Sanguisorba verrucosa (Link ex G.Don) Ces.

NOMS: Herba de tall, Pimpinella, Pimpinella petita. Castellà: Hierba de la mora. Pimpinela fina. Francès: Pimprenelle à fruits verruqueux, Sanguisorbe à fruits verruqueux. Occità: Fraissineto, Pimpinello. Anglès: Mediterranean Salad Burnet. Grec: Σιδερόχορτον.

SINÒNIMS: Sanguisorba minor var. verrucosa (Link ex G.Don) Maire; Poterium verrucosum Link ex G. Don; Poterium magnolii Spach.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrànea

HÀBITAT: Thero-Brachypodietea. Creix als pradells terofítics de sòl eutròfic, matollars de romer i timó, als pinars, a les vores de camins, erms, camps de conreu i llocs alterats als marges de zones forestals.

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba que pot assolir els 80 cm d’alçada, amb tiges primes, prostrada o ascendent. Les tiges florals tenen fulles i poden ramificar-se.

Fulles de vegades formant roseta basal, compostes imparipinnades, amb folíols molt dentats sèssils o peciolulats.

Flors en glomèruls terminals atapeïts, ovoides o globosos, amb flors femenines a la part de dalt i masculines o hermafrodites a la meitat inferior. Flors apètales, només amb quatre sèpals verdosos amb el marge més claret. Les masculines amb molts estams exserts. Les femenines amb ovari súper i estigma fimbriat. Floreix a la primavera i l’estiu, entre abril i setembre

Fruit en aqueni dins una úrnula subglobosa coberta de berrugues i amb quatre costelles gruixudes, el que constitueix el caràcter distintiu de l’espècie.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Al grup de Sanguisorba minor hi ha alguns taxons que tenen una aparença molt semblant, amb escassos caràcters diferencials d’importància taxonòmica, motius pels quals hi ha botànics que les consideren subespècies. Ací seguim el criteri de Flora Ibèrica que considera que algunes mereixen el rang específic, entre elles aquesta Sanguisorba verrucosa

USOS I PROPIETATS: Comparteix les propietats de la seua germana la Sanguisorba minor, és a dir, que es arrels tenen propietats astringents, antidiarreiques i cicatritzants. En medicina popular està indicada en hemorràgies nassals, ferides, cremades o diarrees, però no hi ha que utilitzar-la durant l’embaràs i la lactància, ni en cas de patir gastritis o úlcera gastroduodenal.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: el genèric Sanguisorba deriva de les veus llatines “sanguis, -inis”= sang, i “sorbo”= xuplar, possiblement per les propietats hemostàtiques de les pimpinelles.

L’epítet específic verrucosa  ve del llatí “verruca” berruga, per les abundoses berrugues que presenta el fruit. 

Poterium verrucosum (basiònim) va ser publicat per George Don en General History. 2: 595 (1832). Amb el nom actualment acceptat de Sanguisorba verrucosa va ser publicat per Vincenzo de Cesati (Ces.) en Stirpes italicae rariores . 2, in pag. ad tab. S. dodecandrae (1842)

Família Rosaceae