Medicago doliata Carmign.

NOMS: Trèvol de rodet, Userda borda. Castellà: Mielga áspera de caracolillo; Mielga erizada; Mielga espinosa; Sacatrapos. Francès: Luzerne à fruits épineux. Anglès: Straight-spined Medick. Alemany: Oliven-Schneckenklee.

Flors en raïm d'1-3 flors

SINÒNIMS: Medicago aculeata Willd.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Brachypodion phoenicoidis. Cultius, erms, herbassars, preferentment en sòls humits. Fins els 1000 metres d’altitud

Herba de tiges ramificades des de la base

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba de fins 70 cm amb tiges erectes o decumbents que es ramifica des de la base

Fulles trifoliades cobertes de pèls per ambdues cares

Fulles trifoliades amb folíols obovats, serrats al terç superior, cobertes de pèls no glandulífers per ambdues cares. Estípules dentades o laciniades.

Corol·la groga de fins 5 mm

Flors en raïms de 1-3 flors amb peduncle més llarg que el pecíol de la fulla contigua. Calze pubescent amb cinc dents tan llargues com el tub de la corol·la i acuminades. Corol·la 5 mm de color groc, papilionada, amb les ales més curtes que la quilla. Floreix a la primavera, de març a juny

Peduncle més llarg que el pecíol de la fulla contigua

Fruit solitari en llegum en espiral , com tots els Medicago, però amb la característica de que és molt compacte i de forma ovalada, no cilíndrica com la majoria d’espècies del gènere. Les espires tenen poques dents o, de vegades, no en tenen cap, però amb pèls glandulífers i no glandulífers al marge de les espires.  

Ales més curtes que la carena

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La majoria de les espècies del gènere Medicago són herbes anuals que solen tindre flors papilionades grogues agrupades en petits raïms i els fruits es caracteritzen pels llegums enrotllats de manera helicoïdal, recoberts d’espines, com ara Medicago truncatula, llisos com Medicago lupulina, o comprimits i discoïdals com Medicago orbicularis.

USOS I PROPIETATS: Manté una relació simbiòtica amb el bacteri Sinorhizobium meliloti mitjançant la qual és capaç de fixar al terra el nitrogen de l’aire.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Medicago deriva del grec “Medike” que significa mede, perquè, segons Plini, l’alfals (Medicago sativa) fou introduïda en Grècia durant les Guerres Mèdiques (actual Iran), i del sufix llatí “–ago, -inis”, que indica paregut o relació. L’epítet específic doliata deriva de “dolium” barril, en forma de barril, en referència a la forma dels fruits.

Medicago doliata va ser descrita per Vincenzo Carmignani i publicada en Giorn. Sci. Lett. Accad. Ital. Sci. 1: 48. 1818.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

Melilotus sulcatus Desf.

NOMS:  Almegó solcat. Fenarola. Melilot solcat. Trèvol de ramellets. Castellà : Corona de olor. Trébol real. Portuguès: Anafe. Trevo-de-seara. Francès: Mélilot sillonné, Mélilot à fruits sillonés. Italià: Meliloto solcato. Anglès: Furrowed Melilot. Mediterranean Sweetclover. Alemany: Gefurchter Honigklee. Gefurchter Steinklee.

Flors en raïms axil·lars

SINÒNIMS: Melilotus compactus Guss.; Melilotus sulcata Desf.; Trigonella sulcata (Desf.) Coulot & Rabaute

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brachypodietalia. Camps de cultiu, zones ruderals, vores de camins, pradells terofítics i clarianes de coscollars

Herba de tiges ascendents de secció circular

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba de fins 40 cm d’alçada amb tiges ascendents o erectes de secció circular, ramificades des de la base.

Fulles trifoliades

Fulles de distribució alterna, peciolades i amb estípules laciniades o dentades soldades al pecíol, trifoliades amb folíols oblongs o el·líptics amb el marge serrulat.  

Flors menudes, papilionades

Flors molt menudes agrupades en raïms axil·lars més llargs que el peduncle de la inflorescència. Calze campanulat amb cinc dents triangular iguals. Corol·la papilionada groga amb l’estendard plegat longitudinalment; ales oblongues i quilla més llarga que l’estendard. Floreix a la primavera, entre abril i juny

Fruit amb solcs concèntrics

Fruit en llegum orbicular, i globós quan madura, caracteritzat per la sutura ventral engruixida i pels solcs concèntrics

Peduncle corbat a l'àpex

Té les flors un poc més grans que Melilotus indicus, i les inflorescències més curtes que Melilotus officinalis, però és fàcil confondre-les pel que cal determinar les espècies mitjançant la clau. Tot i això, el que més caracteritza les espècies és el fruit madur.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Algunes espècies del gènere Melilotus es conreen com plantes farratgeres o per a millorar les pastures, perquè suporten altes concentracions de sals al sòl. Són excel·lents adobs verds, si es colguen, perquè fixen el nitrogen de l’aire a les seues arrels. Una de les espècies de bacteris fixadors de nitrogen atmosfèric a les arrels de les lleguminoses s’anomena Rhizobium meliloti

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Melilotus  deriva del grec "méli, -itos" mel, i de "lotus" un gènere amb les fulles trifoliades. Segons Plini les flors seques conserven durant molt de temps un agradable flaire a mel. L’epítet específic sulcatus deriva de "sulcus" solc,, ranura, és a dir, amb solcs.

Melilotus sulcatus va ser descrit per René Louiche Desfontaines (Desf.) i publicat en Flora Atlantica 2: 193. 1799.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

Crepis pulchra L.

NOMS: Crepis pulcra. Crepis polida. Francès: Crépide jolie, Crépide élégante, Crépis joli, Crépis elegant. Italià: Radicchiella dolce. Anglès: Small-flowered Hawk's-beard. Smallflower Hawksbeard. Alemany: Schöner Pippau. Glanz-Pippau. Neerlandès: Fraai Streepzaad.

Inflorescències en corimbe compost

SINÒNIMS: Crepis valentina Willk.; Chondrilla pulchra (L.) Lam.

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Creix en cultius i vores de camins, en comunitats ruderals, llocs herbosos, ombrejats i humits. Entre els 400 i els 1500 metres d’altitud

Herba de fins 70 cm d'alçada, ramificada a la part superior

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba erecta de fins 70 cm d’alçada, que es ramifica a la part superior, amb tiges primes de base glandulosa

La part inferior de la planta és glandulosa

Fulles inferiors sèssils oblanceolades, pinnatífides o amb dents espaiades al marge i glanduloses, les superiors més menudes, lanceolades i amplexicaules, més petites quan més amunt.

Bràctees externes de l'involucre molt petites

Flors en inflorescències en corimbe compost, en capítols pedunculats envoltades per l’involucre glabre, allargat i estret, format per dues files de bràctees, les exteriors ovades i molt petites (de fins 2 mm) i les interiors  d’uns 10 mm de llarg per 1,5 d’amplada. Les flors són ligulades, grogues. Floreix de maig a juliol

Fruit en cípsela

Fruit en aqueni o cípsela amb vil·là blanc

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una característica d’aquest gènere és la forma de l’aqueni, doblegat, sense bec i amb 10-20 costelles. El papus està format per 80-150 pèls blanquinosos i flexibles. Altra característica que diferencia els Crepis d’altres liguliflores són les bràctees de la fila exterior de l’involucre, que són molt curtes. 

USOS I PROPIETATS: No en coneguem usos ni propietats

Totes les flors són ligulades

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Crepis deriva del grec “κρηπίς krepís” que ja va emprar Teofrast amb el significat de base, fonament, en referència a que les arrels peneten molt profundament al terreny. Altres autors tradueixen “krepís” com sabata o sandàlia, per la forma del fruit. L’epítet específic pulchra és el femení del llatí “pulcher” bell, noble, pulcre.

Crepis pulchra va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 806. 1753.

Família Compositae (Asteraceae)

Carduus nigrescens subsp. hispanicus (Franco) O.Bolòs & Vigo

NOMS: Card, Card negre, Card nigrescent. Castellà: Cardo. Cardo negro. Occità: Cap-d'ase. Francès: Chardon noircissant.

Flors en capítols terminals solitaris

SINÒNIMS: Carduus chrysacanthus subsp. hispanicus Franco; Carduus dianius Pau;  Carduus assoi subsp. hispanica (Franco) Devesa & Talavera; 

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània: Ibero-llevantina

HÀBITAT: Thero-Brachypodietalia. Erms, pastures, cunetes, terres remogudes, sobre sòl bàsic nitrificat.

Herba erecta ramificada a la part superior

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

Llarg peduncle tomentós i sense fulles

DESCRIPCIÓ: Herba erecta amb la tija ramificada a la part superior, molt espinosa, amb ales discontínues que pot assolir més d’un metre d’alçada

Fulles basals dividides en lòbuls espinescents

Fulles basals dividides, amb lòbuls espinescents; les caulinars decurrents, més menudes quan més amunt, amb els nervis molt marcats pel revers

Involucre globós

Flors en capítols terminals solitaris sobre un peduncle tomentós sense fulles, amb involucre globós format per bràctees involucrals lanceolato-linears reflexes, les inferiors més llargues que les mitjanes i les superiors més curtes. Flòsculs hermafrodites més llargs que l’involucre amb corol·la tubular pentàmera blanca, rosada o purpúria . Floreix de maig a juliol.

Fruit en aqueni amb vil·là

Fruit en aqueni oblong lleugerament comprimit, llis i glabre, amb línies longitudinals i papus blanc d’uns 20 mm

Fulles caulinars decurrents i espinoses

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Hom anomena cards diverses herbes espinoses de la família de les compostes. Un bon nombre de cards pertanyen als gèneres Cirsium  i  Carduus. Les espècies del primer gènere tenen els pèls del vil·là plomosos, mentre que les de Carduus els tenen denticulats.

USOS I PROPIETATS: D’aquesta planta no en coneguem usos ni propietats

Bràctees involucrals corbades cap avall

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: el nom del gènere Carduus  deriva del sànscrit "kar" que significa ser dur, i del grec "árdis" que significa punxant, que punxa, en referència a les punxes dures que protegeixen la planta. L’epítet específic nigrescens deriva de “nigresco” fer-se negre, possiblement per la tonalitat obscura que poden prendre les bràctees involucrals

Carduus nigrescens subsp. hispanicus va ser descrita per Oriol de Bolòs & Josep Vigo i publicada en Collectanea Botanica a Barcinonensi Botanico Instituto Edita 17(1): 91. 1987[1988].

Família Compositae (Asteraceae)

Astragalus stella L.

NOMS: Astràgal estelat. Astràgal estel·lat. Castellà: Astrágalo estrellado. Estrelleta cana. Francès: Astragale en étoile, Astragale à gousses en étoile

Flors en raïm atapeït a l'àpex del peduncle

SINÒNIMS: Astragalus stellatus Lam.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brachypodietalia. Erms, parts terofítics. Fins els 1000 metres d’altitud.

Tija ramificada des de la base

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba unicaule amb la tija ramificada en la base i branques decumbents o prostrades i aplicades al terra, de poc més d’un pam, amb pèls.

Fulles imparipinnades amb pèls per les dues cares

Fulles imparipinnades amb 5-11 parells de folíols el·líptics de marge enter. Estípules soldades al pecíol, amb pèls per ambdues cares.

Flors papilionades de color violeta o groc

Flors en inflorescències en raïm dens, format glomèruls a l’àpex del peduncle de entre 2-11 cm. Calze campanulat cobert de pèls blans i negres, amb cinc dents iguals. Corol·la papilionada de color violeta (de vegades groga) amb l’estendard més llarg que les ales i aquestes més llargues que la quilla. Androceu amb 10 estams diadelfs. Floreix entre abril i juny

Fruit en llegums formant una estrela

Fruit en llegum sèssil, curt, recte o amb l’àpex un poc corbat i el ventre carenat, coberts de pèls. Quan maduren estan agrupats de manera radial formant una mena d’estrela.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La família de les papilionàcies és una de les més importants a nivell mundial, tant pel nombre d’espècies, més de 12.000, com pel seu paper als paisatges, com per l’aprofitament humà, doncs només les gramínies són més aprofitades per nosaltres. Majoritàriament són herbes però a la zona mediterrània abunden els arbusts i a les zones tropicals hi ha molt arbres d’aquesta família.

Calze amb pèls

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Astragalus  deriva del grec “ἀστράγαλοϛ astrágalos” astràgal, nom ja citat per Plini per definir una lleguminosa, pot ser per la forma de les llavors que semblen l’os del mateix nom que grecs i romans usaven per al joc dels daus. Altres autor defenen que el nom deriva de “αστήρ astér” astre, i de “γάλα gála” llet, per la forma i el color de la flor i per què les cabres que s’alimentaven d’aquesta planta augmentaven la producció de llet. L’epítet específic stella ve del llatí “Stella, -ae” estrela, per l’aspecte de la infructescència en forma d’estrela.

Astragalus stella  va ser descrit per Carles Linné i publicat en Systema Naturae, ed. 12 2: 734. 1767. 

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

Lepidium didymum L.

NOMS: Cervina menuda. Castellà: Cervellina. Hierba de la estrella, Mastuerzo de indias, Mastuerzo verrugoso. Gallego: Mestruso. Mestruxo. Francès: Corne-de-cerf à deux lobes. Italià: Lappolina americana. Anglès: Bitter cress. Lesser Swine-cress. Alemany: Zweifrüchtiger Krähenfuß. Zweiknotiger Krähenfuß. Neerlandès: Kleine Varkenskers.

Inflorescències en raïm

SINÒNIMS: Coronopus didymus (L.) Sm.;  Senebiera pinnatifida DC.

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

HÀBITAT: Polygonion avicularis. Creix en pobles i ciutats, en les escletxes de les voreres, a les zones enjardinades i a les vores dels camins, als llocs calcigats i humits. Fins els 600 metres d’altitud. Introduïda d’Amèrica del Sud.

Herba petita arran del terra

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Petita herba que creix arran del sòl, amb les tiges aplicades al terra.

Fulles dividides en segments irregulars

Fulles pinnatisectes, dividides en lòbuls irregulars pinnatipartits. Les basals més grans que les caulinars

Flors sense pètals, o de menys de 0,5 mm

Flors agrupades en raïms que surten oposats a les fulles. flors molt petites, sovint sense pètals o amb pètals molt petits (de menys de 0,5 mm). Androceu amb 2-4 estams. Gineceu amb ovari súper amb estil curt. Floreix a finals de l’hivern i la primavera.  

Fruit en silícula dídima

Fruit en silícula dídima formada per dues peces simètriques

És molt semblant a Lepidium coronopus que creix als mateixos indrets, però amb els pètals ben desenvolupats, de fins 2 mm i el fruit molt rugós.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les espècies de la família de les crucíferes tenen els fruits en síliqua o en silícula. Una síliqua és un tipus de fruit sec en càpsula que quan està madur s'obri en dues valves ventralment. Les llavors queden fixades sobre les dues placentes que queden separades per unes parets anomenades septum o septe, com per exemple, en la ravenissa blanca (Diplotaxis erucoides). Quan la síliqua és tan llarga com ampla s’anomena silícula, com aquest Lepidium que ens ocupa o la herba de les llunetes (Biscutella laevigata).

USOS I PROPIETATS: Té propietats antiinflamatòries. A Amèrica del Sud s’empra en medicina popular per tractar diverses malalties en les quals el dolor i la inflamació són comuns.  També es consumeix en amanida per les importants quantitats de vitamina C que conté.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Lepidium deriva del grec “lepídion”, el nom que rebia el morritort de fulla ampla (Lepidium latifolium) que molts autors fan derivar del grec “λεπίϛ λεπίδοϛ lepís lepídos” esquama, per la forma dels fruits, que semblen esquames. L’epítet específic didymum ve del grec "δίδυμος dídymos" doble, bessó, pels fruits formats per dues peces simètriques

El nom del gènere del sinònim Coronopus deriva del grec “koróne” cucala, gralla, i “pús, podós” peu. Segons comenta Laguna en el Dioscòrides, s’anomena així perquè les fulles semblen les potes de la cucala.

Lepidium didymum va ser descrita per Carles Linné i publicada en Systema Naturae, ed. 12 2: 433. 1767.

Família Cruciferae (Brassicaceae)

Ononis viscosa subsp. breviflora (DC.) Nyman

 NOMS: Arnalls, Botgeta, Gorromino, Gavó viscós, Melosa, Herba del mal de ventre. Castellà: Melosa. Mucosa. Melosilla. Pegamoscas. Melosa pegamosquitos. Francès: Bugrane visqueuse. Bugrane à fleurs courtes. Italià: Ononide vischiosa. Ononide a fiori brevi

Flors axil·lars solitàries

SINÒNIMS: Ononis breviflora DC.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània occidental

HÀBITAT: Thero-Brachypodietea. Creix als pinars, camps sense treballar i vores de camins. Fins els 1000 metres d’altitud

Herba amb tiges erectes i glanduloses

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Tot i que sol ser una herba petita pot assolir el mig metre d’alçada, tota coberta de pèls glandulosos, amb tiges erectes ramificades

Fulles mitjanes trifoliades, la resta unifoliades

Fulles alternes, trifoliades amb folíols dentats, el central major que els laterals, però les fulles inferiors i les superiors només en tenen un de folíol, i totes amb estípules triangulars, que semblen ales, soldades a la base. Està coberta de pèls glandulosos per les dues cares.

Flor papilionada més petita que el calze

Flors axil·lars solitàries amb curt peduncle perllongat per una mena d’aresta més llarga que el peduncle. Calze amb cinc sèpals estretament lanceolats, més llargs que la corol·la, que és papilionada, groga, estendard de vegades tintat de rosa, ovat, i la quilla falcada, aguda, corbada cap amunt. Androceu monadelfs, amb els filaments soldats. Floreix en maig, juny i juliol

Llegum cilíndric i glandulós que sobresurt del calze

Fruit en llegum cilíndric cobert de pèls glandulosos, que conserva el calze

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les plantes disposen glàndules, cèl·lules que secreten diverses substàncies. A la punta de les arrels, en la caliptra, segreguen mucílag per lubricar el sòl i facilitar-hi la penetració. Les plantes que viuen en sòls salins, les halòfites com el salat de fulla estreta (Atriplex patula), tenen glàndules salines que excreten la sal excessiva que absorbeixen del sòl. Altres plantes, com aquesta Ononis que ens ocupa, tenen pèls (o tricomes) que secreten substàncies apegaloses que permeten estalviar aigua o defensar-se d’alguns insectes.

Tota la planta coberta de pèls glandulosos

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha emprat, en infusió, com diürètic, digestiu, vermífug i antidiarreic. En aplicació exterior s’utilitza contra l’èczema.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Ononis és el nom que a l’antiga Grècia donaven a aquestes plantes. Deriva del grec “ónos” que significa ruc, ase, perquè aquest animal solia rebolcar-se pel damunt de la planta per alleugerar les seves picors gràcies a  la textura aspra i espinosa del gavó espinós (Ononis spinosa). L’epítet específic viscosa ve del llatí "viscum" visc, és a dir, viscós, pels pèls glandulosos que cobreixen la planta i la fan viscosa. L’epítet de la subespècie breviflora està format per les veus llatines "brevis" breu, curt, i "flos, floris" flors, és a dir, de flors curtes, perquè la corol·la és més curta que el calze.

Ononis viscosa va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 718. 1753.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

Ruta chalepensis L.

NOMS: Ruda. Ruda bracteosa. Ruta. Castellà: Abrua, Ruda, Ruda hortense. Gallego: Ruda. Èuscara: Boskoitz. Arruda. Xixaribelarra. Portuguès: Arruda. Erva-das-bruxas. Italià: Ruta d'Aleppo. Francès: Rue de Chalep. Anglès: Wall rue. Fringed Rue. Alemany: Gefranste Raute. Neerlandès: Franje-Wijnruit. Grec: Απήγανος. Ρούτα η χαλέπια.

Flors amb pètals de marge laciniat

SINÒNIMS: Ruta chalepensis L. subsp. chalepensis;  Ruta bracteosa DC.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Salsolo-Peganion. Vegetació ruderal, pastures i erms pasturats de clima sec. Fins els 1000 metres d’altitud

Mata de fins 70 cm d'alçada

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Mata llenyosa a la base de fins 70 cm d’alçada, que desprèn una olor desagradable, amb una tija principal erecta i ramificada

Fulles molt dividides amb segments oblongs

Fulles de distribució alterna molt dividides en segments ovalat-oblongs, de color verd grisós.

Flor central amb cinc pètals

Flors en inflorescència cimosa, amb pedicel glabre, de color groc viu. Calze amb sèpals deltats, ovats amb l’àpex agut i glabres. Corol·la amb 4-5 pètals amb lacínies més curtes que l’amplada del pètal al marge. Androceu amb el doble del nombre de pètals. Bràctees oval-lanceolades més amples que el peduncle que les porta.  Floreix des de febrer fins a l’agost

Fruit en càpsula 

Fruit en càpsula berrugosa amb l’àpex dividit en quatre lòbuls

Es diferencia de Ruta angustifolia per tindre les bràctees ovades i més amples que el peduncle, mentre que R. angustifolia les té més estretes i lanceolades. Ruta graveolens té els pètals denticulats i no laciniats com les dues anteriors, a més de ser una espècie cultivada.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La Ruta presenta la flor central del ramillet pentàmera i la resta tetràmeres. Un capritx de la natura. Però qui anava a dir que la ruda, amb l’olor tan desagradable que fa, pertany a la mateixa família que els tarongers i les llimeres amb l’aroma que desprenen les seues flors.

Inflorescències en cimes

USOS I PROPIETATS: És una planta tòxica que ha sigut amplament utilitzada en medicina popular. És abortiva, per la qual cosa no hi ha que prendre mai en cas d’embaràs. Regula el fluix menstrual, és antiinflamatòria, antibiòtica, és efectiva per tractar els refredats, l’artritis, les varius i moltes més coses però cal tindre en compte que és tòxica i no hi ha que fer-la servir si no és mitjançant un especialista. Pot produir lesions hepàtiques greus. És fotosensibilitzant, només el seu maneig pot produir eritema i picor en la pell.

També s’empra com insecticida natural i com repel·lent d’insectes. Existeixen formulats comercials de Ruta chalepensis, junt amb altres plantes, per combatre un ample espectre de plagues agrícoles, que poden utilitzar-se en agricultura integrada i ecològica, perquè no deixen residu.  

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Ruta deriva del grec "ryté" que procedeix de "rýomai" cure, preserve, conserve, per les propietats medicinals que hom atribueix. L’epítet específic chalepensis vol dir que procedeix d’Alep, l’actual ciutat de Haleb al nord de Síria.

Els romans ja l’empraven per protegir-se del mal d’ull i durant l’Edat Mitjana s’utilitzava per netejar les cases de mals esperits, protegir de les malalties i altres bruixeries.

Ruta chalepensis va ser descrita per Carles Linné i publicada en Mantissa Plantarum 1: 69. 1767.

Família Rutaceae

Subscriu-t’hi al canal Menuda Natura de YouTube en https://www.youtube.com/channel/UCpDRmib7EGEngZGMHaCc52A