Infundibulicybe meridionalis (Bon) Pérez-De-Greg.

NOMS: francès: Clitocybe méridional, Clitocybe feutré variété méridionale. Alemany: Graufilziger Trichterling.

Surt a la tardor als pinars

SINÒNIMS: Clitocybe squamulosoides var. meridionalis Bon; Clitocybe meridionalis (Bon) P. Roux

HÀBITAT: Surt a la tardor als pinars de pi blanc (Pinus halepensis) o pinaster

Peu concolor amb el barret i carn blanca

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu de 4 a 7 cm de diàmetre, En forma d’embut però amb mamelló al fons i el marge revolut; amb el temps va aplanant-se. Cutícula lleument esquamosa, de color bru.

Himeni de làmines decurrents, arquejades i prou atapeït, primer blanques i fent-se gradualment de 

color cafè amb llet, com el barret però més clar.

Làmines decurrents

Peu o estípit cilíndric, de 3-5 x 0,5-1,5 cm, concolor amb el barret o potser més pàl·lid.

Carn minsa, blanquinosa d’olor ciànic.

COMESTIBILITAT: Sense valor culinari

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: L'ús de fongs pels éssers humans es remunta a la prehistòria. Ötzi l'Home del Gel, una mòmia ben conservada d'uns 5300 anys, del Neolític, que es va trobar congelat als Alps austríacs, portava dues espècies de bolets que s'han pogut utilitzar com a esca (Fomes fomentarius), o amb fins medicinals (Piptoporus betulinus). Els pobles antics han utilitzat els fongs com a font d'aliment durant milers d'anys, sovint sense saber-ho, en la preparació de pa amb llevat i els sucs fermentats.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Infundibulicybe ve de “infundibulum” embut, i “κυβη cybe” cap, per la forma d’embut que prenen els capells. L’epítet específic meridionalis ve de “meridies” migdia, meridional, del sud perquè no apareix a les terres del nord. 

Família Tricholomataceae

 Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Mycena pura (Pers.) P. Kumm

NOMS: Micena neta. Pimpinella. Castellà: Micena pura. Èuscara: Kanpaitxo arbuisain. Kanpaitxo arrosa. Francès: Mycene pure. Italià: Micena lilla. Anglès: Lilac bonnet. Amethyst agàric. Alemany: Gemeiner Rettich-Helmling. Neerlandès: Gewoon elfenschermpje.

Capell de color molt variable

SINÒNIMS: Agaricus purus Pers.; Mycena pseudopura Cooke.

HÀBITAT: Apareix en pinars, carrascars o boscos mixtes des de finals de l’estiu i la tardor.

DESCRIPCIÓ: És una de les micenes més comuns i variable en quant a mida i color. Capell, barret o píleu de 1,5 a 5 cm de diàmetre, en principi convex que acaba aplanant-se, amb mamelló central, de color entre lila molt clar i blavós, inclús blanquinós o groguenc. Els marges són estriats per transparència, especialment en temps humit, doncs són higròfans (absorbeix humitat).

Peu fistulós 

Himeni de làmines escotades, separades, ventrudes, amples, amb lamel·les, de color blanquinós o lila clar.

Peu o estípit llis, buit, un poc més ample a la base, de 2 a 7 cm d’alçada per 2,5 a 5 mm d’ample, de color més obscur que el capell.

Himeni amb làmines ventrudes i separades

Carn minsa que fa olor de rave

COMESTIBILITAT: És considerada tòxica, que pot produir trastorns intestinals i la síndrome psicotròpica que consisteix en al·lucinacions visuals, acceleració del ritme cardíac, nàusees, diarrees i vòmits.   

Es pot confondre amb moltes espècies d’aquest gènere, com per exemple Mycena rosea però aquesta té el capell tot de color de rosa i és més gran.  

Capell mamellonat

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: A diferència de les plantes, que produeixen el seu propi aliment amb l'energia de la llum, els fongs són com versions en miniatura dels nostres estómacs, però com si s'hagueren tornat del revés. Els fongs per alimentar-se alliberen enzims fora dels seus cossos que descomponen els aliments en partícules més petites per a poder absorbir-les. Aquesta estratègia d'alimentació significa que els fongs sempre viuen en i sobre el seu menjar.

Cutícula de color variable de marge estriat per transparència

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Mycena deriva del grec  "mýkes" fong. Diu la llegenda que el nom de la ciutat de Micenes (Mykēnē, apareix en escrits d’Homer) deriva de la paraula grega "μύκης mykēs" bolet, fong. El geògraf Pausànias (segle II) donava dues propostes per a l'explicació del nom de la ciutat. L'una era que Perseu, el mític fundador de la ciutat fill de Zeus i de Dànae, li havia posat aquest nom per la funda de la seva espasa, que ell anomenava "mykēs" bolet. L'altra era perquè al lloc on va decidir crear la ciutat hi havia molts bolets.

Aquesta espècie és un demostrat bioacumulador de l’element bor.

Família Mycenaceae

  

                     
Llegiu  l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Xerocomellus chrysenteron (Bull.) Šutara

NOMS: Mataparent de carn groga. Castellà: Boleto de carne amarilla. Boleto cuarteado. Èuscara: Onddo urregorri. Francès: Bolet à chair jaune. Bolet chrysentéron. Anglès: Red cracking bolete. Alemany: Gemeiner Rotfußröhrling.

Surt a la tardor en pinars, prats i vores de camins

SINÒNIMS: Boletus communis Bull.;  Xerocomus communis (Bull.) Bon.; Xerocomus chrysenteron (Bull.) Quél.  

HÀBITAT: Surt a la tardor a les pinedes, prats i vores de camins

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu convex que va prenent la forma aplanada, de 3-8 cm de diàmetre, amb la cutícula seca vellutada de color beix, marró o verdós, que es quarteja amb facilitat, mostrant la carn rogenca que cobreix.

Peu de color groc i vermell a la base

Himeni format per tubs de color groc que prenen coloració blavosa en tocar-los. Porus grans i poligonals.

Peu o estípit de 3 a 10 cm d’alçada per 0,5-2 cm d’ample, sense anell, de color groc i vermellós a la base.

Carn groga però rogenca immediatament baix de la cutícula, es fa blavosa al tall, esponjosa i blana

Himeni amb tubs de color groc

COMESTIBILITAT: És comestible, de sabor i olor agradable, però la textura de la carn és blana, massa esponjosa i es fa malbé ràpidament.

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Teofrast (327-287 a.de C.), filòsof i naturalista, en la seua "Historia Plantorum" diu: " A pesar de no posseir arrels, ni tiges, ni fulles, ni fruits, els fongs, pertanyen al regne vegetal". Va definir els fongs com a plantes imperfectes, exemptes d'arrels, de fulles, de flors i de fruits. Aquesta idea s’ha mantingut fins molt recentment que es considera que els fons pertanyen a un regne propi: el regne Fungi.

Cutícula seca vellutada 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Xerocomellus deriva del grec "xerós" sec, àrid i "kóme" corona, és a dir, amb el capell sec, eixut. L’epítet específic chrysenteron ve del grec “χρυσόϛ chrysós” or, i de “εντερον enteron” intern, a dins, per la carn groga del color de l’or.

Boletus communis va ser descrit per primera vegada per Pierre Bulliard en 1789 i en 1791 li va canviar el nom a Boletus chrysenteron. En 1888, Lucien Quélet el va renombrar Xerocomus chrysenteron i, finalment, Josef Šutara li va donar el nom actual Xerocomellus chrysenteron en 2008.

Família Boletaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Lepiota pseudolilacea Huijsman.

NOMS: Castellà: Galanperna mortal. Èuscara: Galanperna hiltzaile. Neerlandès: manchetparasolzwam.

Lepiota pseudohelveola surt a la tardor en pinars

SINÒNIMS: Lepiota pseudohelveola Kühner ex Hora.

HÀBITAT: Surt a la tardor als pinars i boscos amb Quercus i altres coníferes.

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu de fins 4 cm de diàmetre, en principi convex però va fent-se pla, amb ample mamelló; cutícula de color marró més obscur al centre i va trencant-se en esquames eriçades més claretes deixant veure el fons blanquinós.

Himeni de làmines lliures, lleugerament ventrudes i blanquinoses

Làmines lliures i ventrudes

Peu o estípit més llarg de el diàmetre del capell i un poc més gruixut a la base i buit (fistulós). Té anell membranós, fràgil, amb esquames com les del capell

Carn minsa, esblanqueïda, amb olor i lleuger sabor de canyella.

COMESTIBILITAT: És una espècie molt perillosa, verinosa i mortal. Conté el mateix verí que la Amanita phalloides.

Pot confondre’s amb altres Lepiota com L. sublaevigata, L. lilacea o L. cristata però són totes tòxiques mortals, raó per la qual cal rebutjar-les totes. Més perillós és la confusió amb alguna espècie de Tricholoma però aquests no tenen anell i el peu no es separa amb facilitat del capell.

Capell cobert d'esquames eriçades brunenques

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Aquesta espècie conté amatoxines, les rresponsables de provocar l’anomenat síndrome fal·loïdià (que rep aquest nom per l’Amanita phalloides, la major responsable de morts per intoxicació de bolets). L’emmetzinament sol ser greu perquè els símptomes tarden en aparèixer, la qual cosa facilita que la toxina haja passat totalment a la sang quan es manifesten els primers efectes.

Peu amb anell membranós amb esquames concolores amb el capell

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Lepiota deriva del grec “λεπίς lepìs” esquama, i “οὖς, ωτόϛ oús, otós” barret, és a dir, amb el barret esquamós. L’epítet específic pseudolilacea, ve del del grec "pseúdos" fals, aparent, i del persa “lilák” color lila, violeta clar. L’epítet del sinònim pseudohelveola ve "pseúdos" fals, aparent, i “helveolus, -a, um” diminutiu de "hélvus" que significa groguenc o ros, perquè és molt pareguda a Lepiota helveola

Hi ha la var. sabulosa que surt a les dunes dels pinars pròxims al litoral.

Família Agaricaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Coprinus comatus (O. F. Müll.) Pers.

NOMS: Bolet de fumat. Bolet de fems. Bolet de tinta. Pixacà barbut. Castellà: Barbuda. Matacandil. Candelera. Èuscara: Urbeltz galpardun. Gorritzaile. Italià: Fungo dell'inchiostro. Francès: Coprin chevelu. Anglès: Shaggy ink cap, Lawyer's wig, Shaggy mane. Alemany: Schopf-Tintling. Spargelpilz. Porzellantintling. Tintenpilz. Neerlandès: Geschubde inktzwam.

Apareix sobre sòls molt adobats

SINÒNIMS: Agaricus comatus O.F. Müll.

HÀBITAT: Surt a la primavera i tardor a les vores dels camins, als camps de conreu i als jardins, en colònies nombroses. És una espècie molt nitròfila que apareix sobre sòls adobats

Capell cobert d'esquames blanques

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu en principi ovoide, amb forma d’ou allargat, que fa fins 12 cm d’alçada, que va obrint-se per la part inferior per acabar amb forma de campana. El capell està cobert d’esquames blanques agrupades formant una mena de metxes, amb la part superior de color groguenc o marró.

Himeni format per làmines atapeïdes, lliures, primes, blanques al principi, que van colorant fins acabar negres per les espores, deliqüescents que es desfan i gotegen com tinta negra, raó per la qual rep el nom comú de bolet de tinta.

Himeni de làmines atapeïdes i blanques en principi

Peu o estípit de fins un pam d’alçada, de color blanc, glabre, buit i llis, amb anell membranós caduc de color blanc a mitja altura, fàcilment separable del capell.

Carn blanca, fina i delicada, d’olor suau i gust agradable.

COMESTIBILITAT: És un bon comestible, quan és jove, si rebutgem el peu que és molt fibrós. A la planxa amb un raig d’oli i un pessic de sal. No necessita més.

Les làmines van fent-se negres fins que es liqüen

Es pot confondre amb altres espècies de Coprinus, però totes són mes petites (com Coprinus spadiceisporus), algunes de les quals poden ser tòxiques. Potser la més semblant és Coprinus atramentarius però té la cutícula més fosca i a penes té esquames, tot i que rep el mateix nom vulgar de bolet de femer.

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Les espècies del gènere Coprinus tenen una curiosa forma de dispersar les seues espores a gran distància. La seua carn és deliqüescent, és a dir, que es dissol amb facilitat amb la humitat produint una mena de líquid negre, semblant a la tinta, amb gran quantitat d’espores que es dispersen així pel terra i són arrossegades per l’aigua de pluja.

Peu  blanc i llis

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El gènere Coprinus pren el nom del grec "κόπρινος kóprinos" que deriva de "κόπρος cópros" fem, que creix en el fem.  L’epítet específic comatus deriva de "coma" pel, és a dir, provist de pel, en referència a les esquames filamentoses de la cutícula.

Cal tindre la precaució de no consumir les que surten a les vores de les carreteres o als camps tractats perquè tenen la propietat d’absorbir els metalls pesants.

Família Agaricaceae

 Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

                             

Tapinella panuoides (Fr.) E.-J. Gilbert

NOMS: Bolet flabel·lat. Gírgola de pi borda. Castellà: Paxilo en forma de concha. Èuscara: Orri-onddo hankagabea. Francès: Paxille faux Panus. Anglès: Stalkless Paxillus.

Apareixen agrupats, soldats els uns amb els altres

SINÒNIMS: Paxillus panuoides Fr.

HÀBITAT: Són sapròfits que surten a la tardor sobre soques mortes de pi. Aquests de la Font d’Espanya de Vallada.

DESCRIPCIÓ: Apareixen agrupats, soldats els uns als altres per la base i imbricats, uns damunt dels altres. En aquest cas sobre la base d’una soca de pi blanc (Pinus halepensis). Capell, barret o 

píleu d’uns 5-10 cm, amb forma de ventall o petxina. Cutícula quelcom tomentosa-escatosa, de color beix-groguenc, de tacte apelfat i marge fortament enrotllat cap a dins (involut).

Làmines estretes i bifurcades

Himeni de làmines estretes, bifurcades, de color groc-ocre que s’allarguen fins al substrat de manera que a penes es pot diferenciar el peu.

Peu o estípit poc evident en alguns exemplars, doncs els carpòfors estan adherits directament al substrat per un xicotet estretament en un dels extrems del barret.

Carn minsa i corretjosa

Carn minsa, prima, blana i elàstica en temps humits però dura i coriàcia en temps sec. Olor agradable i sabor inapreciables però no desagradable.

COMESTIBILITAT: Sense interès culinari per ser sospitós de toxicitat, i a més la carn és molt corretjosa i això la fa immenjable.

Peu inexistent o molt reduït

Pot confondre’s amb Phyllotopsis nidulans molt semblant però que té les làmines sense bifurcacions, més separades

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES:Si deixem durant unes hores un carpòfor sobre un paper o un vidre , amb l’himenòfor dirigit cap avall, les espores s’acumulen al damunt, produint una esporada o esporograma, (espores en massa) característic i molt important per definir la família, el gènere i fins i tot l’espècie.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Tapinella deriva de “Tapinia” una tribu de bolets creat per Fries que deriva del grec “tapeinòo” baix, humil, deprimit, en referència a un tipus de barret deprimit amplament umbilicat. Més tard Karsten va elevar “Tapinia” al rang de gènere en 1879 però el nom ja era utilitzat per una planta, motiu pel qual es va vetar l’ús d’aquest nom. En 1931 Gilbert empra el nom “Tapinella”, és a dir, Tapinia petita.

L’epítet panuoides ve del llatí “panus” que era la panotxa de mill, i la terminació grega “εἷδος eidos” aspecte, és a dir, amb aspecte de panotxa de mill, per la forma del capell.

Família Tapinellaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Hemimycena lactea (Pers.) Singer

NOMS: Castellà: Micena láctea. Francès: Mycène laiteux. Anglès: Milky Bonnet. Neerlandès: Sneeuwwitte mycena.

Petit bolet sapròfit

SINÒNIMS: Agaricus lacteus Pers.; Micena lactea (Pers.) P. Kumm.;

HÀBITAT: És una espècie sapròfita que viu sobre les acícules caigudes en pinars i boscos de coníferes. Fructifica a la tardor.

DESCRIPCIÓ: És una espècie molt petita, entre 0,5 i 1,5 cm de diàmetre. Capell campanulat que va fent-se pla, estriat per transparència de les làmines i marge irregular, de color blanc lletós.

Làmines blanques adnates

Himeni de làmines blanques adherides al peu (adnates) o lleugerament decurrents, separades i amb lamèl·lules.

Peu o estípit molt fi, cilíndric, de fins 3,5 cm d’alçada, de color blanc translúcid, amb rizomorfs al punt d’unió amb el miceli.

Carn inapreciable, membranosa, insípida i sense olor

Capell campanulat que s'aplana amb el temps

COMESTIBILITAT: No té prou carn com per a ser considerada una espècie per a la cuina.

Es pot confondre amb Hemimycena rickenii i amb Hemimycena psudolactea, que són pràcticament iguals, doncs hi ha espècies d’aquest gènere que només tenen diferències microscòpiques.

Peu cilíndric, flexible i prim

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Els micòlegs, per a estudiar els bolets necessiten utilitzar el microscopi ja que, en molts casos, no és prou amb l'estudi dels caràcters que es veuen a simple vista o amb la lupa. Els caràcters més importants i més estudiats són els que es troben en el barret, en el peu i en l'himeni dels bolets, però també les estructures hifals, i les espores. De tots aquests elements, els micòlegs estudien la disposició, la forma, la ornamentació, les reaccions químiques que puguen presentar, etc.

Sobre les acícules caigudes dels pins

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Hemimycena deriva del grec “ἡμι hémi” meitat i “μύκης mýces” fong. L’epítet específic lactea ve del llatí "lac, lactis" llet, pel color blanc lletós d’aquesta espècie.

Els gèneres Mycena i Hemimycena tenen espècies molt semblants que necessiten del microscopi per diferenciar-les. Una diferència macroscòpica entre aquests gèneres és que les Mycena tenen el peu molt fràgil i es trenca al agafar-lo i les del gènere Hemimycena tenen el peu flexible.

Família Mycenaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Lepiota clypeolaria (Bull.) P. Kumm.

NOMS: Castellà: Lepiota en escudo. Èuscara: Maluta-galanperna. Francès: Lépiote en bouclier. Anglès: Shield dapperling. Shaggy-stalked Lepiota. Alemany: Wolliggestiefelte Schirmling. Wollstiel-Schirmling. Neerlandès: Bosparasolzwam.

A les nostres comarques surt a les clarianes de carrascars i pinars

SINÒNIMS: Agaricus clypeolarius Bull.

HÀBITAT: Surt entre l’estiu i la tardor al carrascars, pinars i altres tipus de coníferes

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu de 4 a 8 cm de diàmetre i color terrós clar al mamelló central que va dissociant-se cap al marge en petites esquames. Primer és acampanat i va obrint-se fins quedar pla però mantenint la prominència central. El marge manté restes del vel parcial.

Làmines blanques i peu cotonós

Himeni de làmines blanques (tot i que enfosqueixen a la maturitat), lliures, atapeïdes, escotades i ventrudes

Ací podem veure l'anell i el peu cotonós

Peu o estípit cilíndric o lleugerament engruixat a la base, buit, alt i prim, de 5 a 10 cm d’alçada amb anell que desapareix prompte però marca el canvi d’aspecte, fent-se cotonós cap a la part inferior. Es separa amb facilitat del capell.

Restes del vel parcial en exemplar jove

Carn blanca i minsa amb olor i sabor agradable a humus

COMESTIBILITAT: No és recomanable el seu consum pel perill de confusió amb altres Lepiota blanques i tòxiques però, a més, pot provocar la síndrome gastroenterítica

Pot confondre’s amb altres Lepiota com ara Lepiota ignivolvata però és més perillós confondre-la amb altres Lepiota blanques i petites que poden ser mortals, com la Lepiota brunneoincarnata.

Capell d'exemplar adult amb restes del vel al marge

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: El vel parcial tancat protegeix les làmines, però quan s’obri deixa adherit al peu el rastre membranós que denominem anell, una altra de les parts clau per a la seua identificació. Molts anells són molt fugaços i es desprenen amb facilitat del bolet pel que caldrà mirar atentament qualsevol resta que podem trobar adherit al peu. Els anells poden ser simples o dobles, fixos o mòbils (desplaçar-se al llarg del peu o no), i poden estar en la part superior, al mig, o en la part baixa del peu. La consistència és molt diversa, pel que també és un element a barallar, ja que poden ser membranosos, cotonosos, i alguns fràgils i fugaços. 

Lepiota clypeolaria jove

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:El genèric Lepiota deriva del grec “λεπίς lepìs” esquama, i “οὖς, ωτόϛ oús, otós” barret, és a dir, amb el barret esquamós. L’epítet específic clypeolaria ve de "clýpeus" un escut circular que utilitzaven els herois homèrics i més tard els romans.

Lepiota clypeolaria és una espècia fàcil d’identificar pel disc central del capell, mamellonat, de color marró tirant a ocre, i l’anell i les dues terceres parts inferiors del peu cotonós.

Lepiota clypeolaria va ser descrita per primera vegada en 1789 com Agaricus clypeolarius  pel micòleg francès  Jean Baptiste Francois Bulliard, i transferida al gènere Lepiota per Paul Kummer en 1871.

Família Agaricaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.