Washingtonia robusta H.Wendl.

NOMS: Washingtònia robusta. Palmera robusta. Castellà: Palmera mexicana. Palmera de abanico mejicana. Èuscara: Mexikoko palmondo. Gallego: Palmeira de abano mexicana. Portuguès: Palmeira-de-leque-do-méxico. Palmeira-de-saia. Francès: Palmier du Mexique. Palmier chiffon á poussier du ciel. Anglès: Washington Fan-palm. Skyduster palm. Alemany: Mexikanische Fächerpalme. Xinès: hua sheng dun zong.

Capçada de Wasingtonia robusta amb les fulles palmades

SINÒNIMS: Neowashingtonia robusta (H. Wendl.) A. Heller; Pritchardia robusta (H. Wendl.) Schröt.; Washingtonia gracilis Parish.

DISTRIBUCIÓ: Amèrica del nord

HÀBITAT: Cultivada com ornamental. Procedent del nord de Mèxic, a la zona de Sonora. Suporta la sequera i els sòls pobres però menys que la seua germana Washingtonia filifera.

Tronc fi i esvelt

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Palmera hermafrodita amb un estípit de color marró, estret, que pot assolir els 30 metres d’alçada i va fent-se més estret quant més amunt, i que manté les fulles velles marcides durant molt de temps cobrint el tronc.

Fulles de fins un metre de diàmetre amb llarg pecíol

Fulles costapalmades de fins un metre de diàmetre amb folíols dividits fins la meitat en segments amb l’àpex bífid. Pecíol d’un metre amb dents corbades als marges

Inflorescències que poden assolir els tres metres de llargues

Flors en inflorescències que surten entre la base de les fulles que poden arribar als tres metres de longitud, són penjants i porten nombroses flors petites de color crema. Floreix a la primavera.

Fruits en drupa menuda de color negrós

Fruit en drupa ovoide de color negrós, d’uns 8 mm de diàmetre.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L’espècie Washingtonia robusta és confon amb facilitat amb Washingtonia filifera perquè les diferències són subtils. W. robusta té el tronc o estípit més prim amb fissures menys marcades; les fulles més petites, doncs no sobrepassen el metre, i les fulles velles a penes tenen fils. Cal tenir en compte que de joves és quasi impossible diferenciar-les i, a més a més, s’hibriden amb facilitat i produeixen exemplars amb característiques intermèdies.

USOS I PROPIETATS: És una palmera molt ornamental pels seus troncs prims i esvelts, de vegades corbats, plantades solitàries, en grups o en alineacions.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El gènere Washingtonia està dedicat al primer president dels Estats Units d’Amèrica, George Washington (1732-1799). L’epítet específic robusta deriva del llatí “robur” roure, sòlid, del qual deriva “robustus” amb el significat de robust, vigorós, amb força, pel fort creixement que caracteritza aquesta espècie.

Alineació de W. filifera on s'ha colat una W. robusta 

Al Jardí de Vivers de València hi ha una alineació de washingtònies filíferes entre les quals es va “colar” una Washingtonia robusta, el que ens permet veure clarament les diferències entre les dues espècies. Contràriament al que podríem pensar, la W. robusta és la més prima i delicada que destaca entre les W. filifera.

Les primeres llavors de W. robusta  arribaren a Europa a la dècada de 1880, pocs anys després que les de W. filifera.

Dins de la qualificació d’al·lèrginitat de les plantes ornamentals, entre el 0 i el 10, les Washingtonia tenen un 3, és a dir, que deixen caure poc pol·len.

Washingtonia robusta va ser descrita per Hermann A. Wendland, i publicada en Garten-Zeitung. Monatsschrift für Gärtner un Gartenfreunde 2: 198. 1883.

Família Palmae (Arecaceae)

Phoenix canariensis Chabaud

NOMS: Fasser de jardí. Palmera de Canàries. Castellà: Palma canaria. Palma de jardín. Palmera de Canarias. Èuscara: Kanariar palmondo. Portuguès: Palmeira-das-canárias. Francès: Dattier des Canaries. Palmier des Canaries. Italià: Palma delle Canarie. Anglès: Canary Palm. Canary Island Date-palm. Alemany: Kanarische Dattelpalme. Kanarische Palme. Neerlandès: Canarische Dadelpalm. Grec: Φοίνιξ κανάριος. Φοίνιξ ο κανάριος. Xinès: Jia na li haiz zao

Semblant ala palmera dactilífera però de menys alçada 

SINÒNIMS: Phoenix cycadifolia Regel

DISTRIBUCIÓ: Palmera endèmica de les Illes Canàries.

HÀBITAT: Espècie cultivada com ornamental als jardins que surt de vegades com subespontània.

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Palmera dioica molt semblant a la Phoenix dactylifera de la que es diferència per tindre un tronc més gros i curt, que no sol sobrepassar els 14 metres d’alçada, una capçada més densa, amb més fulles, aquestes amb més folíols i d’un verd intens, front al verd cendrós de la P. dactylifera

Fulles pinnades de fins 5 metres

Fulles pinnades, grans, de fins 5 metres, amb folíols rígids i punteguts, de limbe lanceolat, amb pecíols amb espines llargues que van fent-se més llargues fins que acaben en folíols grocs, els més pròxims al tronc que van adquirint un verd llustrós. Menys rígides quan més pròximes a l’àpex.  

Inflorescència molt ramificada amb petites flors color crema

Flors unisexuals en peus diferents (dioica) en inflorescències molt ramificades, de fins dos metres, amb flors petites de color crema que atrauen les abelles. Floreix entre març i juny.

Dàtils menuts que no es mengen

Fruit en petits dàtils de fins 1,5 cm, secs i no comestibles pel baix valor organolèptic.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Per la seua bellesa, resistència al fred i facilitat d'adaptació és una de les palmeres que més s'utilitzen en jardineria però el morrut entra per la corona de les palmeres, posa els ous i les larves penetren a l’estípit convertint-lo en serradura i matant la palmera.  

Interior d'un tronc de palmera atacada pel morrut roig

USOS I PROPIETATS: Detectat per primera vegada al País Valencià en 2004, la plaga morrut roig (Rhynchophorus ferrugineus), s’ha convertit en un vertader problema ambiental, econòmic i social perquè ´la palmera canària és l’espècie més vulnerable davant aquest insecte. “Al País Valencià la plaga ha adquirit una dimensió social perquè els habitants veuen la palmera com un element més, propi de la terra i lligat a la cultura mediterrània”. “L’ús que se n’ha fet ha anat adaptant-se als temps, fins esdevindre quelcom simbòlic: des de la inserció a les alqueries de l’horta valenciana, on les palmeres s’alcen com imponents talaies del temps entre els camps de tarongers, fins al passeig de l’Esplanada d’Alacant, ningú pot deixar d’associar les arecàcies amb el paisatge i la cultura valencianes”. (Mètode)

Morrut llest per a sortir a colonitzar altres palmeres 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Phoenix deriva del grec “φοῖνιξ  phoinix “ o de “φοίνικος  phoinikos” que era el nom que donaven Teofrast i Plini el Vell a la palmera datilera (Phoenix dactylifera). És probable que el nom faça referència al fenici Phoenix, fill d’Amyntor i Cleobule en la Ilíada d’Homer, però altres autors diuen que es refereix a l’au Fènix, l’au sagrada de l’Antic Egipte. El nom específic, canariensis, és un epítet geogràfic que fa referència al lloc d’on és originaria: les Illes Canàries.

Phoenix canariensis va ser descrit per J. Benjamin Chabaud, i publicat en Provence agricole et horticole illustrée; organe de l'agriculture et de l'horticulture méridionales. Toulon. 19: 293–295, f. 67–68. 1882.

Família Palmae (Arecaceae)

Trisetaria panicea (Lam.) Paunero

NOMS: Francès: Trisète à feuilles de pànic. Italià: Gramigna minore. Gramigna dell’Appennino. Anglès: Oat-grass. Alemany: Hirsen-Goldhafer.

Flors en panícules amplament cilíndriques

SINÒNIMS: Trisetum paniceum (Lam.) Pers.; Avena panicea Lam.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània occidental

HÀBITAT: Hordeion leporini. Thero-Brachypodietea. Creix a les vores de camins, cultius de secà i llocs eixuts. Fins els 1000 metres d’altitud.

Herba cespitosa pubescent de fins 60 cm d'alçada

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Gramínia anual cespitosa, pubescent que pot arribar als 50-60 cm d’alçada, erectes o geniculats

Fulles cobertes de pèls fins

Fulles pubescents i ciliades amb beina foliar pilosa, limbe linear i pla; lígula membranàcia i curta

Arestes rectes o poc corbades

Flors en panícules ovoides o amplament cilíndriques, amb espícules de 4-6 flors; gluma inferior més curta que la superior; aresta recta o poc corbada inserida en el quart superior del lemma. Floreix d’abril a juliol.

Fruit en cariopsi

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les flors de les gramínies són generalment hermafrodites; amb periant nul o, com a màxim amb dues o, de vegades, tres petites peces escamoses anomenades glumèl·lules; androceu de tres estams; gineceu d'ovari unilocular i amb dos estigmes plomosos. Tancant la flor, hi ha dues bràctees anomenades glumel·les; la glumel·la inferior o lemma està ben desenvolupada i sovint presenta una aresta; la glumel·la superior o pàlea és membranosa i de vegades molt reduïda.

Lígula membranosa i curta

USOS I PROPIETATS: No n’hem trobat

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Trisetaria, com el del sinònim, Trisetum, deriva del llatí "tris" tres, i de "seta" seta, és a dir, amb tres setes, per l’aspecte de l’espigueta. L’epítet específic panicea ve de “panicum” el gènere del mill, semblant al mill.

Trisetaria panicea és considerada una de les gramínies més al·lergògenes, si més no, del centre peninsular.

Trisetaria panicea va ser descrita per Elena Paunero i publicada en Anales del Jardín Botánico de Madrid 9: 524. 1950. El basiònim Avena panicea va ser descrit per J. B. Lamarck i publicat en Tableau Encyclopédique et Methodique ... Botanique 1: 202. 1791[1792].

Família Gramineae (Poaceae)

Taxus baccata L.

NOMS: Teix. Teixera. Castellà: Tejo. Tejón. Sabino. Gallego: Teixo. Teixeiro. Èuscara: Agin. Hagina. Occità: Tuèis, Tèish. Portuguès: Teixo. Teixeira. Francès: If, If commun. Italià: Albero della morte. Libo. Tasso comune. Anglès: Yew. European Yew. Alemany: Eibe. Ifenbaum. Neerlandès: Venijnboom. Gewone Taxus. Grec: Δένδρο του θανάτου. Ήμερο έλατο. Ίταμος. Τάξος ραγώδης.

Fruits embolcallats per l'aril roig

SINÒNIMS: Taxus lugubris Salisb.; Taxus vulgaris Borkh.

DISTRIBUCIÓ: Eurosiberiana

HÀBITAT: Quercion pubescenti-petraeae. En llocs ombrívols, escletxes de roques, barrancs. Entre els 1000 i els 1800 metres d’altura.

Arbre dioic que pot arribar als 15 metres d'alçada

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre dioic que pot arribar als 15 metres d’alçada, amb capçada piramidal, però per l’acció de l’home és rar veure teixos arboris, sovint solen ser arbusts ramificats, amb les tiges de fusta rogenca.

Fulles linears esparses 

Fulles de disposició esparsa, linears, agudes, que cobreixen densament les branques, prenent l’aparença de fulles compostes, de color verd fosc per l’anvers i pàl·lid pel revers. Les fulles són tòxiques.

Flors masculines

Flors unisexuals i disposades en arbres diferents (dioic) hi ha doncs arbres mascles i arbres femelles. Les flors masculines groguenques amb esquames peltades, que són els estams; les femenines són verdes. Floreix a la primavera, en març i abril. 

Fruits del teix

Fruit amb les granes cobertes d’una cúpula carnosa de color roig que s’anomena aril. Les fulles són tòxiques i la llavor també però l’aril és innocu i comestible. Els ocells mengen l’aril i dispersen les llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Un aril, en botànica, és un embolcall o apèndix, generalment carnós i vivament acolorit de la coberta de la llavor que s'origina a partir de la regió de l'hílum, altrament dit funicle, que és el punt de contacte de la llavor. Els arils són sovint parts comestibles que animen els animals a transportar la llavor, ajudant així a la dispersió.

Flors femenines

USOS I PROPIETATS: El teix té fama des de l'antiguitat d'emmenagog i narcòtic. És una planta molt tòxica que produeix hipotensió, depressió cardíaca i la mort. Últimament s'ha descobert que el taxol, que s'extreu de l'escorça del teix, és una substància amb propietats anticanceroses, eficaç contra el càncer d'ovari, pell, mama i còlon

La fusta és dura, compacta, resistent, elàstica, molt estimada per ebenistes; antigament, s'utilitzava per a fabricar arcs i també llances, que els romans anomenaven taxus. Per la resistència a la putrefacció, alguns faraons l'utilitzaven per a construir-ne sarcòfags.

Tronc amb fusta rogenca i escorça que es desprèn en tires longitudinals

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Taxus deriva dels sànscrit "táksati" fabricar, per la fusta resistent. Altres autors ho fan derivar del grec “taxis” fila, per la disposició de les fulles. El nom Taxus ja l’empraven Virgili i Plini.  L’epítet específic baccata ve de “bacca” baia, ornat amb baies o alguna cosa similar a les baies.

S’utilitza com ornamental. Es pot plantar aïllat, formant bosquet o en alineacions. És un arbre que, com el grèvol (Ilex aquifolium), són restos d’origen eurosiberià d’èpoques passades, quan les nostres terres eren molt més humides. Abundava molt antigament i per l’acció dels humans ha anat minvant. Avui en dia està protegit i en vies de recuperació.

L'exemplar més antic d'Espanya es troba a Bermiego, Astúries. Es coneix com Teixu l'Església, té 15 m d'alçada amb un diàmetre tronc de 6,82 m, un diàmetre de corona de 15 m i una vida estimada en uns 2000 anys. Va ser declarat Monument Natural el 27 d'abril de 1995 pel Govern asturià i està protegit pel Pla de Recursos Naturals.

Taxus baccata va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 2: 1040. 1753.

Família Taxaceae