Saxifraga stolonifera Curtis

NOMS: Saxífraga de jardí. Castellà: Saxífraga. Ramo de novia. Madre de cientos. Geranio de fresas. Pelo de la Virgen. Francès: Saxifrage stolonifère. Italià: Sassifraga stolonifera. Anglès: Creeping Saxifrage. Strawberry Saxifrage. Alemany: Hängender Steinbrech. Judenbart. Xinès: hu er cao.

SINÒNIMS: Saxifraga sarmentosa L.f.; Sekika sarmentosa Moench; Diptera sarmentosa Borkh.;

DISTRIBUCIÓ: Paleàrtica:  La regió paleàrtica és una de les vuit ecozones en què es divideix la superfície de la Terra. És la de major extensió, inclou Europa, la part d'Àsia que queda al nord de l'Himàlaia, el nord d'Àfrica i la zona nord i central de la península aràbiga. Procedeix del Japó i el sud-est de la Xina.

HÀBITAT: A la seva terra natal prosperen als boscos, als arbustos, als prats, fins i tot a les roques, a altituds de 400 a 4500 metres. Actualment s'utilitza com a planta ornamental a tot el món.

FORMA VITAL: Hemicriptòfit reptant. Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Planta herbàcia de 8-20 cm d’alçada, que emet estolons filiformes, vellosos i glandulars, amb petites plàntules a l’àpex que arrelen amb facilitat, com les plantes de maduixa ( Fragaria vesca).  La tija també és glandular i vellosa. 

Fulles basals amb pecíol llarg, de 15-20 cm, amb pèls glandulars, verdes amb taques blanquinoses seguint els nervis per l’anvers i rogenques pel revers, escamoses, de forma orbicular o reniforme amb el marge lobulat i irregularment dentat. Les fulles de la tija són molt petites i lanceolades.

Flors en inflorescències en panícula sobre tiges floríferes erectes de 20-40 cm d’alçada, amb flors petites, zigomorfes. Calze amb cinc sèpals ovats estesos a reflexos amb pèls i glàndules al marge. Corol·la amb cinc pètals blancs, dels quals dos més grans lanceolats i àpex agut, els altres tres més petits i ovats tenen punts vermells o grocs. Androceu amb deu estams. Gineceu format per ovari ovoide amb un disc nectari semianular de color groc viu o ataronjat, i estils divergents. Floreix entre abril i juliol.

Fruit en càpsula ovoide-globosa

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En botànica un estoló és una tija aèria disposada horitzontalment sorgida de la base d'una planta i que creix per sobre de la superfície del sòl o just a sota del sòl formant arrels adventícies als nodes, i noves plantes dels brots. Un estoló és una estratègia de propagació i complex d'individus formats per una planta mare. Tots els clons produïts a partir d'estolons formen un únic individu genètic, un ramell.

USOS I PROPIETATS: S’empra com a planta ornamental de interior, en cistella penjant, o com entapissant en jardí. Requereix un lloc amb llum però protegit amb ombra total o parcial. El seu fullatge verd reptant fa una bona coberta del sòl en ambient humit. Regar quan la superfície del substrat es sec. Cal un bon drenatge per evitar que les arrels es facen malbé. Adob mensual en primavera, estiu i tardor. En condicions favorables és semi- perenne. Mitjançant els estolons és molt fàcil la reproducció. Ha guanyat el premi al mèrit del jardí de la Royal Horticultural Society

Es consumeix a la cuina japonesa, fresc o cuinat, i com medicinal, perquè conté quercetina que, en in vitro, ha demostrat propietats anticanceroses   

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Saxifraga ve del llatí “saxus, -i”, que significa pedra, roca, i de “frango”, que significa trencar, és a dir, trencapedres, doncs sovint surten a les escletxes de les roques. Plini empra el nom saxífraga per denominar diverses herbes usades per dissoldre els càlculs renals, però ninguna d’elles es troba entre les que actualment composen el gènere Saxifraga.

L’epítet específic stolonifera del llatí “stólo, -ónis” estoló, i de “fero” portar: que produeix o porta estolons

Saxifraga stolonifera va ser descrita per William Curtis i publicada en Philosophical Transactions of the Royal Society of London 64(1): 308, no. 2541. 1774.

Família Saxifragaceae

Strelitzia nicolai Regel & Körn.

NOMS: Estrelitzia gegant. Castellà: Ave del paraíso gigante. Ave blanca del paraíso. Anglès: Wild banana. Giant white bird of paradise.  Alemany: Baum-Strelitzie.

SINÒNIMS:Strelitzia alba subsp. nicolai (Regel & K.Koch) Maire & Weiller; Strelitzia quensonii Lem. 

DISTRIBUCIÓ: creix als boscos costaners de fulla perenne i als matolls de l'est de Sud-àfrica des del Gonubie cap al nord fins al sud de Moçambic. També es considera originari de Moçambic , Botswana i Zimbabwe , i es diu que està naturalitzat a l'est de Mèxic

HÀBITAT: Cultivada als parcs i jardins

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Planta rizomatosa de port arborescent composta per un grup de tiges llenyoses que poden arribar a mesurar fins a 10 m d´alçada.

Fulles són semblants a la de la platanera, però amb més altura i, a més a més, les fulles, amb llargs pecíols, s’obrin només en dues direccions, com un ventall. El limbe, de color verd grisenc, coriaci, pot mesurar 2 m de llargària per 60 cm d´amplada, de forma oval - oblong, arrodonit a la base, sovint trencat horitzontalment per el vent.

Flors Inflorescències axil·lars amb 3-5 llargues bràctees obscures, de color porpra, de 40-45 cm de longitud. Flors fins a 20 cm amb la corol·la blanca i el pètal central lleugerament tenyit de blau-porpra, incloses total o parcialment dins les grans bràctees.

Foto deTatiana Gerus en Wikimedia commons  This file is licensed under the Creative Commons Attribution 2.0 Generic

Fruit El fruit és una càpsula triangular que pot mesurar de 5-7 cm de llarg amb arils de color taronja.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Hi ha dues estrelítzies que són molt semblants i poden confondre’s, Strelitzia nicolai i Strelitzia augusta (S. alba). No obstant això hi ha diferències com que Strelitzia nicolai és més gran, amb 5-6 (fins a 10 m. a jardins ben cuidats)  metres d’alçada, mentre S. augusta assoleix una alçada de 3-5 metres. Strelitzia nicolai té diverses flors, una damunt l’altra distribuïdes de forma helicoïdal, en cada tija, mentre que S. augusta només té una flor per tija i el pètal central que sobresurt és blanc, no blau com és el cas de la S. nicolai

USOS I PROPIETATS: S’empra com ornamental a parcs i jardins formant petits grups o com exemplars aïllats. També poden plantar-se en grans testos per patis i terrasses però caldrà trasplanta cada 3 anys en primavera. Necessita una ubicació amb molta llum, fins i tot exposició directa al sol, i temperatura càlida; una exposició a menys de -2 C^o pot fer malbé la planta. Un substrat de terra de jardí, turba, arena i fem, i bon drenatge serà adequat. Cal regar sovint, quan la superfície del substrat estiga seca per mantenir cert grau d’humitat. Pot multiplicar-se mitjançant els fillols que surten a la base.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom científic del gènere Strelitzia és en honor de Charlotte Sophia de Mecklenburg-Strelitz (1744-1818), esposa de Jordi III, rei de Gran Bretanya i Irlanda, aficionada a la botànica.

L’epítet específic nicolai és en honor al gran duc Nikolai Nikolaevič Romanov (1831-1891) conegut com "el vell", fill del tsar Nicolau I i de la tsarina Alexandra Feodorovna, patrona de la Societat Hortícola de Sant Petersburg.

Strelitzia nicolai és una de les poques plantes en les que s'ha verificat que contenen el pigment bilirubina , que es troba habitualment en animals, on és un pigment groguenc que es produeix durant la descomposició dels glòbuls vermells i que passa a través del fetge i, finalment, s'expulsa del cos.

Strelitzia nicolai va ser descrita per Eduard August von Regel i Friedrich August Körnicke, i publicada en Gartenflora 7: 265, pl. 235. 1858.

Família Strelitziaceae (Musaceae)

Graptopetalum paraguayense (N.E.Br.) E.Walther

NOMS: Fulla de cera. Flor de marbre. Orella d’ase borda. Castellà: Madreperla. Planta fantasma. Graptopétalo. Portuguès: Planta-fantasma. Planta-madrepérola.   Francès: Sédum porcelaine. Anglès: Mother-of-pearl-plant. Ghost plant.

SINÒNIMS: Cotyledon paraguayensis N.E.Br.; Sedum paraguayense (N.E.Br.) Bullock; Echeveria weinbergii T.B.Sheph.; Graptopetalum weinbergii E.Walther; Sedum weinbergii A.Berger

DISTRIBUCIÓ: Procedent i endèmica de Mèxic, tot i que originalment es creia que procedia del Paraguai, d’ací el seu nom.

HÀBITAT: És una planta tot terreny, que pot estar a ple sol però suporta bé l’ombra, que creix amb calor, amb fred, en ambient sec però també en llocs humits.

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Planta suculenta semblant a l’Echeveria, amb tiges prostrades que no superen el pam d’alçada i els 60 cm d’amplada

Fulles perennes, crasses en roseta, espàtula-obovades, apiculades, de color verd grisós o, de vegades, tocades de color rosat, cobertes d’una capa cerosa, disposades en espiral al llarg de la tija. Les fulles es desprenen amb facilitat, deixant en la tija la cicatriu. Les fulles apareixen així al final de les tiges formant una mena de flor.

Flors blanques amb cinc pètals tacats de vermell, distribuïts en forma d’estrella, que surten en panícules, de la part superior de la planta a l’àpex de una tija floral, a finals de l’hivern i la primavera.

Fruit en polifolicle

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Hi ha certes plantes que es poden reproduir per esqueixos de fulla. Però, quines plantes podem esqueixar mitjançant fulles? Podem esqueixar de forma senzilla tot el grup de les Begònies Rex, les plantes crasses i les violetes africanes entre d'altres. A les plantes crasses, com la que ara ens ocupa, n'hi haurà prou amb agafar una fulla i untar la part més propera a la tija amb una mica d'hormona de creixement i deixar-la sobre terra lleugerament humida. Quan creixin, les podrem trasplantar amb molt de compte.

USOS I PROPIETATS: És una planta emprada com ornamental, molt utilitzada en test per interior o terrasses, i en jardí per rocalles, junt a altres suculentes. No requereix moltes atencions, només vol molta llum, si és possible sol parcial, i un sòl ben drenat perquè l’excés d’humitat no faci malbé les arrels, tot i que en estiu necessita reg abundant però només quan el terra ja siga sec. A l’hivern regar a penes. També tem al fred de les gelades hivernals però si no hi ha humitat pot suportar els -10^oC.

Multiplicació per llavor però és més fàcil i ràpid per esqueix de la tija o de les fulles, que arrelen amb facilitat. A la base surten fillols que també poden plantar-se com noves plantes.

Plagues i malalties: Poden ser atacades per la mosca blanca i la cotxinilla, però el que més les afecta és l’excés d’humitat, que podreix les arrels.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: : El nom genèric Graptopetalum deriva del grec “γραπτός graptos” escrits, pintades, i “πέταλον petalon” pètal, en referència a les taques que apareixen als pètals. El nom específic paraguayense és un epítet geogràfic que al·ludeix a la seua localització al Paraguai.

Graptopetalum paraguayense va ser descrita per Eric Walther i publicada en Cactus and Succulent Journal 9: 108. 1938. El basiònim Cotyledon paraguayensis el va establir Nicholas Edward Brown al publicar-hi en Bulletin of Miscellaneous Information, Royal Gardens, Kew 1914: 208. 1914. 

Família Crassulaceae

Hibiscus syriacus L.

NOMS: Altea. Hibisc de Síria. Malva reial. Castellà: Altea, Rosa de Síria. Malva real de Sevilla. Gallego: Roseira de Siria. Èuscara: Siriako arrosa. Siriako hibiskoa. Portuguès: Hibisco-da-síria. Rosa-de-sarom. Mimo. Italià: Altea commune. Dialtea. Ibisco della Siria. Francès: Hibiscus. Ketmie. Ketmie des jardins. Anglès: Rose of Sharon. Shrub althaea. Korean hibiscos. Shrubby Althaea. Syrian Ketmia. Alemany: Straucheibisch. Garten Eibisch. Roseneibisch. Syrischer Eibisch. Neerlandés: Syrischer Eibisch. Grec: Ιβίσκος ο συριακός.

SINÒNIMS: Althaea frutex Mill.; Hibiscus rhombifolius Cav.; Ketmia syriaca Scop.

DISTRIBUCIÓ: És nadiu del sud-est de la Xina i va arribar a Europa al segle xvi a través de Síria.

HÀBITAT: Cultivada als jardins però també en test

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: : Arbust caducifoli en forma de con invertit o petit arbre de tronc alt i copa xicoteta, de fins a 3 m d'altura.

Fulles simples de distribució alterna i forma oval-lanceolada, amb tres lòbuls, de dents irregulars en el marge i pèls al revers.

Flors solitàries, axil·lars a les branques superiors. Pedicel de 4-14 mm, puberulent. Lòbuls de l’epicàliç filiformes, lliures, connats només a la base, densament puberulents, àpex obtús o agut. Calze campanulat, de 14-20 mm, puberulent, amb cinc lòbuls triangulars. Corol·la blau-violada, violeta, blanca, rosa o vermellosa, de vegades amb el centre més fosc, campanulada, de vegades doble, de 5-6 cm de diàmetre; pètals obovats, de 3,5-4,5 cm, pilosos i vellosos estrellats abaxialment. Androceu amb nombrosos estams units per filaments en una columna estaminal més curta que la corol·la. Gineceu d’ovari súper amb estil glabre. Floreix a l’estiu i tardor.

Fruit en càpsula ovoide-globosa, de fins 12 mm de diàmetre, puberulent, coberta de pèls grocs, amb llavors reniformes.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una característica de la família de les malvàcies és l'androceu, format per nombrosos estams, normalment amb els filaments soldats en un tub estaminal (anomenat columna estaminal) que envolta els estils, i cada estam amb una sola teca.

USOS I PROPIETATS: S’empra en jardineria com exemplar aïllat, en grups, formant tanques lliures, o en forma de petit arbre en alineacions en carrers estrets. Per el tipus de flor pot confondre's amb l'hibisc de la Xina (Hibiscus rosa-sinensis) però la forma de les fulles i la característica columna estaminal, més curta i a penes exserta de l’altea els diferencien amb claredat.

Requereix ple sol encara que és resistent al fred i suporta gelades de fins -15^oC una vegada ben establerta; prefereix els sòls neutres però suporta els calcaris i la sal de les zones costaneres a condició d’estar ben drenats. No és massa exigent d’humitat i és suficient en un reg mitjà. Floreix sobre branques del mateix any, per la qual cosa convé podar cada temporada, quan passen els freds, per a mantindre la forma sense por a minvar floració. Les flors duren poc, al voltant d’un dia, però la floració és abundant, especialment si s’adoba amb compost en primavera i estiu. Existeixen gran varietat de cultivars.

Es multiplica per mitjà d'estaques. Amb llavors també és possible però resulta més complicat. Les llavors necessiten estar a remulla unes 48 hores abans de sembrar per reblanir la capa protectora.

Pot patir malalties com ara botritis, rovell i podridura en les arrels per humitat excessiva. Quant a plagues pot tindre pugons, cotxinilles, aranya roja, mosca blanca i abella serradora de fulles.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Hibiscus deriva del grec “ibískos” que era el nom que els antics grecs donaven a la malva i a l'altea. El nom específic syriacus és un epítet geogràfic que fa al·lusió al seu origen a Síria.

Les diferents parts de la planta contenen diverses substàncies d'efectes beneficiosos que són empleats amb fins terapèutics en la medicina popular, generalment per mitjà d'infusions, cremes, etc. a més a més l'extracte de l'escorça s'utilitza en cosmètica com a condicionador de la pell.

Hibiscus syriacus és la flor nacional de Corea del Sud, on rep el nom de mugunghwa (Hangul: 무궁화; Hanja:無窮花). El significat simbòlic de la flor es deriva de la paraula mugung coreana, que significa "eternitat" o "abundància inesgotable".

Hibiscus syriacus va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 695. 1753.

Família Malvaceae

Strelitzia reginae Banks ex Aiton

NOMS: Au del paradís. Estrelitzia. Castellà: Ave del paraiso. Estrilicia. Flor de la grúa. Èuscara: paradisuko hegazti. Gallego: Ave do paraíso. Portuguès: Ave do paraíso. Francès: Strélitzia Oiseau du paradis. Italià: Uccello del Paradiso. Anglès: Bird of Paradise, Crane Flower . Alemany: Paradiesvogelblume. Holandès: Paradijsvogelbloem. Grec: Πτηνό του παραδείσου. Στερλίτζια βασίλισσα. Στερλίτζια της βασιλίσσης. 

DISTRIBUCIÓ: Procedent d’ Àfrica, regió sud-oest del Cap. Introduït als jardins de Kew el 1773. Ara es cultiva àmpliament a totes les regions tropicals i subtropicals.

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: És una herba monocotiledònia, rizomatosa, de gran alçada, que es cultiva als jardins de regions tropicals i subtropicals per l’espectacularitat i bellesa de les seues flors. Forma una mata alta, de més de metre i mig

Fulles coriàcies i glabres, de llarg pecíol (fins un metre) i limbe ovalat de entre 30-50 cm amb nervi central patent, que naixen d’un rizoma o tija horitzontal subterrània.

Flors formades per tres tèpals lliures i iguals de color taronja brillant, i altres tres tèpals desiguals de color porpra-blau, dos dels quals units, en forma de fletxa, rodegen l’estil. Tot el conjunt floral està protegit per grans bràctees que es col·loquen en perpendicular a la tija que les suporta, donant així l’aparença d’un cap d’ocell. Androceu format per cinc estams ben amagats cadascun acabat en dues teques. El gineceu, d’ovari ínfer, consta de tres carpels o compartiments fèrtils que es troben fusionats i formen un únic estil o prolongació filiforme, d’uns 10 cm de llarg. Flors en general de color taronja groguenc, o groc pur en alguns cultivars, amb l'estructura sagitada de color violeta fosc.

Fruit en càpsula que s’obri per tres valves per deixar sortir les llavors que són arrodonides, negres i estan acompanyades d’una excrescència o aril en forma de floc de pèls de color ataronjat.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES:  «Entre les plantes arribades a Kew des del sud-est africà, va destacar una de singular bellesa i de forma tan estranya com captivadora» (Vegeu l’article “‘Strelitzia reginae’ i el segle d’or de la botànica” de Daniel Climent Giner i Carles Martín Cantarino a la revista Mètode

USOS I PROPIETATS: : S’adapta be a tot tipus de sòl amb la condició de que siga ric en nutrients.  Li agrada la llum del sol sense la qual no floreix. De març en avant requereix regs freqüents i adob per a fer vàries florides a l’any però és molt sensible al fred i no suporta les gelades. És important que el substrat estiga ben drenat per evitar la podridura de les arrels, i deixar que el sòl estiga sec abans de tornar a regar. Vegeta bé en test però té arrels molt vigoroses i necessita espai. És propaga per divisió, separant els fillols amb el rizoma, o per llavors posant-les a remulla en aigua temperada un parell de dies. Tarda de tres a cinc anys a fer flors.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom científic del gènere Strelitzia és en honor de Charlotte Sophia de Mecklenburg-Strelitz (1744-1818), esposa de Jordi III, rei de Gran Bretanya i Irlanda, aficionada a la botànica. El nom de l’espècie, reginae, ve del llatí i significa “de la reina”

 L’espècie fou introduïda a Europa pels anglesos en 1773, quan la portaren junt a altres espècies per a plantar-les al Jardí Botànic Reial de Kew, a 10 km de Londres.

Les flors són pol·linitzades per colibrís, que han de recolzar-se sobre les anteres per tal de libar el nèctar i, així, s’impregnen de pol·len que transportaran a altres flors.

Strelitzia reginae va ser descrita per William Aiton i publicada en Hortus Kewensis; or, a catalogue . . . 1: 285. 1789.

Família Strelitziaceae, (Musaceae)

Clivia miniata (Lindl.) Bosse

NOMS: Clívia. Castellà: Clivia. Anglès: kaffir lily. Natal lily. Bush lily. Alemany: Klivie. Neerlandès: Sint-Jozefplant.

SINÒNIMS:  Imantophyllum miniatum (Lindl.) Hook.;  Clivia sulphurea Laing

DISTRIBUCIÓ: originària dels hàbitats boscosos a Sud-àfrica

HÀBITAT: Cultivada a jardins i contenidors

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Planta perenne, amb nombroses arrels carnoses d’on surten les fulles d’una alçada d’uns dos pams, i la tija floral

Fulles planes, grosses per emmagatzemar aigua, d’un verd brillant, de fins 6 cm d’amplària i 70 cm de llarg, disposades en dues files oposades.

Flors en umbel·la terminal, ataronjades (actualment es poden trobar al mercat amb flors blanques i grogues) que desprenen un suau perfum, creixen en umbel·la a l’extrem d’una tija floral a finals de l’hivern i manté la floració fins la meitat de l’estiu. Corol·la amb sis tèpals breument fusionats a la base. Androceu amb sis estams. Gineceu amb estil acabat en estigma trilobat.  Floreix a partir del tercer any. 

Fruit en forma de baia verda que va madurant per a lluir un color viu vermell durant l’hivern

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: De les 6 espècies conegudes del gènere, Clivia miniata i les seves varietats híbrides són les més àmpliament conreades, amb flors que oscil·len entre el vermell ataronjat fosc i el groc pàl·lid.

USOS I PROPIETATS: S’empra com planta ornamental en jardins i com planta de interior. Es desenvolupa be a l’empara dels arbres, perquè necessita ombra parcial o total, mai a ple sol, i s’ha de protegir de les gelades perquè a -2⁰ perd les fulles i si la gelada no supera els -7⁰ rebrota a la primavera però amb gelades fortes morirà. Regs generosos en època de floració a la primavera i estiu i, a la tardor i hivern, deixarem que les pluges s’encarreguen, si estan al jardí, o el reduirem al mínim si la cultivem en test, perquè si pateix set a l’hivern floreix amb més força.

A finals de l’hivern cal llevar les fulles envellides i les tiges florals, i proporcionar adob per a que a la primavera broti amb força. Si tallem les tiges florals abans de que fructifiqui no gaudirem del roig brillant dels fruits però estalviarem un esforç important a la planta que agrairà  amb una major floració a l’any vinent. Té un bon comportament con a planta d’interior, doncs floreix millor amb les arrels comprimides pel test, a l’inrevés de la majoria de les plantes. Però no suporta la calefacció. La multiplicació més fàcil és a través dels fillols que broten de la planta mare, o per divisió de la mata.

A causa de l' alcaloide licorina que conté, les parts de la planta són verinoses.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: el nom del gènere Clivia deriva del nom de la duquessa de Northumberland, Charlote Florentia Clive, institutriu de la futura reina Victòria del Regne Unit, que fou la primera que va cultivar a Europa un exemplar de clívia. L’epítet específic llatí miniata significa "cinabri", el color del plom vermell, referint-se al color de les flors.

Aquesta espècie va ser descrita per primera vegada l'any 1854 per John Lindley a Gardeners' Chronicle, London 1854, pp. 119, 149 amb el nom (basiònim) Vallota miniata . Va ser canviat al gènere Clivia per Eduard August von Regel a Gartenflora , volum 13, làmina 434 el 1864

Família Amaryllidaceae

Plectranthus verticillatus (L.f.) Druce

NOMS: Planta del diner. Castellà: Planta del dinero. Portuguès: Dólar. Francès: Lierre suédois. Anglès: Swedish ivy. Swedish begònia. Whorled plectranthus. Alemany: Schwedischer Efeu, Mottenkönig. Harfenstrauch.

SINÒNIMS: Ocimum verticillatum L.f.; Plectranthus nummularius Briq., Ocimum racemosum Thunb.; Plectranthus thunbergii Benth.

DISTRIBUCIÓ: Originària d’Àfrica i naturalitzada en zones temperades d’ambdós hemisfèris. 

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental d’interior

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Petita herba sempre verda que pot arribar als 30 cm d’alçada amb tiges carnoses decumbents,

Fulles oposades, peciolades, de limbe carnós, de circular a ovat, marge crenat o dentat, amb nervis porpra al revers i anvers verd brillant.

Flors apareixen en inflorescències en raïm terminal, en verticils, amb el calze campanulat acabat en cinc dents i amb pèls; corol·la labiada de color blanc o blau pàl·lid, amb el llavi superior emarginat, tan llarg com el inferior. Androceu amb estams lliures, exserts o no exserts. Floreix a la tardor i hivern.

Fruit en petita núcula obscura i amb petites rugositats.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En botànica s'anomena verticil un aplec de tres o més fulles, estams, branques o altres òrgans que naixen al mateix nivell d'una tija o eix, formant un cercle al seu voltant. Si solament són dos els òrgans que naixen al mateix nus, es diu que són oposats. Les fulles poden estar disposades en verticils, i es diu que són verticil·lades, però aquesta disposició és més típica en les fulles modificades que formen la flor de les angiospermes. En el cas de les flors el verticil rep diferents noms en funció de la seva posició i funció: Calze: format per sèpals. Corol·la: format per pètals. Androceu: format pels estams. Gineceu: format per carpels, de vegades agrupats en pistils.

USOS I PROPIETATS: Es conrea com a planta d’interior. Resulta molt decorativa en test o cistella penjant. A les zones de clima temperat, sense gelades, s’empra en jardineria com a planta cobertora. Necessita ombra per mantenir la humitat però cal tindre cura i evitar l’embassament que podreix les arrels. Cal ubicar-la en alt, perquè les tiges són penjants, amb llum però sense sol directe, i on la temperatura no siga inferior als 5^oC.

Multiplicació per esqueix a la primavera o l’estiu perquè arrela amb facilitat. Només cal posar un esqueix en aigua i als pocs dies ja mostrarà les arrels i estarà llest per plantar. Plagues i malalties: Pot ser atacada per àcars però el principal risc és l’excés d’aigua, que farà sortir taques negres a les fulles.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Plectranthus deriva del grec “plectron” esperó, i “anthos” flor, és a dir, flor d’esperó. L’epítet específic verticillatus, deriva del llatí “verticillus, -i”, que era una rodanxa que es posava a la part inferior del fus per a que girés amb més facilitat. En botànica és el conjunt de fulles o d'òrgans que neixen al mateix nivell en una tija o eix, per la manera verticil·lada que apareixen les flors.

Hom diu que en la casa on hi haja aquesta planta no faltarà mai el diner i s’alleujaran els deutes, però la planta ha de ser regalada. Actualment, són diversos els països del món que tenen el costum d'honrar aquesta tradició obsequiant-li un exemplar amb una moneda enterrada a l'interior del test, no només els seus éssers estimats, sinó també els que es muden a un nou habitatge.

Un exemplar notable de Plectranthus verticillatus es pot trobar a sobre de la xemeneia a l' Oficina Oval del President dels Estats Units. Va ser un regal al president John F. Kennedy l'any 1961, i es pot veure a les fotografies fetes a l'oficina durant totes les administracions des d’aleshores. Els interns, ajudants i altres treballadors de la casa blanca sovint reben retalls de la famosa planta que cultiven i distribueixen als amics i familiars.

Aquesta espècie va ser primerament nomenada Ocimum verticillatum per Carles Linné en Supplementum Plantarum 276. 1781[1782]. Més tard, George Claridge Druce, la va publicar en Botanical Society and Exchange Club of the British Isles 4(Suppl. 2): 640. 1917. amb el nom actualment acceptat de Plectranthus verticillatus.

Família Labiatae (Lamiaceae)