Bon Nadal i venturós 2021

Aloe arborescens Mill.

NOMS: Àloe. Sèver. Castellà: Acíbar. Aloe. Candelabros. Planta pulpo. Zabira. Portuguès: Aloé. Aloé-candelabro. Babosa. Foguetes-de-natal. Vela. Francès: Aloès arborescent, Aloès candélabre. Anglès: Aloe krantz. Candelabra Aloe. Grec: Αλόη δενδρώδης.

SINÒNIMS: Aloe perfoliata var. arborescens (Mill.) Aiton; Catevala arborescens (Mill.) Medik.;

DISTRIBUCIÓ: Àfrica

HÀBITAT: Procedent del sud d’Àfrica, és cultivada com planta ornamental als jardins d’on, a vegades, s’escapa mitjançant propàguls i esdevé naturalitzada a llocs litorals, on forma denses poblacions. No arriba a ser considerada planta invasora.

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Aquesta planta crassa arbustiva pot arribar a fer 3 metres d’alçada, el que la diferència de la resta d’Aloe, amb diverses ramificacions des de la base que produeixen diverses inflorescències. La tija està lliure de fulles a la part basal.

Fulles llargues, de fins 60 cm de longitud, lanceolades, carnoses, de color verd grisenc a l’anvers i verd més clar al revers, sense taques, amb dents als marges corbades cap a baix, reunides en una roseta.

Flors apareixen en espiga al llarg d’un escapus floral que surt del centre de la roseta, sense ramificar, de fins 80 cm que sobresurt per damunt de les fulles, amb bràctees florals membranoses triangulars. Flors amb pedicels de 3-4 cm acrescents ala fructificació, pèndules; periant tubular de 3-4 cm un poc estret a la base, de color roig ataronjat intens; sis tèpals, els tres externs lliures fins la base. Androceu amb sis estams lliures exserts. Gineceu d’ovari súper amb un estil filiforme i estigma també exsert. Floreix a l’hivern, de desembre a març,

Fruit en càpsula coriàcia que conté nombroses llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El gènere Aloe el formen unes 450 espècies, totes procedents d’Àfrica, des d’on s’han distribuït per tot el món. Moltes de les espècies es cultiven pel seu valor ornamental i altres, des de molt antic, per les propietats terapèutiques. Els primers testimonis es van trobar sobre una tauleta d’argila de Nippur, a les afores de Bagdad, datada en 2.200 a.C.

USOS I PROPIETATS: S’utilitza molt com a planta ornamental per la seua gran vistositat i espectacular floració a l’hivern, quan les flors són escasses. És molt rústic i necessita poc manteniment tant el cultiu al jardí, en rocalla o en contenidor. Tolera molt be la sequera i s’adapta al ple sol i a l’ombra parcial. Resisteix alguns graus sota zero (-4^oC) és a dir, gelades lleugeres. Prefereix sòls lleugers i ben drenats i regs setmanals només a l’estiu i gens a l’hivern, perquè l’excés d’aigua perjudica les arrels. A alguns llocs litorals, s’ha naturalitzat, formant denses poblacions. Es propaga amb facilitat per esqueix, deixant uns dies abans de plantar-lo, fins que s’asseque la ferida, o amb els fillols que surten a la base de la planta.

A l'Orient, l'àloe es cultiva en jardins domèstics com una farmaciola de primers auxilis per a les cremades i abrasions. De fet, va ser només després que es va utilitzar per tractar a les víctimes de cremades d´irradiació d'Hiroshima, que les seves propietats curatives van rebre atenció per part d'Occident. Els extractes de les fulles han estat àmpliament investigades des de llavors i es mostra la curació significativa a les ferides, la seva acció anti-bacteriana, anti-úlcera, antiinflamatòria, anti-cancerigen, hipoglucemiant i d´altres aplicacions terapèutiques.

Les propietats medicinals són similars a les de Aloe vera, molt utilitzada en cosmètica i farmàcia, o inclús majors però les fulles de Aloe vera generen més gel i l’aprofitament és major a efectes comercials.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Aloe és d'origen molt incert. Segons uns autors deriva del grec “άλς, άλός (als, alós)” sal, donant “άλόη, ης, ή (aloé, oés)” que designava tant la planta com el seu suc, a causa del sabor que recorda l'aigua del mar. D'allí va passar al llatí “ălŏē, ēs” amb la mateixa accepció que, en sentit figurat, significava també amarg. Altres autors han proposat un origen àrab “alloeh”, que significa substància amarga; La proposta d'origen complex a través de l'hebreu “ahal (אהל)”, sovint citat en textos bíblics, sembla que es refereix a l'Aquilaria malaccensis, la fusta del qual, lignum aloe o linàloes, apareix mitja dotzena de vegades a la Bíblia. El nom específic arborescens és un epítet llatí que deriva de “arbor” arbre, i significa que esdevé en forma d’arbre.

Aloe arborescens va ser descrita per Philip Miller i publicada a The Gardeners Dictionary:. .. eighth edition no. 3. 1768.

Família Liliaceae, (Xanthorrhoeaceae, Asphodelaceae)

Phytolacca dioica L.

NOMS: Bellaombra. Ombú. Castellà: Ombú. Bellasombra. Fitolaca. Sapote de Sevilla. Occità: Ombó. Èuscara: Onbu. Portuguès: Umbú. Bela-sombra. Tintureira. Italià: Cremesina arborea. Cremesina ad albero. Fitolacca arborea. Francès: Belombra. Raisinier dioïque. Anglès: Ombú. Elephant Tree.  Alemany: Ombubaum. Zweihäusige Kermesbeere. Maumartige Kermesbeere. Grec: Φυτολάκκα διόϊκη.

SINÒNIMS: Pircunia dioica (L.) Moq.; Sarcoca dioica (L.) Raf.;

DISTRIBUCIÓ: Amèrica del Sud

HÀBITAT: Cultivada com ornamental en jardins, originària de les pampes d’Amèrica del Sud, on ara és difícil trobar-ne de silvestres.

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Aquest arbre perennifoli és en realitat una espècie herbàcia molt gran i de ràpid creixement. Tot i que ramifica des de la base, arriba a fer 10-15 metres d’alçada, amb un tronc gruixut de fusta tova i esponjosa, amb les arrels que sobresurten fent-se visibles. . A les plantes adultes, la base del tronc i el començament de les arrels s´expandeixen de forma monstruosa.

Fulles alternes, el·líptiques i grans, de fins 15 cm, de nervació pinnada i marge enter, d’un verd brillant, sostingudes per un curt pecíol. 

Flors unisexuals en peus diferents (dioica), que apareixen en raïms terminals blancs. Les flors disposades en espigues pèndules tan llargues com les fulles. Les masculines amb periant de 4-5 peces i 20-30 estams, i les femenines amb periant de 4-5 peces i 10-12 carpels amb estils molt curts d’àpex recorbat. Floreix a la primavera, entre abril i maig

Fruit carnós en baia amb llavors negres. 

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El que morfològicament és un arbre és en realitat una herba amb una estructura anatòmica anòmala, molt carnosa, sense creixement secundari ni anells de creixement. La fusta no serveix per cremar ni per fusteria, doncs conté grans quantitats d’aigua, el que hi permet  sobreviure a la pampa seca. La saba és verinosa, raó per la qual no l’afecten les plagues.

USOS I PROPIETATS: És un arbre ornamental que sol plantar-se com arbre aïllat, lluny (no menys de 5 m) de construccions o paviments, perquè la base del tronc, en exemplars vells, s´eixampla i retorça , sobresortint en moltes ocasions les arrels gruixudes, que són molt poderoses i poden aixecar qualsevol construcció.

Prefereix sòls humits però suporta bé èpoques de sequera. Per contra, l’excés de reg provoca que les fulles estiguen caigudes, els tronc tou i arrugat i, finalment, la putrefacció de tronc i arrels. Tolera qualsevol tipus de sòl i la salinitat de la proximitat del mar. Prefereix el clima càlid i no suporta les gelades ni el fred intens. Cal anar amb cura, doncs es baies taquen molt i la taca és difícil d’eliminar, a més de ser tòxiques, com tota la planta.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Phytolacca deriva del grec “phyton” (planta) i del llatí “laeca” procedent de l’indi “laek” (goma, laca) pel poder colorant dels fruits d’algunes espècies.

El nom específic  "dioica" ve del grec "δίς dίs" = dues vegades, i "oikia" = llar, perquè flors masculines i femenines creixen en plantes diferents.

El nom popular d’ombú és una veu guaraní que significa ombra, car a la planícia pampeana ofereix el refugi de la seua ombra en les hores de sol intens. Conten els gautxos que quan déu anava atrafegat amb la creació, va preguntar als arbres quins dons volien que hi concedira. En arribar a l’ombú hi va demanar tindre una bona presència, que es reconeguera en la vastitud de la pampa, per a que el gautxo, per lluny que es trobe, em cerque amb la mirada i sàpiga on està sa casa. Així o expressa el poeta Rafel Obligado en el poema “Santos Vega” una obra cimera de la literatura argentina:

“¿Dónde va? Vese distante / de un ombú la copa erguida, / como espiando la partida / de la luz agonizante. / Bajo la sombra gigante / de aquel árbol bienhechor, / su techo, que es un primor / de reluciente totora, / alza el rancho donde mora / la prenda del payador.”

Va ser introduït a Europa pel fill de Colón, Hernando Colón, que va plantar varis exemplars a Sevilla. El més famós al Monestir de la Cartuja de Sevilla

Phytolacca dioica fou descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum, Editio Secunda 1: 632. 1762

Família Phytolaccaceae

Retama monosperma (L.) Boiss.

NOMS: Ginestera blanca. Ginesta de flor blanca. Castellà: Retama. Retama blanca. Retama de olor. Èuscara: Otabera zuri. Portuguès: Piorno branco.  Francès: Rétama à une graine. Italià: Ginestra Bianca. Anglès: Bridal Veil Broom. Grec: Γενίστα η μονόσπερμος. Εχίνοπας μονόσπερμο. Ζενίστα η μονόσπερμη.

SINÒNIMS: Spartium monospermum L.; Genista monosperma (L.) Lam.; Lygos monosperma (L.) Heywood;

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània-occidental

HÀBITAT: Cultivada com ornamental i de vegades subespontània. Creix en llocs costaners al sud de la península Ibèrica i nord-oest de Marroc, fins els 300 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Arbust ramificat des de la base que pot arribar als tres metres d’alçada, amb tiges arrodonides i branques verdoses, gràcils i flexibles, amb costelles longitudinals, que assumeixen la funció assimiladora.

Fulles alternes, lanceolades, petites, de color cendrós, que cauen amb facilitat, pel que sovint sembla que no té fulles

Flors en raïms laterals de 10-26 flors. Calze campanulat, bilabiat, de color rogenc, llavi superior amb dos dents i el inferior amb tres més petits. Corol·la de 9-13 mm blanca, papilionada; estendard el·líptic, apiculat; ales de la grandària de l’estendard i les aurícules ciliades; Quilla molt més curta que l’estendard. Androceu amb 4 estams curts, 5 mitjans i un llarg, amb anteres subgloboses. Gineceu amb ovari súper amb estil arquejat a la meitat superior i estigma globós. Floreix a l’hivern i principi de primavera, entre gener i maig.

Fruit el·líptic, apiculat, carnós amb una quilla força marcada a la línia de sutura, dehiscent i monosperm.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: A la península Ibèrica només hi ha dues espècies de Retama: Retama sphaerocarpa i  aquesta Retama monosperma, tot i que és un gènere pròxim als gèneres Genista i Ulex amb representació a les nostres terres mediterrànies. Els tres gèneres comparteixen característiques similars com tiges primes i verdes, fulles molt petites i les adaptacions al medi natural sec.  

USOS I PROPIETATS: Cultivada com a planta de jardí, especialment a les mitjaneres i talussos de les carreteres. Molt interessant per a jardineria de baix manteniment, en zones seques i assolellades, i en jardins a prop del mar, fins i tot sobre sòls relativament salinitzats. No requereix regs addicionals durant l´estiu. Prefereix disposar d´un bon drenatge. Admet bé la poda, tot i que no massa severa. És poc susceptible d´agafar malalties o plagues.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Retama deriva de l’àrab andalusí “ratam” amb el que es designaven espècies similars. L’hebreu “rothem” també es refereix a aquest tipus de plantes. L’epítet específic monosperma deriva del grec “μόνος monos” sol, únic, i de “σπέρμα spérma” semen, perquè el fruit conté una sola llavor.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada amb el nom de Spartium monospermum (Basiònim) en Species Plantarum 2: 708. 1753. Amb el nom actualment acceptat de Retama monosperma va ser publicada per Pierre Edmond Boissier (Boiss.) en Voyage botanique dans le midi de l'Espagne 2(5): 144. 1840.

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)