Lepista nuda (Bull.) Cooke

NOMS: Blaveta. Pimipinella morada. Peu blau. Moixeró blau. Castellà : Tricoloma violeta. Pié azul. Gallego: Pe azuado. Èuscara: Ziza hankaurdin. Italià: Agarico violetto. Francès: Pied bleu. Anglès: Wood Blewit. Blewit. Alemany: Violetter Roetelritterling. Neerlandès: Paarse schijnridderzwam.

Blaveta

SINÒNIMS: Tricholoma nudum Quél.;  Rhodopaxillus nudus (Bull.: Fr.) Maire

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

HÀBITAT: En pinars de pi blanc (Pinus halepensis) o boscos mixtos de pins, carrasques (Quercus ilex) i el bruc d’hivern o petorret (Erica multiflora). Apareix ja ben entrada la tardor i fins i tot a l’hivern.

Capell primer convex i passa a quasi pla

DESCRIPCIÓ: Una característica d’aquest bolet és que és de color variable però sempre dins dels tons violacis. El color típic és el blau violaci però també amb tons brunencs o totalment brunenc. 

Capell, barret o píleu convex primer i que passa a quasi pla, de 6-12 cm de diàmetre, amb cutícula viscosa quan plou, inseparable de la carn. Carnós.

Himeni de làmines adnates, primes i atapeïdes de tons més violacis quan més jove. Són fàcils de separar de la carn.

Carn blanca d'olor afruitat

Peu o estípit proporcionat al capell, cilíndric, ple, amb la superfície fibrosa i lleugerament engruixit a la base, de color semblant a les làmines o un poc més clar, i ratlles blanquinoses verticals.

Carn turgent, de color blanc o lila pàl·lid. D’olor afruitat i gust dolç i agradable.

Es pot confondre amb Lepista sòrdida, tot i que aquesta és més petita, amb menys carn i sense interès culinari.

COMESTIBILITAT: Bon comestible però cal menjar-la ben cuinada per evitar trastorns. S’empra en guisats i truites més que per consumir sola per ser molt aromàtica. El peu és massa fibrós i pot resultar indigest.

Làmines de color variable, entre blau i lila

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Lepista pot derivar de "lepista" gerra de vi, pel color vinós, o del grec "lepistós", que significa nu, calb. L’epítet específic nuda significa nu, despullat.

Els bolets faciliten el creixement i la vida dels arbres del bosc, perquè els bolets, amb els seus filaments, anomenats hifes, s’entortolliguen a les arrels i n’obtenen l’aliment, però alhora acosten aigua i nutrients a l’arrel amb molta més quantitat i eficàcia. Per tant, és una unió tan eficaç que l’arrel de l’arbre perd els pèls absorbents, que ja no necessita, i com a conseqüència els arbres creixen més i millor.

Família Tricholomataceae

                   

 Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Polyporus meridionalis (A. David) H. Jahn

NOMS: Francès: Polypore meridional.

SINÒNIMS: Leucoporus meridionalis David

DISTRIBUCIÓ: Distribució típicament mediterrània

HÀBITAT: Creix en pinars i altres coníferes sobre restes colgats de romer (Rosmarinus officinalis) i estepes (Cistus sp.) entre 50 i 500 metres d’altitud

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu que pot arribar a mesurar tres centímetres de diàmetre, de vegades campanulat i deprimit al centre (umbilicat), amb la cutícula superior seca de color marró amb una mena de pèls o esquames, i el marge ciliat.

Himeni format per tubs blanquinosos decurrents amb porus poligonals allargats de color blanc que viren a crema amb l’edat.

Peu o estípit central, cilíndric, de color marró o gris obscur, que de vegades apareix corbat, de fins quatre cm d’alçada.

Carn prima i corretjosa de color blanc, sense sabor ni olor destacables

COMESTIBILITAT: Sense valor culinari per la carn fibrosa i dura

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Polyporus deriva del grec “πολύς polýs” molts, i “πόρος póros” porus, és a dir, amb molts porus, per la forma de l’himeni. L’epítet específic meridionalis ve de “meridies” migdia, meridional, del sud perquè no apareix a les terres del nord.  

Polyporus meridionalis va ser publicada per (A. David) H. Jahn, en Westfälische Pilzbriefe 11(7): 176 (1980)

Per a distingir les espècies de bolets és interessant conèixer la forma en la qual les làmines de l’himeni s’insereixen al peu:

Làmines escotades: no estan adherides de forma directa al peu. Abans d’arribar-hi formen un solc i s’enfonsen formant una mena d’escot. Un exemple de bolet amb làmines escotades pot ser la farinera (Amanita ovoidea). Làmines adnates: estan adherides per tota la seva base al peu del bolet. La llenega negre en seria un bon exemple. Làmines decurrents:  són les que a mesura que s’acosten al peu del bolet, tendeixen a estirar-se cap avall seguint el curs del peu. Els rovellons (Lactarius deliciosus) poden ser un exemple d’aquestes característiques.

Família Polyporaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Hygrocybe cf. conica (Schaeff.) P. Kumm.

NOMS: Pixaconill. Castellà: Gorro de bruja. Higróforo cónico. Èuscara: ezko gorri-konico. Francès: Hygrophore còniques. Anglès: Blackening Waxcap. Alemany: Kegeliger Saftling. Neerlandès: Zwartwordende wasplaat.

Gaudeix de la llum pel que creix ales clarianes del pinar

SINÒNIMS: Agaricus conicus Schaeff.;  Hygrocybe tristis (Pers.) F. H. Moller

DISTRIBUCIÓ: Espècie d’ampla distribució al llarg del dos hemisferis, des del nivell del mar fins els 3000 metres d’altura.

HÀBITAT: A aquesta espècie li agrada el sol pel que surt en clarianes, prats o zones ruderals. Normalment apareix a la tardor però també pot fer-ho en altres èpoques de l’any.  

Himeni de làmines espaiades

DESCRIPCIÓ: Capell de fins cinc centímetres de diàmetre en exemplars vells, però que solen mesurar 2-4 cm, de forma cònica, com el seu nom indica, tot i que amb el temps va fent-se menys cònic però sense arribar a aplanar-se. Sempre manté una protuberància a l’àpex del capell. El color és variable, entre groguenca, ataronjada o rogenca, lluenta i viscosa amb la humitat.

Himeni de làmines adnates decurrents, espaiades, arrodonides i estretes, de color blanc o groguenques que van ennegrint amb el temps.

Peu cilíndric i allargat

Peu o estípit fibril·lós, cilíndric i allargat, amb la superfície llisa o acanalada, fistulós, amb color variable entre rogenc, ataronjat, groc o verdós, amb tendència a ennegrir.

Carn fràgil i prima, dolça i suau.

Peu buit per dins (fistulós) de color variable 

USOS I PROPIETATS: Aquest fong actua com descomponedora d’herbes i arbusts.

COMESTIBILITAT: Sense valor culinari, a més a més, tot i que no hi ha unanimitat, és sospitosa de toxicitat

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els fongs sapròfits segreguen unes substàncies enzimàtiques, semblants a les què produeix el nostre estómac, que ataquen i descomponen la matèria orgànica que envolta, que es torna així blana i fosca, és a dir, que es podreix, i solta fines partícules alimentàries que són les que absorbeixen directament les hifes o cèl·lules del fong

Capell cònic de fins 4 cm

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:El genèric Hygrocybe deriva del grec “hygrós” mullat, humit, i “kýbe” cap, en referència al capell viscós i humit que solen tindre les espècies del gènere. L’epítet específic conica ve del grec “könikós” cònic, per la forma cònica del capell.

Durant molt de temps s’havien tingut les varietats per diferents tàxons degut a la seua variabilitat però s’ha comprovat que un mateix espècimen, amb circumstàncies diferents pot desenvolupar colors diferents i basidis bispòrics o tetraspòrics.  

Família Hygrophoraceae

                         

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

   

Geastrum fimbriatum Fr.

NOMS: Estrelleta petita. Castellà: Estrella de tierra. Èuscara: Lur-izar. Izarputz. Anglès: Fringed earthstar. Sessile earthstar. Alemany: Gewimperte Erdstern. Fransen-Erdstern

Creix en pinars i boscos de caducifolis

SINÒNIMS: Geastrum sessile (Sowerby) Pouzar

DISTRIBUCIÓ: Ampla, entre Europa, Àsia i Amèrica.

L'exoperidi s'obri deixant a la vista el sac esporífer

HÀBITAT: És una espècie freqüent en pinedes i boscos de caducifolis, en sòls rics en humus. Surten des de finals d’estiu i durant la tardor.

Ostíol fimbriat, no clarament delimitat

DESCRIPCIÓ: Carpòfor globós, de jove de color marró clar o ocre que es desenvolupa sota terra (epigeu). L’exoperidi, és a dir, la capa exterior, s’obri formant una estrella de de 6-9 braços triangulars que es retorcen cap a fora, deixant a la vista la part interna de color blanquinós i el sac esporífer. L’endoperidi, és a dir, la part interna, és un globus d’1,5-3 cm de diàmetre, sèssil, amb una perforació a l’àpex (ostíol) per on sortiran les espores groguenques o de color marró pàl·lid. Aquest porus cònic no està clarament delimitat i té lacínies.

Desenvolupa sota terra un carpòfor globós

COMESTIBILITAT: No és comestible

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El gènere Geastrum és l’únic gènere de la família freqüent a les nostres comarques, i presenta carpòfors amb un sol ostíol, no higroscòpic, és a dir, que no canvia de forma en assecar-se. Al madurar l’exoperidi es trenca en varis braços donant-li l’aspecte d’estrella.   

La capa exterior (exoperidi) s’obri formant una estrella

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Geastrum ve del grec "ge" terra, i “ἀστήρ astér” estrella, és a dir, estrella de terra. El epítet específic fimbriatum deriva del llatí “fimbria” que significa franja, serrell, referint-se a la vora laciniada característica de l'obertura apical del sac d'espores.

Elias Magnus Fries va descriure Geastrum fimbriatum com Geaster fimbriatus en el seu Systema mycologicum en 1829.

Família Geastraceae

           

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Chalciporus amarellus (Quel.) Bat.

Espècie rara a les nostres comarques

NOMS: No hem trobat cap nom comú d’aquesta espècie

SINÒNIMS: Boletus amarellus Quél.; Chalciporus piperatus (Bull.) Bataille

DISTRIBUCIÓ: Regions temperades d’Europa però és rara i localitzada.

HÀBITAT: En les vores de camins i clarianes de boscos mediterranis de Quercus ilex i Pinus

Capell de fins sis centímetres de diàmetre

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu de fins sis centímetres de diàmentre, d’hemisfèric a convex, cobert per una cutícula vellutada que amb la humitat es fa viscosa, de color groc amb el marge de color del cuir, de marge irregularment ondulat. 

Himeni format per tubs dentats

Himeni amb tubs un poc  decurrents amb porus dentats, de color rosat o canyella. Apareix a la tardor i, en llocs on plou, també a finals d’estius plujosos. 

Peu o estípit prim, massís, de color groc ensafranat a la base, amb puntets vermellosos a la part superior. Carn compacta de jove però va fent-se esponjosa, de color groc. Esporada color canyella.

Peu de color groc a la base i rogenc a la part superior

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una particularitat dels fongs és que estan formats per filaments de cèl·lules anomenats hifes que formen unes trames més o menys complexes anomenades micelis.  De vegades, les estructures reproductives poden créixer fins a grans mides, i són conegudes com a bolets. És el cas dels basidiomicets que quan arriba l’època de la  reproducció formen cossos reproductors anomenats esporangis, on es formaran les espores.

COMESTIBILITAT: Sense interès culinari degut a que la seua carn és amarga i un poc picant.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Chalciporus deriva del grec "χαλκός chalkos" coure, i "πόρος Porus" porus, pel color coure dels porus. L’epítet específic amarellus és un diminutiu de ”amarus” de regust amarg, pel gust amargant de la seua carn.

L'espècie amb què es pot confondre és la pebreta (Chalciporus piperatus), la carn del qual no amarga sinó que és molt picant, però és una espècie que no es troba per les nostres comarques.

Va ser descrit per primera vegada en 1883 pel micòleg francès Lucien Quélet com Boletus amarellus, i més tard Frédéric Bataille li va donar el seu nom actual, en 1908. 

Família Boletaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Amanita ovoidea (Bull.) Link

NOMS: Farinera. Cogomassa. Cul blanc. Castellà: Amanita ovoide. Oronja blanca. Èuscara: Kukuma. Gallego: Amanita branca. Italià: Farinaccio. Francès: Amanite ovoide. Oronge blanche. Anglès: European white egg. Bearded Amanita. European Egg Amidella. Alemany: Echte Eier-Wulstling.  

Farinera sortint del sòl

SINÒNIMS: Amanita alba Persoon

HÀBITAT: Sobre sòl calcari, sota caducifolis o e en pinars i carrascars. Surt a la tardor.

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu que pot arribar al pam de diàmetre, globós a esfèric de jove que passa a convex de madur i arriba a fer-se pla quan és vell. De color blanc immaculat i amb restes del vel al marge gruixut.

Himeni format per làmines que no arriben al peu

Himeni dens de làmines desiguals, serrades, blanques o groguenques, que es fan arrodonides i formen un cercle al voltant del peu sense arribar a tocar-lo.

Peu o estípit central, cilíndric i gros, del mateix color blanc del capell, amb esquames farinoses també blanques. Pot tindre un anell farinós que s’apega als dits i cau amb facilitat i una volva consistent de color blanc o groguenca.

Capell de color blanc lluent

Carn blanca, compacta i de sabor suau

COMESTIBILITAT: És comestible prèvia cocció, però no és aconsellable el seu consum per la baixa qualitat culinària i perquè pot confondre’s amb espècies tòxiques i fins i tot mortals

Es pot confondre amb Amanita virosa, que té el capell més petit i anell membranós, i amb Amanita proxima, que té l’anell membranós, no té restes del vel al marge del capell y té la volva ataronjada. Però la confusió més perillosa pot ser amb l’Amanita phalloides blanca, que és mortal.

Peu farinós amb restes de la volva

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Amanita ve del nom de la muntanya "Amanos" de la Turquia asiàtica o del grec "ἀμᾱνῖται amanítai", un nom donat pels antics grecs als fongs en general. L’epítet específic ovoidea està format per “ovum” ou, i per la terminació grega “εἷδος eidos” que significa aspecte, és a dir, amb aspecte d’ou.

L'espècie va ser descrita per primera vegada en 1833 per Pierre Bulliad, metge i botànic francès, i Lucien Quélet, un micòleg francès i naturalista.

Ací podem veure la volva consistent i un poc groga

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En micologia, el vel universal es una estructura que embolica totes o la major part del fong com si fos la closca d’un ou. El vel finalment es trencarà i es dispersarà però generalment deixa evidències de la seua forma amb algunes restes més o menys persistents com són la volva, l'anell o la cortina. Aquesta característica és molt important des del punt de vista de la identificació de fongs silvestres, pel fet que és fàcilment observable. Des del punt de vista taxonòmic també és rellevant, ja que quasi sempre que apareix, significa que el fong pertany a la família de les Amanitaceae. Açò té especial importància a causa de l'elevat nombre d'espècies verinoses que pertanyen a aquesta família.

El vel parcial es una estructura d'alguns fongs que protegeix el desenvolupament de les làmines o altres superfícies productores d'espores. Un vel parcial, al contrari del que succeeix amb el vel universal, està ancorat al peu i al límit del capell.

Família Amanitaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Suillus granulatus (L. Fr.) Kuntze

NOMS: Fong. Bolet de pi. Corvall granulat. Molleric granellut. Moixi. Castellà: Boleto granulado. Èuscara: Pinudi-onddo bikordum. Italià: Pinarolo. Francès: Bolet granulé. Anglès: Weeping bolete. Granulated bolete. Alemany: Körnchen-Röhrling. Schmerling.

Capell cobert per una cutícula lluenta

SINÒNIMS: Boletus granulatus L.

DISTRIBUCIÓ: És comú a l’hemisferi nord, a Amèrica i a Europa. També s’ha introduït a Austràlia amb les plantacions de pi.

HÀBITAT: Creix en gran quantitat als pinars formant micorriza amb els pins, tant sobre sòls calcaris com àcids. Surt especialment a la tardor però també en primavera.

Himeni amb tubs de color groguenc

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu d’uns 10 cm de diàmetre, de forma convexa que acaba més o menys aplanat quan és vell. És de color ocre, marró o tirant a groc però el color és uniforme en tota la superfície del capell, que està cobert per una cutícula lluenta, i viscosa si hi ha humitat, que es separa amb facilitat de la carn

Himeni format per tubs atapeïts i curts de color groguenc o netament grocs. Els porus són petits i grocs, i exsuden gotetes de làtex blanc quan són joves.  

Peu o estípit central, cilíndric i ple, de color groc pàl·lid de jove i groc fort quan envelleix. A la part superior presenta nombroses granulacions rogenques (d’ací el nom específic)

Carn de color groc pàl·lid quasi blanca de vegades, ferma de jove, de sabor lleugerament àcid però agradable i olor suau.  

Peu central amb granulacions

COMESTIBILITAT: Comestible amb precaucions. Cal menjar només els exemplars joves, retirar la cutícula, els porus i el peu. Així i tot és laxant, pel que pot provocar lleus molèsties intestinals.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Suillus deriva del llatí “sus, suis” porc, degut a que és un bolet de baixa qualitat. L’epítet específic granulatus ve de “granum” gra, perquè el peu és granulós, presenta grans a la part superior.

Suillus granulatus va ser descrita per primera vegada per Carles Linné en 1753 com Boletus granulatus. El nom actual el va assignar el naturalista francès Henri François Anne Roussel que el va traslladar al gènere Suillus en 1796.

Porus molt petits i grocs

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una micoriza és una relació simbiòtica que s’estableix entre un fong i les arrels de les plantes vasculars. Els fongs viuen connectats als arbres vius, i ambdós obtenen benefici d'aquesta simbiosi.  En el 95% de les plantes que s'han estudiat s’ha trobat aquesta simbiosi. L'associació de les micorizes amb les plantes és present des de fa 400 milions d'anys^. Són un component important en la vida i la química del sòl.

Família Suillaceae (Boletaceae)

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Lactarius sanguifluus (Paulet ex Fr.) Fries

NOMS: Pebràs. Rovelló. Esclata-sang de pi bord. Castellà: Rovellón. Níscalo. Èuscara: Esne odoltsu. Esnegorrikor. Francès: Lactaire sanguin. Portuguès: Sancha. Anglès: Bloody milk cap. Alemany: Weinrote Kiefern-Reizker.

SINÒNIMS: Lactifluus sanguifluus (Paulet) Kuntze

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània (Balears, Catalunya i País Valencià)

HÀBITAT: Creix associat als pins blancs (Pinus halepensis), tant que no la trobarem mai on no hi haja o haja hagut pins. Vol calor i habita les pinedes assolellades sobre sòl calcari en terres baixes. Els bolets surten a la tardor.

DESCRIPCIÓ: És un dels més apreciats i buscats per les nostres terres. Una característica per diferenciar-lo és la llet abundant de color roig sang, que en poc temps es torna de color verd. Aquesta característica explica el nom comú d’esclata-sang.

Peu o estípit cilíndric i curt, de jove ple i buit per dins en passar el temps.

Capell, barret o píleu ordinàriament de fins 10 cm, tot i que pot arribar a fer un pam de diàmetre. De jove té forma de cassoleta però va prenent forma d’embut quan vell. De color crema , ocre, girant al carabassa rogenc, amb bandes concèntriques més fosques.

Làmines poc decurrents, de color rogenc, fines i atapeïdes. Esporada ocre. Carn blanquinosa pel centre i vinosa per la vora

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La dependència que tenen els pins respecte a les micorizes (hifes o filaments dels fongs que proporcionen aigua amb sals minerals a canvi d'aliment) és total perquè el seu sistema radicular amb una ramificació fina poc desenvolupada no els permet viure a la natura sense els seus fongs associats.

COMESTIBILITAT: Excel·lent comestible

USOS I PROPIETATS: El pebràs és un element que forma part de molts plats deliciosos. Torrat a la planxa amb un raig d’oli d’oliva i un pessic de sal és, al meu parer, la millor forma de gaudir del seu sabor, però també fregit amb alls, en l’arròs caldós o al gaspatxo manxego li donen un toc inigualable.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Lactarius deriva del llatí "lac, lactis" llet: que té llet, en referència al làtex que surt de qualsevol tall o fractura. L’epítet específic sanguifluus deriva de "sanguis" sang i de "fluo" córrer, fluir, és a dir, que raja sang, pel color roig del làtex.

Sovint s'anomena rovelló un altre bolet del mateix gènere: el pinetell (Lactarius deliciosus), també molt apreciat gastronòmicament. Aquest té el làtex de color ataronjat a diferència de L. sanguifluus  que el té de color roig vinós.

No s'han de confondre amb la lleterola de llet groga (Lactarius chrysorrheus), bolet no comestible, aparentment com el rovelló però amb un color més clar i que quan es trenca en surt llet blanca.

Els rodals són llocs on solen sortir els bolets de forma abundant per ser llocs on hi ha un extens miceli ocupant el substrat i que cada temporada "floreix" amb els cobdiciats bolets.

Tot i que es confon amb l’altre rovelló, el pinetell (Lactarius deliciosus), amb l’esclata-sang podem gaudir de l’aroma del romer i altres herbes aromàtiques entre les quals es cria, mentre que el pinetell creix en terrenys sorrencs, sense aromàtiques, i sol haver granets de sorra entre les làmines.

La llet roja pot acolorir l’orina si se n’ha menjat suficients però no té cap efecte nociu.

Els pebrassos d’aquesta espècie poden bioacumular metalls pesants tòxics de sòls contaminats. Per això, no és recomanable consumir bolets recol·lectats en sòls potencialment contaminats com poden ser els industrials o pròxims a carreteres amb molt de tràfic.

Lactarius sanguifluus va ser descrit per primera vegada per Jean-Jacques Paulet com Hypophyllum sanguifluum en 1811, i en 1838 Elias Magnus Fries li va assignar el nom actual en Epicrisis Systematis Mycologici p. 341.

Família Russulaceae

 

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.