Nicotiana glauca Graham

NOMS: Femera, Gandul. Tabac americà, Tabac de jardí, Tabac d’espasa, Tabac groc. Tabaquera de moro. Castellà: Gandul. Calenturero. Tabaco lampiño. Palan palan. Portuguès: Charuto-do-rei. italià: Tabacco glauco. Francès: Tabac arborescent, Tabac glauques. Anglès: Glaucous tobacco. Mustard-tree. Tree tobacco. Alemany: Blauer Tabak. Neerlandès: Blauwgroene Tabak. Boomtabak. Grec: Νικοτιάνα γλαυκόχρους. Αποτσιπωμένο. Γιατρούσα. Νικοτιανή η γλαυκή.

Flors en panícula

SINÒNIMS: Nicotidendron glauca (Graham) Griseb.

DISTRIBUCIÓ: Amèrica del Sud.

HÀBITAT: Salsolo-Peganion. És una planta introduïda d’Amèrica del Sud, naturalitzada a llocs alterats i secs, ruderal, vores de camins, torrents, i no és estrany veure-les als murs o les teulades. Fins els 500 metres d’altitud

Arbust perennifoli glauc

FORMA VITAL: Macrofaneròfit: segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, és un faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbust perennifoli, que pot arribar a fer-se un petit arbre de fins cinc metres d’alçada, amb l’escorça glabra de color glauc. Tiges cilíndriques i poc ramificades

Fulles glauques de marge enter

Fulles peciolades, ovato-lanceolades, de marge enter i de color glauc

Flors grogues de corol·la tubulosa

Flors en inflorescències en panícula de flors hermafrodites i pentàmeres, calze tubulós i persistent acabat en cinc lòbuls lanceolats. Corol·la tubulosa de color groc dilatada a l’àpex, amb cinc petits lòbuls. Androceu format per cinc estams inserits a la base de la corol·la. Gineceu amb ovari súper amb estil acabat en estigma capitat. Floreix d’abril a juliol

Fruit en càpsula

Fruit en càpsula el·lipsoïdal penjant, de fins un centímetre de diàmetre que s’obri per dues valves longitudinals per deixar sortir les nombroses llavors petites i rugoses.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La família de les solanàcies comprèn espècies de gran valor per la nostra alimentació, com la tomaquera (Solanum lycopersicum), l’alberginiera (Solanum melongena), la pebrotera (Capsicum annuum) o la creïllera (Solanum tuberosum), però també plantes tòxiques com el tabac (Nicotiana tabacum) o la belladona (Atropa belladona).

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’han emprat les fulles  externament, triturades i en forma de cataplasmes, com a calmant i desinflamatori de grans i bonys, i com a desinfectant i cicatritzant de ferides. Cal però precaució perquè són tòxiques al consumir-les. Els banys de la decocció de les tiges tendres són útils contra les hemorroides.

Ha estat cultivada com a ornamental en jardineria, tot i que no és molt apreciada en el sector.

Flors de Nicotiana glauca

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Nicotiana fou establert per Tournefort (1694-1700), i acceptat per Linné, en honor a Jean Nicot (1530-1600), ambaixador francès a Portugal on va cultivar el tabac. El nom específic glauca és un epítet llatí que deriva del grec “glaukos” que significa de color verd blavós, pel color de les fulles i l’escorça.

En 1560 Jean Nicot va enviar a la reina Catalina de Mèdici vídua de França, rapé, és a dir, tabac en pols, per alleugerar les migranyes de Francesc II. Açò va fer que el tabac es popularitzés a la cort francesa i, des d’allí, a la resta de corts europees.

Aquesta planta va ser introduïda en Espanya com una planta ornamental per a jardí, primer a les illes Canàries, on té caràcter invasor, i després a les costes mediterrànies de la península Ibèrica. Va ser inclosa en el Catálogo español de especies exóticas invasoras del Real Decreto 630/2013, de 2 d’agost però una sentència de la Sala Tercera del Tribunal Suprem del 21 de gener de 2015 va anular la inclusió, mantenint-la però com Exòtica invasora a la Comunitat Autònoma de Canàries.

Nicotiana glauca va ser descrita per Robert Graham i publicada en Botanical Magazine 55: pl. 2837. 1828. 

Família Solanaceae

Picnomon acarna (L.) Cass.

NOMS: Assotacrist. Cap de poll. Castellà: Cardo blanco. Cardo cuco. Cabeza de pollo. Azafrán descarnado. Azotacristos. Francès: Cirse acarna. Chardon acanthin. Italià: Carda acantino. Cardo spino-bianco. Alemany: Gemeine stacheldistel. Sperrdistel. Anglès: Soldier thistle. Yellow-spine thistle. Grec: Αγάθη.

Capítols terminals en grups densos

SINÒNIMS: Carduus acarna L. (Basiònim); Cirsium acarna (L.) Moench

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brometalia. Vores de camins, erms, en llocs àrids. Fins els 1000 metres d’altitud

Herba molt espinosa de fins 70 cm d'alçada

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba espinosa, que pot arribar als 70 cm d’alçada, amb pèls araneosos, amb tiges ramificades des de la base, alades al llarg de tota la tija.

Fulles estretes, amb espines grogues

Fulles de distribució alterna, decurrents, pinnatífides, amb espines bífides grogues al marge, consistència coriàcia i color verd grisós. Nervi central molt marcat pel revers

Flors tubulars rosa o porpra en capítols

Flors en capítols terminals en grups densos, sèssils, rodejats de fulles involucrals que sobrepassen els capítols. Involucre oblong-ovoide amb bràctees coriàcies tomentoses i aplicades, amb apèndix terminal espinós. Flòsculs de color de rosa, hermafrodites, que a penes sobrepassen l’involucre, amb la corol·la tubular. Androceu amb estams de filament lliure. Floreix de juny a setembre.

Fruit en aqueni llis i lluent

Fruit en aqueni oblong lleugerament comprimit, de 5-6 mm, glabre amb la superfície llisa i lluenta i vil·là blanc amb pèls soldats a la base que cau amb facilitat.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En la família de les compostes o asteràcies les flors no tenen calze o el tenen molt modificat formant un papus o vil·là que pot tindre dues o més esquames, cerres o pèls persistents. El papus pot ser doncs pilós, barbat (amb petits pèls) o plomós, com en aquest cas.

Les fulles involucrals sobrepassen els capítols

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Picnomon deriva del grec “πυκνός pyknós” densos, espessos, i de "nomos" pastura, és a dir, pastura densa, possiblement per les espines atapeïdes. L’epítet específic acarna ve del grec “ἄκορνα, ácorna” acarna, una planta espinosa pareguda a un card citada per Teofrast.  En el gènere Bromelia aquest epítet té un altre significa: deriva del prefix privatiu grec “a” i de “κάρνον karnon” trompeta, banya, és a dir, sense trompeta, només en gèneres amb flors campanulades.

És considerada una mala herba perquè competeix amb cultius de cereals i pot ofegar i fer malbé la maquinària de collita. Les seves espines afilades fan mal a les ovelles i als gossos i es redueix així la zona de pasturatge disponible.

Picnomon acarna va ser descrit per Alexandre Henri Gabriel de Cassini (Cass.) i publicada en Dictionnaire des Sciences Naturelles, ed. 2 40:. 1862. Prèviament havia sigut descrita per Carles Linné que va adjudicar-hi el nom de Carduus acarna en Species Plantarum 2: 820. 1753.

Família Compositae (Asteraceae)

Sonchus maritimus L.

NOMS: Lletsó d'aigua. Endivieta de séquia, Lletsó. Castellà: Amargones. Cerraja. Portuguès: Serralha-da-praia. Francès: Laiteron maritime. Italià: Grespino marittimo. Alemany: Strand-Gänsedistel.

Capítols de fins 2,5 cm de diàmetre

SINÒNIMS: Sonchus maritimus subsp. aquatilis Nyman; Sonchus aquatilis Pourr.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània (Ibero-magribina)

HÀBITAT: Molinio-Holoschoenion. Viu als llocs inundats no salins, entre joncs i canyís, fins els 

1000 metres d’altitud.  

Tiges erectes i glabres

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne rizomatosa i glabra que pot arribar als 80 cm d’alçada, tija erecta i simple amb ramificacions laterals a la summitat

Fulles alternes

Fulles alternes, sèssils amb aurícules basals les superiors i amb curt pecíol les inferiors, llargament lanceolades amb un nervi central molt marcat i el marge finament dentat, no espinescent, d’un verd clar amb taques glauques.

Flors grogues ligulades

Flors grogues ligulades, en capítols d’1,5 a 2,5 cm de diàmetre; involucre de 8-14 mm, amb les bràctees inferiors lanceolades. Gineceu amb estil i estigma groc. Floreix de juny a setembre.

Fruit en aqueni

Fruit en aqueni fortament costat amb papus de suaus pèls blancs

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Hi ha dues subespècies a les nostres terres, la Sonchus maritimus subsp. aquatilis que creix en zones humides no salobres, amb les bràctees involucrals lanceolades, i Sonchus maritimus subsp. maritimus amb les bràctees del involucre ovades, que creix en terrenys salobres i saladars.

Involucre amb bràctees lanceolades

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Sonchus deriva del grec "sónkhos" i aquest de "sómphos" que significa buit, moll, esponjós. L’epítet específic maritimus significa marítim, marí, perquè apareix, principalment, en terres baixes, en zones de costa.

Sonchus maritimus va ser descrita per Carles Linné i publicada en Systema Naturae, Editio Decima 2(1192):. 1759. 

Família Compositae (Asteraceae)

Helianthus annuus L.

NOMS: Corona de rei. Gira-sol. Sol coronat. Mira-sol. Castellà: Girasol. Mirasol. Copa de Júpiter. Corona real. Tornasol. Gallego: Catasol, Tornasol, Virasol, Xirasol. Èuscara: Ekhilili. Iguzkilore. Occità: Torna-solelh, Torna-sòl, Vira-solelh. Portuguès: Girassol. Helianto. Italià: Girasole comune. Francès: Tournesol. Anglès: Sunflower. Hopi sunflower. Mirasol. wild sunflower. Alemany: Gewöhnliche Sonnenblume. Neerlandès: Zonnebloem. Grec: Ηλίανθος. Ήλιος. Λιόδρομο. Xinès: xiang ri kui.

Capítols grans, terminals i solitaris

SINÒNIMS: Helianthus aridus Rydb.

DISTRIBUCIÓ: Nord Americana

HÀBITAT: Planta originària de Nord Amèrica introduïda per al cultiu que apareix subespontània  

Tiges lignificades i híspides

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals

DESCRIPCIÓ: Planta amb una sola tija erecta que pot arribar als tres metres d’alçada, tot i que als llocs secs es queda molt més petita, amb pèls híspids.

Fulles cordades de marge serrat

Fulles de distribució alterna, peciolades, cordiformes i de marge serrat, amb pèls pel revers i glabra per l’anvers.  

Flòsculs centrals grocs amb anteres rogenques

Flors en grans capítols, de fins 20 cm de diàmetre, amb involucre format per nombroses bràctees involucrals ovalades o lanceolades amb l’àpex llarg i molt estret, generalment cobertes de pèls híspids. Les flors centrals són flòsculs hermafrodites grocs amb estams rogencs, bordejats per una corona de flors estèrils amb lígula groga que confereixen al conjunt aspecte de sol. Floreix des de juliol fins setembre.

Fruit en aqueni

Fruit en aqueni ovalat amb la base truncada de fins 15 mm de llarg, de color gris obscur amb bandes longitudinals més clares. A l’interior hi ha una llavor comestible de color blanc verdós. Són les populars pipes.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El nom comú de gira-sol és degut a que el capítol de les plantes joves gira seguint la direcció del sol. Aquest és un fenomen descobert per Leonardo da Vinci denominat heliotropisme, que és un tipus de fototropisme,  mitjançant el qual les flors realitzen un moviment apuntant cap al sol, girant d’est a oest. Les plantes velles ja no giren i mantenen els capítols orientats cap a l’orient.

Bràctees involucrals amb pèls híspids

USOS I PROPIETATS: Les pipes de gira-sol contenen fins un 58% d’oli que pot aprofitar-se per alimentació o per combustible biodièsel. Les restes del premsat del fruit s’empra com aliment per al ramat, i les tiges serveixen per elaborar paper.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Helianthus deriva del grec “ἥλιος hélios” sol, i de “ανϑοϛ anthos” flor, és a dir, flor del sol. L’epítet específic annuus ve del llatí i significa anual.

El Còdex Florentí, del segle XVI, diu que s’empra per al mal d’ulls, la febre, per la digestió i per purificar els intestins. Ja al segle XX, el botànic mexicà Maximino Martínez hi adjudica els usos com afrodisíac, anticatarral i antipalúdic.  

Hi ha evidències del conreu del gira-sol en Mèxic des de 2600 aC. En algunes cultures ameríndies, com els asteques mexicans i els inques peruans, el gira-sol era considerat una divinitat del sol, i hi havia figures d’or d’aquesta flor. Pizarro va trobar una figura d’aquesta planta en Tahuantinsuyo (Perú) venerada com un deu solar. Els espanyols varen portar figures d’or i llavors a Europa, al segle XV, des d’on es va estendre el cultiu per tot arreu del món, per aprofitar els seus fruits.

Els flòculs, i després els fruits, formen unes espirals curioses, unes en el sentit de les agulles d’un rellotge i altres al contrari però totes amb els termes de l’espiral de Fibonacci. Aquesta sèrie s’inicia amb 0 i 1 i continua de manera que cada element és la suma dels dos anteriors (0,1,1,2,3,5,8,13...) i apareix constantment en la natura, sent uns dels factors de l’harmonia de la naturalesa. Amb la successió de Fibonacci sembla que la naturalesa ha trobat la millor manera d’ordenar els objectes aprofitant al màxim l’espai, i que aquests ordenaments continuen sent eficaços mentre la planta continue creixent a partir del punt central.

Helianthus annuus va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 2: 904–905. 1753. (1 May 1753)

Família Compositae (Asteraceae)

Lotus creticus L.

NOMS: Lot de Creta. Lot de platja. Aubercoch. Castellà: Cuernecillo de mar. Portuguès: Trevo de Creta. Cornichão-das-areias. Francès: Lotier de Crète. Anglès: Cretan Bird's-foot-trefoil. Southern Birdsfoot-trefoil. Alemany: Kretischer Hornklee.

Inflorescències amb 2-7 flors

SINÒNIMS: Lotus commutatus Guss.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània meridional

Tiges reptants molt ramificades

HÀBITAT: Ammophilion arundinaceae. Creix en arenals marítims i sistemes dunars. Fins els 50 metres d’altitud. Aquests de les dunes de la platja de Tavernes de la Valldigna i el Brosquil

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

Planta coberta de pèls que la fan platejada

DESCRIPCIÓ: Planta coberta de pèls que li donen un color grisós, amb tiges reptants molt ramificades que poden superar el metre de llarg.

Fulla amb cinc folíols ovats

Fulles compostes per cinc folíols ovats, dos dels quals semblen estípules, de marge enter, un sol nervi i un poc carnoses, cobertes de l'indument platejat de tota la planta

Calze bilabiat amb cinc sèpals

Flors en inflorescències pedunculades amb 2-7 flors i pedicels molt més curts que el tub del calze. Calze bilabiat cobert de pèls platejats, amb cinc dents triangulars i aguts , amb els dos laterals més curts que la resta. Corol·la papilionada de color groc ataronjat d’estendard ovat, més estret a la base, i quilla corbada. Floreix de maig a juny

Fruit en llegum recta

Fruit en llegum recta amb 15-30 llavors globoses.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En la família de les lleguminoses conviuen tres subfamílies amb flors molt diferents morfològicament. Les Papilionoidees amb flors que recorden les papallones per la disposició dels pètals, com per exemple l’espantallops (Colutea brevialata). Les Mimosoidees formen glomèruls de petites flors cridaneres pels llargs estams de color groc, com l’aromer (Acacia farnesiana). I per últim les Cesalpinoidees, amb flors cridaneres de color groc amb llargs estams rojos com la ponciana (Caesalpinia gilliesii)

USOS I PROPIETATS: És una planta molt interessant per recuperar dunes costeres i arenals perquè estén una gran xarxa d’arrels que estabilitzen l’arena. També s’empra per a jardins prop de la mar, com cobertora.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Lotus  deriva del grec “lotós, oû”, que era el nom aplicat a diverses herbes, arbres o arbusts d’aquest gènere i d’altres. El nom va ser utilitzat per Virgili. L’epítet específic creticus és un epítet geogràfic que també ve del grec antic “Κρήτη Krētē” = l’illa de Creta. L’epítet específic del sinònim, commutatus, significa canviat, modificat, lleugerament diferent d’un taxó proper.

Lotus creticus va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 775. 1753.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

Melica ciliata L.

NOMS: Fenal, Fenàs, Fenàs ciliat, Mèlica ciliada. Castellà: Espiguillas de seda. Italià: Melica barbeta. Francès: Mélique ciliée. Anglès: Silky spike melic. Ciliate Melick. Alemany: Gewimpertes Perlgras. Wimper-Perlgras. Neerlandès: Wimperparelgras.

Inflorescències allargades i denses

SINÒNIMS: Arundo ciliata (L.) Clairv.; Beckeria ciliata (L.) Bernh. ex B.D. Jacks.; Claudia ciliata (L.) Opiz; Dalucum ciliatum (L.) Bubani

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània occidental

HÀBITAT: Brachypodion phoenicoidis. Viu a les vores dels camins i llocs ruderalitzats, secs i pedregosos. Fins els 1250 metres d’altitud.

Gramínia cespitosa de tiges primes

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba gramínia cespitosa que pot assolir el metre d’alçada, amb tiges primes generalment simples.

Fulles estretes amb lígula oblonga i lacerada

Fulles estretes planes o convolutes atenuades a l’àpex, de tacte aspre, amb beina glabra i pèls al marge. Lígula oblonga i normalment lacerada (dividida irregularment)

Lemma amb pèls sedosos

Flors en inflorescències allargades i denses, de color groguenc, erectes, amb llarg peduncle, amb llargs pèls sedosos a les espiguetes que estan comprimides lateralment, amb una sola flor hermafrodita. Glumes iguals. La lemma de la flor fèrtil té llargs pèls sedosos i blancs. Androceu amb tres estams d’anteres sagitades disposades en X que vibren al vent. Gineceu d’ovari súper amb tres estigmes plomosos. Floreix d’abril a juliol.

Fruit en cariopsi de color bru

Fruit en cariopsi bruna i glabra amb una sola llavor rica en midó.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: És una planta molt variable i amb diverses subespècies reconegudes, de les quals en trobem dos als Països Catalans: la subsp. magnolii presenta la panícula més gran (de 12 a 25 cm), pàl·lida, molt ramificada i no unilateral. Té les espiguetes també més grans (de 6 a 9 mm) i les tiges amb un sol entrenús sota la inflorescència. Aquesta subespècie és pròpia de prats secs; i la subsp. ciliata que presenta la panícula més petita (de 8 a 15 mm), generalment brunenca i més o menys unilateral. Té les espiguetes més petites (de 5 a 7 mm) i les tiges fasciculades, ambdós o tres  entrenusos sota la inflorescència. Aquesta subespècie es troba als murs i als pedruscalls.

USOS I PROPIETATS: S’empra con ornamental en jardins de baix manteniment

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Melica ve del llatí "milium" mill, de la derivació medieval "melica, milica" en referència a la forma del cariopsi, o pot derivar del grec "meli, melitos" mel, pel sabor dolç de la tija. L’epítet específic ciliata ve del llatí “cilium” pestanya, és a dir, amb pestanyes.

Melica ciliata va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 66. 1753. 

Família Gramineae (Poaceae)

Onopordum nervosum Boiss.

NOMS: Bufassa aràbiga. Cardot nervós. Cardassa. Castellà: Cardo gigante. Cardencha. Cardo borriquero. Cardo blanco portuguès. Toba. Portuguès: Onopordo dos árabes. Francès: Onopordon de Gautier. Anglès: Scotch thistle.

Flors solitàries o en grups

SINÒNIMS: Onopordum arabicum L.

DISTRIBUCIÓ: Península Ibèrica

HÀBITAT: Onopordion nervosi. Vores de camins i carreteres, camps abandonats, en sòls remoguts, ruderalitzats i secs. Entre els 100 i els 500 metres d’altitud.  

En les condicions apropiades pot arribar als 3 metres d'alçada

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba biennal generalment amb una sola tija (unicaule) que pot arribar als 3 metres d’alçada, espinosa, de color verd cendrós i coberta de pèls araneosos, amb ales en tota la seua longitud. Les tiges són erectes i ramificades només a nivell de les inflorescències.

Fulles amb un nervi molt prominent

Fulles pinnatífides o pinnatipartides amb lòbuls triangulars amb espina. Tenen una nervadura molt prominent pel revers. Són sèssils i van disminuint de grandària segons s’acosten a l’àpex.

Involucre amb bràctees gradualment major de fora a dins

Flors en capítols sèssils o pedunculats, solitaris o en petits grups. Involucre ovoide amb bràctees coriàcies gradualment majors de fora a dins, lanceolades, erectes, amb espina i de color rosat o violeta a l’àpex. Les flors són tubulars i de color rosat o violeta.  Floreix entre maig i agost

Fruit en aqueni amb plomall rosat

Fruit en aqueni obovat de secció quadrangular amb costelles longitudinals amb vil·là rosat o blanquinós, format per dues files de pèls un poc plomosos.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els capítols de les asteràcies estan formats per l'agrupament de dos tipus de petites flors: flòsculs (els pètals adopten la forma d'un tub) i lígules (tenen la corol·la en forma de llengüeta). En els capítols tipus margarida hi ha els dos tipus, en l'interior els flòsculs i a l'exterior les lígules. Altres plantes d'aquesta família poden tenir un dels tipus o l'altre. En el cas de l’Onopordum totes són flòsculs.

Flòsculs de clor violeta

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha emprat contra la tos i per alleugerar les malalties de la bufeta. Les tiges pelades poden consumir-se, i els capítols també, com si foren carxofes (Cynara scolymus). Hi ha varietats que s’utilitzen en jardineria per la incipient i prolongada floració

Aquenis

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Onopordum deriva del llatí “ǒnǒpordǒn / ǒnǒpradǒn”, que procedeix del grec “όνόπoρδoν” de “όνό” ase i “πορδον” pet, és a dir, pet d’ase, en al·lusió a la suposada propietat de la planta de produeix turbulències intestinals en aquests animals quan se la mengen. L’epítet específic nervosum ve de "nervus" nervi, tendó, per que té molt marcats els nervis de les fulles.

Onopordum nervosum va ser descrit per Pierre Edmond Boissier (Boiss.) i publicat en Voyage botanique dans le midi de l'Espagne 2: 357, pl. 108. 1845. Vora cent anys abans Carles Linné hi va descriure i publicar amb el nom de Onopordum arabicum en Species Plantarum 2: 827. 1753.

Família Compositae (Asteraceae)

Pennisetum setaceum (Forssk.) Chiov.

NOMS: Cua de rabosa. Castellà: Rabo de gato. Italià: Penniseto allungato. Anglès: Crimson fountaingrass. Alemany: Borstiges Federborstengras.

Inflorescència en panícula d'espiguetes de color rogenc

SINÒNIMS: Cenchrus setaceus (Forssk.) Morrone;  Phalaris setacea Forssk.

DISTRIBUCIÓ: Paleotropical: fa referència a les espècies distribuïdes en les regions tropicals d’Àfrica i d’Àsia, és a dir, dels dos continents del Vell Món, en oposició a Neotropical que designa les regions tropicals del Nou Món: Amèrica del Nord i Amèrica del Sud.

HÀBITAT: Saturejo-Hyparrhenion hirtae. Introduïda com ornamental s’ha convertit en una greu amenaça mediambiental

Gramínia cespitosa que pot passar del metre d'alçada

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Gramínia cespitosa perenne, que pot arribar a més d’un metre d’alçada, en denses motes

Lígula de pèls

Fulles molt estretes, de més d’un pam amb un nervi central marcat. Lígula formada per un anell de pèls curts.

Espigueta amb nombroses setes a la part inferior

Flors en panícula densa d’espiguetes de color rosa fort que va perdent el color gradualment amb el temps. Té nombroses setes plomoses a la part inferior. Androceu amb estams d’anteres en forma de X que vibren al vent. Gineceu amb estigmes plomosos. Floreix de març a setembre

Fruit en cariopsi

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Pennisetum setaceum es reprodueix per llavors que produeix en abundància sense pol·linització. Conserven la seua capacitat germinativa en el sòl durant més de sis anys. Són transportades pel vent, per l'aigua, pels vehicles, la fauna salvatge, els animals domèstics i fins i tot pels humans. Pot rebrotar d'arrel. És molt resistent al foc, que inclús promou la seua regeneració i fomenta la formació de comunitats monoespecífiques d'aquesta espècie, en quedar eliminada la flora autòctona. Resisteix bé la sequera i les altes temperatures. Els seus llindars de tolerància al sòl són molt amplis, podent viure en substrats àcids, lleugerament alcalins, arenosos, argilosos... És a dir, que és un gran competidor.

Gineceu amb estigma plomós

USOS I PROPIETATS: S’empra com planta ornamental als jardins, especialment el cultivar ‘rubrum’ amb les espigues roges. 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Pennisetum deriva de "penna" ploma, i "seta" cerra, és a dir, amb cerres plomoses. L’epítet específic setaceum deriva de “seta” cerra, amb cerres

Creix en llocs càlids i secs, competint molt eficaçment amb les plantes autòctones, a més d’augmentar el risc d’incendis forestals, pel que està inclosa en el Catálogo Español de Especies Exóticas Invasoras (Reial Decret 630/2013, de 2 d’agost). Primera observació al País Velencià en 1989.

Pennisetum setaceum va ser descrita per (Forssk.) Chiov. i publicada en Bolletino della Società Botanica Italiana 1923: 113. 1923. Anteriorment havia sigut descrita per Forsskål, Pehr i publicada en Flora Aegyptiaco-Arabica 17. 1775. amb el nom Phalaris setacea (Basiònim)

Família Gramineae, (Poaceae)