Crepidotus variabilis (Pers.) P. Kumm.

NOMS: Ventall de branca. Castellà: Crepidoto variable. Abanicos de la madera. Gallego: Conchiña. Èuscara: Txirla arrunt. Francès: Crépidote variable. Anglès: Variable oysterling. Alemany: Gemeines Stummelfüsschen. 

Bolet en forma de cloïssa

SINÒNIMS: Agaricus variabilis Pers.; Dochmiopus variabilis (Pers.) Pat.

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural.

HÀBITAT: Creix, a la tardor i l’hivern, sobre fusta morta, pinyes, etc. als pinars i carrascars.

DESCRIPCIÓ: Bolet en forma de cloïssa, blanquinós o de color beix, sense peu o, si en té, és molt rudimentari i excèntric. Capell petit, de fins 3 cm de diàmetre, amb cutícula coberta de pèls que el fa finament tomentós i marge irregular i incurvat.  

Himeni de làmines primes amb lamèl·lules

Himeni de làmines simples, ventrudes, primes, disposades radialment i blanquinoses de joves però prompte prenen el color de les espores que són de color terrós clar en massa.

Carn minsa i membranosa, sense olor ni sabor apreciable.

Pot confondre’s amb Schizophyllum commune però aquest sapròfit té les làmines de l’himeni amb aresta bífida, mentre que Crepidotus les té simples

Sapròfit amb cutícula tomentosa

COMESTIBILITAT: Sense cap interès culinari per les petites dimensions i la carn escassa. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigui segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Crepidotus deriva del grec “κρηπίς, -ῖδος krepís –idos” sandàli o sabata, i del grec “οὖς, ωτόϛ oús, otós” orella, en referència al capell, és a dir, amb barret en forma de sandàlia. L’epítet específic variabilis del llatí “variabilis, e” variable, per les formes diverses que pot prendre el barret.

Crepidotus variabilis va ser publicat per Paul Kummer (P.Kumm) en Der Führer in die Pilzkunde (Zerbst): 74 (1871).

Marge del barret molt variable

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Els sapròfits són els fongs que creixen sobre matèria orgànica morta, d’on obtenen els nutrients que necessiten, degradant-la. Així podem trobar fongs sapròfits sobre fusta podrida, fulles mortes, fruits o fems, als quals descomponen i converteixen, de nou, en nutrients per a les plantes. La paraula deriva del grec “σαπρος, saprós” podrit, i “φυτος fitos” planta.

Família Inocybaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Agrocybe pediades (Fr.) Fayod

NOMS: Castellà: Cabeza de campo. Agrocibe pediades. Francès: Agrocybe des pelouses. Anglès: Common fieldcap. Alemany: Raustielige. Raustieliger Ackerling. Halbkugelige. Trockene Ackerling. 

Surt als parcs i jardins, i a les clarianes dels pinars

SINÒNIMS: Agaricus pediades Fr. (basiònim); Agrocybe semiorbicularis  (Bull. Ex Fr.) Sing.

HÀBITAT: Surt als prats, a les clarianes dels pinars, parcs i jardins, a les primaveres plujoses i, especialment, a la tardor.

DESCRIPCIÓ: Capell d’1 fins 4 cm de diàmetre, hemisfèric i aplanat d’adult, amb cutícula llisa que pot separar-se, no gens higròfana però un poc viscosa amb humitat, de color ocre groguenc de jove.

Himeni de làmines espaiades adnates molt escotades, amples, amb lamèl·lules, de jove blanquinoses però de color ocraci quan adulta. Esporada de color tabac.

Himeni amb làmines adnates i escotades

Peu cilíndric de fins 6 cm d’alçada, llis, de color semblant al capell, sense anell ni restes de vel.

Carn minsa, d’olor i sabor farinós

COMESTIBILITAT: No té interès culinari degut a la carn escassa i poc consistent. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigui segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

Capell hemisfèric amb cutícula llisa i no gens higròfana

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Agrocybe deriva del grec “ἀγρός agrós” camp i “κυβη cybe” cap, barret, és a dir, cap dels camps. L’epítet específic pediades deriva del grec "pediás-pediádos" que significa de les planes o de la terra.

Aquest taxó va ser descrit primerament pel micòleg suec Elias Magnus Fries com Agaricus pediades en 1821. En 1889, amb el nom actualment acceptat de Agrocybe pediades va ser descrita per Víctor Fayod (Fayod.) i publicada en Annales des Sciences Naturelles Botanique 9: 358 (1889)

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Les característiques apreciables a simple vista, dels fongs superiors, són el peu i el capell. Sota el capell hi ha l’himeni, que es presenta en forma de diferents estructures les més comunes de les quals són làmines radials. L'himeni representa la part fèrtil del bolet, es a dir, el lloc on es generen les espores. Cada bolet produeix milions d’espores que, observades al microscopi, presenten formes diferents, però la forma i el color és constant per a una determinada espècie, d’aquí ve la seva importància per a la sistemàtica.

Família Strophariaceae

                                     

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Agaricus bitorquis (Quél.) Sacc.

NOMS: Camperol dels carrers. Camperol. Xampinyó. Castellà: Agárico bianillado. Èuscara: Azpibeltz eraztunbiko. Francès: Agaric des trottoirs. Psalliote des trottoirs. Anglès: Pavement mushroom. Alemany: Stadt-Champignon. Scheiden-Egerling. Neerlandès: Straatchampignon.

Surt amb tanta força que de vegades aixeca fins el paviment

SINÒNIMS: Psalliota bitorquis Quél. (basiònim);

HÀBITAT: Surt, en primaveres plujoses o de setembre en avant, als pinars, vores de camins, jardins i camps freqüentats pel ramat, en sòls secs, sorrencs i trepitjats. Surt amb tanta força que de vegades aixeca els paviment

Cutícula de color blanc brut

DESCRIPCIÓ: Bolet rabassut i blanquinós. Capell de 5-10 cm de diàmetre, al principi globós però amb el temps s’enfonsa al centre, carnós, amb el marge corbat cap endins. Cutícula de un color blanc brut, esquamosa.

Himeni amb nombroses làmines atapeïdes, amb lamèl·lules, lliures, de color rosa carn de jove, que va virant a marró xocolata. Esporada marró en massa.

Himeni amb nombroses làmines lliures

Peu ple, curt i rabassut, amb la base acabada en punta, blanc, amb fibril·les longitudinals. Una característica de l’espècie és l’anell a la part inferior del peu, i de vegades amb dos anells a alçades diferents. L’anell inferior pot confondre’s amb una volva que no hi és.

Carn compacta, blanca que pren una coloració lleument rosada al tall. Sabor a avellana i olor agradable

Peu rabassut acabat en punta

COMESTIBILITAT: És un bolet comestible però de mitjana qualitat, doncs resulta sec i un xic picant. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigui segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

Peu amb dos anells, el inferior semblant una volva

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Agaricus deriva del grec “αγαρικόν agarikón” agàric, fong d’Agari, perquè, segons el metge i botànic Dioscòrides, venia importat d’Agaria, la terra dels sàrmates, a l’actual Ucraïna. L’epítet específic bitorquis deriva de “bis” dos vegades, i “torquis” collaret, en referència als dos anells que porta el peu.

Surt amb tanta força que de vegades aixeca el paviment de les carreteres o dels carrers, fet al qual fan referència els noms comuns en català o en anglès. Cal tindre en compte que no és aconsellable consumir els exemplars recollits prop de centres urbans o carreteres, perquè els Agaricus acumulen gran quantitat de metalls pesants del medi (plom, cadmi, mercuri, etc.)

Agaricus bitorquis va ser descrit pel micòleg italià Pier Andrea Saccardo (Sacc) i publicat en Sylloge Fungorum 5: 998 (1887)

Carn compacta i blanca

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: La simbiosi micorízica consisteix en l'associació de les hifes del fong amb les arrels de les plantes. Les hifes penetren a l’interior de les cèl·lules radicals per absorbir el midó, i les cèl·lules atacades reaccionen i digereixen les cèl·lules del fong. D’aquesta manera ambdós participants obtenen els productes que necessiten: el fong els sucres, i la planta les substàncies nitrogenades i les sals minerals. Aquesta relació afavoreix l'establiment tant dels vegetals com dels fongs i per tant dels ecosistemes que conformen, especialment en sòls pobres en aigua, en nitrogen i en fòsfor, ja que el miceli té la capacitat d'absorbir-los i distribuir-los pels diferents horitzons.

Família Agaricaceae

    

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Tubaria furfuracea (Pers.) Gillet

NOMS: Tubària furfuràcia. Castellà: Tubaria casposa. Tubaria furfurácea. Francès: Tubaire furfuracée. Tubaire commune. Anglès: Scurfy twiglet. Fringed Tubaria. Alemany: Schüppchen-Trompetenschnitzling. Gemeiner Trompetenschnitzling. Neerlandès: Gewoon donsvoetje.

Surt en grans grups

SINÒNIMS: Agaricus furfuraceus Pers. (basiònim); Naucoria furfuracea (Pers.) P. Kumm.;  Tubaria hiemalis Romagn. ex Bon

HÀBITAT: Creix a la tardor i hivern sobre restes de llenya soterrada, prop d’arbres i arbusts, als camps

Solen tindre restes de miceli al marge

DESCRIPCIÓ: Capell de fins 4 cm de diàmetre però no sol passar dels 2,5 cm, hemisfèric al principi i va canviant fins fer-se planoconvex, amb la cutícula higròfana, llisa, estriada als marges, de color ocre ataronjat, un poc més fosc al centre. De vegades apareixen unes petites fibres blanquinoses, restes de miceli, a prop del marge, als exemplars joves.

Himeni de làmines irregulars

Himeni amb làmines adnates o un poc decurrents, irregulars, de color marró ataronjat

Peu buit i fibril·lós, pruïnós a l’àpex, concolor amb el barret, sense anell, de fins poc més de 4 cm d’alçada

Carn minsa i poc consistent, de color ocre, quasi inodora i sense gust.

Peu pruïnós a la part de dalt

COMESTIBILITAT: Sense interès culinari perquè la carn és molt escassa, i el sabor i olor poc significatius. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigui segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Tubaria deriva de “tuba” trompeta, per la forma del carpòfor. L’epítet específic furfuracea deriva del llatí “furfuraceus, a, um”  que ve de “furfur” segó, sèmola, és a dir, cobert de petites esquames, com la caspa.  

Tubaria furfuracea va ser descrita per Claude Casimir Gillet (Gillet) i publicada en Les Hyménomycètes: 538 (1876)

Creix sobre restes de fusta morta

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Els fongs estan constituïts per un aparell vegetatiu format per milers de filaments microscòpics, anomenats hifes, que viuen i es desenvolupen entre la matèria orgànica, generalment en descomposició, formant un conjunt semblant a una teranyina que se’n diu miceli. La forma de filament estret no és casual ja que representa la millor forma de poder penetrar en el substrat, cercar-hi aliments i absorbir-los. Quan les condicions de temperatura i humitat són adients, aquest miceli creix molt de pressa, es concentra i forma l'òrgan reproductor o carpòfor que popularment es coneix com  bolet i que surt a l'exterior. En aquests es formen les espores que permetran, amb la seva dispersió, la reproducció de l’espècie.

Família Tubariaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Psathyrella candolleana (Fr) Maire

NOMS: Satirel·la blanca Castellà: Satirela candoleana.. Èuscara: Drosofila zurisca. Suge ziza zuriska. Francès: Psathyrelle de Candolle. Anglès: Common Psathyrella. Suburban

Psathyrella. Alemany: Behangene Mürbling. Behangene Faserling.  Candoll genannt. Neerlandès:  franjehoed Bleke.

Surt als prats i entre la gespa dels jardins

SINÒNIMS: Agaricus candolleanus Fr.; Agaricus appendiculatus Bull.; Drosophila 

candolleana (Fr.) Quél.

HÀBITAT: Surt a la tardor als prats i entre la gespa del jardí o sobre restes de llenya morta, en grups prou nombrosos. També pot sortir a la primavera.

Barret amb la cutícula higròfana

DESCRIPCIÓ: Capell de 2-5 cm de diàmetre, d’acampanat a aplanat, amb restes de vel al marge. Cutícula higròfana blanquinosa però fent-se més fosca cap al centre, prenent un color cafè amb llet, pruïnosa.

Himeni de làmines fines i atapeïdes, escotades, primer blanques, després liliàcies i acaben sent de color porpra fosc, brunenc, en madurar les espores, amb l’aresta més clara. Esporada de color porpra fosc.

Himeni de làmines fines i atapeïdes

Peu cilíndric de fins 6 cm d’alçada amb la base un poc més grossa i la part superior estriada i blanquinosa, fràgil.

Carn minsa, blanca, membranosa i molt trencadissa, sense sabor ni olor característic.

COMESTIBILITAT: Sense interès culinari degut la poca i carn que és, a més a més, de baixa qualitat. Alguns autors la consideren tòxica perquè conté substàncies psicotròpiques com la psilocibina. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigui segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

Peu cilíndric i fràgil

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Psathyrella és un diminutiu de “Psathyra”, un gènere de fongs, que deriva del grec "ψἄθὔρός psathyrós" fràgil, suau, trencadís. L’epítet específic candolleana està dedicat al botànic suís d’origen francès, Augustin Pyrame de Candolle (1778-1841). 

Aquesta espècie va ser publicada per primera vegada com Agaricus candolleanus (basiònim) per Fries en Observationes mycologicae 2: 182 (1818). El nom actualment acceptat de Psathyrella candolleana va ser publicat per Maire en Mémoires de la Société des Sciences Naturelles du Maroc. 45: 112 (1937).

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Amanita és un gènere de bolets, el qual inclou de comestibles com ara, l'ou de reig (Amanita caesarea), d'al·lucinògens (Amanita muscaria, etc.) i de tòxics mortals com per exemple la farinera borda (Amanita phalloides), el bolet verinós que més morts provoca a tot el planeta. Els bolets al·lucinògens són fongs que contenen substàncies psicodèliques, com ara la psilocibina, la psilocina o el muscimol.

Família Psathyrellaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Hypholoma fasciculare (Huds.) P. Kumm.

NOMS: Rovelló de pi. Bolet de pi. Castellà: Agárico fasciculado. Hifoloma de láminas verdes. Gallego: Hifoloma de lamelas verdes. Feixe de xofre. Èuscara: Suge ziza mingots. Italià: Agarico fasciolato. Falso chiodino. Francès: Hypholome en touffes. Hypholome fasciculé. Anglès: Sulphur tuft. Clustered woodlover. Tufted yellow agaric. Alemany: Grünblättriger Schwefelkopf. Neerlandès: Gewone zwavelkop.

Surt cespitós sobre soques d'arbres morts

SINÒNIMS: Agaricus fascicularis Huds.; Naematoloma elaeodes (Fr.) P. Karst.; Geophila fascicularis (Hudson) Quélet 

HÀBITAT: Creix, de setembre a desembre, sapròfita sobre plantes llenyoses de qualsevol espècie però especialment de pi. Tot i que pot trobar-se durant tot l’any, depenent de la humitat, surt especialment a la tardor.

Surt sempre formant feixos atapeïts

DESCRIPCIÓ: Capell globós al principi, amb les vores girades cap endins, que passa de convex a aplanat, de 3-7 cm de diàmetre, amb cutícula de color groc ataronjat o ocre rogenc, amb el centre més fosc. Lluent i viscós amb temps humit.

Himeni amb làmines fines i atapeïdes

Himeni de làmines fines i atapeïdes, adnates, un poc escotades a la part pròxima al peu. Al principi són de color groc però van prenent un color verd violaci. Les espores són de color porpra terrós en massa, el·líptiques i amb un petit porus germinatiu.

Peu buit, cilíndric, llarg, fasciculat en grup, de color groc sofre, sovint amb restes de cortina a la part superior però sense anell

Peu cilíndric, buit

Carn de color blanc groguenc, elàstica, amb olor neutre i sabor desagradable. Realment representa poc perill pel sabor nauseabund que presenta al cuinar-lo, que provoca rebuig.

COMESTIBILITAT: Espècie tòxica que provoca trastorns intestinals i fins i tot la mort. La toxicitat la provoca un esteroide conegut com fasciculol E.  (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigui segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

Pot confondre’s amb Armillaria mellea que creix en substrats semblants sobre troncs d’arbres, però l’Armillaria té un anell membranós i persistent de color blanquinós i, tot i que també té gust amarg, té una amargor molt més suau.

Peu groc amb restes de cortina

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El gènere Hypholoma deriva del grec “ὑφος hýphos” teixit, i de “λῶμα loma” vora, marge, és a dir, amb el marge adornat amb teixit, per la cortina que uneix el peu amb la vora del capell en els exemplars joves. L’epítet específic fasciculare deriva del llatí “fasciculus” diminutiu de “fascis” feix, és a dir, disposats en feixos, cespitós, perquè apareixen sempre en ramells, fasciculats.

Capell de color groc a ocre rogenc, més fosc al centre

Aquesta espècie va ser descrita per William Hudson (Huds.) i publicada per primera vegada en Flora Anglica., Edn 2 2: 615 (1778) amb el nom Agaricus fascicularis (basiònim). Amb el nom acceptat actualment, Hypholoma fasciculare, va ser publicat per Paul Kummer (P.Kumm) en Der Führer in die Pilzkunde (Zerbst): 72 (1871)

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Hypholoma fasciculare està emprant-se, amb èxit, com un tractament experimental per combatre la malaltia fúngica Armillaria solidipes, que ataca els boscos de coníferes, fent bo la dita popular que ja emprava Ciceró: “un clau treu un altre clau”

Família Strophariaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Mycena leptocephala (Pers.) Gillet.

NOMS: Micena prima. Castellà: Micena parda estriada. Micena de carne delgada. Francès: Mycène chlorée. Mycène à chapeau mince. Anglès: Nitrous bonnet. Alemany: Grauer Nitrat-Helmling. Neerlandès: Stinkmycena.

Surten entre les catifes que formen les agulles caigudes dels pins

SINÒNIMS: Agaricus leptocephalus Pers.; Mycena chlorinella (J.E. Lange) Singer.

HÀBITAT: Surt a la tardor a les clarianes dels pinars, dispersos entre les catifes que formen les agulles caigudes dels pins

Capell cònic que s'aplana amb el temps

DESCRIPCIÓ: És un petit bolet de 2-5 cm d’alçada; Capell cònic o campanulat que va aplanant-se amb el temps, de fins 3 cm de diàmetre, cobert per una cutícula higròfana de color terrós grisós, de jove pruïnós, amb el mamelló central més obscur, que deixa veure les estries de les làmines.

Himeni de làmines adnates, ventrudes i separades, i lamèl·lules, de color marró clar, grisós. Esporada blanca en massa amb espores el·lipsoïdals llises. 

Làmines adnates separades entre elles, amb lamèl·lules

Peu prim, llis, cilíndric, fistulós, de fins 5 cm d’alçada i amb un poc de pruïna a la part superior, concolor amb el barret.

Carn minsa que emet olor a lleixiu al tall (característica distintiva)

COMESTIBILITAT: Sense cap interès culinari. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigui segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

El barret prim i delicat li dona nom

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Mycena deriva del grec “μύκης mýces” fong. L’epítet específic leptocephala deriva del grec “λεπτος leptos”  prim, i “κεφαλη kephale” cap, en referència al capell prim i delicat.

El primer que la va descriure va ser Persoons que la va publicar en  Icones et Descriptiones Fungorum Minus Cognitorum (Leipzig) 2: 48, pl. 12 (1800) amb el nom Agaricus leptocephalus. Amb el nom actualment reconegut de Mycena leptocephala va ser descrita per Gillet i publicada en Hyménomycètes (Alençon): 267 (1876)

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Hi ha gent que va a per rovellons i desfà qualsevol fong que considera no comestible. Aquest comportament és censurable. Molts fongs no comestibles o verinosos són imprescindibles per a la supervivència dels arbres. I a més, si ens dedicàrem a patejar tot allò que no ens agrada, el món acabaria malament. Per favor, no destruïsques el que no conegues.

Família Mycenaceae

                                              

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

                     

Hygrophorus latitabundus Britzelm.

NOMS: Mocosa. Gírgola de llim. Gírgola de mata. Gomera. Llenega negra. Senyoretes. Castellà: Mocosa. Babosa negra. Italià: Limacino. Francès: Hygrophore limace. Alemany: Großer Kiefern-Schneckling. Weißschuppiggestiefelter.  Grauweißer Schneckling.

Surt als pinars calcaris

SINÒNIMS: Hygrophorus limacinus Fr. ex Scop.

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt dels continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Surt als pinars calcaris madurs, a finals de la tardor.

DESCRIPCIÓ: Capell de 5-12 cm de diàmetre, convex, mamellonat, llis i viscós, de color marró grisós, més clar cap a les vores,

Himeni de làmines amplament adnates, un poc decurrents, grosses i separades, amb lamèl·lules, de color blanc crema d’aspecte cerós. Esporada blanca amb espores amb forma d’ametlla.

Làmines un poc decurrents

Peu robust, un poc fusiforme i viscós, pruïnós a l’àpex, de color blanc a la part superior i va prenen tons concolors amb el capel cap avall. És més ample al centre i atenuat a la base.

Carn blanca, compacta amb olor farinós

COMESTIBILITAT: És un bon comestible, apreciat en algunes zones pel suau paladar, però cal llevar la cutícula viscosa. Al País Valencià passa desapercebuda. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigi segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

Peu robust, un poc més ample al centre

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Hygrophorus deriva del grec “ὐγρόϛ hygrόs” humit, i de “φέρω phéro”portar, és a dir, que porta o reté la humitat. L’epítet específic latitabundus és una veu llatina que significa que s’amaga (del llatí “latito” amagar-se, ocultar-se) per la dificultat de trobar-les.  

Les micorrizes d’aquesta espècie mantenen una relació simbiòtica amb els pins. D’aquests prenen certs aliments i, a canvi, augmenten la superfície de les arrels del pi que es beneficia perquè així té major capacitat de captació d’aigua i sals minerals.

Hygrophorus latitabundus va ser descrit per Max Britzelmayr i publicat en  Botanisches Zentralblatt  80: 118, pl. 437 (1899)

Làmines de color blanc crema

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Les micorrizes d’aquesta espècie mantenen una relació simbiòtica amb els pins. D’aquests prenen certs aliments i, a canvi, augmenten la superfície de les arrels del pi que es beneficia perquè així té major capacitat de captació d’aigua i sals minerals.

Família Hygrophoraceae

                                           
Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Astraeus hygrometricus (Pers.) Morgan

NOMS: Estrella de terra. Estrelleta. Castellà: Estrella de tierra higrométrica. Estrella del encintar. Èuscara: Izarputz higrometroa. Italià: Fungo barometro. Francès: Astrée hygrométrique. Anglès: Barometer earthstar. Hygroscopic earthstar. Alemany: Gemeiner Wetterstern. Neerlandès: Weerhuisje.

Carpòfor format per una esfera aplanada amb dues peridis

SINÒNIMS: Geastrum hygrometricum Pers.; Lycoperdon stellatus Scop.; Geastrum lilacinum Mass.

DISTRIBUCIÓ: Cosmopolita: es diu de distribució cosmopolita les espècies que es distribueixen, com a mínim, per tres continents diferents de forma natural. Aquesta espècie és comú en les regions temperades i tropicals.

HÀBITAT: Creix a la tardor i hivern en dunes, carrascars, pinars mediterranis i romerars.

El peridi exterior s'obri en estrella

DESCRIPCIÓ: Carpòfor format per una esfera amb dues capes o peridis, d’1,5 a 5 cm quan està tancat però en temps humit s’obri la capa externa o exoperidi i pot arribar als 10 cm de diàmetre, adquirint forma d’estrella, semblant a les espècies del gènere Geastrum, amb 6-15 radis de color marró obscur, esquerdat, en humit i grisenc en sec. En temps sec torna a tancar-se comportant-se com un higròmetre, d’ací el seu nom específic. L’aparell esporífer és una esfera aplanada amb la gleva blanca quan és jove però després es forma una massa pulverulenta que pren un color terrós, obscur, amb espores berrugoses que surten per un porus apical irregular.  

COMESTIBILITAT: Sense cap interès gastronòmic per ser coriàcia. (Mai no mengi qualsevol bolet fins que estigi segur que és comestible, ja que molts són tòxics i alguns són un verí mortal) 

La gleva porta un opercle apical per on surten les espores

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Astraeus deriva del grec “ἀστέριος asterios” estrellat, derivat de “αστήρ astér” estrella, és a dir, de forma estrellada, en referència al carpòfor en forma d’estrella. L’epítet específic hygrometricus deriva del grec “ὐγρόϛ hygrόs” humit, i de “μέτρον métron” mesura, és a dir, que mesura la humitat, en referència a la característica d’obrir-se amb temps humit i tancar-se en temps sec.

 L'espècie va ser descrita per primera vegada per Christiaan Hendrik Persoon en Synopsis Methodica Fungorum (Göttingen) 1: 135 (1801) com Geastrum hygrometricus . En 1885, Andrew P. Morgan va proposar que les diferències en les característiques microscòpiques justifiquen la creació d'un nou gènere, Astraeus, diferent de Geastrum . Tot i que aquesta opinió no va ser universalment acceptada, va publicar aquesta espècie amb el nom actual en The Journal of the Cincinnati Society of Natural History 12: 20 (1889).

Gleva blanca quan és jove i pulverulenta i marró quan madura

La massa de les espores s’han emprat en la medicina popular xinesa per aturar el sagnat de les ferides. En algunes zones de la Índia també s’empren les espores del cos fruiter barrejades amb oli de mostassa per elaborar una pomada contra les cremades.

La Societat Micològica Alemanya (Deutschen Gesellschaft für Mykologie) va nomenar Fong de l’Any 2005 l’Astraeus hygrometricus, per tal d'assenyalar algunes de les figures més estranyes en el regne dels fongs, que van sorgir en el curs de l'evolució, i la importància que com pronosticador de l’oratge hi tenia des de fa molt de temps.

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: Aquesta espècie té un comportament particular que la fa mereixedora del nom específic, doncs es comporta com un higròmetre. Amb la humitat s’obri, permetent que les gotes d’aigua, o qualsevol altra pressió sobre el carpòfor, faça eixir les espores per l’opercle apical, com si fos el fum d’una xemeneia. Però en temps sec es tanca sobre sí mateix per protegir el sac esporal, per camuflar-se de perills i per poder rodar cercant altra zona on ubicar-se.

Família Diplocystidiaceae

                                                     

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.