Centranthus ruber (L.) DC.

NOMS: Andianeta. Herba de Sant Jordi. Valeriana vermella. Castellà: Hierba de San Jorge. Milamores. Valeriana encarnada. Gallego: Alfinetes. Herba dos muros. Valeriana roxa. Èuscara:  San Jorge lore. San Jorge Lorea. Portuguès: Alfinetes. Francès: Centranthe rouge. Lilas d'Espagne. Valériane rouge. Italià: Camarezza comune. Valeriana rossa. Anglès: Bouncing Bess. Drunken Sailor. Padstow Pride. Alemany: Rote Spornblume. Roter Baldrian. Neerlandès: Rode Spoorbloem. Grec: Μοσχολιός. Βαλλεριάνα. Πνευμονόχορτο. Ερπίνη.

SINÒNIMS: Valeriana rubra L.  

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània, procedent del sud d’Europa, el nord d’Àfrica i Àsia Menor

HÀBITAT: Bromo-Oryzopsion. Cultivada als jardins però també naturalitzada a escletxes de parets, pedregars i als herbassars ruderals. Fins els 500 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba perenne amb rizoma subterrani del qual surten moltes tiges ascendents ramificades, fistuloses, que poden arribar fins als 80 cm d’alçada.

Fulles basals peciolades i les superiors sèssils i més petites quan més amunt, oposades, ovato-lanceolades i de marge enter, de color verd.

Flors en cimes corimboses terminals denses, amb petites flors vermelles, rosades o rarament blanques, amb esperó i fragants. Calze amb els sèpals soldats acabat en dents linears. Corol·la tubular acabada en dos llavis, el superior amb un sòl lòbul i el inferior amb quatre lòbuls; el tub mesura més o menys un centímetre i a prop de la base s’allarga formant un esperó on s’acumula el nèctar. Aquest esperó està dividit en dues parts per un septe longitudinal que separa el pas de l’estil i l’estam de l’accés al nèctar, amb l’espiritrompa, de les papallones. Androceu amb un sol estam exsert amb dues teques. Gineceu amb ovari soldat al tub del calze i acabat en un estil filiforme. Floreixen de maig a setembre

Fruit en aqueni ovoide comprimit i glabre amb una sola llavor i vil·là plomós característic.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El gènere Centranthus pertany a l’antiga família Valeraniaceae, ara convertida en la subfamília Valerianoideae, que comprèn 36 espècies d’herbes i arbusts del sud d’Europa, de les quals només 11 són acceptades.

USOS I PROPIETATS: Es cultiva com a planta ornamental als jardins. Les arrels tenen propietats sedants i antiespasmòdiques, i les fulles poden ser consumides en amanides.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Centranthus deriva de dues paraules gregues: “kéntron. –ou” que significa agulló, l’esperó dels galls; i “antros, -ous” que significa flor, doncs les flors d’aquest gènere tenen esperó. L’epítet específic ruber ve del llatí “rubeo” vermellós, per color de les flors.

Centranthus ruber va ser descrita per primera vegada per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 31. 1753. amb el nom de Valeriana rubra, i en 1805 Augustin Pyrame de Candolle la va publicar en Flore Française. Troisième Édition 4: 239. 1805, amb el nom acceptat actualment de Centranthus ruber.

Aquesta espècie és considerada invasora en Canàries, segons el “Catálogo Español de Especies Exóticas Invasoras, Real Decreto 630/2013, de 2 de agosto. (BOE nº 185): 03.08.2013”

Família Caprifoliaceae (Valerianaceae)

Helianthemum cinereum subsp. rotundifolium (Dunal) Greuter & Burdet

NOMS: Estepa cendrosa. Setge. Castellà: Hierba de la ge. Ge del campo.

SINÒNIMS: Helianthemum rotundifolium Dunal; Helianthemum paniculatum Dunal; Helianthemum marifolium subsp. rotundifolium (Dunal) O. Bolòs & Vigo

DISTRIBUCIÓ: Ibero-magrib.

HÀBITAT: Ononido-Rosmarinetea. En matollars de timó i romer en terreny calcari o gipsífer sec i assolellat Fins els 1200 metres d’altitud

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Planta fruticulosa de fins un pam d’alçada amb tiges divaricades o decumbents i les floríferes ascendents, tomentoses

Fulles de distribució oposada, ovades o oblong-lanceolades, verdes per l’anvers i tomentoses pel revers, base cordada o arrodonida, marge enter, àpex agut i el nervi central marcat.

Flors en inflorescència ramosa corimbiforme. Calze amb els tres sèpals interns amb pèls i acrescents a la fructificació; els externs molt més petits. Cinc pètals grocs majors que el calze. Nombrosos estams de filament i antera grocs. Floreix a la primavera, entre abril i juny

Fruit en càpsula igual o més curta que el calze.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Un estudi del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) arriba a la conclusió que les plantes obtenen aigua de l’estructura cristal·lina d’alguns minerals cristal·lins, com el algeps, gràcies a la capacitat d’hidratar-se i retindré humitat que algunes plantes saben aprofitar en època de sequera. A l’estiu l’aigua procedent de l’algeps pot suposar el 90% de l’absorbida per la planta.

USOS I PROPIETATS: No n’hem trobat

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Helianthemum deriva del grec “hélios” que significa sol, i de “ánthemon” que significa flor, perquè, segons Ambrosini (1666), dirigeix les flors cap al sol. L’epítet específic cinereum deriva del llatí “cinis, cineris” cendra, pel color cendrós, grisenc, de la planta. L’epítet de la subespècie rotundifolium significa que té les fulles redones: del llatí rotundus, -a, -um, que vol dir redó i del llatí folium, -ii, que significa fulla

Helianthemum cinereum subsp. rotundifolium va ser publicada per Werner Rodolfo Greuter, i Hervé Maurice Burdet, en Willdenowia 11: 275. 1981.

Família Cistaceae

Cynanchum acutum L.

NOMS: Corretjola blanca. Corretjola borda. Corretjola de bou. Corretjola de serp. Matagós. Castellà: Correhuela lechosa. Matacán. Monea falsa. Escamonea falsa. Escamonea valenciana. Portuguès: Escamonea de Mompelher. Apocyno-de-Mompelher. Francès: Scammonée aiguë. Scammonée de Montpellier. Italià: Crisciola. Anglès: Scammony. Scamony. Stranglewort. Grec: Περικοκλάδι

SINÒNIMS: Solenostemma acutum (L.) Wehmer; Vincetoxicum acutum (L.) Kuntze; Cynanchum monspeliacum

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Convolvulion sepium. Populetalia albae. Creix a les zones costaneres rocoses o a les dunes, en bosquines i canyars sobre sòls humits i salobrosos, als marges de camins i llocs alterats. Fins els 600 metres d’altitud

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Herba enfiladissa que té rizomes subterranis dels quals surten tiges lleugerament llenyoses a la base, de fins 4 metres, de color glauc i un poc pubescent, molt llargues, que s’enfilen a sobre de les plantes i objectes que tenen a prop, especialment les canyes (Arundo donax).

Fulles de disposició oposada, amb els entrenusos molt separats, amb llarg pecíol, el limbe d’uns cinc centímetres, en forma de cor (cordiformes) amb els lòbuls de la base arrodonits i acuminades, de marge enter. Quan es trenquen surt làtex blanc.

Flors en inflorescències en umbel·les cimoses axil·lars, amb peduncles pelosos i bràctees petites linears que cauen aviat. Calze de cinc lòbuls triangular-lanceolats 3-4 vegades més curts que la corol·la. Corol·la amb cinc lòbuls lanceolats erectes, blancs o rosats, units per la base a una corona rosa o violàcia, pentàmera, amb apèndix estaminals parcialment adnats als filaments estaminals i acabats en un apèndix agut, amb altres apèndix interestaminals, més petits, fusionats. Gineceu amb ovari súper en una columna dins de la corona. Floreix des de finals de primavera fins finals de l’estiu, entre juny i setembre

Fruit en fol·licle fusiforme, pèndul, de fins 8 centímetres, format per dues beines, amb llavors comprimides, alades i amb plomall sedós blanc.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El matacà es pot confondre amb la corretjola blanca (Calystegia sepium) perquè és enfiladissa i amb les fulles cordades però el làtex i la morfologia de les flors marquen la diferència.

USOS I PROPIETATS: El làtex conté cinancol, mescla de cinancocerina i cinanquina, que en el contacte amb l’aire es qualla en una massa terrosa que té propietats purgants. És molt tòxic.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Cynanchum deriva del grec “κύων, κυνός cyon, cynòs”, gos, i “ἄγχω àncho” estrènyer, ofegar: herba verinosa per als gossos. En el Dioscòrides una mata amb fulles semblants a la hedra que donada a menjar als gossos, llops o raboses , els mata. L’epítet específic acutum ve del llatí acuo, afilat, agut, en referència als pètals. 

L’hemípter Tropidothorax sternalis, considerat com espècie vulnerable en el “Libro Rojo de los Invertebrados de España” es desenvolupa, en la Península Ibérica, exclusivament sobre Cynanchum acutum, la seua planta nutrícia, de la qual s’alimenta i obté els composts secundaris que garanteixen la seua toxicitat front als depredadors.

Cynanchum acutum va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 212. 1753.

Família Apocynaceae (Asclepiadaceae)

 

Limonium echioides (L.) Mill.

NOMS: Ensopegall, Limònium espinós. Castellà: Limonio enano espinoso. Acelguilla espinosa.  Francès: Limonium annuel, Saladelle annuelle, Statice fausse vipérine. Italià: Limonio annuale.

SINÒNIMS: Statice echioides L.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT:  Thero-Brachypodietalia. Creix als aiguamolls, salobrars i llocs rocosos costaners però també als prats terofítics sobre sòl eutròfic. Al País Valencià penetra fins els 300 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Petita herba, que no sobrepassa els 40 cm d’alçada, que sovint pren una coloració rogenca. És una de les primeres espècies del gènere en florir i, a l’estiu s’asseca i mor.

Fulles curtament peciolades, amb l’àpex arrodonit i aplicades al terra en roseta basal que es marceixen quan floreix. L’anvers de les fulles és verrucós, semblant a les fulles de l’herba viperina

Flors en moltes espigues laxes, en escapus filiformes, flexuosos, que surten des de la base i es cargolen fins a tocar el terra. Bràctees molt petites. Calze allargat acabat en cinc dents primes llargues i vermelles. Corol·la petita, formada per cinc pètals lliures espatulats i emarginats de color rosa pàl·lid. Androceu amb cinc estams soldats a la base dels pètals. Gineceu amb cinc estils lliures amb estigmes papil·losos. Floreix a finals de la primavera, entre abril i juny.

Fruit monosperm

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Limonium és un gènere de la família de les plumbaginàcies amb més de 120 espècies de distribució cosmopolita, la majoria, més de cent, de la regió mediterrània. Són plantes que sovint viuen en ambients salins. Es coneixen amb els noms comuns d'ensopegueres o ensopegalls i algunes espècies també es coneixen amb el nom d'"herba de mal de pedra" per les seves propietats medicinals.

USOS I PROPIETATS: D’aquesta espècie no en coneguem

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Limonium del grec “λειμων leimon” prat humit, llatí limonium. Dioscòrides cita el nom referint-se a una planta que naix els prats, fangars i llocs humits. També Plini cita Limonium referint-se a una espècie de bleda silvestre.

L’epítet específic echioides està format per “Echium” un gènere de la família de les boraginàcies al qual pertany l’herba viperina (Echium vulgare), i per la veu grega “εἷδος eidos” que significa semblança, paregut, és a dir, similar a l’herba viperina.

Limonium echioides va ser descrita per Philip Miller i publicat en The Gardeners Dictionary ed. 8, n. 11 (1768). Anteriorment Carles Linné l’havia descrit i publicat amb el nom de Statice echioides en Species plantarum.: 275, 1753

Planta estrictament protegida a l'espai del PEIN. Decret 328/92. Annex III del Decret del PEIN, modificat per DECRET 172/2008, de 26 d'agost, de creació del Catàleg de flora amenaçada de Catalunya

Família Plumbaginaceae