Sanguisorba verrucosa (Link ex G.Don) Ces.

NOMS: Herba de tall, Pimpinella, Pimpinella petita. Castellà: Hierba de la mora. Pimpinela fina. Francès: Pimprenelle à fruits verruqueux, Sanguisorbe à fruits verruqueux. Occità: Fraissineto, Pimpinello. Anglès: Mediterranean Salad Burnet. Grec: Σιδερόχορτον.

SINÒNIMS: Sanguisorba minor var. verrucosa (Link ex G.Don) Maire; Poterium verrucosum Link ex G. Don; Poterium magnolii Spach.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrànea

HÀBITAT: Thero-Brachypodietea. Creix als pradells terofítics de sòl eutròfic, matollars de romer i timó, als pinars, a les vores de camins, erms, camps de conreu i llocs alterats als marges de zones forestals.

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba que pot assolir els 80 cm d’alçada, amb tiges primes, prostrada o ascendent. Les tiges florals tenen fulles i poden ramificar-se.

Fulles de vegades formant roseta basal, compostes imparipinnades, amb folíols molt dentats sèssils o peciolulats.

Flors en glomèruls terminals atapeïts, ovoides o globosos, amb flors femenines a la part de dalt i masculines o hermafrodites a la meitat inferior. Flors apètales, només amb quatre sèpals verdosos amb el marge més claret. Les masculines amb molts estams exserts. Les femenines amb ovari súper i estigma fimbriat. Floreix a la primavera i l’estiu, entre abril i setembre

Fruit en aqueni dins una úrnula subglobosa coberta de berrugues i amb quatre costelles gruixudes, el que constitueix el caràcter distintiu de l’espècie.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Al grup de Sanguisorba minor hi ha alguns taxons que tenen una aparença molt semblant, amb escassos caràcters diferencials d’importància taxonòmica, motius pels quals hi ha botànics que les consideren subespècies. Ací seguim el criteri de Flora Ibèrica que considera que algunes mereixen el rang específic, entre elles aquesta Sanguisorba verrucosa

USOS I PROPIETATS: Comparteix les propietats de la seua germana la Sanguisorba minor, és a dir, que es arrels tenen propietats astringents, antidiarreiques i cicatritzants. En medicina popular està indicada en hemorràgies nassals, ferides, cremades o diarrees, però no hi ha que utilitzar-la durant l’embaràs i la lactància, ni en cas de patir gastritis o úlcera gastroduodenal.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: el genèric Sanguisorba deriva de les veus llatines “sanguis, -inis”= sang, i “sorbo”= xuplar, possiblement per les propietats hemostàtiques de les pimpinelles.

L’epítet específic verrucosa  ve del llatí “verruca” berruga, per les abundoses berrugues que presenta el fruit. 

Poterium verrucosum (basiònim) va ser publicat per George Don en General History. 2: 595 (1832). Amb el nom actualment acceptat de Sanguisorba verrucosa va ser publicat per Vincenzo de Cesati (Ces.) en Stirpes italicae rariores . 2, in pag. ad tab. S. dodecandrae (1842)

Família Rosaceae

Vanessa cardui Linnaeus 1758

Nom comú: Migradora dels cards. Papallona dels cards.  Castellà: Cardera. Vanesa de los cardos. Portuguès: Bela-dama. Vanessa-dos-cardos. Italià: Vanessa del cardo. Francès: Belle-dame. Vanesse des chardons. Anglès: Painted lady. Cosmopolitan. Alemany: Distelfalter. Xinès: 小紅蛺蝶

Vanessa cardui

Sinònims: Papilio cardui Linnaeus, 1758

Identificació: Papallona diürna de 4,5 a 7 cm d’envergadura, amb un cos robust cobert de pèl i uns colors força vistents a les ales. Mascles i femelles molt similars. La cara superior és ataronjada, amb petites taques negres i amb rodonetes blanques cap a l’àpex a l’ala davantera, a l’ala de darrere té taques negres a mitja altura i punts paral·lels negres a la vora posterior i blaus a la part interior. Amb les ales tancades es mostra la cara inferior, de color marró clar amb tonalitats cremoses i taques blanques en la davantera, i en la de darrere una sèrie d’ocels blavosos amb anells concèntrics de diversos colors, acaba amb una banda blanca a prop de la vora.

Distribució: Es pot veure per totes les zones temperades de tots els continents, llevat de l’Antàrtida. Per les nostres terres passa durant la primavera en el seu camí al nord, perquè és una gran migradora. A finals de l’hivern inicien un llarg viatge que les portarà des de Àfrica fins a Europa, a llocs tan llunyans com Noruega o Islàndia i, en arribar la tardor, mamprenen el viatge de tornada a les terres africanes on passen l’hivern. Una migració de 14.000 km entre anada i tornada, molt superior als 9.000 km de la famosa papallona Monarca (Danaus plexippus) en la seua migració entre Mèxic i Canadà.

Període de vol: Podem començar a veure-les en març i abril. Aquestes ponen els ous que sortiran en maig o juny per continuar l’emigració cap al nord d’Europa. Entre agost i setembre podem veure-les de nou pel viatge de tornada. Per a cobrir tot el recorregut de la migració son necessàries sis generacions.

Hàbitat: Vanessa cardui acostuma a habitar ambients oberts assolellats i lluminosos i sovint se senten atrets per zones obertes de flors, cards, ortigues i plantes ruderals. Li agrada posar-se al sol amb les ales esteses

Biologia: Ponen els ous a les fulles dels Carduus, Cirsium, Centaurea, les malves i altres asteràcies, fins a 300 espècies de plantes fan d’amfitriones, plantes de les quals s’alimenta l’eruga que té pèls punxosos com els cards, és de color negre motejat de blanc i un color groguenc, i una línia també groguenca per baix dels espiracles.  

Foto de Wikipedia: Vanessa cardui - caterpillar 07 Harald Süpfle

Etimologia: Vanessa és, possiblement, en honor als Vanes, grup de déus habitants del riu Tamais, companys del déu Odin en la mitologia escandinava. L’epítet específic cardui és degut, com tantes altres papallones, a la planta nutrícia, en aquest cas són els cards en general.

Taxonomia: Gènere Vanessa, Família Nymphalidae, Ordre Lepidoptera, Classe Insecta, Filum Arthropoda, Papallones, 

Brassica oleracea L. var. italica Plenck

NOMS: Bròcoli. Bròquil. Bròquil verd. Castellà: Brócoli. Brécol. Èuscara: Brokoli. Portuguès: Brócolos. Brócolis.  Francès: Brocoli. Italià: Broccolo. Anglès: Broccoli. Sprouting broccoli. Alemany: Brokkoli. Neerlandès: Broccoli. Xinès: lu hua cai.

SINÒNIMS: Brassica oleracea L., var botrytis subvar. cymosa Lam.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrànea

HÀBITAT: Cultivada

DESCRIPCIÓ: És una planta molt similar a la floricol (Brassica oleracea var. botrytis) però amb qualitats que la fan molt apreciades a la cuina.

Fulles més estretes que la floricol, amb el pecíol nu a la part inferior, de color verd glauc, marge ondulat i la nervis blancs molt marcats.

Flors: Desenvolupa nombrosos primordis florals de color verd o porpra, que és el més apreciat en la cuina, que si es deixen créixer fan panícules de flors grogues. Calze de quatre sèpals lliures. Corol·la amb quatre pètals disposats en creu. Androceu amb sis estams, dos dels quals són més curts que els altres quatre, amb anteres grogues. Gineceu súper amb estigma capitat.

Fruit en síliqua que produeix nombroses llavors redones de color rosat.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Mitjançant la domesticació de les plantes silvestres i la selecció artificial van aparèixer diverses varietats, d’aspecte força diferent, al cap d’uns quants milers d’anys. Uns preferien les fulles, altres les gemmes terminals, altres l’arrel engrossida o la inflorescència, fent evolucionar la col silvestre a les formes que coneguem avui. La preferència pels brots immadurs i la inflorescència fa sorgir la floricol, el bròquil romanesco amb geometria fractal als brots florals i el bròcoli (Brassica oleracea var. italica) que és com la floricol però de color verd.

USOS I PROPIETATS: És considerada l’hortalissa amb major valor nutritiu per unitat de pes de producte comestible. Aporta poques calories però a banda dels minerals com ara el calci, el fòsfor i el ferro, conté elevades quantitats de vitamina C, B2, i vitamina A. Es pot menjar crua, adobada o cuita

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Brassica és el nom de la col, emprat per diversos autors llatins com, per exemple, Plaute (segle III-II aC), però l’origen del nom és incert i es perd entre els elements grecs o celtes. Diversos textos, si més no, fan la referència etimològica amb la paraula grega "Βράσκη braske" que, segons Hesiqui, utilitzaven els italians en la Magna Grècia per referir-se a la col.

L’epítet específic oleracea deriva del llatí "olus, oleris"  que significa verdura o hortalissa, en referència a l’ús com aliment que es fa de ella. El nom de la varietat itàlica és un epítet geogràfic que fa referència a Itàlia, així com el nom comú “bròcoli” que ve de l’italià broccoli, brot,

Altres varietats de Brassica oleracea són la floricol (Brassica oleracea var. botrytis) o el cultivar romanesco amb una curiosa estructura de geometria fractal; la col copada (Brassica oleracea var. capitata) amb els cultivars de fulles morades, la col llombarda, o de fulles arrissades, la col de Milà. 

Brassica oleracea L. var. itàlica va ser publicada per Joseph Jacob von Plenck, en Icones Plantarum Medicinalium 6: 29, t. 534. 1794.

Família Cruciferae (Brassicaceae)

Anthocharis euphenoides Staudinger, 1869

Nom comú: Aurora groga. Castellà: Bandera espanyola. Francès: Aurore de Provence. Anglès: Orange Tip. Alemany: Gelbe Aurorafalter. Neerlandès: Geel oranjetipje.

Mascle de Anthocharis euphenoides

Sinònims: Anthocharis belia (Linné, 1767); Anthocharis belia subsp. euphenoides

Identificació: Aquesta papallona diürna presenta un dimorfisme sexual molt marcat. Les taques de color taronja de les ales anteriors sobre el fons groc, separat per un ombrejat obscur, diferencien els mascles de les femelles. Aquestes tenen taques apicals estretes rogenques, en forma de bumerang, sobre fons blanc i dues petites taques negres. Ambdós sexes tenen les ales posteriors unes franges de verd i els marges serrats i irregulars. Envergadura alar prop dels quatre centímetres.

Distribució: Habita la Península Ibèrica i parts de França, Suïssa i Itàlia.

Període de vol: És univoltina, és a dir, que només fa una generació a l’any. Pot veure’s volant entre abril i finals de juny o primeres de juliol

Hàbitat: En estais oberts i ben assolellats, en matollars, erms i cultius però també al les clarianes de pinedes i carrascars o en camps d’oliveres, ametllers  o fruitals. Fins els 1500 metres d’altitud.

Biologia: Tot i que es veuen volar més mascles que femelles, són aquestes les que ponen els ous sobre les plantes nutrícies que són, especialment crucíferes del gènere Biscutella però també de Sisymbrium o Sinapis sobre les que passa la etapa d’eruga i on fixa la crisàlide per passar l’hivern.

El nom Anthocharis deriva del grec “antho” flor, i “charis” gràcia. Euphenoides fa referència a Eufemo, el fill de Poseidó i Europa, que tenia l’habilitat de caminar sobre les aigües.

Taxonomia: Gènere Anthocharis, Família Pieridae, Ordre Lepidoptera, Classe Insecta, Filum Arthropoda

Spergularia bocconei (Scheele) Asch. & Graebn.

NOMS: Espergulària vermella. Castellà: Esparcilla mayor. Esparcilla roja. Hierba bermeja. Francès: Spergulaire de boccone. Italià: Spergularia di Boccone. Anglès: Boccone's Sandspurry. Greek Sea-spurrey. Alemany: Boccones Schuppenmiere. Grec: Σπέργουλα. 

SINÒNIMS: Spergularia rubra subsp. atheniensis.; Alsine bocconei Scheele (Basiònim)

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Hordeion leporini. Creix en salobrars i aiguamoll però també a les vores dels camins, camps de conreu i llocs alterats. Especialment a zones litorals. Fins els 1000 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Planta anual o biennal, de manera que pot comportar-se com Camèfit: mantenint les seues parts aèries persistents tot l'any però amb les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm; com Hemicriptòfit:  mantenint els meristemes arran de terra en l'estació desfavorable mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen; o com Teròfit completant tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors.

DESCRIPCIÓ: És una petita herba prostrada, ramificada des de la base,  amb tiges primes de fins poc més d’un pam i engrossides als nusos.

Fulles decussades, carnoses, linears, allargades, estretes i mucronades, amb dues estípules escarioses triangulars i petites que embolcallen el nus.

Flors en cimes terminals amb molts pèls glandulosos. Flors amb el peduncle un poc més llarg que el calze; bràctees que van fent-se més petites segons s’acosten al final, sent les superiors tan petites com les estípules. Cinc sèpals de marge hialí igual o poc més llargs que els pètals i amb pèls glandulosos. Cinc pètals intercalats entre els sèpals de color blanc o rosa amb la base blanca. Androceu amb 2-8 estams d’anteres grogues. Gineceu amb tres estils. Floreix en primavera i estiu, entre maig i agost.

Fruit en càpsula dehiscent per tres valves, amb llavors comprimides de color terrós sense ales

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les estípules són estructures que poden trobar-se a la base del pecíol i consisteix en folíols que surten de la unió de les fulles amb la tija, mentre que les bràctees són com fulles situades pròximes a la flor i, de vegades, poden confondre’s amb les flors vertaderes, com és el cas de les bràctees de la buganvilla.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Spergularia deriva de “Spergula”, un altre gènere botànic que rep el nom del llatí “spargere” que significa escampar, i del sufixe llatí “-aria, -arium” que indica semblança, paregut o parentiu. Aquest nom fa referència a la gran escampada de llavors, patent perquè moltes queden enganxades als pèls glandulífers.

L’epítet específic bocconei és en honor al metge i botànic sicilià Paolo 'Silvius' Boccone (1633-1704), cistercenc, explorador de la flora mediterrània.

Aquesta espècie va ser descrita per Ernst Schelle i publicada en Flora 26: 431. 1843. amb el nom de Alsine bocconii. Amb el nom actualment acceptat de Spergularia bocconei va ser publicada en Asch. & Graebn., Syn. Mitteleur. Fl. 5(1): 849 (1919).

Família Caryophyllaceae

Papilio machaon. Linnaeus 1758

Nom comú: Papallona reina. Castellà: Macaón.  Gallego: Cola de andoriña. Èuscara: Makaon tximeleta.  Francès: Grand porte-queue. Italià: Macaone. Anglès: Old World swallowtail. Swallowtail. Alemany: Schwalbenschwanz. Neerlandès: koninginnenpage. Xinès: 金鳳蝶

Identificació: És una papallona molt cridanera amb color groc de fons sobre el que ressalten el nervis remarcats en negre, especialment marcat al anvers de les ales, acabades en cua curta. Duu unes taques blaves als marges de les ales inferiors i dues taques roges al costat de les cues. Per les nostres terres és fàcil veure-les.

Distribució: La papallona reina està present a la majoria de les regions temperades de l’hemisferi nord. És comú a tota la Península Ibèrica i a la Europa temperada, on va descendent des de fa unes dècades per l’ús de pesticides

Període de vol: Apareixen dues generacions a l’any. Una primera volada en la qual els adults depositen els ous a finals de la primavera i, una vegada complerta la maduració d’aquesta segona generació, tornen a volar a l’estiu, quan depositen de nou els ous per a hivernar en forma de crisàlide.

Hàbitat: És poc exigent en quant a l’hàbitat i pot trobar-se en qualsevol ambient, tot i que els agrada el sol i prefereixen les zones obertes amb pocs arbres.

Eruga de Papilio machaon

Biologia: Les erugues s’alimenten d’umbel·líferes, especialment de fenoll (Foeniculum vulgare), de fenollassa (Ferula cummunis) i i de la pastanaga borda (Daucus carota), i tenen un sistema de defensa, anomenat osmeteri, mitjançant el qual emeten un líquid pudent per espantar els enemics. La papallona adulta prefereix libar el nèctar dels cards

Taxonomia: Gènere Papilio, Família Papilionidae, Ordre Lepidoptera, Classe Insecta, Filum Arthropoda,

Juncus articulatus L.

NOMS: Jonc boval. Jonquet articulat. Castellà: Junquillo. Junco articulado. Gallego: Xunca. Xunco. Èuscara: Ihia. Portuguès: Junco-articulado. Francès: Jonc articulé, Jonc à fruits brillants, Jonc à fruits luisants. Italià: Giunco nodoso. Anglès: Jointed Rush. Jointleaf Rush. Alemany: Glänzendfrüchtige Binse. Glanzfrüchtige Binse. Glieder-Binse. Neerlandès: Zomprus. Grec: Βούρλο. Xinès: xiao hua deng xin cao.

SINÒNIMS: Juncus lampocarpus Ehrh.;

DISTRIBUCIÓ:  Pluriregional

HÀBITAT: Molinio-Arrhenatheretea. Jonqueres i herbassars humits, temporalment embassats però no salins, en sòls calcaris, fins els 1500 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable. Hemicriptòfit: plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Aquesta herba te, normalment, els rizomes dins l’aigua, amb entrenusos curts, que desenvolupen la tija erecta, de 10 a 80 cm d’alçada, acaronada per les fulles

Fulles amb una beina que acarona la tija i el limbe linear, bastant gruixut i tou. Cada tija fèrtil du de 3 a 5 fulles, de les quals una o dues primeres sense limbe

Flors en glomèruls terminals que apareixen en branques que s’obrin en diferents direccions. Els glomèruls amb una bràctea foliàcia i de 2 a 14 flors. Flors trímeres, hermafrodites. Tèpals desiguals que van prenent una coloració brunenca en la fructificació, amb marge escariós, lanceolats i acuminats. Androceu amb sis estams oposats als tèpals amb antera groga. Gineceu amb tres estil cilíndric i tres estigmes. Floreix al final de la primavera i estiu,  de maig a setembre.

Fruit en càpsula ovoide acuminada de color brunenc dehiscent per tres valves, amb nombroses llavors

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie és més sensible a la sequera i a la sal que les seues germanes Juncus acutus  i Juncus maritimus,  raó per qual és considerada espècie vulnerable per les nostres terres.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Juncus deriva del llatí “iuncus” el nom que rebia el jonc però també altres espècies del gènere Juncus, Cyperus i Scirpus. Aquest nom deriva de "iúngo" lligui, perquè s’utilitzaven per lligar, com un cordell.

L’epítet específic articulatus  ve del llatí  “articulus” node, articulat, per la presència d’òrgans dividits en diferents elements separats per nodes o articulacions de diversos tipus.

Juncus articulatus va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 1: 327. 1753.

Família Juncaceae

Ranunculus muricatus L.

NOMS: Botons d’or, Cadells d’aigua, Ranuncle muricat. Castellà: Abrepuños, Amorias, Guante, Centella, Abrojos a cinco. Portuguès: Bugalho. Francès: Renoncule à petites pointes. Italià: Ranuncolo spinoso. Anglès: Sharp buttercup, Spiny-fruit, Spiny-fruited buttercup. Alemany: Stachelfrüchtiger Hahnenfuß. Grec: Αβδελόχορτο. Βατράχια. Σαλάκα. Xinès: ci guo mao gen

SINÒNIMS: Notophilus muricatus Fourr.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Bidention. Prefereix els llocs humits i no salins com fonts, sèquies o torrents però també es pot trobar en camps de conreu, vores de camins i llocs alterats. Fins els 300 metres d’altitud

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba anual verda glabrescent que pot arribar al mig metre d’alçada, amb la tija fistulosa i ramificada des de la base

Fulles palmatipartides amb 3-7 lòbuls i un curt pecíol

Flors hermafrodites, actinomorfes, de color groc lluent d’un centímetre de diàmetre aproximadament. Calze amb cinc sèpals reflexes. Corol·la formada per cinc pètals obovats amb una petita ungla. Androceu amb nombrosos estams disposats en espiral amb filament i anteres grogues. Gineceu súper format per nombrosos carpels lliures amb un estil cadascun. Floreix a la primavera, entre març i juliol

Fruit característic gran i amb agullons. És una polinúcula de3 5-8 mm comprimides i carenades, amb agullons i bec ample i recorbat a l’àpex, de color marró quan madura.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La majoria d’espècies del gènere Ranunculus son verinoses per la protoanemonina que presenten.

USOS I PROPIETATS: Tota la planta en fresc és verinosa i el seu suc pot provocar bambolles en la pell. Antigament s’emprava per tractar les febres intermitents, la gota i l’asma.

En jardineria no s’empra però de vegades apareix entre la gespa de les praderes ajardinades.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Ranunculus és un diminutiu de “rana” granota, per l’entorn aquàtic d’algunes espècies del gènere. Plini diu: “anomenem ranuncle l’herba que els grecs anomenen “βάτραχος bátracos”, que és la granota.

L’epítet específic muricatus deriva de "múrex-múricis" el mol·lusc del qual s’extreia el tint anomenat porpra, amb la closca amb nombroses puntes espinoses, degut als agullons dels fruits que recorden al mol·lusc.

Ranunculus muricatus va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 555. 1753.

Família Ranunculaceae