbol de l’amor galant.

Rosa sempervirens va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 492. 1753.

Família Rosaceae

Amaranthus viridis L.

NOMS: Amarant gràcil, Blet, Blet verd. Soca roja. Castellà: amaranto verde, bledo verde, bleo, moco de pavo. Portugués: Bredos, Cururu. Francès: Amarante verte. Anglès: Slender Amaranth. Alemany: Grüner Fuchsschwanz.

Inflorescències en espicastres terminals

SINÒNIMS: Amaranthus gracilis Poir.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània meridional (introduïda, procedeix d’Amèrica Central)

HÀBITAT: Chenopodietalia muralis. Ruderal. Viu en llocs alterats, com vores de camins, escombraries, habitatges abandonats o escocells.

Herba de tiges erectes

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba introduïda, de tiges erectes, sovint rogenques, que ultrapassa el mig metre d’alçada

Fulles amb una línia blanquinosa

Fulles alternes, peciolades, enteres, de base cuneada, ovat-lanceolades, quasi triangulars, glabres o amb pilositat molt laxa, sovint amb una línia blanquinosa transversal

Flors trímeres unisexuals

Flors en inflorescències primes i llargues, en espicastres terminals, que sobresurten per damunt de la planta. Flors unisexuals però els dos sexes a la mateixa planta (monoica), trímeres, amb bràctees molt petites i no punxents (el que la diferencia de l’Amaranthus retroflexus),tèpals lanceolats d’àpex agut. Androceu amb els estams més curts que el periant. Gineceu  amb tres estigmes. Floreix de juny a octubre.

Fruit en càpsula ovoide i rugosa

Fruit en càpsula ovoide, rugosa, indehiscent, amb una sola llavor de color negre

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L’espicastre és el terme botànic que designa la inflorescència formada per verticil·lastres molt pròxims, per exemple la de la menta borda (Mentha suaveolens).

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra com depurativa, diürètica i emmenagoga, per alleugerar les inflamacions de la bufeta i els dolors reumàtics.

Amaranthus viridis es fa servir com planta comestible a diferents llocs, com ara al nord-est de l'Índia, a l'estat de Manipur, i també a Kerala. A Grècia es serveix bullit i amb oli d'oliva i llimona, i rep el nom de vlita (βλήτα), i també es consumeix en algunes zones africanes con Congo, Gabon o Nigèria, on es conrea per l’alimentació, per fomentar el desenvolupament sostenible i per protegir el sòl.  

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Amaranthus ve del grec “amarántos, -ton”  que significa immarcescible (format per "α-" alfa, prefix privatiu, i "μαραίνω maráino" marcit).

L’epítet específic viridis ve del llatí “viridis, -e” verd, degut a que fins les flors són verdes.

La planta és rica en calci i ferro i és una bona font de vitamines B i C. És carn de bon bestiar, i s'utilitza amb fins medicinals i per a la fabricació de sabó però, curiosament, és verinós per als porcs.

Amaranthus viridis va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum, Editio Secunda 2: 1405. 1763.

Família Amaranthaceae

Malus domestica Borkh.

NOMS: Pomera. Maçanera. Castellà: Manzano. Manzanera. Gallego: Boulleiro. Manzaneira. Èuscara: Sagarrondo. Portuguès: Maceira. Macieira. Francès: Pommier cultivé. Pommier domestique. Italià: Melo comune. Anglès: Apple. Alemany: Garten-Apfel. Kultur-Apfelbaum. Neerlandès: Appel.

Inflorescències en cimes corimbiformes

SINÒNIMS: Pyrus malus L.  

Observacions : Les seves races i varietats són innumerables i passen del miler.

DISTRIBUCIÓ:  Pluriregional

HÀBITAT: Cultivat i ocasionalment naturalitzat.

Arbre caducifoli

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre caducifoli que no sol sobrepassar els 10-12 metres d’alçada, de copa arrodonida i escorça amb escletxes amb plaques que es desprenen.

Fulles peciolades de limbe ovat

Fulles peciolades, amb el limbe ovat o el·líptic de base cuneada i el marge finament serrat, de color verd per l’anvers i pubescent pel revers; estípules dentades i amb pèls.

Flors de fins 4 cm de diàmetre

Flors en cimes corimbiformes a l’àpex de les branques laterals, d’entre 2,5 i 4 cm de diàmetre, de color blanc amb taques de color porpra o rosa. Calze amb cinc sèpal tomentosos per ambdues cares. Corol·la amb cinc pètals lliures amb ungla d’1-2 mm. Androceu amb 20 estams. Gineceu d’ovari ínfer amb cinc estils. Floreix en primavera, entre abril i maig.

Fruit en pom globós

Fruit en pom globós amb restes del calze persistent a l’àpex, que pot ser de color verd, groc, rogenc, etc. Segons la varietat.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Un pom és un tipus de fruit complex compost de cinc o més carpels en els quals l'epicarpi forma una capa discreta. El mesocarpi és normalment carnós, i l'endocarpi forma un embolcall al voltant de la llavor. La part externa de l'endocarpi és la part més comestible d'aquesta fruita, que prové del receptacle floral i altres parts, de la flor, l'endocarpi correspon al que s'anomena popularment "el cor" i conté les llavors. Les restes arrugades dels sèpals, estil i estams es poden veure al capdavall d'un pom fent-se evident que l'ovari és ínfer en aquestes flors.

USOS I PROPIETATS: Té propietats astringents i, si es mengen sense pelar, enforteixen les dents i les genives.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Malus era el nom llatí de la pomera, citat per l’erudit Varró i altres. Deriva del grec “mêlon, -ou” la poma. L’epítet específic domestica és un vocable llatí que significa nostre, de casa.

L'origen de les pomeres, com el de moltes altres plantes cultivades des d'antic, és poc clar. Actualment s'accepta que en la formació de les pomeres cultivades han intervingut, si més no, M. sylvestris, M. orientalis Uglitzk. i M. Sieversii (Ledeb.) M. Roem. Alguns autors suposen que es van originar en el Caucas i el Turquestan, per la gran variació en les formes i en els sabors de les pomes que allí es troben.

La pomera es pot cultivar en climes temperats com que és un dels fruiters adaptats a zones relativament fredes i d'estiu poc càlid però les pomes de calibre més gros s'obtenen en zones d'estiu càlid i en regadiu (com el de la Terra Ferma (ponent de Catalunya).

A Espanya la pomera ocupa el segon lloc, en la producció de fruita, després del presseguer, amb una superfície de 52000 hesctàrees. Les majors zones de producció de pomes de la península són a Catalunya principalment a les comarques del pla de Lleida. Altres zones de gran importància són Astúries i el País Basc, on també és utilitzada per fer la sidra, beguda típica del nord d'Espanya que s'obté per la fermentació del suc de pomes.

Les pomes apareixen sovint a les tradicions religioses. Una poma va ser emprada per temptar a Adam i Eva. L'heroi grec Hèracles va haver de viatjar al Jardí de les Hespèrides i arreplegar les pomes d'or de l'arbre de la vida que es trobava al seu centre, com a part dels Dotze Treballs.

La poma es considerava en l'antiga Grècia que estava consagrada a Afrodita, i es llançava una poma a algú per a declarar simbòlicament el seu amor; i de la mateixa manera, l'atrapar-la, era mostrar simbòlicament l'acceptació d'eixe amor.

La deessa grega de la discòrdia, Eris, va quedar descontenta després que fora exclosa de la boda de Peleu i Tetis (els pares d’Aquil·les). En la venjança, va tirar una poma d'or amb la inscripció Καλλίστη (Kalliste, 'Per a la més bella'), en la festa de bodes. Tres deesses van reclamar la poma: Hera, Atenea i Afrodita. Paris de Troia va ser designat per a seleccionar la destinatària. Després d'haver sigut subornat, tant per Hera com per Atenea, Afrodita li va temptar amb la dona més bella del món, Helena d'Esparta. Ell va concedir la poma a Afrodita, provocant així, indirectament, la guerra de Troia.

Malus domestica fue descrita por Moritz Balthasar Borkhausen y publicado en Theoretisches-praktisches Handbuch der Forstbotanik und Forsttechnologie, 2: 1272–1276, en el año 1803.

Família Rosaceae