Leucoagaricus leucothites (Vittad.) Wasser

NOMS: Castellà: Lepiota púdica. Lepiota blanca. Èuscara: Galanperna zuria. Italià: Mazza di tamburo liscia. Francès: Lépiote pudique. Anglès: White dapperling, White Agaricus mushroom. Alemany: Rosablätteriger Schirmpilz. Gemeine Egerlingsschirmling.

Surt en setembre sobre la gepa dels jardins

SINÒNIMS: Agaricus leucothites Vittad.; Agaricus naucinus Fr.; Lepiota naucina (Fr.) P. Kumm.

HÀBITAT: Surt al mes de setembre sobre la gespa dels jardins i els prats. També a les clarianes de 

les pinedes.

DESCRIPCIÓ: Capell de fins 10 cm de diàmetre, globós que va fent-se convex i pla amb el marge enrotllat. Cutícula blanca, llisa, eixuta i mat, sense esquames. El centre pot prendre un poc de color cafè amb llet

Làmines lliures blanques

Himeni de làmines fines, lliures i ventrudes amb lamèl·lules, blanques, que van prenent un color rosat amb el temps. Esporada blanca.

Peu fàcilment separable del barret, central, esvelt, de 5-10 x 0,7-1,5 cm, primer ple i després es fa fistulós, blanc i llis, si de cas un poc rosat a la part superior, amb anell, un poc gruixut a la base però sense volva.

Carn escassa, compacta al barret, blanca, de sabor i olor fúngics.

Cutícula del barret blanca i llisa

Es pot confondre amb Amanita phalloides, que és mortal però les amanites porten volva apart de l’anell. També pot confondre’s amb les morenes Agaricus sp. però aquestes són comestibles i, a més a més, tenen les làmines de color marró.

COMESTIBILITAT: És un bolet comestible de qualitat mitjana. Cal anar en compte perquè absorbeix molts dels productes químics emprats en hortes i gespes. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estiga segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Leucoagaricus deriva del grec "λευκός leukós" blanc, i de "Agaricus" un gènere de fongs (bolet) amb espècies molt semblants a aquesta però que tenen les làmines marrons i no blanques com aquest. L’epítet específic leucothites ve del grec "λευκός leukós" blanc

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: A Oregó s’ha trobat un fong que s’estén sota terra quasi mil hectàrees, amb un pes de més de 600 tones, i es calcula que va començar a estendre’s abans de Crist. Aquestes característiques el converteixen en el ser viu més gran del gran del món conegut.

Família Agaricaceae

                                        

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Clitopilus prunulus (Scop.) P. Kumm.

NOMS: Moixenó blanc. Farineta. Muceró. Castellà: Molinera. Harinera. Mojardón. Chivata. Èuscara: Errotari. Italià: Fungo spia. Prugnolo bastardo. Francès: Meunier. Clitopile petite prune. Clitopile pruineux. Anglès: The miller. Sweetbread mushroom. Alemany: Mehl-Räsling. Mehlpilz.

El peu té una mena de coto a la base

SINÒNIMS: Agaricus prunulus Scop. (basiònim); Clitopilus orcella Quél.

HÀBITAT: Creix als pinars i baix les carrasques i coscolles

Barret blanc grisós amb el marge ondulat

DESCRIPCIÓ: Capell blanc grisós molt pàl·lid, convex de jove que va aplanant-se poc a poc fins acabar un poc deprimit al centre, de 3-12 cm de diàmetre, amb el centre carnós i les vores primes, la cutícula viscosa quan el temps és humit i amb una fina capa de pols blanca quan és sec, i el marge enrotllat cap a les làmines i de vegades ondulat.

Làmines decurrents atapeïdes 

Himeni de làmines molt decurrents atapeïdes, blanques, que van prenent una tonalitat rosada amb el temps degut a l’esporada que és rosada.

Peu curt en relació al barret, excèntric, ple, amb una mena de cotó a la base, més gruixuda, concolor amb la cutícula.

Carn minsa, blanca

Carn blanca, fràgil, amb olor i sabor agradable a farina

COMESTIBILITAT: Bon comestible però no s’empra molt a les nostres terres perquè cal anar en compte i no confondre-ho amb espècies de Clitocybe blancs que poden ser tòxics. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigi segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

Al capell de la dreta es veu l'esporada rosada

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Clitopilus deriva del grec “κλῑτύς clitús” pendent, inclinat, i de “πῖλος pílos” capell, és a dir, capell inclinat. L’epítet específic prunulus deriva del llatí “prunulus, a, um” un diminutiu de “prunus” pruna, tot i que altres autors afirmen que no es refereix a pruna sinó a “pruïnós” perquè una de les seues característiques és que està cobert d’una fina capa pruïnosa.

El naturalista tirolès Giovanni Antonio Scopoli va descriure la farineta com Agaricus prunulus en 1772. Amb el nom actual, Clitopilus prunulus, va ser publicada per Paul Kummer en Der Führer in die Pilzkunde (Zerbst): 96 (1871)

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Els fongs no només són els bolets, aquesta és la seua part més exterior i patent, també són milers d'altres formes menys aparents però molt més importants. Pensem que els fongs són els responsables de moltes malalties i plagues de cultius però també que sense els fongs no hi hauria vi, ni formatge, ni cervesa, ni penicil·lina.

Família Entolomataceae

                                

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Medicago minima (L.) L.

NOMS: Melgó mínim. Trèvol de llapassa, Userda borda. Castellà: Carretilla menor, Carretones, Carretón chico, Mielga. Portuguès: Luzerna-pequena. Francès: Luzerne naine, Petite luzerne. Italià: Erba-medica mínima. Anglès: Bur medick, Little burclover, Little mèdic. Alemany: Kleiner Schneckenklee. Zwerg-Schneckenklee. Neerlandès: Kleine Rupsklaver.

Flors en grups de 2-6 

SINÒNIMS: Medicago minima var. recta Burnat; Medicago polymorpha var. minima L. (basiònim);

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brachypodietalia. Prats terofítics, coscollars, erms, fins els 1500 metres d’altitud

Herba ramificada des de la base i prostrada

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba ramificada des de la base, prostrada, amb tiges pubescents, com tota la planta, de fins 40 cm de llargues

Fulles trifoliades amb nombrosos pèls per ambdues cares

Fulles compostes per tres folíols obovats, amb una o més dents a la part superior, pubescents per ambdues cares. Estípules enteres, a diferència d’altres espècies del gènere que les tenen dentades,

Flor groga papilionada amb l'estendard més llarg que la quilla 

Flors papilionades de calze cobert de pèls amb cinc dents. Corol·la groga, de 2-5 mm, que apareixen en grups de 2-6 flors, amb l’estendard més llarg que la quilla i el peduncle més curt que la fulla corresponent. Floreix de maig a juny.

Fruit en llegum en espiral amb agullons llargs i uncinats 

Fruit en llegum en espiral, de 2,5-4 mm de diàmetre, amb agullons tant o més llargs que el diàmetre del fruit, drets, amb l’àpex encorbat com un ganxo (uncinat)

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una de las característiques de les espècies del gènere Medicago és que tenen els fruits indehiscents més o menys enrotllats en espiral o, com a mínim, falcats. Les fulles són sempre trifoliades i amb estípules, adnates al pecíol, enteres, serrades o laciniades.

USOS I PROPIETATS: És una bona planta mel·lífera i enriqueix el sòl fixant el nitrogen de l’aire als nòduls de les seues arrels. És interessant com a farratge en zones seques perquè suporta molt bé l’estrès hídric,

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Medicago deriva del grec “Medike” que significa mede, perquè, segons Plini, l’alfals (Medicago sativa) fou introduïda en Grècia durant les Guerres Mèdiques (actual Iran), i del sufix llatí –ago, -inis, que indica paregut o relació. L’epítet específic minima deriva del llatí “minimus, a, um” superlatiu de "parvus" petit, és a dir, petitíssim, mínim.

Medicago minima va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 780–781. 1753.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

Tulostoma brumale Pers.

NOMS: Ninet. Castellà: Tulostoma brumal. Tulostoma de invierno. Èuscara: Ankaputz leuna. Francès: Tulostome d'hiver. Tulostome des brumes. Anglès: Winter Stalkball. Alemany: Winter-Stielbovist.

Surt preferentment als boscs mediterranis de pi i carrasca

SINÒNIMS: Lycoperdon pedunculatum L.; Tulostoma pedunculatum (L.) Czern.; Tulostoma mammosum (Mich.) Fr.

HÀBITAT: Creix en vores de camins i preferentment en clarianes de boscs mediterranis de carrasca (Quercus ilex) i pi (Pinus halepensis)

Carpòfor esfèric i peu prim

DESCRIPCIÓ: Carpòfor esfèric de 0,5-1,5 cm de diàmetre marró clar o blanquinós, amb un petit orifici (ostíol) cònic i regular, envoltat per un petit peristoma de 0,5 mm i color ocre rovell. El carpòfor està sostingut per un peu de 2-4 cm d’alçada i prim, de 2-3 mm de diàmetre, de color marró clar, dur, fibrós i buit. El himeni és interior i forma la gleva, de color rovell clar, amb espores de color groguenc, globoses i berrugoses. Pot sortir a la primavera però, com el seu nom indica, surt preferentment a la tardor.

Petit peristoma cònic, regular i de color bru

COMESTIBILITAT: Indiferent, sense valor culinari.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Tulostoma deriva del grec "tùlos" callositat, protuberància, i de "stoma" orifici, per l’aspecte exterior del carpòfor de les espècies del gènere. L’epítet específic brumale ve del llatí “brumalis, e” hivernal, propi de l’hivern, tot i que la seua preferència és sortir a la tardor. L’epítet del sinònim pedunculatum, deriva del llatí “pedunculus” peduncle, pedicel, en al·lusió al llarg peduncle que sosté el carpòfor.

Tulostoma brumale va ser descrit per Persoon en Neues Magazin für die Botanik. 1: 86 (1794). Abans Carles Linné l’havia descrit i publicat en Species Plantarum 2: 1184 (1753) amb el nom de Lycoperdon pedunculatum.

Peu buit, dur i fibrós

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Els gasteromicets són un grup de fongs amb la particularitat de que la part fèrtil, en algun moment, es troba tancada en una espècie de recipient, més o menys esfèric. La part fèrtil s’anomena gleva, rodejada per una o més capes estèrils que presenten una obertura per on surten les espores quan estan madures.

Família Tulostomataceae

                                               

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Clitocybe gibba (Pers.) P. Kumm.

NOMS: Tassa de bruc. Orella de conill. Castellà: Clitocibe embudado. Candela. Platera menor. Èuscara: Inbutu. Italià: Imbutino. Cimballina. Francès: Clitocybe en entonnoir. Coupe bocagère.  Anglès: Forest funnelcap. Common Funnel. Alemany: Ockerbrauner Trichterling.

Clitocybe gibba

SINÒNIMS: Agaricus gibbus Pers.; Infundibulicybe gibba (Pers.) Harmaja; Clitocybe infundibuliformis (Schaeff.) Quélet

HÀBITAT: Surt a la tardor sota les coníferes i planifolis de les zones temprades, i al bosc mixt mediterrani format per carrasca (Quercus ilex) i pi blanc (Pinus halepensis).

DESCRIPCIÓ: Capell de forma plana amb mamelló central quan és jove però que esdevé en forma d’embut i desapareix el mamelló. Arriba als 8 cm de diàmetre com a màxim. La cutícula és de color crema, seca, amb el marge corbat, poc ondulat i fi.

Himeni format per làmines atapeïdes i decurrents pel peu, de color blanc.

Peu central, cilíndric, esvelt, de concolor amb el barret o més clar. De vegades amb la base recoberta de toment blanquinós.

Carn minsa, consistent, corretjosa la del capell i esponjosa la del peu. Sabor suau i olor agradable.

Es pot confondre amb altres Clitocybe com C. meridionalis o C. mediterranea però en cap d’aquests casos hi ha perill, altre cas és la confusió amb els clitocybes blancs que són tòxics.

COMESTIBILITAT: No té interès culinari perquè és dura l’escassa carn, a més a més el exemplars adults poden provocar el síndrome muscarínic. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigi segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Clitocybe deriva del grec “κλῑτύς clitus” pendent, inclinat, i “κυβη cybe” cap, és a dir, amb el cap inclinat, per la forma del capell inclinat per la forma d’embut que pren, a causa de les làmines decurrents. L’epítet específic gibba ve del llatí “gibbus, a, um” convex, per la presència d’algun òrgan que presenta una mena de gepa. En aquest cas pel mamelló que presenta quan és jove. 

Clitocybe gibba va ser publicada per Paul Kummer en Der Führer in die Pilzkunde (Zerbst): 123 (1871)

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: El síndrome muscarínic el produeix la muscarina que contenen alguns bolets, com nombrosos Inocybe i alguns Clitocybe. La simptomatologia es desenvolupa en tan sols 15-30 minuts després de la ingesta, i està produïda per l’estimulació colinèrgica (síndrome mico-colinergic), i consisteix en la presència de sudoració, salivació, llagrimeig (síndrome SSL), miosi, visió borrosa, augment de la secreció bronquial, còlics abdominals, diarrea aquosa, hipotensió i bradicàrdia. La sudoració és abundant, i arriba a amerar la roba. En general les molèsties cedeixen en el curs d’algunes hores, inclús sense tractament.

Família Tricholomataceae

                               

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Washingtonia filifera (Linden ex André) H.Wendl.

NOMS: Washingtònia. Palmera filosa. Castellà : Palmera de Califòrnia. Portuguès: Palmeira-de-saia.Palmeira-da-califórnia. Washingtonia-de-saia. Italià: Palma californiana. Francès: Palmier à jupons. Palmier de Californie. Anglès: California Fan-palm. Petticoatpalm. Alemany: Kalifornische Washingtonpalme. Fädige Washingtonie.

Inflorescències arquejades

SINÒNIMS: Pritchardia filifera Linden ex André (basiònim); Brahea filifera (Linden ex André) W.Watson

DISTRIBUCIÓ: Amèrica (Sud-est de Califòrnia, Oest d´Arizona i Nord-est de Mèxic.)

HÀBITAT: Cultivada com ornamental als jardins, places i carrers. Fins els 800 metres d’altitud.

Pot arribar als 18 metres d'alçada

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Palmera que pot arribar als 18 metres d’alçada, amb un tronc amb fissures verticals

Fulles palmades amb llarg pecíol

Fulles palmades amb el limbe de fins dos metres de diàmetre, dividits en segments que mesuren més d’un metre, amb l’àpex profundament dividit i acompanyats per llargs fils. El pecíol mesura d’una dos metres de llarg, amb espines corbades de color vermellós a les vores, i acaba en una lígula o hàstula triangular i membranosa. Aquesta palmera té la característica de mantenir totes les fulles seques penjant al llarg del tronc, si no les lleven o les tira el vent.

Inflorescències ramificades tan llargues o més que les fulles

Flors en inflorescències ascendents i arquejades, normalment més llargues que les fulles, que es ramifiquen i cada braç porta una bràctea coriàcia i allargada. Les flors són petites, de color crema i hermafrodites.

Fruit el·líptic de color crema que es fan negres quan maduren

Fruit el·líptic de color crema primer i negrós quan madura, de fins 0,6 mm de diàmetre

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L’espècie Washingtonia robusta és confon amb facilitat amb Washingtonia filifera perquè les diferències són subtils. W. robusta té el tronc o estípit més prim amb fissures menys marcades; les fulles més petites, doncs no sobrepassen el metre, i les fulles velles a penes tenen fils. Cal tenir en compte que de joves és quasi impossible diferenciar-les i, a més a més, s’hibriden amb facilitat i produeixen exemplars amb característiques intermèdies.

Estípit amb fissures verticals

USOS I PROPIETATS: Els indis Cahuilla plantaven aquestes palmeres als brolladors del desert, creant oasis i aprofitant així l’ombra, el frescor de les palmeres i els seus fruits, que consumien frescs o assecant-los al sol, el que els permetia conservar-los millor. També aprofitaven les fulles i els pecíols per fer utensilis i ferramentes.

Actualment és una de les palmeres més emprades en jardineria, per la seua resistència i rusticitat però també pel seu atractiu ornamental, tant com exemplar aïllat com en grups, amb troncs de diferent altura, o en alineacions.

Una W. robusta en alineació de W. filifera dels Jardins de Vivers (València)

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El gènere Washingtonia està dedicat al primer president dels Estats Units d’Amèrica, George Washington (1732-1799). L’epítet específic filifera deriva del llatí “filum” fil, i de “fero” porte, és a dir, que porta fils, en referència als llargs fils del marges dels folíols. 

Aquesta palmera té la característica de mantenir totes les fulles seques penjant al llarg del tronc, si no les lleven o les tira el vent, per açò rep el nom “petticoat palm” o palmera amb brial.

No hi havia cap referència escrita d’aquesta espècie fins que el soldat espanyol Pedro Fages va anotar al seu diari, en 1782, la presència d’aquestes sorprenents palmeres a les fonts dels inhòspits deserts. A Europa no van arribar fins a 1874.  

Al Jardí de Vivers de València hi ha una alineació de washingtònies filíferes entre les quals es va “colar” una Washingtonia robusta, el que ens permet veure clarament les diferències entre les dues espècies.

És una de les espècies de palmera que resisteixen més el fred, tot i que li calen estius calorosos.

Washingtonia filifera va ser descrita per Hermann A. Wendland i publicada en Botanische Zeitung (Berlin) 37: lxi, 68. 1880. (1880 prim.) 

Família Palmae (Arecaceae)

Scleroderma verrucosum (Bull.) Pers.

NOMS: Pota de cavall. Castellà: Escleroderma verrucosa. Parda. Èuscara: Astaputz ubelska. Astaputz moreska. Francès: Scléroderme verruqueux. Alemany: Dünnschaliger Hartbovist. Dünnschaliger Kartoffelbovist.

Carpòfor subglobós amb el peridi clivellat

SINÒNIMS: Lycoperdon verrucosum Bull.

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

HÀBITAT: Viu als carrascars i pinars, on surt a la tardor i, de vegades, a la primavera.

Pseudopeu radicant amb rizomofs

DESCRIPCIÓ: Carpòfor subglobós, un poc esclafat a la part superior, de 3-6 cm de diàmetre. Peridi (pell) de color marró i fràgil, amb la capa externa normalment clivellada, formant una mena d’esquames irregulars. La gleva és de color blau violaci quan és jove però es converteix en una pols de color marró amb el temps. Les espores surten per una apertura irregular a la part superior. Presenta un pseudopeu radicant, amb nombrosos rizomorfs que mantenen restes de terra. Té olor desagradable. Esporada en massa marró

COMESTIBILITAT: Pot considerar-se tòxica

Gleva de color blau violaci quan és jove

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Scleroderma deriva del grec “sklerós” dur, i “derma” pell, és a dir, amb la pell dura. L’epítet específic verrucosum ve del llatí “verruca” berruga, per les petites berrugues que presenta la superfície de les espores, no, com podria pensar-se pels clivells del peridi.  

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Els gasteromicets són una subclasse en la qual es forma un cos fructífer tancat que guarda a l'interior l'himeni fins que les espores han madurat. 

Aquesta espècie va ser descrita per primera vegada per Pierre Bulliard (Bull.) en 1791 com Lycoperdon verrucosum. Christiaan Hendrik Persoon (Pers.) va canviar de gènere i ho va publicar en Synopsis Methodica Fungorum (Göttingen) 1: 154 (1801) amb el nom de Scleroderma verrucosum.

Família Sclerodermataceae

                                          

 Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

           

Inocutis tamaricis (Pat.) Fiasson & Niemelä

NOMS: Bolet de soca del tamariu. Castellà: Yesquero del tamarindo. Yesquero del taray. Èuscara: Donostiako ardagai.

Creix enganxat directament al tronc dels Tamarix sp.

SINÒNIMS: Inonotus tamaricis (Pat.) Maire;  Xanthochrous tamaricis Pat. (basiònim)

DISTRIBUCIÓ: Sud d’Europa, nord d’Àfrica, sud d’Àsia i est de la Xina.

Capell apelfat de color rovellat

HÀBITAT: Parasita els troncs dels tamarius i arbre malalts. És fàcil trobar-ne als jardins amb reg per aspersió o en passejos marítims, com aquest del Passeig de la Goleta de Tavernes de la Valldigna.

DESCRIPCIÓ: Bolet en forma semicircular enganxat directament al troc de l’arbre que parasita format una mena de prestatgeria de 5-15 cm de diàmetre i uns 2 cm de gros, amb el marge de color crema i llis, en contrast amb la superfície del capell que té un revestiment tomentós apelfat o amb pèls artitzats de color groc marró o castany, zonat o no. 

Himeni d'un exemplar jove

Himeni format per tubs llargs, de color marró, amb porus petits coberts d’una pols de color blanc crema. La carn és esponjosa de jove però prompte esdevé coriàcia i dura.

Ací podem veure els llargs tubs marrons de l'himeni

COMESTIBILITAT: Sense valor culinari. No es pot menjar perquè té la carn molt dura. S’empra però com tint per a pintures i tèxtil.

El marge del barret glabre

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere del sinònim més conegut, Inonotus deriva del grec "is, inós" fibra, i "oús, otós" orella (pel capell o barret), és a dir, amb el capell fibrós. L’epítet específic tamaricis fa referència a l’arbre que parasita, del gènere Tamarix.

Pot confondre’s amb Inonotus hispidus però aquest parasita caducifolis com el xop, l’àlber, el nouer, etc.

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: La família de les himenoquetàcies està formada per bolets de soca, que creixen sobre la llenya d’arbres malalts o a les ferides, i són productors de podriment blanc. El fong s’alimenta de lignina, de color marró, i en menor grau de la cel·lulosa, de color blanc, per la qual cosa la fusta pren una aparença descolorida i va fent-se esponjosa.

Família Hymenochaetaceae

                  

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Austrocylindropuntia subulata (Muehlenpf.) Backeb.

NOMS: Agulles d’Eva.  Castellà: Alfileres de Eva. Anglès: Eve's pin. Eve's needle.

Flors grans i cridaneres

SINÒNIMS: Opuntia subulata (Muehlenpf.) Engelm.; Cylindropuntia subulata (Muehlenpf.) F.M.Knuth; Opuntia exaltata A. Berger

DISTRIBUCIÓ: Neotropical: una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida.

Planta arborescent de creixement columnar

HÀBITAT: Cultivada als jardins i naturalitzada

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: en les formes vitals de Raunkjaer, les plantes amb els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per baix dels dos metres d’altura.

DESCRIPCIÓ: És una planta de fins 4 metres d’alçada, de creixement columnar, amb tiges verdes cilíndriques, erectes, robustes i ramificades, amb una mena de protuberàncies com escates disposades en espiral. Les tiges tenen arèoles blanques i llanoses, i espines de fins 4 cm rígides  de color blanc o groc.

Fulles cilíndriques i carnoses

Fulles cilíndriques, crasses, de fins 7 cm de longitud, amb una punta fina a l’àpex. Les fulles creixen a l’àpex de les tiges i cauen amb el fred.

Tèpals de color rosa o vermell

Flors grans i cridaneres, amb tèpals de color rosa o vermell, que no arriben a obrir-se del tot. Androceu amb nombrosos estams. Floreix a la segona meitat de la primavera i l’estiu.

Fruit ovoide amb espines curtes

Fruit sembla un segment de tija d’uns 10 cm, verd, ovoide, amb les espines més curtes

Espines lacerants

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L'arèola és la característica distintiva de la família de les cactàcies i serveix per a identificar-la i distingir plantes suculentes semblants però que són d'altres famílies. Les arèoles són gemmes axil·lars altament especialitzades, zones meristemàtiques, clarament visibles i normalment apareixen com petites protuberàncies de colors clars o foscs, d'on sorgeixen grups d'espines. Les arèoles representen una important modificació evolutiva per a aquestes plantes. Donen origen a les espines, que són el seu principal mitjà d'autodefensa i, a més, el fet que les espines sorgeixin d'elles en lloc de sorgir directament de la tija, proporciona un recobriment molt més efectiu que en altres plantes.

USOS I PROPIETATS: S’empra en jardineria a l’aire lliure. Cal però ubicar-la fora de les zones de pas, perquè les espines són lacerants.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: EL nom genèric Austrocylindropuntia es compon de tres termes: "Auster austro" que és un vent del sud; del grec "κύλινδρικóς kylindrikos" cilíndric, i "Opuntia" (veure) un cactus, és a dir, un cactus meridional de forma més o menys cilíndrica. L’epítet específic subulata deriva de “subula” punxó emprat pels sabaters i la terminació “atus” semblant, paregut, és a dir, com un punxó, per les llargues espines.

L’ús d’aquestes plantes exòtiques als jardins, i l’abandó descontrolat de restes de poda, afavoreixen la naturalització d’espècies amb mínimes exigències hídriques com les cactàcies, raó per la qual es troben molt escampades per les nostres terres. En zones àrides competeixen amb avantatge amb la flora autòctona, desplaçant espècies com el llentiscle (Pistacia lentiscus) o el margalló (Chamaerops humilis).  Les “Opuntia spp. Chumberas, todas las especies, incluidas Cylindropuntia, Platyopuntia, Brasiliopuntia, Austrocylindropuntia.” estan incloses, com espècies invasores, en el Decret 213/2009 de “Especies vegetales exóticas sometidas a régimen de limitaciones en la Comunidad Valenciana.”

Austrocylindropuntia subulata va ser descrita per Curt Backeberg i publicada en Die Cactaceae: Handbuch der Kakteenkunde. Einleitung und Beschreibung der Pereskioideae und Opuntioideae. 1942: 12. 1942. però fins arribar ací va passar per varis gèneres. El basiònim és  Pereskia subulata, publicat per Muehlenpfordt en  Allgemeine Gartenzeitung 13: 347. 1845. Després Georg Engelmann la va publicar amb el nom de Opuntia subulata en The Gardeners' Chronicle & Agricultural Gazette 19: 627. 1883. I encara F.M. Knut la va rebatejar amb el nom de Cylindropuntia subulata en Kaktus-ABC 121. 1935.

Família Cactaceae