Cyperus difformis L.

NOMS: Junça diforme. Junça bova, Cabeçuda, Castanyola, Jonça, Tinya. Castellà: Juncia de agua. Junco de agua. Francès: Souchet difforme. Italià: Zigolo delle risaie. Anglès: Small-flowered umbrella sedge. Rice sedge. Alemany: Mißgestaltetes Cypergras. Grec: Μοσχοκύπερη. Xinès: yi xing suo cao.

SINÒNIMS: Cyperus oryzetorum Steud.; Cyperus subrotundus Llanos

DISTRIBUCIÓ: Planta tropical, introduïda

HÀBITAT: Oryzo-Echinochloion. Cypero-Ammannietum. Zones temporalment embassades, llocs humits, arrossars.

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Planta pròpia de llocs humits, especialment dels arrossars, glabra, pluricaule, amb tiges trígones d’entre un i tres pams d’alçada

Fulles basals, planes, més curtes que les tiges

Flors en inflorescències en umbel·la, amb 2-4 bràctees foliàcies i espiguetes agrupades en glomèruls compactes de 6-12 mm de diàmetre i radis desiguals; glumes el·líptiques de color bru fosc i marge escariós. 1-3 estams i un estil amb tres estigmes. Floreix entre juny i setembre.

Fruit en núcula trígona

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Cyperus és un gènere de plantes amb flor amb unes 600 espècies entre les que trobem plantes tan conegudes com el papir (Cyperus papyrus) i la xufa (Cyperus esculentus) però també de les considerades com “males herbes”, especialment la junça (Cyperus rotundus) una de les plantes invasores més difícils d’eradicar que són molt perjudicials per a l’agricultura i la jardineria.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Cyperus, prové del grec “κύπειρος kýpeiros” que significa punta afilada. L’epítet específic difformis, està format per la preposició adversativa “dis” i de “forma” aspecte, forma, és a dir, de diferent aspecte.

Cyperus difformis va ser descrit per Carles Linné i publicat en Centuria II. Plantarum ... 2: 6. 1756.

Família Cyperaceae

Polycarpon tetraphyllum (L.) L.

NOMS: Herba granària. Herba menuda. Policarp de quatre fulles. Policarp comú. Castellà: Hierba jabonera. Portuguès: Herva dos unheiros. Francès: Polycarpe à quatre feuilles, Polycarpon à feuilles par quatre, Polycarpon à quatre feuilles. Italià: Migliarina a quattro foglie. Anglès: Four-leaved allseed. Fourleaf Manyseed. Alemany: Vierblättriges Nagelkraut. Neerlandès: Kransmuur.

Polycarpon tetraphyllum

SINÒNIMS: Mollugo tetraphylla L. (basiònim); Holosteum tetraphyllum (L.) Thunb.; Polycarpaea tetraphylla (L.) E.H.L.Krause

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Polycarpion tetraphylli. Creix a comunitats terofítiques de platges, vores de camins i camps amb el sòl calcigat.

Polycarpon tetraphyllum té tiges prostrades o ascendents de fins 15 cm

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm. tot i que de vegades es comporta com Teròfit, és a dir, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.

DESCRIPCIÓ: Planta petita, glabra, amb tiges de fins 15 cm prostrats o ascendents, simples o ramificats.

Les fulles de Polycarpon tetraphyllum surten falsos en verticils de quatre fulles

Fulles orbiculars o obovades, amb un petit mucró a l’àpex, marge enter; les superiors oposades i les mitjanes en verticils de quatre fulles verdes. Estípules oval lanceolades escarioses.  

Flors de Polycarpon tetraphyllum amb cinc sèpals amb quilla escabrosa al dors

Flors de calze amb cinc sèpals oval lanceolats amb quilla escabrosa al dors, de consistència herbàcia. Corol·la amb pètals blancs, hialins, que nos sobrepassen 1/3 dels sèpals del calze. Androceu amb 3-4 estams. Gineceu amb ovari súper i estil trífid a l’àpex. Floreix entre març i octubre

La càpsula de Polycarpon tetraphyllum es manté dins del calze 

Fruit en càpsula dehiscent per tres valves, més curta que el calze, amb nombroses llavors

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els humans tenim un òrgan, el nas, mitjançant el qual percebem l’olor i aquesta informació es transmet al cervell. Doncs bé, les plantes no en tenen un, en tenen milions de nassos repartits per tot el cos, des de les arrels fins a les fulles, que detecten les substàncies volàtils per recaptar informació de l’entorn i per a comunicar-se entre elles i amb els insectes. Açò és perquè la sensibilitat de la planta és difusa, així, mentre nosaltres emprem només el nas, les plantes tenen cèl·lules que detecten els compostos orgànics d’origen biogenètic per tot el cos.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Polycarpon, deriva del prefix grec “πολυ- poly-“ molt, i de “καρπός carpόs” fruit, és a dir, amb molts fruits, per les nombroses llavors que produeixen. L’epítet específic tetraphyllum deriva del grec “τετρα tetra" quatre, i "φύλλα phylla" fulla, és a dir, de quatre fulles, pel característic verticil de quatre fulles.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 89. 1753. com Mollugo tetraphylla. Amb el nom actualment acceptat de Polycarpon tetraphyllum va ser publicat, també per Carles Linné, en Systema Naturae, Editio Decima 2: 881. 1759.

Família Caryophyllaceae

Withania somnifera (L.) Dunal

NOMS: Bufera somnífera. Orval. Bufera. Castellà: Oroval. Orobale. Tomate del diabló. Vejiguilla. Portuguès: Erva moira sonífera. Bufeta qu’adorn. Francès: Ashwagandha. Anglès: Ashwagandha. Indian ginseng. Poison gooseberry. Winter cherry. Alemany: Schlafbeere. Winterkirsche. Indischer Ginseng. Xinès: shui qie. 睡茄

Flor i fruits, amb calze acrescent i unflat, de Withania somnifera 

SINÒNIMS: Physalis somnifera L.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània meridional

HÀBITAT: Salsolo-Peganion. És una espècie ruderal, que creix a prop dels llocs habitats pels humans, en indrets secs i assolellats. Fins els 300 metres d’altitud.

Withania somnifera al camp

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: en les formes vitals de Raunkjaer, les plantes amb els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per baix dels dos metres d’altura.

DESCRIPCIÓ: Arbust perennifoli amb tiges ramificades densament tomentoses que poden sobrepassar el metre d’alçada

Fulles de Withania somnifera

Fulles de distribució esparsa, amb pecíol, limbe ovalat o el·líptic, marge enter i cobertes de pèls curts. 

Flor menuda de corol·la verdosa de Withania somnifera

Flors a les aixelles de les fulles, en petits grups de 4-6 flors hermafrodites. Calze campanulat amb cinc dents, acrescent, amb el fruit urceolat. Corol·la de 5 mm, acampanada, amb cinc lòbuls de color verdós. Androceu amb cinc estams iguals inserts. Gineceu amb ovari súper amb estil inclòs i estigma. Floreix entre maig i agost però pot prolongar-se fins la tardor.

Fruit encara verd de Withania somnifera

Fruit en petita baia, vermella quan madura, a dins del calze acrescent que es tanca sobre el fruit

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La majoria de les espècies de la família de les solanàcies contenen alcaloides que les fan tòxiques. A moltes d’elles se les hi ha atribuït propietats màgiques i s’han emprat en rituals no massa clars però la veritat és que diverses espècies tenen un important interès econòmic. Fruits comestibles com la tomaca, l’albergínia o els pebres, o tubercles com la creïlla, són solanàcies d’ús alimentari que mouen molts diners a tot el món, però el tabac potser el que més interès econòmic generi.

Withania somnifera

USOS I PROPIETATS: L’arrel té propietats sedants. A França s’ha confirmat que els efectes adversos potencials són majors que el benefici terapèutic que pot produir.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Per alguns autors l’etimologia del gènere Withania n’és desconeguda però per a la Wikipedia anglesa pot estar dedicat al geòloeg i paleontòleg angles Henry Thomas Maire Silvertop Witham (1779-1844), que va estudiar l’estructura interna de les plantes fòssils.

L’epítet específic somnifera deriva del llatí “somnium” son i de ”fero” porta, és a dir que conté propietats somníferes.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 182. 1753. com Physalis somnífera. Amb el nom actualment acceptat de Withania somnífera  va ser publicada per Michel Felix Dunal en Prodromus Systematis Naturalis Regni Vegetabilis 13(1): 453. 1852.

Família Solanaceae

Minuartia geniculata (Poir.) Thell.

NOMS: Minuàrtia geniculada. Castellà: Morujón acodado. Francès: Rhodalsine genouillée. Italià: Minuartia ginocchiata. Anglès: Pink Sandwort. Woody Sandwort.

Minuartia geniculata

SINÒNIMS: Rhodalsine geniculata (Poir.) F.N.Williams; Arenaria geniculata Poir.; Minuartia procumbens (Vahl) Asch.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània meridional

HÀBITAT: Thero-Brometalia. Creix a llocs secs i assolellats, sobre sòls remoguts i trepitjats, fins els 400 metres d’altitud. Aquests exemplars al peu de les muralles del castell de Montesa.

Planta prostrada

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba prostrada amb la base llenyosa i les tiges molt ramificades i geniculades de fins mig metre.

Fulles de Minuartia geniculata

Fulles linears lanceolades, amb un sol nervi, de distribució oposada i cobertes de pèls glandulosos, com tota la planta.

Pètals majors que els sèpals del calze

Flors en cimes paniculiformes laxes, amb llargs pedicels. Calze amb cinc sèpals amplament escariosos al marge, més curts que els pètals. Corol·la amb cinc pètals rosats que sobrepassen els sèpals del calze. Androceu amb 10 estams, cinc dels quals són més curts que els altres cinc. Gineceu amb ovari súper. Floreix a la primavera, entre març i juny

Fruit en càpsula dehiscent de llargària similar al calze, amb llavors reniformes i reticulades.  

Minuartia geniculata està coberta de pèls glandulosos

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie podem confondre-la amb alguna espècie similar de Spergularia, abundants sobre sòls salins del litoral, però minuàrtia no té les estípules membranoses a les fulles que caracteritzen la Spergularia.

Sèpals de marge escariós de Minuartia geniculata

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere, Minuartia, el va donar Linné en honor al farmacèutic i botànic català Joan Minuart i Parets (1693 -1768) que va jugar un paper important en la creació de Reial Jardí Botànic de Madrid. L’epítet específic geniculata deriva de "genículum" diminutiu de "génu, -us" genoll, en referència als nusos de la planta.

Aquesta espècie va ser descrita per primera vegada per Jean Louis Merie Poiret, i publicada en Voyage en Barbarie 2: 166. 1789. Amb el nom de Arenaria geniculata. Amb el nom actualment reconegut de Minuartia geniculata va ser publicada per Albert Thellung en Mémoires de la Société des Sciences Naturelles et Mathématiques de Cherbourg 38: 232. 1912.

Família Caryophyllaceae

Cyanus segetum Hill

NOMS: Blauet. Angelets, Blavet, Cap blau. Castellà: Aciano, Aldiza, Azulejo, Escobilla, Liebrecilla. Èuscara: Nabar-lorea. Occità: Alifran, Blabarèl, Blauet, Blavet, Bluiet. Portuguès: Fidalguinhos. Ambreta.  Italià: Fiordaliso vero. Francès: Bleuet. Audifoin. Anglès: Bluebottle, Corn-flower. Blue Cap. Alemany: Echte Kornblume. Neerlandès: Korenbloem. Grec: Κενταύριον το κυανόν. Μπουέ. Xinès: lan hua shi che ju.

Capítol de Cyanus segetum 

SINÒNIMS: Centaurea cyanus L.;

DISTRIBUCIÓ: Lateeurosiberiana: de distribució eurosiberiana però que penetra en territoris pròxims.

HÀBITAT: Secalietalia. Creix als camps de cereals, marges i vores de camins

Cyanus segetum

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba anual que creix als camps de cereals, assolint fins 40 cm d’alçada, amb tiges primes i erectes cobertes de toment blanquinós, ramificades a la part superior.

Fulles caulinars de Cyanus segetum

Fulles de distribució alterna, les inferiors són pinnatipartides i les caulinars sèssils i linears, de color verd grisenc.

Flors exteriors estèrils i les interiors hermafrodites de Cyanus segetum

Flors en capítols terminals i solitaris de 2-3 cm de diàmetre amb un involucre ovoide format per bràctees bordejades de petites i curtes dents ciliades platejades i apèndix bru. Les flors exteriors són neutres o estèrils, radials, amb un tub acabat en un limbe lobulat de color blau intens; les flors interiors són hermafrodites i vermelloses. Androceu amb cinc estams d’anteres de color violeta. Gineceu d’ovari ínfer amb estil acabat en dos estigmes bilobulats. Floreix de maig a juliol.

Aquenis de Cyanus segetum

Fruit en aqueni un poc comprimit, groguenc i amb línies longitudinals blanquinoses, amb doble vil·là de setes rígides més curtes que el aqueni i persistent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En les compostes el calze està modificat i és persistent o, en altres casos acrescent, i rep la denominació de papus o vil·là. Aquest òrgan mostra una gran diversitat morfològica: arestes, pèls, corones, etc. i en alguns taxons es forma un pic perllongat entre el fruit i el papus. Sovint és un caràcter que s’empra per reconèixer gènere i espècie.

Cyanus segetum

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empren les flors exteriors com antibacterià, expectorant, estimulant i aperitiu. L’aigua de blauet, obtinguda de la cocció de les flors s’empra per rentar els ulls i millorar la irritació en cas de conjuntivitis i estirar les parpelles carregades. Malgrat això, Cyanus segetum és una droga no aprovada per la Comissió Europea al considerar que les seves possibles aplicacions terapèutiques no estan suficientment documentades.

També s’empra en jardineria on s’han desenvolupat conreessis amb capítols que contenen moltes més flors que les plantes silvestres, i de colors diferents, com rosa o lila. Podeu veure l’entrada del blauet en El Jardí de Menuda Natura

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere genèric  Cyanus deriva del grec “kuánous” que significa de color blau, color que prenen les flors en la majoria dels casos. L’epítet específic segetum és el genitiu plural de "seges, segetis" del sembrat, perquè aquesta espècie apareix sovint als conreus.

Carles Linné va descriure per primera vegada aquesta espècie i la va publicar com Centaurea cyanus en Species Plantarum 2: 911. 1753. Amb el nom actualment acceptat de Cyanus segetum va ser descrita per John Hill (Hill.) i publicada en The Vegetable System. 4: 29, pl. 26, fig. 3. 1762.

Família Compositae (Asteraceae)

Sedum acre L.

NOMS: Crespinell groc. Arròs de bruixa. Crespinell picant. Raïmet. Castellà: Pampajarito. Uvas de gato. Pan de cuco. Gallego: Pan de paxaro. Uvas de raposa. Èuscara: Teilatu-belar mina. Occità: Rasin de serp, Rasin dóu diable. Portuguès: Vermicularia. Uva-de-câo. Francès: Orpin âcre. Poivre de muraille. Vermiculaire. Italià: Borracina acre. Anglès: Golden-carpet. Goldmoss. Mossy stonecrop. Biting Stonecrop. Wall pepper. Alemany: Scharfer Mauerpfeffer. Tripmadam. Neerlandès: Muurpeper. Grec: Αμάραντο. Πετρόχορτο.

Sedum acre

SINÒNIMS: Sedum neglectum Ten.

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Thero-Brachypodion. Festuco-Sedetalia. Creix en llocs pedregosos, murs, prats secs i a les roques calcàries. Entre els 200 i els 1500 metres d’altitud.

Sedum acre creix a les escletxes de les roques

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba petita, suculenta, glabra, cespitosa, amb tiges estèrils curtes i les floríferes més llargues però sense sobrepassar els 15 cm d’alçada.

Fulles de les tiges estèrils de Sedum acre

Fulles de 3-5 mm gruixudes de secció el·líptica, i un tant triangulo-ovoides, imbricades, especialment a les tiges estèrils, de color verd grogós.

Flors pentàmeres de Sedum acre

Flors en cimes terminals. Hermafrodites, pentàmeres, Calze amb cinc sèpals lliures lanceolats amb esperó a la base. Corol·la amb cinc pètals aguts i acuminats de color groc viu. Androceu amb 10 estams d’anteres grogues. Gineceu súper, estil llarg. Floreix entre maig i juliol.

Fol·licles estelats de Sedum acre

Fruit en plurifol·licles gibosos en estel

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Hi ha plantes especialitzades en aprofitar el mínims replans i esquerdes de les parets de pedra per ancorar les seues arrels i viure dels escassos grams de sòl que s’hi depositen. A més a més, per combatre la falta d’humitat desenvolupen fulles crasses que emmagatzemen aigua per poder sobreviure les èpoques seques. Les espècies del gènere Sedum es compten entre els pobladors vegetals habituals en aquestes condicions ambientals extremes.  

Sedum acre

USOS I PROPIETATS: És una planta tòxica de gust picant. En medicina populars s’empra per les seues propietats purgants, emètiques i antitussígens. Elimina les durícies i suavitza les vies respiratòries.

Es cultiva com ornamental en rocalles, murs o parets, apreciada per la vistosa i abundant floració, per ser de fàcil implantació i escassos requeriments.  

Fulles de la tija florífera de Sedum acre

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Sedum deriva del llatí “sedum, -i” que era el nom que rebien diverses crassulàcies. Hi ha autors que fan derivar el nom del llatí “sedo (sedare)”, que significa calmar, mitigar, perquè les fulles d’algunes espècies calmaven el dolor de les ferides. Altres diuen que procedeix del llatí “sedeo (sedere)” que significa seure, perquè són plantes apegades al sòl, però sembla que les dues darreres versions són errònies. L’epítet específic acre fa referència al gust picant de la planta.

Sedum acre va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 1: 432. 1753.

Família Crassulaceae

Hyoscyamus albus L.

NOMS: Capseta. Jusquíam blanc. Caramellera. Gotets. Herba queixalera. Mamellera. Tabac bord o de paret. Xuclamel. Castellà: Beleño dorado o blanco. Flor de la muerte. Colecillas locas. Adormidera de zorra. Hierba loca. Gallego: Mimendro branco. Èuscara: Erabedarr. Portuguès: Miemrendo branco. Francès: Jusquiame blanche. Italià: Giusquiamo bianco. Anglès: Russian Henbane. White Henbane. Alemany: Weißes Bilsenkraut. Grec: Αρκόκαπνος. Υοσκύαμος ο λευκός. Γέροντας.

Hyoscyamus albus

SINÒNIMS: Hyoscyamus saguntinus Pau,

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Silybo-Urticion. Quercetum ilicis galloprovinciale. Ruderal, en escombraries, murs i parets, marges de camps i camins de llocs secs i assolellats. Fins els 700 metres d’altitud.

Planta de Hyoscyamus albus de fins 80 cm d'alçada

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba d’un verd glauc, coberta de pèls suaus amb tiges erectes ramificades de fins 80 cm d’alçada.

Fulles lobulades de Hyoscyamus albus

Fulles simples, de distribució alterna, de limbe ovat amb el marge lobulat, peciolades, amb els nervis ben marcats, més petites quan més amunt

Corol·la de Hyoscyamus albus amb cinc lòbuls desiguals

Flors en cimes helicoides que semblen una espiga. Flors hermafrodites, lleugerament zigomorfes, bracteades i amb curt peduncle les inferiors i sèssils les superiors. Calze cobert de pèls llargs i suaus, campanulat amb els cinc sèpals soldats en un tub i acabat en cinc dents triangulars aguts; acrescent a la fructificació. Corol·la infundibuliforme amb cinc lòbuls desiguals més curts que el tub, de color groc crema i la gorja verdosa. Androceu amb cinc estams inserts al tub de la corol·la, dos d’ells més llargs que els altres tres, exserts. Gineceu d’ovari súper i estigma capitat. Floreix a la primavera i estiu, entre abril i setembre.

Fruits de Hyoscyamus albus dins del calze persistent i acrescent

Fruit en càpsula circumcisa (pixidi) esfèrica dins el calze acrescent amb nombroses llavors ovoides i crestades.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie pertany a una família de plantes, les solanàcies, que han sigut associades des de molt antic amb la bruixeria i la màgia. Tot i que en aquesta família es troben espècies tan inofensives com la creïlla i la tomaca, hi ha altres més perilloses per la seua toxicitat, entre les que mereixen destacar-se la belladona (Atropa belladonna), l'herba talpera (Datura stramonium), el tabac (Nicotiana tabacum) o i els Jusquiam negre o blanc que ens ocupa.

Calze acampanat de Hyoscyamus albus acabat en cinc lòbuls aguts

USOS I PROPIETATS: Aquesta planta és tòxica però s’ha emprat en medicina populars per les seues propietats psicotròpiques, com analgèsic i com sedant del sistema nerviós central. Té les mateixes característiques i propietats que jusquiam negre (Hyoscyamus niger)

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Hyoscyamus deriva del grec “ὗς, ὑός hys, hyós” porc, senglar, i de “κύαμος cýamos” fava, és a dir, fava de porc, per la càpsula que sembla una fava i els porcs la mengen sense que els perjudiqui, mentre que és tòxica per als humans. Altres autors interpreten que fa al·lusió a l’episodi de l’Odissea en el qual Circe converteix els companys d’Ulisses en porcs fent-los beure una poció de jusquiam. L’epítet específic albus és un vocable llatí que significa blanc.

A l’antiguitat questa espècie, era un mitjà d'induir un estat de trànsit. Molts oracles i endevinadors van fer ús d'ella per fer profecies. Va ser coneguda com la planta de Apol·lo de Delfos. Els grecs antics creien que el jusquiam tenia la capacitat de sotmetre la ment vigilant, deixant espai només per als divins, és a dir, que tenia l'efecte de sedar la consciència externa, deixant espai perquè l'individu s'obri al diví. Una vegada posseïts pel déu, parlarien en veu alta els seus missatges i un sacerdot "interpretava" aquestes expressions sovint inintel·ligibles.

Hyoscyamus albus va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 180. 1753.

Família Solanaceae

Sarcocapnos enneaphylla (L.) DC.

NOMS: Herba freixurera. Oreja de ratón. Sarcocapne. Castellà: Zapatitos de la virgen. Hierba de la Lucia. Francès: Fumeterre à neuf folioles. Anglès: Nine-leaved Sarcocapnos. Alemany: Neunblättriger Dicksporn.

Mateta de Sarcocapnos enneaphylla

SINÒNIMS: Fumaria enneaphylla L.; Sarcocapnos saetabensis Mateo & Figuerola; Corydalis enneaphylla (L.) DC.        

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània occidental

HÀBITAT: Asplenietalia petrarchae. Creix a les fissures de les parets verticals i roques calcàries. Aquests exemplars de les parets del castell de Montesa.

Sarcocapnos enneaphylla amb tiges lignificades

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Planta perenne amb tiges lignificades a la base que no sobrepassen els pam, ramificades, intricades i glabres.  

Fulla biternaticomposta de Sarcocapnos enneaphylla

Fulles un xic suculentes, peciolades, dues vegades dividides de tres en tres (ternades) és a dir, biternaticompostes, amb segments ovato-cordiformes, sovint apiculats, de color verd glauc.

Vista lateral de flors de Sarcocapnos enneaphylla

Flors en inflorescències en corimbe, zigomorfes, hermafrodites, llargament pedunculades, amb forma que recorda les fumàries, de color blanc o rosat, d’1 cm aproximadament. El calze està format per dos sèpals petaloides i caducs. La corol·la està formada per quatre pètals oposats per parelles; el superior alat a l’extrem i amb un petit esperó basal; l’inferior lliure amb ales laterals; els laterals estan a l’interior i units per la punta formant una cresta i dos ales laterals. Androceu amb sis estams units cada tres en un sol filament, és a dir, que de dos filaments surten les sis anteres, tres de cada filament. Gineceu amb ovari súper i estigma amb cresta ampla, asimètrica i semilunar. Floreix entre febrer i octubre

Pedicel·les acrescents de Sarcocapnos enneaphylla

Fruit en aqueni el·lipsoïdal, comprimit, amb tres costelles laterals i bec apical. Conté dues llavors

Aquenis de Sarcocapnos enneaphylla

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En aquesta espècie els pedicels fructíferes són acrescents per facilitar la geocàrpia. Geocàrpia és un procés de fructificació mitjançant el qual la flor, després de ser fertilitzada, produeix el fruit a l’interior del sòl o, com en aquest cas, a l’interior de les escletxes de la paret o roca. Aquest fen`men també es produeix, per exemple, en cacauets (Arachis hypogaea)

Esperó característic de Sarcocapnos enneaphylla 

USOS I PROPIETATS: En medicina popular se li adjudiquen propietats semblants a les d'altres membres de la família Fumariàcies, com tònica, depurativa, diürètica i hipotensora.

Vista frontal de Sarcocapnos enneaphylla

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Sarcocapnos deriva del grec “σάρξ, σαρκός sárx, sarcόs” carn, i de “καπνός capnόs” que és com Dioscòrides nomena a la fumaria, probalement en referencia al color de les flors, d’un color rosa paregut a la carn. L’epítet específic enneaphylla ve del grec “ἐννἑἄ enneá” el número nou, i de “φύλλον phýllon” fulla, és a dir, amb nou fulles, perquè té tres folíols dividits en tres més.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 700. 1753. amb el nom de Fumaria enneaphylla. Amb el nom actualment acceptat de Sarcocapnos enneaphylla va ser publicat per Augustin Pyramus de Candolle (DC) en Systema naturæ 2: 129 1821.

Família Papaveraceae

Cytinus ruber (Fourr.) Fritsch

NOMS: Filosa. Frare d'estepa vermell. Magraneta. Margalida. Castellà: Hipocístide rojo. Chupamieles. Portuguès: Coalhadas. Pútegas. Francès: Cytinet de l'Écluse, Cytinet rouge. Grec: Κίτισος υποκύστις. Λύκος της λαδανιάς.

Cytinus ruber 

SINÒNIMS: Hypocistis rubra Fourr.; Cytinus hypocistis subsp. kermesinus (Guss.) Arcang.; Cytinus clusii (Nyman) Gand.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Quercetalia ilicis. Parasita les estepes blanques (Cistus albidus) als matollars

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Planta paràsita d’espècies del gènere Cistus de flor rosada, especialment l’estepa blanca (Cistus albidus), que creix arran de terra, de 3-10 cm d’alçada.

Fulles esquamiformes, ovades, imbricades, epigees, no verdes

Flors unisexuals de Cytinus ruber

Flors unisexuals en inflorescències compactes de 5-15 flors, amb bràctees semblants a les fulles de color vermell carmesí. Periant quadrilobat de color blanc ivori. Les masculines amb vuit estams units en una columna. Les femenines amb ovari ínfer amb estil acabat en estigma subglobós solcat. Floreix entre març i juny

Fruit en baia

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una característica de les plantes paràsites és la pèrdua total o parcial de la clorofil·la, el pigment que fa verdes a les plantes i el principal element per la fotosíntesi. A més a més modifiquen les seues estructures, com ara les arrels, per poder obtindré els nutrients de l’hoste. Potser per açò les plantes paràsites solen ser molt específiques, és a dir, que els hostes solen ser de la mateixa espècie o, si més no, de la mateixa família.

USOS I PROPIETATS: La polpa de l’ovari és dolça i mengívola. En medicina popular s’ha emprat com astringent i emmenagog.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Cytinus ve del grec “kýtinos, ou” que era el nom que rebia el botó floral del magraner (Punica granatum). L’epítet específic ruber ve del llatí “rubeo” vermellós, per color de les bràctees.

Cytinus ruber va ser descrita per Karl Fritsch i publicada en Excursionsflora für Oesterreich ed. 3: 69. 1922.

Família Rafflesiaceae (Cytinaceae)