Vitis vinifera L.

NOMS: Cep. Parra. Vinya. Raïm. Castellà : Vid. Viña. Gallego: Videira. Vide. Èuscara: Ardantza. Mahats. Basamats. Masti. Occità: Lambrusco, Vinha. Portuguès: Videira. Vide. Italià: Vite comune. Francès: Vigne, Vigne cultivée. Anglès: Common grape vine, Grape. Alemany: Echte Weinrebe. Kultur-Weinrebe. Weinstock. Neerlandès: Europese Wijnstok.

Fruits de Vitis vinifera

SINÒNIMS: Vitis vinifera subsp. vinifera L.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Cultivada i naturalitzada a llocs humits. Fins els 1200 metres d’altitud

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Liana, que pot assolir els 20 metres, amb llargues tiges enfiladisses mitjançant circells ramificats que surten oposats a les fulles

Fulles palmades, grans de fins 14 cm, amb llarg pecíol, de limbe palmatilobat amb profunds lòbuls i irregularment dentats.

Androceu amb 5 estams i gineceu amb ovari súper

Flors en panícules oposades a les fulles, hermafrodites o unisexuals. El calze a penes existeix i la corol·la està formada per pètals verdosos units per l’àpex, com un barret, que prompte cau, deixant la flor apètala, mostrant l’androceu, amb estams erectes, i l’ovari súper, globós, amb un estigma capitat. Floreix en maig i juny

Fruits en baia comestible

Fruit en baia comestible, oblonga o globosa, anomenada raïm, que pot tindre colors diferents segons la varietat.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La parra és una planta enfiladissa, de fulla caduca, que s’agarra als objectes que té al voltant mitjançant els circells. El circell és una tija o fulla modificada que, normalment, s’hi cargola en hèlix sobre qualsevol suport permetent que la planta s’enfile.

Circells de Vitis vinifera 

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empren les fulles com demulcent i antiberrugós, el fruit encara verd sencer com laxant, i el suc del fruit madur, sense fermentar, com cardiotònic, diürètic, antiinflamatori, antisèptic i cicatritzant

Els fruits frescs són considerats una delícia i consumits des de l’antiguitat, així com els fruits secs, les panses, que poden conservar-se durant tot l’any. El suc dels fruits fermentat s’obté el vi, el vinagre i altres begudes alcohòliques. De les llavors (els pinyols) s’extrau oli i retinol.

Pètals, units per l'àpex, que és desprenen aviat com un barret

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Vitis ve del llatí “vitis” vis, sarment que s’aplicava també a altres plantes enfiladisses. L’epítet específic vinifera deriva de "vinum" vi i "fero" porte, és a dir, que porta el que es necessita per fer vi.

Està documentat el conreu de la vinya, si més no, des de l’any 6000 aC, però el primer registre escrit de la vinya i del vi es troba a un antic text sumeri del tercer mil·lenni abans de Crist: l’Epopeia de Guilgameix. El comerç de fenicis, grecs i romans introduïren la vinya i el vi per tota la conca mediterrània. La caiguda de l’imperi romà va fer que el cultiu de la vinya es limités als monestirs però d’allí va tornar a sortir per convertir-se en una important font d’ingressos. Les colonitzacions van portar la vinya a Amèrica, Àfrica i Austràlia. A parir de 1863 un insecte procedent d’Amèrica, la fil·loxera (Daktulosphaira vitifoliae), va acabar amb els conreus de vinya a Europa, provocant la destrucció del mode de vida de molts agricultors, contribuint a l’èxode rural de finals del segle XIX. Paradoxalment van haver d’importar-se vinyes americanes, resistents a la fil·loxera, per conrear vinya de nou a Europa. Actualment hi ha més de 3000 varietats de raïm.

La història del vi està íntimament lligada a la història de les civilitzacions i apareix en la cultura dels pobles carregada de simbolismes.

El calendari celta tenia 13 mesos de 28 dies, el cicle de la lluna, i anomenava a cada mes amb el nom d’un arbre o planta. El mes 10, que comprenia del 2 al 29 de setembre, era el mes de “muin”, de la vinya.

Vitis vinífera va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 202. 1753

Família Vitaceae

Eryngium maritimum L.

NOMS: Card marí. Panical marí. Estrella de mar. Castellà : Cardo corredor marino. Cardo marino. Eringio marítimo. Gallego: Cardo bravo. Cardo da ribera. Èuscara: Itsas armika. Portuguès: Cardo-marítimo. Cardo rolador. Italià: Calcatreppola marina. Erba di San Pietro. Eringio marino. Francès: Panicaut de mer, Panicaut des dunes, Panicaut maritime. Anglès: Sea holly. Sea Holme. Seaside Eryngo. Alemany: Strand-Mannstreu. Stranddistel. Neerlandès: Blauwe Zeedistel. Grec: Γαλανάγκαθο. Ερύγγιο το παράλιο. 

Flors en capítols compactes

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Ammophiletea. Habita platges, dunes i arenals del litoral. Fins els 30 metres d’altitud. Aquests de la platja de Tavernes de la Valldigna.

Es cria en dunes i arenals costers

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Planta de fins 60 cm d’alçada, amb un rizoma potent que ancora la planta en profunditat, tiges de base lignificada, medul·la esponjosa i ramificació simpòdica on l’eix primari acaba en una inflorescència.

Fulles coriàcies amb espines al marge

Fulles coriàcies, dures i punxents de color gris clar, de nervació palmati-reticulada i marge engruixat; les basals més amples que llargues, amb pecíol llarg, amb tres lòbuls, les caulinar atenuades en la base, de distribució esparsa, amb tres lòbuls apicals amb espines, amplexicaules o sèssils; les fulles dels dicasis en verticils de tres.

Calze amb sèpals rígids

Flors agrupades en capítols compactes subesfèrics o globosos. Bràctees iguals o doble que els capítols, rígides, amb tres lòbuls triangulars espinosos, sovint de color blavós, que formen com una estrella. Les bractèoles són tricúspides. Sèpals rígids i blavosos. Pètals estrets i erectes. Floreix a finals de la primavera i l’estiu, entre maig i agost.

Fruit en aqueni

Fruit en aqueni cobert d’esquames agudes

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En el gènere Eryngium les bràctees abracen un capítol, i no una umbel·la primària, com en altres umbel·líferes, i dins de cada capítol cada bractèola axil·la una flor, i no una umbel·la secundària, com en altres umbel·líferes.  

Les flors surten a l'axil·la de les bractèoles

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra en infusió o en rentats d’arrels o brots tendres. Hi s’adjudiquen propietats aperitives, digestives, depuratives, diürètiques i febrífugues, així com balsàmiques. En general té les mateixes propietats que el panical o card corredor (Eryngium campestre )

Els brots tendres es poden consumir en amanida, i també les arrels, de gust dolç i olor semblant a la safanòria borda (Daucus carota).

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: el genèric Eryngium deriva del grec “erýngion, -ou”, que era el nom que a l’antiga Grècia rebien diversos cards del gènere. L’epítet específic maritimum significa marítim, marí, perquè apareix en terres baixes, en zones de costa.

A l’Anglaterra isabelina va prendre fama l’arrel confitada del panical marí perquè es creia que tenia propietats afrodisíaques. Aquests dolços s’anomenaren “eringoes”.

Eryngium maritimum va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 233. 1753.

Família Umbelliferae (Apiaceae)

Corylus avellana L.

NOMS: Auràn. Avellaner. Castellà: Avellano. Ablano. Avellanero. Nochizo. Gallego: Avellaneiro. Èuscara: Urra. Urritz. Occità: Auerassèr, Avelanièr, Cauriera, Nosilhier. Portuguès: Aveleira. Avelaneira. Francès: Coudrier, Noisetier. Italià: Nocciolo comune. Anglès: Common hazel, Hazel, Hazelnut. Cobnut. Alemany: Haselbusch. Haselnuß. Haselstrauch. Neerlandès: Gewone Hazelaar. Grec: Λεπτοκαρυά. Φουντουκιά. Λεπτοκαριά.

Flors femenines de Corylus avellana

SINÒNIMS: Corylus arborea Steud.

DISTRIBUCIÓ: Eurosiberiana

HÀBITAT: Fraxino-Carpinion. Cultivada als camps i jardins. Aquesta espècie habita els boscos humits mediterranis. Fins els 1900 metres d’altitud

Petit arbre que de vegades manté un port arbustiu

FORMA VITAL: Macrofaneròfit: segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre caducifoli petit, de fins 6 metres d’alçada, de capçada ampla, que de vegades es manté com un arbust, amb varies tiges que surten des de la base, d’escorça llisa i cendrosa que va formant esquames.

Fulles doblement serrat

Fulles de distribució alterna amb curt pecíol, limbe el·líptic, apiculat, de marge doblement dentat, amb els nervis pinnats, els secundaris paral·lels, de color verd obscur. De joves cobertes de pèls per les dues cares i després l’anvers perd la pubescència.

Aments masculins

Flors unisexuals que apareixen al mateix arbre, abans que les fulles. Les masculines agrupades en densos aments penjants de 3-9 cm, que es coneix com “el moc de l’avellaner”. Les femenines en grups d’1-4, amb dues bràctees involucrals d’àpex dentat o laciniat, persistents, de les quals només sobresurten els estigmes vermells. Floreix en gener, febrer i març.

Fruit en aqueni globós

Fruit en aquenis arrodonits, amb closca lignificada de color marró, molt apreciats com fruits secs (les avellanes)

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les plantes anemòfiles es pol·linitzen pel vent, raó per la qual no necessiten desenvolupar flors cridaneres per atraure els insectes però fan una gran despesa d’energia fent una quantitat extraordinària de pol·len per assegurar la fecundació de les flors femenines, ja que la major part del pol·len es perd, arrossegat pel vent, sense trobar una flor que fecundar.

Flors masculines en ament

USOS I PROPIETATS: Els fruits són apreciats i es consumeixen com fruits secs o en rebosteria.

En medicina popular s’empra la infusió dels aments per les propietats sudorífiques; les fulles per les propietats vasoconstrictores i antivaricoses, i el fruit com antialopècic.

Flors femenines en grups d'1-4 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Corylus deriva del grec "κόρυς córys" casc, per la forma de la closca del fruit. L’epítet específic avellana ve de la ciutat d”Abella”, abans dita “Avella”, situada a la Campània italiana, al nord de Nola, coneguda des d’antic pels seus avellaners, la “Nux avellana” o “avellana” de Plini.

Fruit embolcallat per les bràctees

El calendari celta associava cada més a un arbre o planta i l’avellaner, al que anomenaven “coll”, era el que comprenia des del dia 5 d’agost fins l’1 de setembre, possiblement perquè és en aquestes dates que fructifica les delicioses avellanes.

Els saurins eren gent que sabia trobar l’aigua, allà on es trobara, utilitzant, entre altres coses, una vareta d’avellaner. Entre els estris utilitzats per aquest menester, la vareta d’avellaner és la més pràctica i comuna. Es mou amunt i avall quan es localitza l’aigua.

Tot i que darrerament ha disminuït la producció, l’avellana de Reus té denominació d’origen. Al Museu de l’avi del blog amic Pont d’Enseula podeu gaudir d’un apunt interessant.  

Corylus avellana va ser descrit per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 998–999. 1753.

Família Betulaceae

Echinophora spinosa L.

NOMS: Equinòfora, Fenoll marí. Equinòfora espinosa. Pastanaga marina. Castellà: Zanahoria bastarda. Zanahoria marina. Equinofora. Portuguès: Crithmo bastardo. Francès: Panais épineux. Italià: Carota spinosa. Finocchio di mare spinoso. Pastinaca marina. Anglès: Echinophora, Prickly samphire. Alemany: starre Stacheldolde.

Es cria en platges i dunes vora mar

SINÒNIMS: Selinum spinosum (L.) E.H.L.Krause

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Ammophilion arundinaceae. Habita en platges i dunes del litoral, fins els 50 metres d’altitud. Aquestes de la platja de Tavernes de la Valldigna.

Fulles i tiges carnoses

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

Flors amb pètals desiguals, els exteriors majors

DESCRIPCIÓ: Herba de fins mig metre d’alçada, carnosa però rígida i molt ramificada, de tiges estriades amb la base lignificada subterrània. Les tiges i les fulles estan recobertes d’una grossa cutícula per a poder suportar la sal marina i la sequera.

Fulles pinnatisectes amb segments acabats en espina

Fulles de distribució alterna, pinnatisectes, amb segments oposats linears o linear-lanceolats i acabats en espina. Les caulinars inferiors són amplexicaules

Flors en umbel·la doble

Flors en umbel·les planes de 5-12 radis desiguals i una flor central hermafrodita rodejada per altres flors masculines. Bràctees linear-lanceolades i rígides. Bractèoles externes majors que les internes. Flors pedicel·lades amb el calze format per dents espinescents. Corol·la amb pètals desiguals, blancs, pubèruls, els exteriors de la umbèl·lula majors. Estils divaricats. Floreix de juliol a setembre

Fruit en esquizocarp

Fruit en esquizocarp oblong

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La morfologia uniforma i característica fa fàcil reconèixer les espècies d’aquesta família. S’anomenen umbel·líferes perquè les flors s’agrupen a l`àpex dels radis que formen la umbel·la, com un paraigües. Els radis de primer ordre surten d’un verticil i solen acabar en altre verticil  de segon ordre que formen les umbèl·lules, portadores de les flors.

Bràctees i bractèoles rígides

USOS I PROPIETATS: La infusió de les fulles i les arrels s’empren en medicina popular com diürètica, per a la retenció de líquids. Les fulles tendres es consumeixen en vinagre.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Echinophora deriva del grec "ἐχῖνος echînos" eriçó, porc espí o eriçó de mar, i de “φερω φορος phero, phoros” que porta o que produeix, és a dir, que porta espines com l’eriçó, perquè algunes espècies del gènere porten bràctees espinoses a la fructificació. L’epítet específic spinosa ve del llatí “spina” espina, punxa, és a dir, espinós, en referència a les bràctees punxants. 

Echinophora spinosa va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 239. 1753.

Família Umbelliferae (Apiaceae)

Solanum lycopersicum L.

NOMS: Tomaquera. Tomatera. Tomatiguera. Castellà: Tomatera. Tomate. Gallego: Tomateira. Èuscara: Tomatea. Occità: Tomata. Portuguès: Tomateiro. Italià: Pomodoro. Tomatica. Francès: Tomate. Anglès: Tomato. Alemany: Tomate. Neerlandès: Tomaat. Grec: Ντομάτα. Τομάτα.

Flors hermafrodites i actinomorfes

SINÒNIMS: Lycopersicon esculentum Mill.

DISTRIBUCIÓ: Neotropical: una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida.

HÀBITAT: Chenopodion muralis. Cultivada i naturalitzada als herbassars ruderals

Planta herbàcia enfiladissa

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Planta enfiladissa de fins dos metres, amb tiges ramificades glanduloses pubescents

Fulles imparipinnades de folíols irregulars

Fulles compostes, imparipinnades, que alternen folíols grans amb altres de petits, tots amb el marge dentat, que poden arribar a fer un pam de llargues, amb pèls glandulosos.

Corol·la de color groc

Flors en inflorescències en cimes amb peduncle. Flors actinomorfes, hermafrodites. Calze amb 5-7 sèpals soldats a la base, també glandulós pubescents, linear-lanceolats i persistents en la fructificació. Corol·la igual o poc majors que els sèpals, amb 5-8 pètals grogs i pubescents. Estams units a la part inferior. Androceu d’ovari súper amb estil cilíndric acabat en estigma capitat, deprimit al centre. Floreix a la primavera i l’estiu, des de maig fins octubre

Fruits en baia

Fruit en baia globosa vermella quan madura: la tomaca, amb llavors ovoides i vellutades.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una baia és un fruit indehiscent, d'epicarpi prim i membranós i mesocarpi i endocarpi carnós. És el tipus més comú de fruita carnosa simple, en la qual la paret sencera de l'ovari madura, generalment, en un pericarpi comestible. 

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra la part aèria tendra com litotríptic renal; les fulles com hepatoprotector, i el fruit com antiinflamatori, callicida i antiberrugós. El licopè que posseeix el fruit té propietats antioxidants i actua protegint les cèl·lules humanes de l’estrès oxidatiu, produït per l'acció dels radicals lliures, que són un dels principals responsables de les malalties cardiovasculars, del càncer i de l’envelliment

Les tomaqueres es conreen massivament pels seus fruits que tenen alt valor comercial com producte alimentari. Es mengen en amanida, cuits o fregits, en sucs i en salses, en melmelades, confitats i fins i tot deshidratats.

Calze de sèpals linear-lanceolats amb pèls glandulosos

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Solanum deriva del llatí "sólor" consol, per les propietats medicinals d’algunes de les espècies del gènere. Altres autors proposen que ve del llatí “sol, solis” el sol, degut la preferència de la planta per els llocs assolellats.

L’epítet específic lycopersicum ve del grec "lýkos" llop, i de "persica" per la bresquillera (Prunus persica) és a dir, bresquilla de llop, doncs es considerava verinós, com altres espècies del gènere. El nom comú té el seu origen en el nom en la llengua mexica Nàhuatl “tomatl”

La tomaquera és originària d’Amèrica Central i d’Amèrica del Sud. Al sud de Mèxic es conreava i es consumia des de 500 anys abans de Crist. Els espanyols varen distribuir la tomaca per les seus colònies caribenyes i a les colònies de Filipines, per on es van introduir al continent asiàtic.

Baia vermella quan madura

El metge i botànic Pietro Andrea Mattioli va ser el primer en publicar una referència de la tomaquera anomenant-la “Pomi d’oro”, doncs les primeres tomaques conreades a Itàlia eren de color groc. A Gran Bretanya va tardar en conrear-se degut a que el llibre botànic de major difusió "Herball, or Generall Historie of Plantes", de John Gerard, afirmava que el tomàquet era tòxic.

Actualment existeixen milers de conreessis que varien la grandària i el color, que pot ser vermell, groc, taronja, verd o blanc, però també poden ser multicolors i ratllats. La tomaca més gran es va aconseguir en Oklahoma, en 1986, i va pesar 3,51 kg.

Solanum lycopersicum va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 185. 1753. En 1768, Philip Miller la va traslladar al seu propi gènere, donant-li el nom de Lycopersicon esculentum. Aquest nom va ser molt emprat però violava les regles de nomenclatura de les plantes. L’evidència genètica ha demostrat que Linné va encertar posant el tomàquet en el gènere Solanum, fent de Solanum lycopersicum el nom correcte. Els dos noms, però, és probable que es troben a la literatura des de fa algun temps. 

Família Solanaceae

Malcolmia littorea (L.) R.Br.

NOMS: Malcòlmia litoral, Viola marítima, Violeta de mar. Castellà: Alhelí de mar. Gallego: Alelí das praias. Malcomia. Portuguès: Goivinho-da-praia. Goivo da praia. Francès: Malcolmie des cotes. Julienne des sables. Italià: Malcolmia litorale. Anglès: Sand Stock. Silver Sea-stock.

Flors en raïms laxos de 5-20 flors

SINÒNIMS: Cheiranthus littoreus L.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània occidental

HÀBITAT: Ammophilion arundinaceae. Creix en dunes i arenals marítims. Fins els 100 metres d’altitud. Aquests exemplars de la platja de Tavernes de la Valldigna.

Habita dunes i arenals costaners 

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Planta perenne de base lignificada i ramificada des de la base, amb vàries tiges erectes de fins 40 cm d’alçada, coberta d’un dens toment de pèls estrellats que li donen aspecte cendrós.  

Fulles alternes sèssils o subsèssils

Fulles alternes, sèssils o subsèssils, oblongues o espatulades, atenuades a la base, de limbe gruixut i marge enter o sinuat.

Flors amb quatre pètals amb el limbe en creu

Flors en raïms de 5-20 flors, sostingudes per un pedicel de fins 1 cm. Tetràmeres, hermafrodites. Calze amb quatre sèpals tomentosos i erectes dels quals dos unflats a la base. Corol·la amb quatre pètals en creu de color entre rosat i porpra, amb llarga ungla blanca o groguenca, de limbe triangular i emarginat. Androceu amb sis estams, dels quals dos més curts (tetradínam). Floreix de maig a setembre

Fruits en llargues síliqües 

Fruit en síliqua de fins 7 cm i secció circular, atenuada a l’àpex, erecta o flexuosa,  dehiscent per dues valves

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Diversos estudis han demostrat que l’espècie exòtica Carpobrotus edulis procedent d’Àfrica del Sud, que ha envaït les dunes i els arenals de les nostres costes, allibera substàncies al·lelopàtiques que inhibeixen la germinació de les llavors de Malcolmia littorea i el desenvolupament de les seues arrels, el que posa en perill l’existència d’aquesta espècie autòctona.

Sèpals erectes i tomentosos

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Malcolmia és en honor del jardiner i viverista anglès William Malcolm, o potser del seu nebot dit també William Malcolm, que va ser director del viver de Kensington (Anglaterra). L’epítet específic littorea deriva de "litus, litoris" riba, platja, és a dir, de la platja.

Des de l'any 1995 és una espècie protegida, inclosa en el Catálogo Regional de Flora Amenazada de Asturias com a espècie en perill d'extinció a conseqüència de l'alteració del seu hàbitat natural.

Va ser  descrita primer per Carles Linné amb el nom de Cheiranthus littoreus  en Species Plantarum 2: 925 (1763). Més tard va ser publicada amb el nom de Malcolmia littorea per W.T.Aiton i publicada en Hortus Kewensis; or, a Catalogue of the Plants Cultivated in the Royal Botanic Garden at Kew. London (2nd ed.) 4: 121. 1812

Família Cruciferae (Brassicaceae)

Oenothera biennis L.

NOMS:  Enotera groga. Bella de nit. Onagra biennal. Castellà : Hierba del asno. Hierba del vino. Èuscara: Erramoa. Occità: Rougeto. Portuguès: Canárias. Erva-dos-burros. Onagra. Italià: Enagra comune. Enotera.  Francès: Herbe aux ânes. Onagre bisannuelle. Anglès: Common Evening-primrose. Field Primrose. Alemany: Gemeine Nachtkerze. Gewöhnliche Nachtkerze. Neerlandès: Middelste Teunisbloem. Grec: Οινοθήρα η διετής.

Habita zones humides i nitrificades

SINÒNIMS: Oenothera suaveolens Pers.

DISTRIBUCIÓ: Introduïda d’Amèrica i naturalitzada

HÀBITAT: Convolvulion sepium. Vores de cursos d’aigua, herbassars i camins humits i nitrificats, arenals i codolars de riu. Fins els 1400 metres d’altitud

Planta erecta i robusta de fins dos metres d'alçada

FORMA VITAL: Hemicriptòfit: en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba biennal que por arribar als dos metres d’alçada, erecta, robusta, simple amb la tija verda o vermellosa que surt d’una roseta basal. El primer any desenvolupa la roseta i al segon surt la tija i les flors.

El primer any només fa una roseta de fulles

Fulles de la roseta basal peciolades, lanceolades i grans (poden fer un pam de llargues) de color verd i marge dentat. Les caulinars alternes, el·líptiques, atenuades a la base, subsèssils i dentades.

Flors tetràmeres de color groc viu

Flors en inflorescència en raïm amb bràctees lanceolades d’1,5-5 cm. Flors tetràmeres grans, de 4-5 cm de diàmetre, lleugerament flairoses, actinomorfes, hermafrodites. Tub del hipant amb pèls, de 2-5 cm. Calze amb quatre sèpals groguencs o verdosos i apiculats que es fan reflexos a l’antesi. Corol·la amb quatre pètals de color gros viu, lliures amb forma de cor. Androceu amb vuit estams més curts que la corol·la, amb filament groc. Gineceu amb ovari ínfer i estigma quadrífid en creu. Floreix de juny a setembre.

Fruit en càpsula cilíndrica

Fruit en càpsula cilíndrica d’uns 3 cm de llarg, sense peduncle i vellós, dehiscent per quatre valves.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La posició de l’ovari respecte a la resta de peces florals és un caràcter important. Si les peces florals surten de sota del gineceu es diu ovari súper; si per el contrari sèpals, pètals i estams semblen sortir per damunt de l’ovari direm que és ovari ínfer; serà semiínfer si el periant i l’androceu surten a mitja altura de l’ovari. Es diu hipant quan hi ha un tàlem o receptacle en forma de copa, sovint soldat a l’ovari, que queda situat per sota de les altres peces florals.

Flor amb hipant

USOS I PROPIETATS: L’oli que s’obté de les llavors (oli d’onagra) té ús medicinal per rebaixar els dolors del síndrome premenstrual, les inflamacions, l’artritis, el reuma, i com vasodilatador.

Les arrels i les fulles són comestibles com hortalissa, i en jardineria com ornamental per les grans flors grogues.

Fulles caulinars alternes

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Oenothera deriva del grec "óinos" vi, i "thér" salvatge, perquè s’empraven les arrels d’algunes espècies d’aquest gènere per donar-li gust al vi. Altres autors creuen que deriva del grec “oeno” burro, i “thera” agafar, perseguir, perquè servia per agafar rucs. L’epítet específic biennis vol dir que fa un cicle de dos anys, que és biennal.

Les flors només duren un dia, i s’obrin per la nit, emetent una tènue fosforescència, per la qual cosa reben el nom comú de “bella de nit” o “evening primrose”.

Els caçadors nadius americans fregaven els seus mocassins amb l’arrel d’aquesta planta per emmascarar el seu olor i poder acostar-se més als animals.

Aquesta espècie és qualificada com exòtica invasora

Oenothera biennis va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 346. 1753.

Família Onagraceae