Bon Nadal i venturós 2021

Aloe arborescens Mill.

NOMS: Àloe. Sèver. Castellà: Acíbar. Aloe. Candelabros. Planta pulpo. Zabira. Portuguès: Aloé. Aloé-candelabro. Babosa. Foguetes-de-natal. Vela. Francès: Aloès arborescent, Aloès candélabre. Anglès: Aloe krantz. Candelabra Aloe. Grec: Αλόη δενδρώδης.

SINÒNIMS: Aloe perfoliata var. arborescens (Mill.) Aiton; Catevala arborescens (Mill.) Medik.;

DISTRIBUCIÓ: Àfrica

HÀBITAT: Procedent del sud d’Àfrica, és cultivada com planta ornamental als jardins d’on, a vegades, s’escapa mitjançant propàguls i esdevé naturalitzada a llocs litorals, on forma denses poblacions. No arriba a ser considerada planta invasora.

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Aquesta planta crassa arbustiva pot arribar a fer 3 metres d’alçada, el que la diferència de la resta d’Aloe, amb diverses ramificacions des de la base que produeixen diverses inflorescències. La tija està lliure de fulles a la part basal.

Fulles llargues, de fins 60 cm de longitud, lanceolades, carnoses, de color verd grisenc a l’anvers i verd més clar al revers, sense taques, amb dents als marges corbades cap a baix, reunides en una roseta.

Flors apareixen en espiga al llarg d’un escapus floral que surt del centre de la roseta, sense ramificar, de fins 80 cm que sobresurt per damunt de les fulles, amb bràctees florals membranoses triangulars. Flors amb pedicels de 3-4 cm acrescents ala fructificació, pèndules; periant tubular de 3-4 cm un poc estret a la base, de color roig ataronjat intens; sis tèpals, els tres externs lliures fins la base. Androceu amb sis estams lliures exserts. Gineceu d’ovari súper amb un estil filiforme i estigma també exsert. Floreix a l’hivern, de desembre a març,

Fruit en càpsula coriàcia que conté nombroses llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El gènere Aloe el formen unes 450 espècies, totes procedents d’Àfrica, des d’on s’han distribuït per tot el món. Moltes de les espècies es cultiven pel seu valor ornamental i altres, des de molt antic, per les propietats terapèutiques. Els primers testimonis es van trobar sobre una tauleta d’argila de Nippur, a les afores de Bagdad, datada en 2.200 a.C.

USOS I PROPIETATS: S’utilitza molt com a planta ornamental per la seua gran vistositat i espectacular floració a l’hivern, quan les flors són escasses. És molt rústic i necessita poc manteniment tant el cultiu al jardí, en rocalla o en contenidor. Tolera molt be la sequera i s’adapta al ple sol i a l’ombra parcial. Resisteix alguns graus sota zero (-4^oC) és a dir, gelades lleugeres. Prefereix sòls lleugers i ben drenats i regs setmanals només a l’estiu i gens a l’hivern, perquè l’excés d’aigua perjudica les arrels. A alguns llocs litorals, s’ha naturalitzat, formant denses poblacions. Es propaga amb facilitat per esqueix, deixant uns dies abans de plantar-lo, fins que s’asseque la ferida, o amb els fillols que surten a la base de la planta.

A l'Orient, l'àloe es cultiva en jardins domèstics com una farmaciola de primers auxilis per a les cremades i abrasions. De fet, va ser només després que es va utilitzar per tractar a les víctimes de cremades d´irradiació d'Hiroshima, que les seves propietats curatives van rebre atenció per part d'Occident. Els extractes de les fulles han estat àmpliament investigades des de llavors i es mostra la curació significativa a les ferides, la seva acció anti-bacteriana, anti-úlcera, antiinflamatòria, anti-cancerigen, hipoglucemiant i d´altres aplicacions terapèutiques.

Les propietats medicinals són similars a les de Aloe vera, molt utilitzada en cosmètica i farmàcia, o inclús majors però les fulles de Aloe vera generen més gel i l’aprofitament és major a efectes comercials.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Aloe és d'origen molt incert. Segons uns autors deriva del grec “άλς, άλός (als, alós)” sal, donant “άλόη, ης, ή (aloé, oés)” que designava tant la planta com el seu suc, a causa del sabor que recorda l'aigua del mar. D'allí va passar al llatí “ălŏē, ēs” amb la mateixa accepció que, en sentit figurat, significava també amarg. Altres autors han proposat un origen àrab “alloeh”, que significa substància amarga; La proposta d'origen complex a través de l'hebreu “ahal (אהל)”, sovint citat en textos bíblics, sembla que es refereix a l'Aquilaria malaccensis, la fusta del qual, lignum aloe o linàloes, apareix mitja dotzena de vegades a la Bíblia. El nom específic arborescens és un epítet llatí que deriva de “arbor” arbre, i significa que esdevé en forma d’arbre.

Aloe arborescens va ser descrita per Philip Miller i publicada a The Gardeners Dictionary:. .. eighth edition no. 3. 1768.

Família Liliaceae, (Xanthorrhoeaceae, Asphodelaceae)

Phytolacca dioica L.

NOMS: Bellaombra. Ombú. Castellà: Ombú. Bellasombra. Fitolaca. Sapote de Sevilla. Occità: Ombó. Èuscara: Onbu. Portuguès: Umbú. Bela-sombra. Tintureira. Italià: Cremesina arborea. Cremesina ad albero. Fitolacca arborea. Francès: Belombra. Raisinier dioïque. Anglès: Ombú. Elephant Tree.  Alemany: Ombubaum. Zweihäusige Kermesbeere. Maumartige Kermesbeere. Grec: Φυτολάκκα διόϊκη.

SINÒNIMS: Pircunia dioica (L.) Moq.; Sarcoca dioica (L.) Raf.;

DISTRIBUCIÓ: Amèrica del Sud

HÀBITAT: Cultivada com ornamental en jardins, originària de les pampes d’Amèrica del Sud, on ara és difícil trobar-ne de silvestres.

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Aquest arbre perennifoli és en realitat una espècie herbàcia molt gran i de ràpid creixement. Tot i que ramifica des de la base, arriba a fer 10-15 metres d’alçada, amb un tronc gruixut de fusta tova i esponjosa, amb les arrels que sobresurten fent-se visibles. . A les plantes adultes, la base del tronc i el començament de les arrels s´expandeixen de forma monstruosa.

Fulles alternes, el·líptiques i grans, de fins 15 cm, de nervació pinnada i marge enter, d’un verd brillant, sostingudes per un curt pecíol. 

Flors unisexuals en peus diferents (dioica), que apareixen en raïms terminals blancs. Les flors disposades en espigues pèndules tan llargues com les fulles. Les masculines amb periant de 4-5 peces i 20-30 estams, i les femenines amb periant de 4-5 peces i 10-12 carpels amb estils molt curts d’àpex recorbat. Floreix a la primavera, entre abril i maig

Fruit carnós en baia amb llavors negres. 

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El que morfològicament és un arbre és en realitat una herba amb una estructura anatòmica anòmala, molt carnosa, sense creixement secundari ni anells de creixement. La fusta no serveix per cremar ni per fusteria, doncs conté grans quantitats d’aigua, el que hi permet  sobreviure a la pampa seca. La saba és verinosa, raó per la qual no l’afecten les plagues.

USOS I PROPIETATS: És un arbre ornamental que sol plantar-se com arbre aïllat, lluny (no menys de 5 m) de construccions o paviments, perquè la base del tronc, en exemplars vells, s´eixampla i retorça , sobresortint en moltes ocasions les arrels gruixudes, que són molt poderoses i poden aixecar qualsevol construcció.

Prefereix sòls humits però suporta bé èpoques de sequera. Per contra, l’excés de reg provoca que les fulles estiguen caigudes, els tronc tou i arrugat i, finalment, la putrefacció de tronc i arrels. Tolera qualsevol tipus de sòl i la salinitat de la proximitat del mar. Prefereix el clima càlid i no suporta les gelades ni el fred intens. Cal anar amb cura, doncs es baies taquen molt i la taca és difícil d’eliminar, a més de ser tòxiques, com tota la planta.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Phytolacca deriva del grec “phyton” (planta) i del llatí “laeca” procedent de l’indi “laek” (goma, laca) pel poder colorant dels fruits d’algunes espècies.

El nom específic  "dioica" ve del grec "δίς dίs" = dues vegades, i "oikia" = llar, perquè flors masculines i femenines creixen en plantes diferents.

El nom popular d’ombú és una veu guaraní que significa ombra, car a la planícia pampeana ofereix el refugi de la seua ombra en les hores de sol intens. Conten els gautxos que quan déu anava atrafegat amb la creació, va preguntar als arbres quins dons volien que hi concedira. En arribar a l’ombú hi va demanar tindre una bona presència, que es reconeguera en la vastitud de la pampa, per a que el gautxo, per lluny que es trobe, em cerque amb la mirada i sàpiga on està sa casa. Així o expressa el poeta Rafel Obligado en el poema “Santos Vega” una obra cimera de la literatura argentina:

“¿Dónde va? Vese distante / de un ombú la copa erguida, / como espiando la partida / de la luz agonizante. / Bajo la sombra gigante / de aquel árbol bienhechor, / su techo, que es un primor / de reluciente totora, / alza el rancho donde mora / la prenda del payador.”

Va ser introduït a Europa pel fill de Colón, Hernando Colón, que va plantar varis exemplars a Sevilla. El més famós al Monestir de la Cartuja de Sevilla

Phytolacca dioica fou descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum, Editio Secunda 1: 632. 1762

Família Phytolaccaceae

Retama monosperma (L.) Boiss.

NOMS: Ginestera blanca. Ginesta de flor blanca. Castellà: Retama. Retama blanca. Retama de olor. Èuscara: Otabera zuri. Portuguès: Piorno branco.  Francès: Rétama à une graine. Italià: Ginestra Bianca. Anglès: Bridal Veil Broom. Grec: Γενίστα η μονόσπερμος. Εχίνοπας μονόσπερμο. Ζενίστα η μονόσπερμη.

SINÒNIMS: Spartium monospermum L.; Genista monosperma (L.) Lam.; Lygos monosperma (L.) Heywood;

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània-occidental

HÀBITAT: Cultivada com ornamental i de vegades subespontània. Creix en llocs costaners al sud de la península Ibèrica i nord-oest de Marroc, fins els 300 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Arbust ramificat des de la base que pot arribar als tres metres d’alçada, amb tiges arrodonides i branques verdoses, gràcils i flexibles, amb costelles longitudinals, que assumeixen la funció assimiladora.

Fulles alternes, lanceolades, petites, de color cendrós, que cauen amb facilitat, pel que sovint sembla que no té fulles

Flors en raïms laterals de 10-26 flors. Calze campanulat, bilabiat, de color rogenc, llavi superior amb dos dents i el inferior amb tres més petits. Corol·la de 9-13 mm blanca, papilionada; estendard el·líptic, apiculat; ales de la grandària de l’estendard i les aurícules ciliades; Quilla molt més curta que l’estendard. Androceu amb 4 estams curts, 5 mitjans i un llarg, amb anteres subgloboses. Gineceu amb ovari súper amb estil arquejat a la meitat superior i estigma globós. Floreix a l’hivern i principi de primavera, entre gener i maig.

Fruit el·líptic, apiculat, carnós amb una quilla força marcada a la línia de sutura, dehiscent i monosperm.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: A la península Ibèrica només hi ha dues espècies de Retama: Retama sphaerocarpa i  aquesta Retama monosperma, tot i que és un gènere pròxim als gèneres Genista i Ulex amb representació a les nostres terres mediterrànies. Els tres gèneres comparteixen característiques similars com tiges primes i verdes, fulles molt petites i les adaptacions al medi natural sec.  

USOS I PROPIETATS: Cultivada com a planta de jardí, especialment a les mitjaneres i talussos de les carreteres. Molt interessant per a jardineria de baix manteniment, en zones seques i assolellades, i en jardins a prop del mar, fins i tot sobre sòls relativament salinitzats. No requereix regs addicionals durant l´estiu. Prefereix disposar d´un bon drenatge. Admet bé la poda, tot i que no massa severa. És poc susceptible d´agafar malalties o plagues.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Retama deriva de l’àrab andalusí “ratam” amb el que es designaven espècies similars. L’hebreu “rothem” també es refereix a aquest tipus de plantes. L’epítet específic monosperma deriva del grec “μόνος monos” sol, únic, i de “σπέρμα spérma” semen, perquè el fruit conté una sola llavor.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada amb el nom de Spartium monospermum (Basiònim) en Species Plantarum 2: 708. 1753. Amb el nom actualment acceptat de Retama monosperma va ser publicada per Pierre Edmond Boissier (Boiss.) en Voyage botanique dans le midi de l'Espagne 2(5): 144. 1840.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

Phyla filiformis (Schrad.) Meikle

NOMS: Berbena de nucs florits. Portuguès: Verbena. Italià: Erba-Luigia americana. Anglès: Carpet-grass. Carpetweed. Grec: Λίππια η κίτροσμος. Λουίζα η κίτροσμος.

SINÒNIMS: Lippia filiformis Schrad. (Basiònim); Lippia repens Spreng.; Lippia nodiflora var repens Schrauer.; Phyla canescens Greene.;

DISTRIBUCIÓ:  Neotropical: una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida.

HÀBITAT: Ruderali-Secalietea. Cultivada com gespa ornamental, creix subespontània en llocs humits ruderalitzats

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: És una herba perenne que creix a ran de terra amb tiges estoloníferes de secció cilíndrica que s’arrelen i es mantenen sense elevar-se

Fulles de distribució oposada amb limbe ovat atenuat a la base fins al pecíol de 3-10 mm, marge dentat a la meitat superior. Les fulles van minvant de baix a dalt de les curtes tiges.

Flors a l’axil·la de les fulles, a l’àpex d’un llarg peduncle (2-3 vegades la longitud de la fulla axil·lant)  en un glomèrul globós o ovoide de flors blanques tintades lleument de violeta, amb bràctees més llargues que amples, acuminades, carinades, amb marge membranaci. Calze amb dos lòbuls poc profunds. Corol·la amb cinc lòbuls desiguals. Ovari súper. Floreix a l’estiu, entre juny i setembre.  

Fruit en esquizocarp, amb mericarpis estèrils. 

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El gènere Phyla es diferencia del gènere Lippia perquè són herbes més o menys prostrades i amb espigues denses a l’antesi, bràctees no disposades en quatre files i estigma terminal. En Lippia són arbusts o sufruticosos, espigues allargades a l’antesi, bràctees disposades en quatre files i estigma sublateral.

USOS I PROPIETATS: S’empra en jardineria per formar gespes florides.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Phyla ve del grec phylé, -es, tribu, que passa al llatí Phýla, -ae, tribu, multitud, per les nombroses flors que surten juntes a la inflorescència.  L’epítet específic filiforme deriva de filum, fil i de forma¸forma, aspecte, és a dir, estilitzat, sotil, filiforme.

De vegades es confon amb Lippia canescens Kunth de la qual es diferencia per l’indument dens amb pèls de fins 0,6 mm que dona a la planta l’aspecte cendrós o blanquinós que defineix l’epítet canescens.  A més a més les inflorescències són més cilíndriques i les bràctees més curtes i d’amplada igual o major que la longitud en L. canescens.

Aquesta espècie va ser descrita per Heinrich Adolph Schrader i publicada en Index Seminum Horti Academici Gottingensis 1834. com Lippia filiformis (Basiònim). Amb el nom actualment acceptat de Phyla filiformis va ser publicada per Robert Desmond Meikle, en Flora of Cyprus 2: 1897. 1985.

Família Verbenaceae

Aloe vera (L.) Burm.f.

NOMS: Atzavara. Bàlsam. Aceve. Séver. Castellà: Aloe. Pita zabila. Závila. Aloe vera. Gallego: Aloe. Èuscara: Zabilabelarmintza. Portuguès: Erva babosa. Aloé-vera. Francès: Aloé. Aloës. Italià: Aloe vera. Anglès: Barbados aloe. Curacao aloe. Bitter aloe. Medicinal aloe. True aloe. Alemany: Echte Aloe. Neerlandès: Aloë vera. Grec: Αλόη η γνήσια. φαρμακευτική αλόη. Xinès: lu hui. 費拉蘆薈

SINÒNIMS: Aloe perfoliata var. vera L.; Aloe barbadensis Mill.; Aloe chinensis (Haw.) Baker; Aloe vulgaris Lam.

DISTRIBUCIÓ:  Àfrica

HÀBITAT: Cultivada en jardins i de vegades subespontània en zones de costa rocosa

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Arbust acaule, estolonífer, sense rebrots laterals, de fulles suculentes

Fulles densament agrupades en roseta basal, triangular-lanceolades, rectes o un poc corbades, de 40-50 cm de llargària i 5-8 cm d’amplada, de color verd grisenc o glauc, sense taques i amb dents gruixuts al marge 

Flors en inflorescències en raïm simple en un llarg peduncle, que pot arribar al metre d’alçada, amb flors hermafrodites, trímeres, grogues, curtament pedicel·lades i pèndules, amb bràctees triangulars acuminades i membranàcies. Periant groc. Tubular, de 2,5 a 3 cm; sis tèpals, els externs soldats a la meitat inferior. Androceu amb sis estams exserts. Gineceu amb ovari súper i estil en part i estigma exserts. Floreix des de març fins agost.

Fruit en càpsula trígona amb llavors curtament alades

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie, procedent de l’illa de Socotra, al nord-est d’Àfrica, s’ha cultivat des d’antic com ornamental als jardins i per les seues propietats medicinals. A vegades s’escapen dels cultius i s’asilvestren en zones de clima suau però no són considerades invasores.

USOS I PROPIETATS: De l’Aloe vera s’empren el gel i el sèver o làtex en medicina alternativa i primers auxilis casolans. El gel és la porció mucilaginosa del centre de les fulles; el sèver o làtex és el suc quallat que surt en fer una incisió a la fulla, un sòlid cristal·lí de color marró i gust molt amarg. Aquests productes, especialment el sèver, no han d’utilitzar-se sense control mèdic, pels efectes adversos o tòxics que poden provocar.

En medicina popular s’empra com descongestiu i broncodilatador de les vies respiratòries, en casos de gastritis i directament sobre superfícies cutànies per curar talls, úlceres, picades d’insectes, tractament de l’acne, l’herpes, mussols, psoriasi, gingivitis, amigdalitis i altres afeccions de la boca.

La Comissió E d'Alemanya ha aprovat la utilització de les fulles d'Àloe vera. La FDA nord-americana només autoritza l'ús intern de l'àloe sempre que el producte estigui exempt d'antraquinones, sense haver-hi restriccions en la seva utilització a nivell extern.

Una llei nord-americana dictada a Washington el 3 de març de 1973, declarà l'àloe com a espècie protegida. De la mateixa manera es van dictar normes de protecció en algunes regions de l'Àfrica oriental.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Aloe és d'origen molt incert. Segons uns autors deriva del grec “άλς, άλός (als, alós)” sal, donant “άλόη, ης, ή (aloé, oés)” que designava tant la planta com el seu suc, a causa del seu sabor que recorda l'aigua del mar. D'allí va passar al llatí “ălŏē, ēs” amb la mateixa accepció que, en sentit figurat, significava també amarg. Altres autors han proposat un origen àrab “alloeh”, que significa substància amarga; la proposta d'origen complex a través de l'hebreu “ahal (אהל)”, sovint citat en textos bíblics, sembla que es refereix a l'Aquilaria malaccensis, la fusta del qual, lignum aloe o linàloes, apareix mitja dotzena de vegades a la Bíblia. L’epítet específic vera significa vertader, real, genuí.

En algunes tombes de faraons egipcis s’han trobat dibuixos d’àloes i, segons consta en el papir Ebers del segle XVI aC., amb aquesta planta es fabricaven elixirs de llarga vida.   

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 320–321. 1753. amb el nom de Aloe perfoliata var. vera. Amb el nom actualment acceptat de Aloe vera va ser publicada per Nicolaas Laurens Burman (Burm.) en Flora Indica: cui accedit series zoophytorum indicorum, nec non Prodromus Florae Capensis. 83. 1768.

Família Liliaceae, (Xanthorrhoeaceae, Asphodelaceae)

Spartium junceum L.

NOMS: Ginesta. Ginesta vera. Ginestera. Herba de ballester. Argelagó. Castellà: Canarios. Gayomba. Genista de España. Hiniestra. Retama de flor. Retama de los jardines. Retama macho. Gallego: retrama fina. Èuscara: Gai-on-bat. isats espainiarra. Isatsa. Occità: Genèsta cava, Genèsto d’espagno, Ginèsta, Ginèsta cava, Ginèsta d’espanha, Petarèllo. Portuguès: Giesta. Giesteira.  Francès: Spartier. Spartier à tiges de jonc. Italià: Ginestra comune. Ginestra di Spagna. Ginestra odorosa. Anglès: Spanish Broom. Weawer's Broom. Yellow Spanish Broom. Alemany: Binsen-Ginster. Binsenginster. Pfriemenginster. Neerlandès: Priemkruid. Spaanse Brem. Grec: Σπάρτιο το βουρλόμορφο. Σπάρτο. Σπάρτος βρουλόμορφος. Xinès: ying zhua dou.

SINÒNIMS: Genista juncea (L.) Desf.; Cytisus junceus (L.) Vuk.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània-septentrional

HÀBITAT: Brachypodietalia phoenicoidis. Arbust cultivat com ornamental i naturalitzat a les vores de les carreteres, llocs alterats i marges de torrents. Fins els mil metres d’altitud.

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbust que pot arribar a fer cinc metres d’alçada tot i que no sol passar dels tres metres, molt ramificat des de la base, amb tiges junciformes verdes, cilíndriques, finament estriades i flexibles.

Fulles de distribució esparsa, que cauen aviat, petites, lanceolades o linears, de marge enter

Flors que surten a les summitats de les tiges en raïms laxes; són flors grans, de dos centímetres o més, flairoses, de color groc molt viu, hermafrodites, pentàmeres, amb la típica forma papilionada. Pedicels amb una petita bràctea caduca a la base.  Calze format per una sola peça que embolcalla la part inferior de la corol·la, membranós i persistent. Corol·la papilionada, marcescent, amb pètals grocs unguiculats. L’estendard és el major, de forma orbicular, i les ales i la carena amb aurícules ciliades. La carena acabada en un bec acuminat. Androceu format per 10 estams monadelfs amb anteres que tenen dos flocs de pèls a la base. Gineceu d’ovari súper amb estil glabre, arquejat a l’àpex i estigma lateral. Pot florir durant tot l’any però la principal florida és a finals de primavera i principis d’estiu, entre abril i juliol

Fruit en llegum dehiscent per dues valves, comprimit, de 6-9 cm, que prenen un oò negrós en madurar, amb 10-18 llavors lluents de forma ovoide.  

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Tiges assimiladores o fotosintetitzadores són tiges verdes que fan la fotosíntesi per absència total o parcial de fulles. Poden ser junciformes, com en aquest cas; si són de creixement indefinit, com els cactus, reben el nom de fil·locladis; quan el creixement és definit i s’assembla a una fulla s’anomena cladodi, com el galzeran (Ruscus aculeatus).

USOS I PROPIETATS: És una planta usada com a ornamental. Antigament s’emprava en les processons del Corpus Christi, raó per la qual hom considera que la ginesta és la flor nacional de Catalunya atès el seu lligam amb el Corpus de Sang, el primer aixecament del poble català contra l'opressió de la monarquia espanyola

En medicina popular s’empra, en petites dosis, perquè té propietats purgants, vomitives i laxants. La bullida de flors i fruits és beneficiosa com a depurativa de la sang, contra el reuma i les afeccions de la pell. Conté un alcaloide molt tòxic, la cistina, pel que és millor no usar-la sense prescripció mèdica.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Spartium deriva del grec “spartion”, veu que designa distintes plantes productores de fibres tèxtils i emprades per fer cordam. L’epítet específic junceum  ve del llatí “iuncus” jonc, per la similitud de les tiges, quasi afil·les, amb els joncs.

Aquesta espècie està inclosa en el “Catálogo Español de Especies Exóticas Invasoras”, regulat pel Reial Decret 630/2013, de 2 d’agost, i està prohibida en Canàries la seua introducció al medi natura, possessió, transport, tràfic i comerç.

Spartium junceum va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 708. 1753.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

Erodium botrys (Cav.) Bertol.

NOMS: Bec de cigonya. Agulles, Agullots, Cargola d’agullots. Herba d’almesc. Castellà: Picos de cigüeña. Relojitos. Gallego: Bico de cigoña. Portuguès: Agulheta. Garfos. Relógios. Repimpim. Francès: Bec-de-grue en grappe, Érodium en grappe. Italià: Becco- di-grù botri. Anglès: Broad-leaf filaree. Longbeak Stork's-bill. Alemany: Trauben-Reiherschnabel.

SINÒNIMS: Geranium botrys Cav.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Chenopodietalia. Creix als camps de conreu, vores de camins i llocs alterats. Fins els 1200 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba petita que no arriba al pam d’alçada, amb tiges rogenques i piloses

Fulles de distribució oposada, llarg pecíol, limbe sinuato-pinnatífid, hirsutes, amb els segments amples i dentats; estípules curtes i escarioses.

Flors axil·lars i terminals, biflores (2-4- flors), amb llarg peduncle. Calze oblong dividit en cinc sèpals lanceolats, mucronats, pilosos. Corol·la purpurescent, amb cinc pètals lliures més llargs que els sèpals, violacis. Androceu format per dos verticils, un per als estams i altre per als estaminodis. Cinc estams, al verticil interior, de filaments gradualment més amples cap a la base, amb anteres blavoses o purpúries, i cinc estaminodis (estams sense antera) al verticil exterior. Gineceu amb ovari de cinc lòculs amb estil que s’allarga després de la fecundació, i cinc estigmes. Floreix a la primavera, entre març i maig.

Fruit en esquizocarp, amb cinc mericarpis d’on surten setes  erectes que formen un bec desproporcionadament allargat d’entre 8-10 cm

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Linné va incloure dins el gènere Geranium les plantes que avui dia considerem dintre del gènere Erodium. Va ser Charles Louis L'Héritier de Brutelle qui va diferenciar entre Erodium, Geranium i Pelargonium basant-se en el nombre d'anteres : cinc per Erodium, set per Pelargonium i deu per Geranium. Tots tres gèneres tenen deu estams però no tots els filaments (la part de l'estam a l'extrem de la quan hom troba l'antera o bossa de pol·len) tenen antera.

USOS I PROPIETATS: No n’hem trobat

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Erodium procedeix del grec "ἐρῳδιός eroodios" que significa garsa, en referència a la forma de bec de garsa dels seus fruits.

L’epítet específic botrys deriva del grec “βότρυς bόtrys” manat, generalment es refereix a les inflorescències reunides en grups espaiats i pediculats.

Aquesta espècie va ser descrita per Antoni Joseph Cavanilles (Cav.) i publicada en  Monadelphiae Classis Dissertationes Decem 4: 218, pl. 90, f. 2. 1787. amb el nom de Geranium botrys. Amb el nom actualment acceptat de Erodium botrys va ser publicat per Antonio Bertoloni  (Bertol.) en Amoenitates Italicae 35. 1819.

Família Geraniaceae

Centranthus ruber (L.) DC.

NOMS: Andianeta. Herba de Sant Jordi. Valeriana vermella. Castellà: Hierba de San Jorge. Milamores. Valeriana encarnada. Gallego: Alfinetes. Herba dos muros. Valeriana roxa. Èuscara:  San Jorge lore. San Jorge Lorea. Portuguès: Alfinetes. Francès: Centranthe rouge. Lilas d'Espagne. Valériane rouge. Italià: Camarezza comune. Valeriana rossa. Anglès: Bouncing Bess. Drunken Sailor. Padstow Pride. Alemany: Rote Spornblume. Roter Baldrian. Neerlandès: Rode Spoorbloem. Grec: Μοσχολιός. Βαλλεριάνα. Πνευμονόχορτο. Ερπίνη.

SINÒNIMS: Valeriana rubra L.  

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània, procedent del sud d’Europa, el nord d’Àfrica i Àsia Menor

HÀBITAT: Bromo-Oryzopsion. Cultivada als jardins però també naturalitzada a escletxes de parets, pedregars i als herbassars ruderals. Fins els 500 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne amb rizoma subterrani del qual surten moltes tiges ascendents ramificades, fistuloses, que poden arribar fins als 80 cm d’alçada.

Fulles basals peciolades i les superiors sèssils i més petites quan més amunt, oposades, ovato-lanceolades i de marge enter, de color verd.

Flors en cimes corimboses terminals denses, amb petites flors vermelles, rosades o rarament blanques, amb esperó i fragants. Calze amb els sèpals soldats acabat en dents linears. Corol·la tubular acabada en dos llavis, el superior amb un sòl lòbul i el inferior amb quatre lòbuls; el tub mesura més o menys un centímetre i a prop de la base s’allarga formant un esperó on s’acumula el nèctar. Aquest esperó està dividit en dues parts per un septe longitudinal que separa el pas de l’estil i l’estam de l’accés al nèctar, amb l’espiritrompa, de les papallones. Androceu amb un sol estam exsert amb dues teques. Gineceu amb ovari soldat al tub del calze i acabat en un estil filiforme. Floreixen de maig a setembre

Fruit en aqueni ovoide comprimit i glabre amb una sola llavor i vil·là plomós característic.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El gènere Centranthus pertany a l’antiga família Valeraniaceae, ara convertida en la subfamília Valerianoideae, que comprèn 36 espècies d’herbes i arbusts del sud d’Europa, de les quals només 11 són acceptades.

USOS I PROPIETATS: Es cultiva com a planta ornamental als jardins. Les arrels tenen propietats sedants i antiespasmòdiques, i les fulles poden ser consumides en amanides.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Centranthus deriva de dues paraules gregues: “kéntron. –ou” que significa agulló, l’esperó dels galls; i “antros, -ous” que significa flor, doncs les flors d’aquest gènere tenen esperó. L’epítet específic ruber ve del llatí “rubeo” vermellós, per color de les flors.

Centranthus ruber va ser descrita per primera vegada per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 31. 1753. amb el nom de Valeriana rubra, i en 1805 Augustin Pyrame de Candolle la va publicar en Flore Française. Troisième Édition 4: 239. 1805, amb el nom acceptat actualment de Centranthus ruber.

Aquesta espècie és considerada invasora en Canàries, segons el “Catálogo Español de Especies Exóticas Invasoras, Real Decreto 630/2013, de 2 de agosto. (BOE nº 185): 03.08.2013”

Família Caprifoliaceae (Valerianaceae)