Glebionis coronaria (L.) Cass. ex Spach

NOMS: Coronària. Bolic. Bolitx. Margalides. Moixos. Sordonaia. Castellà: Antimonia. Manzanilla de flor dorada. Mirabeles. Ojo de buey. Pajitos. Gallego: Ollo de boi. Pampullo. Èuscara: Urrelili. Portuguès: Malmequer. Pampilho-ordinário. Francès: Chrysanthème couronné, Chrysanthème des jardins, Chrysanthème à couronnes. Anglès: Chop-suey greens, Crown daisy, Garland chrysanthemum. Italià: Crisantemo giallo. Fior d'oro. Margherita coronata. Alemany: Goldblume. Kronen-Saatwucherblume. Kronen-Wucherblume. Kronenwucherblume. Neerlandès: Gekroonde-Ganzebloem. Grec: Άγριο χρυσάνθεμο. Μαντηλίδα μαργαρίτα. Μεγάλη κίτρινη. Xinès: tong hao. Japonès: Shungiku. Kikuna

Glebionis coronaria

SINÒNIMS: Chrysanthemum coronarium L.;

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània-meridional

HÀBITAT: Hordeion leporini. Creix als camps abandonats, erms, camps de conreu, vores de camins i llocs alterats. Fins els 600 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba de fins 60 cm d’alçada amb tiges erectes ramificades

Fulles bipinnatipartides en lòbuls lanceolats i mucronats; les caulinars sèssils

Flors en capítols solitaris amb involucre de bràctees obtuses, les exteriors ovals i les interiors oblong-linears, escarioses especialment a la part superior. Disc central pla, groc i lígules també grogues o blanques amb la part pròxima al centre de color groc. Els flòsculs centrals són hermafrodites i les flors ligulades perifèriques femenines. Floreix des de novembre fins al mes de maig

Fruit en aqueni sense vil·là, els externs amb tres ales.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El que diem flors tipus margarida són, en realitat, unes inflorescències en les quals el peduncle s’eixampla en un receptacle que conté nombroses flors. Aquest receptacle està envoltat per bràctees que formen l’involucre. Al damunt del receptacle es disposen les flors sèssils. Les centrals solen ser tubulars i sense pètals, mentre que les exteriors poden desenvolupar una llengüeta a mode de corol·la anomenada lígula.

USOS I PROPIETATS: És ornamental i comestible. És rica en antioxidants, vitamines, carotè, calci, fòsfor, i potassi. S’empra habitualment a la cuina coreana, cantonesa i japonesa. Arran del desastre nuclear de Fukushima, en maig de 2011, es va prohibir el consum d’aquesta i d’algunes altres plantes, com els espinacs, per detectar-hi nivells perillosos de radiació.

Com ornamental Glebionis coronaria s'ha cultivat als parterres i s’ha hibridat amb espècies d’Argyranthemum per crear cultius de margarides de jardí.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Glebionis deriva de “gleba” gleva, terròs, en al·lusió a la terra cultivada. El genèric del sinònim Chrysanthemum ja era emprat per Plini el Vell, deriva del grec “χρυσοϛ chrysós” or, i “ἄνθεμον ánthemon” flor, és a dir, flor de or.

L’epítet específic coronaria ve de “corona” corona, garlanda: adequat per a composar garlandes o amb òrgans disposats en una corona

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 890. 1753.  amb el nom de Chrysanthemum coronarium. Amb el no actualment acceptat de Glebionis coronaria va ser publicada per Alexandre Henri Gabriel de Cassini (Cass) en Histoire Naturelle des Végétaux. Phanérogames 10: 181. 1841

Família Compositae (Asteraceae)

Gonepteryx rhamni (Linnaeus, 1758)

Nom comú: Llimonera.  Castellà: Limonera. Francès: Citron. Piéride du Nerprun. Italià: Cedronella. Anglès: common brimstone. Alemany: Zitronenfalter. Neerlandès: Citroenvlinder.

Identificació: Envergadura alar d’uns 40-45 mm. Ales anteriors de color groc llimona amb un petit pic al marge, a prop de l’àpex, i el revers amb un toc verdós. Un punt ataronjat en cada ala. La femella és més blanquinosa. El cos és negre cobert  ala part inferior d’una borra que contribueix a la termoregulació. El cap i les antenes són rogenques

Distribució: Es troba pel nord-oest d’Àfrica, en tota la península Iberica, Europa i Turquia

Període de vol: A les zones més fredes fa una generació anual que vola entre juny i juliol. A les zones més temperades del sud d’Europa i nord d’Àfrica el voltinisme és incert, i es poden veure entre maig i octubre.

Hàbitat: Prefereix les zones arbustives en clarianes de pinedes i boscos, especialment a les zones més humides perquè és una espècie molt sensible al dèficit hídric.

Biologia: L’eruga s’alimenta d’espècies del gènere Rhamnus, especialment de l’aladern (Rhamnus alaternus) en les regions calcícoles mediterrànies. D’adult liba el nèctar de multitud de flors d’espècies diferents, el que permet un llarg període de vol i habitar deferents biòtops.

Planta nutrícia Rhamnus alaternus

Aquesta espècie hiverna en l’etapa d’adult, i comencen a volar a finals de l’hivern, quan comencen els dies càlids, sent, per tant, una de les papallones que anuncien la primavera. Hiverna amb les ales obertes per camuflatge perquè semblen fulles i, gràcies a unes substàncies anticongelants que existeixen al seu cos, és capaç de sobreviure a nevades intenses i temperatures inferiors a 20 graus sota zero. A l’estiu, en època de molta calor, cau en letargia.

 Eruga de Gonepteryx rhamni de Wikipedia. Autor Harald Süpfle

Etimologia: El nom Gonepteryx prové del grec “gonia” , angle, i “pteryx” , ala, per la particular forma de les ales. L’ epítet específic Rhamni es refereix a les plantes hostes de l’eruga, totes del gènere Rhamnus.

Gonepteryx rhamni va ser descrita per Carles Linné i publicada amb el nom de Papilio rahmni, en Systema naturae 1: 470. 1758.

Taxonomia: Gènere Gonepteryx, Família Pieridae, Ordre Lepidoptera, Classe Insecta, Filum Arthropoda,

Sanguisorba rupicola (Boiss. & Reut.) A.Braun & C.D.Bouch‚

NOMS: Pimpinella. Castellà: Sanguisorba de roca. Hierba del riñon.

SINÒNIMS: Poterium rupicola Boiss. & Reut.; Sanguisorba minor subsp. rupicola (Boiss. & Reut.) O. Bolòs & Vigo

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània-occidental

HÀBITAT: Jasionion foliosae. És una planta rupícola que creix a les escletxes i  fissures de les roques calcàries i penya-segats. Entre els 200 i els 1400 metres d’altitud.

Sanguisorba rupicola

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Planta de 10-40 cm d’alçada, lleument lignificada a la base, que surt d’una roseta amb fulles mortes cobrint el rizoma i fulles i tiges floríferes ascendents, glabres o amb pèls dispersos i amb poques o sense cap fulla

Fulles formades per peduncle i folíols sèssils o amb curt pecíol, suborbiculars, regularment dentats i espaiats al llarg del raquis, de color verd amb els nervis més clarets. Les tiges floríferes poden dur fulles més petites que les basals

Flors en glomèruls terminals solitaris, globosos; de vegades en panícules laxes de 2-5 glomèruls pedunculats. Flors femenines a l’àpex del glomèrul i hermafrodites a la base. Sèpals verdosos. Androceu amb estams nombrosos exserts. Gineceu amb estigma fimbriat. Floreix a la primavera i estiu, entre març i juliol

Fruit en úrnula el·lipsoïdal; quatre costelles sense ales o molt estretes amb les cares reticulades. Aquenis

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquest taxó és, possiblement, el resultat de la hibridació per introgressió de Sanguisorba ancistroides.  A la natura, la introgressió té diverses conseqüències com ara l’increment en la diversitat genètica en poblacions naturals, la reducció de les barreres reproductores en determinades espècies i és sovint la principal causa d'aparició de noves espècies.

USOS I PROPIETATS: No en coneguem específicament per aquesta espècie però donada la proximitat genètica podem donar el mateix ús que a la S. minor, és a dir, que les arrels tenen propietats astringents, antidiarreiques i cicatritzants. En medicina popular està indicada en hemorràgies nassals, ferides, cremades o diarrees, però no hi ha que utilitzar-la durant l’embaràs i la lactància, ni en cas de patir gastritis o úlcera gastroduodenal.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Sanguisorba deriva de les veus llatines “sanguis, -inis”= sang, i “sorbo”= xuplar, possiblement per les propietats hemostàtiques de les pimpinelles.

L’epítet específic rupicola deriva de “rupes” roques, i de “colo” habita, és a dir, habitant de les roques, dels penya-segats.

Les espècies del gènere Sanguisorba, especialment les grup S. minor, són difícils de distingir perquè les característiques amb importància taxonòmica són pocs i variables i, a més a més, són molt susceptibles d’hibridacions, introgressions, etc.

Família Rosaceae

Iphiclides podalirius (Linnaeus, 1758)

Nom comú: Papallona zebrada. Xuclallet. Castellà: Podalirio. Chupaleche. Èuscara: Lirio-tximaleta. Francès: Flambé. Italià: Podalirio. Anglès: Scarce Swallowtail. Alemany: Segelfalter. Neerlandès: Koningspage.

Iphiclides podalirius

Sinònims: Iphiclides feisthamelii  Duponchel 1832

Identificació: Entre cinc i set centímetres d’envergadura alar. Molt pareguda la papallona reina (Papilio machaon) amb la que comparteix hàbitat i períodes de vol. És una de les papallones més cridaneres i grans d’Europa, amb ratlles longitudinals blanques i negres com les zebres; taques blaves al marge de les ales inferiors i dues taques color taronja amb lúnules blaves al naixement de les cues; sobre fons blanc groguenc. La femella és més gran que el mascle.

Alguns autors consideren que els colors més clars dels exemplars del nord d’Àfrica i la península Iberica, és criteri suficient per considerar-la una espècie diferent, a la que han anomenat Iphiclides feisthamelii. Altres autors es mostren més cautes i esperen que es pronuncie la genètica.

Distribució: Es distribueix a llarg de les zones temperades d’Euràsia, des de Portugal fins a la xina però ha desaparegut de les zones excessivament urbanitzades.

Període de vol: A les nostres terres podem veure-la en primavera i estiu, entre març i octubre, en dues generacions.

Hàbitat: Habita diversos llocs amb flors i arbres fruiters. A jardins, horts, boscos i muntanya fins als dos mil metres. El vol potent li permet visitar diversos tipus d’hàbitat, especialment els assolellats, sense haver de quedar-se en cap d’ells.

Biologia: Les erugues són de color verd clar amb una banda dorsal groguenca de la qual surten petites bandes obliqües amb puntets rogencs. Posseeix un osmeteri, un òrgan que emet substàncies repel·lents que fa servir quan es sent amenaçada. S’alimenten de plantes de la família de les rosàcies com ara l’arç blanc (Crataegus monogyna) o fruiters del gènere Prunus com l’ametller (Prunus dulcis), la prunera (Prunus domestica), l’albercoquer (Prunus armeniaca), etc. Passen l’hivern en forma de crisàlide.

Etimologia: El nom del gènere Iphiclides està dedicat a Ificlides, un dels Argonautes que acompanyà a Jàson a la cerca del velló d’or, germà d’Hèracles, amb fama de ser un corredor molt ràpid.

L’epítet específic podalirius ve del grec “Ποδαλείριος” Podaliri, fill d’Epíone i del famós metge Asclepi, i germà de Macàon. Els dos germans eren pretenents d’Helena, per la qual cosa varen participar en la Guerra de Troia, com a guerrers i com a metges. Macàon era un dels ocupants del cavall que entrà a la ciutat i allí va morir. 

És curiós que les espècies Podalirius i Machaon tinguen una aparença semblant i volen junts sovint als hàbitats que comparteixen, com feren els germans mitològics Podaliri i Macàon a l’Antiga Grècia.

Iphiclides podalirius va ser descrita per Carl von Linné el 1758, amb el nom inicial de Papilio podalirius

Taxonomia: Gènere Iphiclides, Família Papilionidae, Ordre Lepidoptera, Classe insecte, Filum Arthropoda

Veronica anagallis-aquatica L.

NOMS: Anagall d’aigua, Creixen, Creixenera, Créixens folls, Herba de folls, Vara blava, Verònica. Castellà: Anagálide acuática. Hierba de locos. Berula. Veronica acuática. Èuscara: Igeberatza.  Portuguès: morrião-da-água, verónica, verónica-brava. Francès: Mouron aquatique, Véronique mouron d'eau. Occità: Verounico d'aigo. Italià: Erba grassa. Veronica acquatica. Anglès: Blue Water-speedwell. Water Speedwell. Alemany: Blauer Wasserehrenpreis. Gauchheil-Ehrenpreis. Gauchheilehrenpreis. Wasser-Ehrenpreis. Neerlandès: Waterereprijs. Grec: Βερόνικα. Γαλαζάκι. Xinès: bei shui ku mai

SINÒNIMS: Veronica anagallis-aquatica subsp. anagallis-aquatica L.

DISTRIBUCIÓ: Pluriregional

HÀBITAT: Glycerio-Sparganion. Creix als torrents, rius, sèquies, fonts i llocs humits no salins, amb les arrels dins del sediment inundat o sobre el sòl humit

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Però es comporta més com Hidròfit: Planta hidròfila. Planta que conserva les gemmes perdurants dins l'aigua durant el període desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Herba glabra de tija erecta, de vegades arrelants a la base, que es ramifica a la part superior i pot arribar al metre d’alçada

Fulles oposades, lanceolades i sense pecíol, de manera que de vegades, les superiors, sembla que rodegen la tija (amplexicaules), de marge enter, dentat o serrat i l’àpex agut, però glabres.

Flors petites blavoses amb venes violàcies en raïms axil·lars oposats que poden ser amb pèls glandulífers a glabres. Bràctees linears que poden ser major o més curtes que els pedicels. Calze de quatre sèpals glabres oval-lanceolats que persisteixen aplicats al fruit.  Corol·la de quatre pètals amb el inferior més petit que la resta. Androceu amb dos estams iguals, exserts. Gineceu d’ovari súper, estil persistent en el fruit, i estigma capitat. Floreix al final de la primavera i l’estiu, de maig a setembre

Fruit en càpsula comprimida lateralment, glabre i dehiscent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El grup de Veronica anagallis-aquatica format per V. anagalloides i V. catenata, té un alt grau de polimorfisme que fa molt complicat delimitar la forma de cada espècie per la variabilitat de caràcters, degut tant a la genètica com a les condicions ambientals. A més a més aquestes espècies s’hibriden amb relativa facilitat del que resulta l’aparició d’exemplars amb caràcters intermedis.

USOS I PROPIETATS: Les fulles i les tiges es poden menjar crues en amanida o cuites però no és aconsellable menjar-les crues pel perill d’ingerir cucs microscòpics que produeixen malalties hepàtiques.

També té aplicacions en medicina popular, emprant la planta crua, però sòls és aconsellable l’ús en infusió o decocció.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Veronica és un nom de dona, del grec Bereníke. Ambrosini diu que el nom és d’origen alemany i el fa derivar de “Vettónica”. Però altra versió diu que les dues anteres de la flor pareixerien dos ulls que recordarien a la “vera icon” (Verònica) la vertadera imatge de la pietosa dona anònima que va torcar la suor del rostre de Jesús en el Calvari.

L’epítet específic anagallis-aquatica ve  del gènere Anagallis i del llatí “aquatica” que viu a l’aigua: per les flors que recorden les de l’anagallis i pel medi aquàtic on viu la planta.

Veronica anagallis-aquatica va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 12. 1753.

Família Scrophulariaceae (Plantaginaceae)

Leptidea sinapis (Linnaeus, 1758)

Nom comú: Angelet. Castellà: Esbelta blanca. Francès: Piéride de la moutarde. Piéride du lutier. Anglès: Wood White. Alemany: Senfweißling. Neerlandès: Boswitje.

Identificació: Papallona diürna de 30-45 mm d’envergadura alar, amb l’abdomen llarg i fi i les ales davanteres estretes, allargades amb una taca gris fosca a l’àpex arrodonit, sobre fons blanc amb escates obscures. A la segona generació la taca apical és més obscura i més petita. El revers té una tonalitat groguenca. La femella es diferencia per la taca apical molt més clara que, de vegades, acaba quasi desapareguent. El vol és baix, erràtic, vacil·lant, delicat i fràgil, que permet diferenciar-la a distància.

Leptidea sinapis

Distribució: Es troba a Europa, Àsia Menor i Central, Orient Mitjà, sud de Siberia fins al llac Baikal. També a la regió del Rif, al nord d’Àfrica.

Període de vol: Pot tindre dos o tres generacions a l’any. La primera a la primavera, entre maig i juny, i la segona en agost

Hàbitat: Es troba als marges de pinedes i boscos esclarissats, prats i erms

Biologia: Els imagos es reuneixen sobre la terra fresca i humida. Les femelles depositen els ous en les fulles de diverses espècies del gènere Lathyrus, Vicia, o del lot corniculat (Lotus corniculatus) de les quals s’alimentaran les erugues de color verd clar amb una ratlla groga a cada costat, assistides, si més no als primers estadis, per formigues, tot i que no és imprescindible. Hiverna en fase de crisàlide.

Lotus corniculatus, planta nutrícia

Etimologia: Leptidea deriva del grec “leptos”  prim, i de “idea” forma, aparença, per la forma del cos prim  del imago. L’epítet específic sinapis ve del llatí “sinapis” mostassa.

Leptidea sinapis va ser descrita pel naturalista suec Carles Linné en systema Naturae, 1, 468. 1758 , amb el nom inicial de Papilio sinapis

Taxonomia: Gènere Leptidea, Família Pieridae, Ordre Lepidoptera, Classe Insecta, Filum Arthropoda, 

Helianthemum salicifolium (L.) Mill.

NOMS: Heliantem salicifoli. Herba turbera. Castellà: Jaguarzo castellano. Hierba del cuadrillo. Hierba turmera. Francès: Hélianthème à feuilles de saule. Italià: Eliantemo annuale. Anglès: Willowleaf Frostweed. Alemany: Weidenblättriges Sonnenröschen.

SINÒNIMS: Cistus salicifolius L.; Helianthemum salicifolium subsp. intermedium Thibaud

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brachypodietalia. Creix en territoris de tendència àrida, en pradells terofítics calcícoles, en erms. Fins els 1600 metres d’altitud

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Petita herba pubescent, amb tiges erectes o ascendents, ramificada des de la base

Fulles oblongues, obtuses, de marge enter, amb un curt pecíol i estípules linear-lanceolades més llargues que el pecíol, les fulles inferiors oposades

Flors en inflorescència en cimes, amb pedicels més llargs que els sèpals, perpendicular a la tija i amb l’àpex arquejat cap amunt (característic de l’espècie). Calze amb cinc sèpals acrescents, els tres interns majors, amb nervis prominents, els dos interns són molt petits i semblen bràctees. Corol·la amb cinc pètals grocs lliures, amb una taca taronja a la base. Androceu format per nombrosos estams grocs. Gineceu d’ovari súper amb estigma trilobulat. Floreix en primavera, entre març i juny.

Fruit en càpsula ovoide-trígona de 0.3-0.8 mm màxim, més curta que el calze, dehiscent per tres valves, amb llavors rogenques.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie és molt pareguda a Helianthemum ledifolium però la que ens ocupa avui, H. Salicifolium, té els pedicels més llargs que els sèpals, són perpendicular a la tija i amb l’àpex arquejat cap amunt, si més no a la fructificació.

USOS I PROPIETATS: No n’hem trobat

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Helianthemum deriva del grec “hélios” que significa sol, i de “ánthemon” que significa flor, perquè, segons Ambrosini (1666), dirigeix les flors cap al sol.

L’epítet específic salicifolium ve del gènere Sálix, salze i del llatí  folium, fulla, és a dir, amb fulles semblants a les del salze

Carles Linné va descriure aquesta espècie en Species Plantarum (Persoon) 527. 1753. amb el nom de Cistus salicifolius (basiònim). Amb el nom actualment reconegut de Helianthemum salicifolium va ser publicat per Philip Miller en The Gardeners Dictionary: eighth edition Helianthemum n. 21. 1768.

Família Cistaceae

Lysandra bellargus Rottemburg, 1775

Nom comú: Blaveta lluent. Castellà: Niña celeste. Francès: Azuré bleu celeste. Bel-Argus. Anglès: Adonis blue. Alemany: Himmelblaue Bläuling. Neerlandès: Adonisblauwtje. Rus: Голубянка красивая. или голубянка прекрасная.

Mascle de Lysandra bellargus

Sinònims: Actualment conviuen dues combinacions: Lysandra bellargus (Rottemburg, 1775) i Polyommatus bellargus (Rottemburg, 1775) , segons si Lysandra és sinònim de Polyommatus o es reconeix com a gènere vàlid.

Femella de Lysandra bellargus

Identificació: És d’uns dos centímetres d’envergadura, amb acusat dimorfisme sexual. Cos robust i pelut. Els mascles amb lla part superior de les ales de color blau intens que canvia segons l’angle de incidència del la vista, i el revers, que pot confondre’s amb altres espècies que volen per la zona, serveix de camuflatge amb el terra, de color beix clar amb taques petites. Les femelles són de color marró amb una filera de llúmules sub-marginals ataronjades a la part posterior de la cara superior de les ales de darrere. La part inferior és similar a la del mascle i, ambdues amb el marge amb fímbries blanques i escacades.

Mascle de Lysandra bellargus

Distribució: Per les parts temperades d’Europa, Turquia, Iran, el sud de Rússia i el Caucas però manca a les Illes Balears i al sud de la Península Iberica.

Període de vol: Desenvolupa dues generacions a l’any. La primera vola a la primavera, entre maig i juny, i la segona des de finals de juliol fins setembre.

Hàbitat: Prefereix terrenys calcaris, barrancs pedregosos, secs i amb matolls baixos, erms i vores de camins.

Desferracavalls, planta nutrícia de l'eruga

Biologia: Els adults cerquen la frescor de l’aigua, pel que es concentren en “abreujadors” en quantitats apreciables. Les femelles ponen els ous a les fulles de la seua planta nutrícia, principalment de desferracavalls (Hippocrepis comosa). La blaveta lluent manté una relació simbiòtica amb algunes espècies de formigues (mirmecofília). Les erugues, molt menudes (14 mm màxim), són assistides per formigues atretes per una substància ensucrada que segrega l’eruga amb la finalitat que aquestes facin desistir als depredadors. La crisàlide desenvolupa la transformació baix pedres o fulles, a prop dels formiguers, on són cobertes de terra per les formigues per hivernar a finals de l’estiu.

Als adults els agrada xuclar les flors de l’espantallops (Colutea arborescens) o de l’olivarda (Dittrichia viscosa) aquesta darrera molt abundant a les vores de camins i camps abandonats.

Etimologia: El genèric Lysandra és dedicat a Lisandre (Lysander, Λύσανδρος) elmés gran general espartà, mort l’any 395 aC.

Polyommatus ve  del grec “polys” molt, i “ommatta” ulls: molts ulls, per les petites taques de la part inferior de les ales.

L’epítet específic ve del llatí “bellus” bonic, graciós, agradable, i dedicat a Argia, filla de Adrast, rei de Sició i d’Argos, i Amfitea

Lysandra bellargus va ser descrita l’any 1775 per l'entomòleg alemany Siegmund Adrian von Rothenburg , amb el nom inicial de Papilio bellargus

Taxonomia: Gènere Lysandra, Gènere Polyommatus, Família Lycaenidae, Ordre Lepidoptera, Classe Insecta, Filum Arthropeda,