Bromus madritensis L.

NOMS: Blat del diable. Espigadella. Rompsacs. Bromus madrileny. Castellà: Bromo. Espiguilla. Rompesacos. Èuscara: Bas-oloa. Francès: Brome de Madrid. Italià: Forasacco dei muri. Anglès: Compact Brome. Alemany: Madrider Trespe. Mittelmeer-Trespe.

Flors en panícula erecta

SINÒNIMS: Anisantha madritensis (L.) Nevski 

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brometalia. Creix a les comunitats ruderals, erms, terrenys remoguts i vores de camins. Fins els 1450 metres d’altitud

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

Beines inferiors piloses

DESCRIPCIÓ: Gramínia que pot assolir el mig metre d’alçada, amb tiges erectes glabres, excepte en les beines inferiors, i estriades, molt semblant a Bromus Rubens, que és més petita i amb la panícula erecta i més compacta, i també és pareguda a Bromus diandrus, que és més gran i amb la panícula més laxa i flexible, de manera que aquest  Bromus madritensis es troba entremig de les dues espècies citades.

Fulles linears, llargues i estretes, de fins 20 cm, agudes, les inferiors amb beines piloses. Lígula membranosa oval-oblonga.

Androceu amb dos estams

Flors en panícula erecta, amb 2-3 branques per nus, formada per espiguetes de 3-5 cm de llarg inclosa l’aresta, amb 6-10 flors hermafrodites. Glumes estretes i amb diversos nervis, la superior mesura quasi el doble que la inferior. Lemma de 10-20 mm estretament lanceolada amb aresta recta i subapical de 10-20 mm. Glumel·la superior o pàlea més curta que l’inferior. Androceu amb dos estams amb anteres sagitades de fins 1 mm, amb teques en X que vibren amb el vent. Gineceu amb dos estigmes plomosos. Floreix de març a juliol

Gineceu amb dos estigmes plomosos

Fruit en cariopsi linear-fusiforme comprimida dorsalment i la cara ventral còncava.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: A la base de l'espícula trobem les glumes, generalment dues (de vegades una solament, en altres casos entre tres i sis). Són dues bràctees sèssils, alternes però tan juntes que semblen oposades, allargades i com doblegades per la meitat per cobrir i protegir la base de l'espícula. La gluma inferior és generalment menor que la glumel·la superior i, de vegades tan reduïda que sembla que no hi haja.

Lígula membranosa oval-oblonga

USOS I PROPIETATS: No n’hem trobat

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Bromus deriva del grec "βρῶμα broma" menjar, nutrició. Aquest nom ja l’atribuïa Teofrast a una gramínia alimentària. L’epítet específic madritensis deriva del llatí medieval “Madritum” el nom de la ciutat de Madid. Fa referència a la seua localització en aquesta ciutat. El genèric del sinònim Anisantha deriva del grec “ἄνισος anisos” divers, desigual, i de “ανϑοϛ ánthos” flor, és a dir, amb espiguetes desiguals

Si se’l menja el bestiar corre el perill d’escanyar-se, doncs si la planta està espigada pot travessar-se en la gola i ofegar l’animal.

S’ha naturalitzat a molts llocs del món, com Amèrica del nord, on es considerada una mala herba invasora.

Bromus madritensis va ser descrita per Carles Linné i publicada en Centuria I. Plantarum... 5. 1755.

Família Gramineae (Poaceae)

Philadelphus coronarius L.

NOMS: Xeringuilla. Corona. Flor de sant Josep. Naranjilla. Castellà: Celindo. Jeringuilla. Celinda. Filadelfo. Silindra. Gallego: Filadelfa. Occità: Seringat. Portuguès: Silindra. Italià: Fior d'angiolo. Gelsomino dei Frati. Petto d'angiolo. Francès: Seringa commun. Seringat en couronne. Anglès: Garden Syringa. Mock-orange. White Syringa. Alemany: Blaßer Pfeifenstrauch. Bauern Jasmin. Wohlriechender Pfeifenstrauch. Neerlandès: Boerenjasmijn. Grec: Φιλάδελφος ο στεφανοτικός. Φιλάδελφος στεφανοτικός.

Flors en raïms terminals

DISTRIBUCIÓ:  Eurosiberiana i Àsia Menor.

HÀBITAT: Cultivada en jardineria i de vegades apareix assilvestrada

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

Arbust caducifoli

DESCRIPCIÓ: Arbust caducifoli, procedent d’Armènia i el Caucas, que pot arribar als 3-4 metres d’alçada, amb diverses tiges oposades rectes, de medul·la clara, que surten des de la base i emeten branquetes secundàries. La multiplicació resulta molt fàcil per esqueix a la primavera o a principis de l’estiu.

Fulles de marge dentat i àpex acuminat

Fulles prou grans, amb curt pecíol, caduques, de color verd intens, de forma ovalada o el·líptica, amb el marge dentat i l’àpex acuminat. 

Pètals d'un blanc virginal

Flors grans, reunides en raïms de 5-9 flors a l’àpex de les branques, d’un blanc virginal com indica el nom d’una de les varietats, virginalis. Calze amb 4-5 lòbuls triangulars de 4-5 mm, acuminats i ciliats. Els 4-5 pètals cauen amb facilitat i desprenen una suau fragància, que recorda la tarongina, que envaeix la rodalia amb l’espectacular floració des de mitjan primavera fins principis de l’estiu. Hipant de 2-4 mm. Androceu amb uns 25 estams. Gineceu amb ovari ínfer i estils soldats acabat en estigmes. Floreix des de abril fins a juny.

Fruits en càpsula

Fruit en càpsula que s’obri per quatre valves per deixar eixir nombroses llavoretes.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Quan parlem de plantes assilvestrades ens referim a plantes exòtiques que, escapades de cultius o jardins, surten de manera espontània al medi natural d’un territori que no és el propi de la planta. De vegades aquestes plantes troben unes condicions idònies i es converteixen en plantes invasores, posant en perill espècies autòctones al envair els seus nínxols ecològics.  

Nombrosos estams i estil columnar 

USOS I PROPIETATS: És una planta molt apreciada com ornamental, si més no, al País Valencià. Diu Joan Pellicer al Costumari botànic: “Arbricell sovint conreat als horts de les cases, les masies, les alqueries i els convents, i als jardins i parcs públics, per la bellesa, l’exuberància i la pulcritud del color i el perfum de les seues blanques flors”

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Philadelphos deriva dels vocables grecs “φιλος phílos” amic, i “adelphós” germà, és a dir, el que estima als seus germans. Linné relaciona aquest genèric amb el llatí “Philadelphus, -i” que era el sobrenom de Ptolemeu II, rei d’Egipte. L’epítet específic coronarius procedeix del llatí “corona”  fent referència a que s’emprava per fer garlandes. Abans estava adscrita al gènere Syringa, d’on deriven etimològicament els nombrosos noms populars de xeringuilla, jeringuilla i noms similars.

De les branquetes, buidades de la medul·la, es confeccionen flautes.

Philadelphus coronarius va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 470. 1753.

Família Hydrangeaceae

Citrullus lanatus (Thunb.) Matsum. & Nakai

NOMS: Sindriera. Melonera d’Alger. Meló de moro. Castellà: Sandía. Melón de agua. Gallego: Sandía. Èuscara: Angurri. Portuguès: Melancia. Francès: Pastèque. Melon d'eau. Italià: Anguria. Cocomero. Melone d'acqua. Anglès: Water Melon. Alemany: Wassermelone. Neerlandès: Waterlemoen. Grec: Καρπουζιά.

Flors unisexuals solitàries

SINÒNIMS: Cucurbita citrullus L.; Momordica lanata Thunb.

DISTRIBUCIÓ:  Introduïda, procedent d’Àfrica del Sud

HÀBITAT: Cultivat i de vegades subespontani a les vores de torrents i a les platges.

Herba de tiges prostrades

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba de tiges prostrades de fins 3 metres de llarg, cobertes de pèls

Fulles doblement dividides

Fulles peciolades, de fins un pam, doblement lobulades, és a dir, dividides en cinc lòbuls profunds, amb el central més gran, que estan també dividits en lòbuls més petits, amb el revers cobert de pèls. A l’axil·la de les fulles surten circells

Flors masculines i femenines a la mateixa planta

Flors pedunculades, solitàries, unisexuals, masculines i femenines a la mateixa planta (monoica), totes de color groc. Calze amb cinc sèpals lliures de color verd. La corol·la forma un tub, inserit al calze, acabat en cinc lòbuls arrodonits, de fins 3 cm de diàmetre. Les masculines amb cinc estams i les femenines amb gineceu tricarpel·lar. Floreix en juny i juliol

Fruit en pepònide

Fruit en pepònide de gran mesura (de 2 a 20 kg. tot i que el rècord està en 122 kg.) normalment esfèric, el·lipsoidal o oblong, llis, de color verd amb diferents tonalitats, amb la polpa carnosa i sucosa de color roig i sabor dolç. Les llavors són llises de color negre o marró. En les formes silvestres la carn és dura, de color blanc o groguenc.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La família de les Cucurbitàcies comprèn uns 118 gèneres dels quals només dos són autòctons dels països de parla catalana: Ecballium i Bryonia. La majoria són plantes anuals i enfiladisses, amb flors unisexuals, monoiques, i amb el fruit en forma de pepònide. Hi pertanyen el meló, la carabassa o el cogombre, entre altres.

USOS I PROPIETATS: L’Instituto Médico Nacional de Mèxic reconeix propietats del fruit com antiblennorràgic i diürètic. Les llavors es mengen seques o rostides i poden moldre’s per fer pa. També contenen un oli similar al oli de llavor de carabassa que té una acció antihelmíntica.

Amb més d’un 90% d’aigua és una fruita apetitosa i refrescant especialment a l’estiu

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Citrullus deriva del llatí “cetriuolus”, diminutiu de “citrus” nom que rebien vàries plantes, entre elles el poncem (Citrus medica). A. Laguna i C. Bauhin afirmen que s’anomena Citrullus pel color groguenc, semblants al poncem o naronja. L’epitet específic lanatus deriva de llana, llanós, per els pèls que cobreixen les tiges joves i el revers de les fulles. El genèric del sinònim, Momordica, deriva del llatí "mordeo, momordi, morsum, mordere" mossegada, pel marge de les fulles que semblen estar mossegades

El cultiu del meló d’Alger és tan antic que ja s’esmenta en la Bíblia. A la Península Ibèrica va ser introduït pels àrabs, principalment en Andalusia i País Valencià, fet que reflecteixen els diferents noms comuns que deriven de l’àrab hispànic “sandiyya”.

La porció de carn blanca que hi ha entre la carn roja i la pell exterior verda forma part de les tallaetes del deliciós “’arrop i talladetes”, abans un dolç típic a la Vall D’Albaida i la Costera i ara desaparegut.

El meló d’Alger va ser descrit per Carles Linné en Species Plantarum 2: 1010–1011. 1753 amb el nom Cucurbita Citrullus . En 1836 va ser reassignat al gènere Citrullus pel botànic alemany Heinrich Adolf Schrader. Finalment Citrullus lanatus va ser descrita per (Thunb.) Matsum. & Nakai i publicat en Catalogus Seminum et Sporarum in Horto Botanico Universitatis Imperialis Tokyoensis per annos 1915 et 1916 lectorums Imperialis Tokyoensis 30, no. 854. 1916.

Família Cucurbitaceae

Cymbalaria muralis P.Gaertn., B.Mey. & Scherb.

NOMS: Picardia. Heura de flor. Castellà: Cimbalaria. Hierba de campanario. Palomilla de muro. Gallego: Hedriña das paredes. Liana. Èuscara: Murruntza. Portuguès: Ruínas. Cimbalária. Francès: Cymbalaire, Cymbalaire des murs, Linaire cymbalaire, Linaire des murs. Italià:  Cimbalaria. Ciombolino comune. Anglès: Ivy-leaved toadflax, Kenilworth ivy. Alemany: Mauer-Zimbelkraut. Neerlandès: Muurleeuwbek.

Flors axil·lars solitàries

SINÒNIMS: Antirrhinum cymbalaria L.

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Parietarietum muralis. Creix a les parets humides, i façanes de les cases, als murs, a les vores de camins ombrívols i, inclús, a les voreres dels carrers.

Herba estolonífera

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba estolonífera que creix arrapada a les parets ombrívoles amb diverses tiges filiformes glabres de fins 80 cm de longitud, que pengen o s’estenen pel terra.

Fulles de limbe reniforme amb lòbuls arrodonits

Fulles de distribució alterna, peciolades, de limbe reniforme a semicircular, amb 5-9 lòbuls arrodonits o mucronats.

Flors personada amb esperó

Flors axil·lars solitàries hermafrodites, pentàmeres i zigomorfes, amb pedicels més llargs que les fulles. Calze de 2-2,5 mm amb cinc lòbuls lanceolats. Corol·la de 9-15 mm personada, de color violaci amb el paladar groc i esperó d’1,5-3 mm. Androceu de quatre estams, dos més llargs que els altres dos (didínams). Gineceu d’ovari súper amb estil simple acabat en estigma bilobat. Les flors s’autopol·linitzen. Floreix a la primavera i l’estiu, d’abril a novembre, i tot l’any a les terres més càlides.

Fruit en càpsula de 4 mm que sobrepassa el calze, que conté nombroses granes globoses. El peduncle de les flors adquireix fototropisme negatiu (s’allunya de la llum), després de la florida, i soterra el fruit.

Corol·la violàcia amb la gola groga

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: A vegades apareixen formes anòmales de les flors que presenten simetria actinomorfa, amb cinc pètals de la mateixa mida i cinc esperons. Aquesta anomalia floral s'anomena pelòria, que en grec significa monstruós o prodigiós; un terme que fou proposat per Linné l'any 1747.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha emprat la infusió de les flors per les seues propietats antiescorbútiques, tòniques i diürètiques. En jardineria s’utilitza en cistelles penjants, en rocalles ombries o de cobertora d’àries petites.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Cymbalaria deriva del grec “kímbalon κύμβαλον ” címbal, per les fulles rodones com aquest instrument. A la Grècia antiga aquest nom denominava una planta que els autor han suposat que era el ciclamen (Cyclamen sp.). L’epítet específic muralis ve del llatí “murus” mur, és a dir, del mur, per l’hàbitat, freqüentment arrapada als murs.

Aquesta planta no és nativa de les nostres terres. Sembla que és originària del centre de la conca mediterrània: Eslovènia, Itàlia i Sicília. Hi ha indicis de que al segle XVI es conreava a Alemanya, al segle XVII apareix als murs de la Gran Bretanya i a principis del s. XVIII es documenta la seua presència a Suïssa. Aquest mateix segle Josep Quer la cita als murs de Catalunya i el País Valencià. Pareix ser que la proliferació dels jardins botànics afavoriren la seua difusió per Europa.

Cymbalaria muralis va ser descrita per Gärtner, C.A.Mey & Scherb i publicada en Systema Naturae, Editio Decima2: 975. 1759.

Família Plantaginaceae (Scrophulariaceae)

Carthamus tinctorius L.

NOMS: Safranó. Safranet. Safrà romí. Càrtam. Safrà bort. Castellà: Cártamo. Alazor. Azafrán romí. Gallego: Azafrán. Èuscara: Asta-zafraya. Basa-azaparan. Occità: Safran salvatge. Portuguès: Açaflor. Açafraô. Italià: Asfore. Cartamo. Francès: Carthame des teinturiers. Safran des teinturiers. Anglès: Safflower. Orange carthamus. Alemany: Färber-Distel. Färber-Saflor. Neerlandès: Saffloer. Grec: Κάρθαμος βαφικός. Ψευδοζαφουράς.

Flors en capítols

DISTRIBUCIÓ: Mediterrani oriental, cultivada i subespontània al nostre territori.

HÀBITAT: Surt assilvestrat en marges, erms i llocs secs

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.

Herba que pot sobrepassar el metre d'alçada

DESCRIPCIÓ: Herba anual, generalment amb una sola tija que pot assolir més d’un metre d’alçada, erecta, ramificada a la part superior amb branquetes que es fan més grosses a baix dels capítols, espinescent o espinosa, de color verd glauc

Fulles espinescents de distribució alterna

Fulles repartides al llarg de la tija de forma alterna, de marge enter o dentat i espinescent, les basals i les caulinars inferiors peciolades, les mitjanes i superiors sèssils, ovades o lanceolades, amb la base cuneada, de vegades divaricades. Les fulles involucrals són similars a les bràctees externes de l’involucre.

Les flors poden ser de color groc, taronja o vermell

Flors en capítol embolcallat per bràctees imbricades, rematades amb espina, que formen l’involucre de vegades araneós però no tant com la seua germana Carthamus lanatus. Corol·la de 2,5-3 cm, amb nervis longitudinals rogencs, forma un tub acabat en cinc lòbuls linears de color groc, taronja o vermell. Androceu format per estams de llarg filament amb anteres grogues. Ovari amb estil groc. Floreix de juny a octubre.

Fruits en aqueni

Fruit en aqueni de secció oval comprimit lateralment, sense vil·là o rudimentari que cau aviat.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les plantes d’ambients àrids, com el càrtam, solen estar proveïts d’una arrel pivotant, o axonomorfa, que s’endinsa al terra cercant humitat. Aquest tipus d’arrel és el més comú a les plantes dicotiledònies. Estan formades per una arrel principal o clàvia molt desenvolupada que penetra verticalment en el sòl i es ramifica més o menys.

involucre de vegades araneós

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra com porgant, vermífug i aperitiu. A més a més des d’antic s’ha cultivat com planta tintòria, i avui en dia té aplicacions industrials i culinaris, a més de ser emprada com espècie ornamental. Dels aquenis s’obté un oli, l’oli de càrtam, emprat pe a usos alimentaris o industrials. Les flors es fan servir com colorant per substituir el safrà, i abans, s’elaborava el “rojo espanyol” utilitzat per donar color a la cara de les dames excessivament pàl·lides. 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Carthamus deriva, probablement, de l’àrab "qurtum" o "qortum" que significa safrà, per la presència de pigment groc a les seues flors. L’epítet específic tinctorius ve del llatí "tingo" que significa banyar, impregnar, tenyir.

A jaciments de l’antic Egipte, com la tomba del faraó Tutankamon, s’han trobat garlandes d’aquesta planta i, en altres jaciments de la dinastia XII, teixits tenyits amb càrtam.

Carthamus tinctorius va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 830. 1753.

Família Compositae (Asteraceae)

Drosanthemum floribundum (Haw.) Schwantes

NOMS: Cabellera de la reina. Mesem fi. Castellà : Drosantemo. Rocío rosa. Anglès: Pale Dewplant. Rosea Ice-plant.

SINÒNIMS: Mesembryanthemum floribundum Haw. 

DISTRIBUCIÓ: Procedeix del sud d’Àfrica

HÀBITAT: Planta cultivada com ornamental i de vegades subespontània. Creix en sòls pobres i secs, en temperatures altes i amb gelades fins els -5^oC.

Planta amb tiges prostrades

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Planta crassa de tiges primes, prostrades, de color marró amb els entrenusos visibles i finalment lignificades (sufruticosa) cobertes de pèls blancs

Fulles suculentes i curtes amb cèl·lules d'aigua que brillen

Fulles oposades, sèssils, suculentes, cilíndriques i curtes (fins 1,5 cm), verdes, amb fascicles de fulles axil·lars, cobertes de petites cèl·lules d’aigua que brillen

Flors amb estaminodis petaloides de color rosat

Flors pedunculades, nombroses, hermafrodites, pentàmeres amb cinc tèpals linears. El que semblen pètals són estaminodis petaloides de color rosa pàl·lid que fan 2-2,5 cm de diàmetre. Estams nombrosos més curts que els estigmes. Ovari ínfer amb estigmes plomosos. Floreix de març a juny.

Fruit en càpsula amb 4-6 lòculs, sostingudes per peduncles llargs i erectes, amb llavors reniformes.

Flor amb cinc tèpals

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Un estaminodi és un estam estèril, que no produeix grans de pol·len. Normalment són semblants als estams i ocupen el mateix lloc que ells, com en l’agulleta (Erodium malacoides), però altres vegades són peces transformades, com en aquest cas del gènere Drosanthemum, que s’han transformat en peces que semblen pètals (petaloides)

USOS I PROPIETATS: S’utilitza en jardineria com espècie entapissant, per cobrir murs o en rocalles, per les poques exigències i la espectacular floració,

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Drosanthemum deriva del grec “drósos” reixiu, rosada, i “ánthemon” flor, perquè les fulles pareixen sempre mullades pel reixiu. El nom específic floribundum és un epítet llatí que significa amb moltes flors, en referència a l’abundant floració.

Les flors necessiten molta llum per obrir-se, raó per la qual s’obrin a migdia, es tanquen per les vesprades, i els dies grisos romanen tancades.

Drosanthemum floribundum va ser descrita per (Haw.) Schwantes i publicada en Zeitschrift für Sukkulentenkunde. Berlin 3: 29. 1927.

Família Aizoaceae

Trifolium tomentosum L.

NOMS: Trèvol pelut, Trèvol tomentós, Trèvol vellutat. Castellà: Siempreviva. Trébol de algodón. Gallego: Trévo. Portuguès: Trevo. Trevo cotanilhozo. Trevo tomentoso. Francès: Trèfle cotonneux, Trèfle tomenteux. Italià: Trifoglio tomentoso. Anglès: Woolly Clover. Woolly-headed Clover. Alemany: Filz-Klee. Filziger Klee. Grec: Τριφύλλι.

Inflorescències en glomèruls globosos

SINÒNIMS: Amoria tomentosa (L.) Roskov;  Galearia tomentosa (L.) C. Presl.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Trifolio-Cynodontion. Hordeion leporini. Creix als prats terofítics de sòls compactes. Fins els 700 metres d’altitud.

Herba petita de tiges decumbents

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  En la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen. Però de vegades es comporta com un Teròfit, és a dir, com una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.

Calze inflat i vellut

DESCRIPCIÓ: Herba petita que creix arran de terra o amb petites tiges erectes o decumbents, de fins poc menys d’un pam, ramificat des de la base. La principal característica és el calze inflat i molt vellut, semblant al trèvol maduixer (Trifolium fragiferum) però aquest té els peduncles més llargs que la fulla corresponent, mentre que Trifolium tomentosum té els peduncles més curts que les fulles.

Fulles trifoliades 

Fulles alternes, peciolades, amb estípules membranàcies ovades acuminades, amb tres folíols obovats, de fins 19 x 15 mm, serrulats, amb dents espinuloses al marge

Flors papilionades de color rosat

Flors en inflorescències axil·lars en glomèruls, curtament pedunculats, globosos de 6-9 mm de diàmetre a l’antesi, dels quals sobresurten les dents superiors del calze bilabiat i acrescent, inflat i vellut. Corol·la papilionada de color rosa amb l’estendard lliure. Androceu diadelf. Floreix a la primavera, de març fins juny.

Fruit en llegum membranàcia

Fruit en llegum membranàcia indehiscent, inclòs al calze persistent, amb 1-2 llavors d’1 mm, llises de color groc verdós amb estries verdes.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Algunes espècies del gènere Trifolium formen part dels prats naturals o són sembrades en praderies artificials perquè tenen interès per al ramat com espècies farratgeres, com per exemple Trifolium fragiferum, Trifolium campestre  o Trifolium repens

USOS I PROPIETATS: Serveix com planta farratgera però no s’utilitza habitualment perquè hi ha altres farratgeres més productives

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Trifolium deriva del llatí “tres, tria” que significa tres, i “folium, -ii” que significa fulla, és a dir, amb tres fulles. Antigament s’anomenava trifolium a nombroses plantes de fulles trifoliades dels gèneres Trifolium, Bituminaria, Medicago o Melilotus. L’epítet específic tomentosum deriva del llatí "tomentum" pelussa, en referència a la densa capa de pèls que cobreix els calzes.

Trifolium tomentosum va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 771–772. 1753.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

Sorghum bicolor (L.) Moench

NOMS: Melca. Canyet. Dacsa de bou. Mill de les Índies. Canya dolça. Castellà : Sorgo. Trigo de Guinea Èuscara: Basartoa. Occità: Milhòca. Portuguès: Sorgo. Sorgo das vassouras. Milho zaburro vermelho. Francès: Millet à balai, Sorgho bicolore, Sorgho commun. Italià: Elica. Sorgo. Anglès: Broomcorn. Grain Sorghum. Alemany: Echte Mohrenhirse. Gewöhnliche Mohrenhirse. Körnerhirste. Neerlandès: Kafferkoren. Grec: Ντάρι. Ασπροκαλάμποκο. Αγούλιαρος. Κεχρί. 

Inflorescència de Sorghum bicolor en panícula terminal

SINÒNIMS: Holcus bicolor L.; Sorghum vulgare Pers.

DISTRIBUCIÓ: Paleotropical: fa referència a les espècies distribuïdes en les regions tropicals d’Àfrica i d’Àsia, és a dir, dels dos continents del Vell Món, en oposició a Neotropical que designa les regions tropicals del Nou Món: Amèrica del Nord i Amèrica del Sud.

HÀBITAT: Cultivat com a farratge i subespontani en marges, vores de camins i herbassars ruderals. Fins els 1000 metres d’altitud

Herba robusta de fins 3 metres d'alçada

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba gramínia anual semblant a Sorghum halepense però més robust, que pot confondre’s amb el panís (Zea mays), especialment quan encara no està florit, que pot fer fins tres metres d’alçada.

Fulles linears de 2-7 cm d'amplada

Fulles linears de 2-7 cm d’amplada i de fins 50 cm de llarg amb el nervi central marcat. Lígula de membrana ciliada

Flors fèrtils amb aresta

Flors en panícula terminal que pot assolir els 50 cm de longitud, amb espiguetes estèrils oblongo-lanceolades sense aresta (mútiques) i les fèrtils inflades, obovades o el·líptiques, amb pèls, lemma bífida amb aresta més curta que el doble de l’espigueta. Floreix a l’estiu i tardor, de juliol a octubre

Fruit en cariopsi obovada

Fruit en cariopsi obovada que es manté en les espícules madures doncs no són caduques

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La melca és coneguda com el camell dels conreus per la gran capacitat d’adaptació per poder créixer en sòls pobres i pluja escassa. Si la sequera és prolongada no mor, sinó que entra en latència fins que torna ha haver condicions favorables.

Lígula

USOS I PROPIETATS: És l’espècie cultivada del gènere Sorghum, uns cultivars per les fulles, per a la producció de xarop i etanol, i altres pel gra. En algunes zones d’Àsia i Àfrica es fa pa amb la farina del gra, que també es pot expandir com les crispetes del panís, i no té gluten. Però el gra de melca es fa servir principalment per aliment per al bestiar i per la producció d’etanol.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Sorghum és una derivació de "sorghi" una veu índia que denomina una espècie d’aquest gènere. L’epítet específic bicolor està format per "bis" dos, dues voltes, i "color" color, és a dir, de dos colors. El genèric del basiònim Holcus deriva del grec "helcό" extraure, perquè segons Plini, seguint una errònia i supersticiosa tradició, la planta té la propietat d’extraure del cos qualsevol cos estrany aplicant-la al cap.

Si s’empra com a farratge cal dur cura perquè si el bestiar no se’l menja el mateix dia que s’ha tallat, fermenta i el pot matar.

Sorghum bicolor va ser descrita per (L.) Moench i publicada en Methodus Plantas Horti Botanici et Agri Marburgensis : a staminum situ describendi 207. 1794.

Família Gramineae (Poaceae)

Medicago truncatula Gaertn.

NOMS: Melgó truncat, Trèvol de llapassa, Userda borda. Castellà: Carretón de rodaja. Portuguès: Luzerna cortada. Italià: Erba medica troncata. Francès: Luzerne tronquée. Anglès: Barrel medick. Strong-spined medick. Barrelclover.

Flors papilionades de color groc

SINÒNIMS: Medicago tentaculata Willd.; Medicago tribuloides Desr.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brachypodietalia. Vores de camins, camps erms ruderals, pradells terofítics i clarianes de coscollars. Fins els 1000 metres d’altitud.

Herba ramificada amb tiges esteses pel terra

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba de fins 40 cm que es ramifica des de la base amb tiges esteses sobre el terra, de vegades vermelloses. És una espècie molt afí a Medicago littoralis

Fulles trifoliades am dents a la part superior

Fulles trifoliades amb el folíol central amb pedicel, limbe ovat amb l’àpex dentat, amb pèls no glandulosos. Estípules dentades o laciniades.

Floreix a finals d'hivern i primavera

Flors en raïm d’1-3 flors, amb peduncle igual o més curt que la fulla corresponent. Calze amb pèls simples i cinc dents més llargues que el tub. Corol·la de fins 8 mm, groga, amb estendard més llarg que la carena i les ales més curtes que aquesta. Floreix a finals d’hivern i primavera, entre març i juny.

Fruit amb espines curtes i gruixudes

Fruit cargolat en hèlix amb espines curtes i gruixudes que formen un angle de 90^o respecte a la superfície de les espires.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les espècies del gènere Medicago es caracteritzen pels seus llegums enrotllats de forma helicoïdal, alguns coberts d’espines i altres llisos, per les fulles trifoliades i les flors papilionades i en petits raïms.

Fulles amb pèls no glandulosos

USOS I PROPIETATS: S’empra com a farratge per al bestiar per ser una interessant font de proteïnes vegetals. També s’empra per evitar l’erosió del sòl per les pluges i els vents i per millorar la terra fixant el nitrogen de l’aire.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Medicago deriva del grec “Medike” que significa mede, perquè, segons Plini, l’alfals (Medicago sativa) fou introduïda en Grècia durant les Guerres Mèdiques (de l’actual Iran), i del sufix llatí “–ago, -inis”, que indica paregut o relació. L’epítet específic truncatula és un diminutiu del llatí “truncatus” retallat, truncat.

Aquesta espècie s’utilitza en investigació genòmica. És una espècie model per a la biologia de les lleguminoses perquè té un petit genoma diploide, és auto-fèrtil i una reproducció ràpida i prolífica, per la qual cosa el seu genoma ha estat seqüenciat.

Medicago truncatula va ser descrita per Joseph Gaertner i publicada en De Fructibus et Seminibus Plantarum. . . . 2(3): 350, pl. 155.1791.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)