Oxalis tetraphylla Cav.

NOMS: Agret vermell. Oxalis de quatre fulles. Trèvol de quatre fulles. Castellà: Oxalis de cuatro hojas. Cruz de Hierro. Trebol de cuatro hojas. Portuguès: Trevo-das-quatro-folhas. Francès: Oxalide à quatre folioles. Oxalis à quatre folioles.  Anglès: Iron Cross. Four-leaf sorrel. Four-leaved Pink-sorrel. Lucky Clover. Alemany: Glücksklee. Vierblättriger Sauerklee. Sauerkleerübe. Neerlandès: Zuringklaver

SINÒNIMS: Acetosella tetraphylla (Cav.) Kuntze; Ionoxalis tetraphylla (Cav.) Rose; Sassia tetraphylla (Cav.) Holub; Oxalis deppei Lodd.  

DISTRIBUCIÓ: Neotropical: una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida. Aquesta espècie procedeix de Mèxic i Amèrica Central al voltant del Golf de Mèxic.

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental a parcs i jardins

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Planta herbàcia, bulbosa, que pot créixer fins el 40 cm d’alçada, sortint d’un bulb globós o ovoide format per la tija reduïda, les escates i les estípules connates als pecíols.

Fulles amb un llarg pecíol de 5-30 cm, dividides en quatre folíols cordats, més o menys triangulars, amb la base tacada de color vermell obscur

Flors hermafrodites i de simetria radial, apareixen, durant la primavera i estiu, umbel·lades a l’àpex d’un llarg peduncle de fins 40 cm; calze format per cinc sèpals verds estretament ovats amb el marge hialí; corol·la campanulada formada per cinc pètals imbricats amb la base de color verd groguenc i la resta d’un bonic color rosat o vermell. Androceu monadelf amb 10 estams en dos verticils, amb els cinc externs més curts que els interns, i antera groga; Gineceu d’ovari súper amb cinc carpels, cinc estils lliures i estigma capitat i papil·lós. Floreix a la primavera i estiu. Hi ha una varietat ‘Alba’ amb flors blanques.

Fruit en càpsula cilíndrica amb cinc lòculs, glabra amb llavors ovoides.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: És característic en aquest gènere que presenti moviment nictinastic, mitjançant els quals els folíols es pleguen o despleguen segons les condicions mediambientals, tals com la intensitat de la llum, la velocitat del vent o la disponibilitat d’aigua

USOS I PROPIETATS: S’empra en jardineria però no són plantes de interior sinó que gaudeixen del sol i l’aire lliure. Els bulbs sota el terra poden suportar hiverns molt freds i brotar a la primavera. Gaudeix de sòls de textura lleugera i ben drenats perquè no suporten l’excés d’aigua però, al mateix temps, els subtils escaps i pecíols decauran si falta humitat al sòl. Per aconseguir floracions espectaculars cal que siguen ubicades a ple sol però protegint lleugerament durant les hores centrals del dia en el nostre clima mediterrani. Els bulbs es multipliquen i s’extrauen a la tardor per plantar a principis de la primavera els petits bulbs. No té gaire plagues ni malalties, doncs el principal enemic és l’entollament d’aigua, que podreix els bulbs.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Oxalis procedeix del grec "óxys" àcid, i de “ἄλς hals” sal, pel gust àcid i amarg. L’epítet específic tetraphylla deriva del grec “τετρα tetra" quatre, i "φύλλα phylla" fulla, és a dir, de quatre fulles

De vegades es confon amb el trèvol de quatre fulles però no és un vertader trèvol. Els vertaders trèvols que de vegades apareixen amb quatre folíols, i són els de la sort perquè és molt estrany trobar-ne, pertanyen al trèvol blanc (Trifolium repens)

L’espècie va ser introduïda, com ornamental, en Anglaterra a l’any 1837, i des d’aleshores s’ha expandit el seu ús com a planta de jardí per la resta d’Europa.

Oxalis tetraphylla va ser descrita per Antoni Josep Cavanilles i publicada en Icones et Descriptiones Plantarum 3: 19–20, pl. 237. 1794. El holotip està arxivat avui a Madrid . Va ser dut per l'expedició dirigida per Alessandro Malaspina, entre 1789 i 1794, que va recórrer des de Terra del Foc fins a Alaska i en el Pacífic fins a Austràlia.

Ferdinand Deppe també va veure el trèvol afortunat a la seva expedició de 1824-1826 a Mèxic i el va portar a Anglaterra, on va ser descrit per Conrad Loddiges qui, en honor de Deppe, li va posar el nom de Oxalis Deppei, acceptat com sinònim.

Família Oxalidaceae

Tetraclinis articulata (Vahl) Mast.

NOMS: Savina articulada, Savina de cartagena, Savina de moro, Tuia articulada. Xiprer quadrivalve. Xiprer moro. Castellà: Alerce africano. Araar. Sabina de Cartagena. Tuya articulada. Francès: Sandarac de l'Atlas. Italià: Ginepro articolato. Anglès: Tetraclinis. Arar. Araar. Sictus tree. Sandarac tree. Barbary thuja. Alemany: Sandarakbaum. Gliederzypresse. Berberthuja

SINÒNIMS: Thuja articulata Vahl (Basiònim); Cupressus articulata (Vahl) J.Forbes; Callitris articulata (Vahl) Murb.;

DISTRIBUCIÓ: Creix principalment al bioma subtropical. Originari del nord d’Àfrica, des de Marroc fins a Tunísia, Sicília i Sud-Est d’Espanya

HÀBITAT: Es cria en llocs molt secs, i assolellats de clima suau, barrejant-se amb pins blancs, margallons, ullastres, llentiscles, coscolles, savines i altres espècies d'ecologia similar. Viu a vessants, barrancs i pedregars sobre qualsevol tipus de sòl, encara que sol preferir els calcaris i poc argilosos en zones ben drenades. Creix des del nivell del mar fins als 1800 m d'altura en exposicions de solana. És una espècie molt longeva que rebrota bé de cep.

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Petit arbre monoic, de fulla perenne que pot arribar als 12 metres d'alçada, de tronc recte amb l'escorça estriada de color marró o gris cendrós. Els branquillons tenen un aspecte delicat, són una mica aplanats i surten en totes les direccions, per la qual cosa donen l'aparença d'estar articulades, tal com indica el seu nom científic.

Fulles amb forma d'escata triangular, d’àpex lliure, allargada, semblants a les dels xiprers, en verticils de quatre, les laterals majors, aplicades.

Flors masculines i femenines al mateix peu de planta. Els cons masculins són terminals als branquillons i tenen unes escates portadores de pol·len. Els estròbils femenins solitaris, formats per 4 valves llenyoses. Es tracta d'una espècie que floreix a la tardor o hivern

Fruit són els estròbils que maduren a l'estiu del següent any, i al seu interior hi ha 3 o 4 llavors bialades per afavorir-ne la dispersió pel vent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: A la Península Ibèrica és molt escàs, possiblement és l’arbre més escàs, de forma natural, de tota la Península Ibèrica, on només queden uns quants exemplars a les serres de Cartagena. Actualment apareix com a introduït i naturalitzat en alguns punts d'Alacant, com Guardamar i la serra de Callosa.

USOS I PROPIETATS: s'utilitza per extreure dels seus troncs la 'resina de sandaraca', molt apreciada per a l'elaboració de perfums, coles, vernissos, ciments dentals, i per cremar com a encens. En altres temps també es va emprar pels egipcis per embalsamar els morts.

No és habitual el seu ús en jardineria, malgrat el valor ornamental i la capacitat d'adaptació a la sequera, i al sòl calcari, característiques per les quals seria una espècie ideal per utilitzar-les des d'àrees costaneres fins als 1800 m s. n. m.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Tetraclinis del prefix grec τέτρα- tétra- quatre i de κλΐνη clíne, llit: referit a les fulles disposades en verticils de quatre elements; L’epítet específic articulata indica l'aspecte aparentment articulat dels branquillons.

Es tracta d'una espècie protegida per la Regió de Múrcia i apareix a Espanya al Catàleg Nacional d'Espècies Amenaçades en règim de protecció especial.

Aquesta espècie va ser descrita per Martin (Henrichsen) Vahl, i publicada a Symbolae Botanicae, . . . 2: 96. 1791 amb el nom de Thuja articulata. Amb el nom actualment acceptat de Tetraclinis articulata va ser publicada per Maxwell Tylden Masters, a Journal of the Royal Horticultural Society 14: 250. 1892.

Família Cupressaceae

Platycladus orientalis (L.) Franco

NOMS: Tuia oriental, Arbre de la vida. Xiprer de ventall. Castellà: Tuya oriental. Árbol de la vida. Èuscara: Ekialdeko tuia. Portuguès: Biota-da-china. Tuia-da-china. Italià: Tuia orientale. Tuia cinese. Francès: Thuya d'Orient. Biota d'Orient. Anglès:  Chinese Thuja. Oriental Arborvitae. Alemany: Chinesischer Lebensbaum. Morgenländischer Lebensbaum. Orientalischer Lebensbaum. Neerlandès: Oosterse Levensboom. Grec:  Θούγια ανατολική. Turc: Doğumazısı. Xinès: bai ce (侧柏).

SINÒNIMS: Thuja orientalis L. (Basiònim); Biota orientalis (L.) Endl.

DISTRIBUCIÓ: Originari d’Àsia temperada: Xina central-nord, Sud-est de la Xina, Àsia oriental Corea, l'Extrem Orient rus Amur, Khabarovsk

HÀBITAT: Cultivat com planta ornamental a parcs, jardins i, en contenidor, en patis i terrasses. Pot trobar-se naturalitzat localment de forma ocasional.

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Petit arbre monoic que pot arribar als 10 metres d’alçada (20 al seu lloc d’origen), de port piramidal i dens fullatge amb branquetes aplanades en vertical, que ramifica des de la base amb branques ascendents o erectes. El tronc recte és de color terrós i està cobert de tires verticals que es desprenen.

Fulles d’1-3 mm esquamiformes, disposades en quatre files, decussades, punxegudes i aplanades, es distribueixen en branquetes alineades en un pla vertical. Esfulles no tenen el olor característic de les tuies.

Flors masculines i femenines al mateix arbre; les inflorescències masculines petites, groguenques i ubicades a l’àpex dels branquillons. Els cons femenins terminals, són blavosos i van fent-se marrons a la maduresa; estan formats per 6-8 esquames aplanades i un ganxo apical, mesuren més o menys un centímetre de diàmetre i presenten protuberàncies ganxudes. Floreix de febrer a maig.

Fruit en con dehiscent amb valves que s’obrin com una estrella per la part oposada al peduncle per deixar sortir les llavors sense ales

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Platycladus orientalis és l’única espècie acceptada del gènere Platycladus. En els textos més antics, Platycladus s'inclou sovint en el gènere Thuja, però està només llunyanament relacionat amb aquest gènere. Les diferències són evidents: els seus cons diferents, llavors sense ales, i el seu fullatge gairebé sense olor.

USOS I PROPIETATS:  S’empra per a formar pantalles i tanques, però també com a exemplar aïllat i admet la topiària. El que més s’empra en jardineria són els cultivars. Hi ha varietats nanes, piramidals i de tons auris, com la varietat ‘elegantissima’ que presenta tons daurats a la primavera. És una espècie molt rústica adequada per a la jardineria mediterrània, ja que s’adapta a diferents climes, suporta els sòls calcaris i el reg escàs, encara que prefereix sòls profunds, humits i ben drenats. Les gelades poden fer que adquirís un to marró però amb la recuperació de la temperatura tornarà el bell color verd. Ubicació a ple sol o mitja ombra. Multiplicació per esqueix o per llavors amb estratificació de 60 dies a 4^oC.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Platycladus  està compost pels vocables grecs “platy, πλατος” ample, pla, i “κλάδόος”,  branca, rameta, és a dir, de branques planes, en al·lusió a les branquetes que es desenvolupen en un pla vertical. El gènere al qual estava adcrita aquesta espècie fins fa poc de temps, Thuja, deriva del grec “thia” o “thyon” que significa arbre resinós. El seu nom específic, orientalis, és un epítet que fa referència al seu lloc d’origen, la Xina.

La fusta del seu tronc s’ha usat per a la construcció de temples budistes, per ser imputrescible, i com a encens.  És una de les cinquanta plantes fonamentals en la medicina tradicional xinesa, emprada com a astringent i emmenagog.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 1002. 1753 amb el nom de Thuja orientalis. Amb el nom actualment acceptat de Platycladus orientalis va ser publicada per João Manuel Antonio do Amaral Franco, en Portugaliae Acta Biologica, Série B, Sistemática, Ecologia, Biogeografia e Paleontolgia Julio Henriques: 33–34. 1949.

Família Cupressaceae

Roldana petasitis (Sims) H.Rob. & Brettell

NOMS: Gerani vellut, Gerani de Califòrnia. Castellà: Platanillo. Gerànio de California. Anglès: Velvet Groundsel, California Geranium.  Francès: Roldane faux-pétasite.

SINÒNIMS: Senecio petasitis DC.; Cineraria petasitis Sims; Cineraria platanifolia Schrank;

DISTRIBUCIÓ: Neotropical. Originària i endèmica de Mèxic, del Golf de Mèxic, nord-est de Mèxic

HÀBITAT: Cultivada com ornamental a parcs i jardins

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Arbust de fulla perenne que arriba amb rapidesa al metre i mig d’alçada però no arriba als 3 m, molt ramificat amb tiges primes i flexibles, que adquireix una atractiva arquitectura de forma arrodonida.

Fulles simples, de distribució alterna, grans que donen la imatge d’una planta frondosa d’aire tropical. Són peciolades, de nervació palmada, suborbiculars, amb el marge amb grans lòbuls i coberta de fins pèls com de vellut, de color verd que enrogeix amb el fred.

Flors en grans panícules terminals, que sobresurten les fulles, de capítols amb peduncles i involucre format per 8 bràctees; flòsculs del botó interiors tubulars, pentàmers i hermafrodites; les flors exteriors amb lígula de color groc fort són femenines. Floreix a finals de l’hivern

Fruit són petits aquenis proveïts de plomall blanc.  

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La dispersió de les llavors d’aquesta espècie es fa de diferents maneres. Les llavors que cauen a terra són posteriorment disperses principalment per insectes com les formigues (difusió mirmecocora). En aquest tipus de plantes també es produeix un altre tipus de dispersió: la zoocòria, ja que els ganxos de les bràctees de l'involucre s'enganxen als pèls dels animals que passen, dispersant així les llavors de la planta fins i tot a llargues distàncies. A més, gràcies al papus, el vent pot transportar les llavors fins i tot a distàncies de diversos quilòmetres (disseminació anemocora).

USOS I PROPIETATS: Cultivada com planta ornamental per les flors grogues que contrasten amb el verd de les fulles i resulten força atractives per a les abelles, les papallones i les aus, a més de regalar-nos la seua bella floració hivernal.. Vegeta bé tant a ple sol com a ombra parcial i no és exigent en quant al substrat, car accepta qualsevol tipus de terreny. Suporta cert grau de sequera millor que l’entollament. És sensible a les baixes temperatures, a – 4⁰ C es gelen les fulles i les tiges però rebrotaran, si el fred no supera els -11⁰C, a la primavera següent. Cal podar a la primavera, després de la floració, per aconseguir un arbust més compacte que decorarà tot l’any el massís, junt a altres plantes, o lluirà les grans fulles d’aire tropical plantat en solitari. Multiplicació per esqueix a la primavera.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: el genèric Roldana està dedicat a Eugenio Montana i Roldán (1778-1813), un camperol nadiu d'Otumba i un valent comandant que va caure en la Guerra d'Independència de Mèxic del domini colonial espanyol. El nom específic petasitis deriva del grec, “petàsos” que significa barret d’ales grans, per la forma de les fulles.

És una planta tòxica, per als humans i animals, ja que la seua ingestió pot causar danys al fetge, cor o ronyons. A més, en alguns casos el contacte superficial pot causar irritació o al·lèrgia.

A Nova Zelanda és considerada una planta invasora, doncs competeix amb les espècies natives als llocs oberts i marges dels boscs, per la qual cosa està prohibida la seua venda, propagació i comercialització.

Aquesta espècie va ser descrita per John Sims i publicada en Botanical Magazine 37: t. 1536. 1813. amb el nom de Cineraria petasitis. Amb el nom actualment acceptat de Roldana petasitis va ser publicada per Harold Ernest Robinson i Robert D. Brettell, en Phytologia 27(6): 423. 1974.

Família Compositae (Asteraceae)

Dodonaea viscosa Jacq.

NOMS: Dodonea viscosa. Castellà: Dodonea (Espanya). Candela, Chirca de Monte (Uruguai i Argentina),  Jarilla (Mèxic), Hayuelo (Colòmbia), Ch’akatea (Bolívia).  Portuguès: Vassoura-vermelha. Francès: Bois de reinette. Bois d'arnette. Dodonée visqueuse. Anglès: Hopbush. Hop Bush. Tailandès: chumhet le (ชุมเห็ดเล). mai khwat (ไม้ขวาด). tam sao nu (ตำเสาหนู). Tamil Nadu: virāli (விராலி).

SINÒNIMS: Ptelea viscosa L.; Dodonaea ehrenbergii Schltdl.;

DISTRIBUCIÓ: Pantropical: un tàxon es considera de distribució pantropical quan apareix en totes les regions tropicals dels grans continents, és a dir d'Àfrica, Àsia i Amèrica.  Aquest és originari de les regions tropicals, subtropicals i temperades d'Àfrica, Amèrica, sud d'Àsia i Australàsia,

HÀBITAT: Cultivada com ornamental

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Arbust o petit arbret dioic i perennifoli que pot arribar als tres metres d’alçada, amb moltes tiges erectes rogenques i glabres.

Fulles simples de distribució alterna, sèssils, obovades o espatulades de marge enter o sinuat, de fins 6 cm de llarg, que secreten una resina que les fa viscoses. El cultivar ‘Purpurea’ té les fulles rogenques i és el més emprat en jardineria.

Flors unisexuals o bisexuals, de color groc pàl·lid, taronja o vermell, i apètales, en panícules terminals o axil·lars; les flors estaminades amb 3-4 sèpals oblongs i 6-8 estams de curt filament i gran antera; les femenines amb 4 sèpals ovalats, vuit estaminodis, ovari súper, triquet, estil curt i estigma trífid. Floreix a finals de la primavera

Fruit en càpsula que sembla una sàmara amb 2-3 ales amples i membranoses.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquest arbust és pioner en sòls erosionats i iniciador del procés successional vegetal. L'adaptabilitat i resistència a condicions adverses és gran, ja que es pot desenvolupar en climes àrids i créixer en sòls degradats i amb poca humitat i per ser una planta que aporta constantment fullaraca al terra, i permet l'establiment d'organismes descomponedors i també l'arribada d'altres espècies vegetals.

USOS I PROPIETATS: En jardineria s’empra com exemplar aïllat o en bardisses lliures, així com per a la protecció contra el vent. Prefereix un sòl ric, profund i ben drenat perquè és molt sensible a l’excés d’humitat, però vegeta també en sòls pobres. Agraeix la ubicació a ple sol perquè resisteix altes temperatures però també gelades lleugeres. Multiplicació per llavors que germinen molt de pressa en primavera si s’han remullat prèviament. La reproducció mitjançant esqueixos s’empra per aconseguir plantes femenines, pel valor estètic dels fruits. És una planta resistent a plagues i malalties, tot i que de vegades són atacades pel pugó, cotxinilla i mosca blanca.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Dodonaea està dedicat al metge i botànic flamenc Rembert Dodoens (Dodonaeus) (1517-1585), autor de Cruydeboeck (Herbari) de 1554, conté 1060 plantes i 715 gravats on, per primera vegada, classificava les plantes segons les seves propietats i les seves afinitats recíproques, i fou el llibre més traduït, després de la Bíblia, de la seua època. L’epítet específic viscosa ve del llatí "viscum" visc, és a dir, viscós, per la resina viscosa que secreten les fulles. El nom del gènere del sinònim Ptelea ve del grec "πτελεαc ptelea" om, perquè tenen el fruit alat com el de l’om.

Carles Linné va descriure aquesta espècie i la va publicar en Species Plantarum 1: 118. 1753. amb el nom Ptelea viscosa. Amb el nom actualment acceptat de Dodonaea viscosa va ser publicada per Nicolaus Jacquin (Jacq.) en Enumeratio Systematica Plantarum, quas in insulis Caribaeis 19. 1760.

Família Sapindaceae

Dolichandra unguis-cati (L.) L. G. Lohmann

NOMS: Ungla de gat. Bignònia groga. Castellà: Uña de gato. Uña de murciélago. Francès: Dolichandre griffes-de-chat. Liane patate. Patte d'oiseau. Anglès: Cats claw creeper. Funnel creeper. Cat's claw trumpet

SINÒNIMS: Bignonia unguis-cati L.; Macfadyena unguis-cati (L.) A.H.Gentry; Doxantha unguis-cati (L.) Miers; Batocydia unguis-cati (L.) Mart. ex Britton & P.Wilson;

DISTRIBUCIÓ: Neotropical. L'àrea de distribució nativa d'aquesta espècie és de Mèxic a Amèrica tropical fins el nord d’Argentina.

HÀBITAT: Cultivada com ornamental

FORMA VITAL: Faneròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Arbust enfiladís de ràpid creixement, amb tiges lignificades primes que poden arribar als 15 m i desenvolupen arrels aèries, a més dels circells de les fulles, per enfilar-se.

Fulles semi-persistents, és a dir, que als llocs on hi ha gelades perd les fulles i on no manté totes les seus fulles, d’un verd brillant, oposades, bifoliades amb dos folíols ovat-lanceolats amb àpex agut, i acabades amb un tercer folíol transformat en circell de tres rames ganxudes que semblen urpes.

Flors solitàries o en petits grups de 2-3; calze membranós, cupular, verd, amb el marge sinuós; Corol·la de 5-10 cm de llarga formant un tub acabat en cinc lòbuls, tres que formen el llavi superior i dos el inferior, de color groc. Androceu amb estams didínams inserits a la base del tub, amb filaments d’1-2,5 cm i antera divaricada i l'estaminodi, de 0,5-1,5 cm de llarg, de vegades desenvolupat en cinquè estam. Gineceu d’ovari súper i pistil de 2,8-3,8 cm de llarg, i estigma bilobulat. Floreix de juliol fins desembre

Fruit en llargues càpsules planes d’entre 20 i 40 cm de llargues per 1-1,5 cm d’amplada, amb la superfície llisa i color marró quan maduren. Llavors amb ales membranàcies i hialines als marges

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una planta enfiladissa o planta arrapadissa és un tipus de planta amb tija elongada i prima que no se sosté per si mateixa i necessita un suport on arrapant-s'hi o entortolligant-s'hi; és un terme general que engloba totes les plantes amb un hàbit d'arrapar-se o enfilar-se per tiges o estolons

USOS I PROPIETATS: En jardineria s’empra per ocultar parets o mur antiestètics. Cal anar en compte perquè és considerada una espècie invasora que pot dificultar el normal desenvolupament de les espècies autòctones. Gaudeix del ple sol i s’adapta als climes secs i molt calorosos però també suporta el fred fins els -8⁰C. Multiplicació: Es propaga amb molta facilitat per llavor i per esqueix. Aquesta espècie és resistent a les plagues i malalties habituals als jardins.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Dolichandra deriva del grec “δoλῐχός dolichόs” llarg, i de “ἀνήρ, ἀνδρός aner, andrós” mascle, és a dir, amb llargs estams (òrgans masculins). El nom del gènere del basíonim, Bignonia, és una dedicatòria del botànic Joseph Pitton de Tournefort al seu protector, el bibliotecari de Lluís XV l’Abad Jean-Paul Bignon”Bignonius” (1662-1743). I el genèric del sinònim Macfadyena  és en honor del botànic jamaicà d’origen escocès James Macfadyen (1798-1850). L’epítet específic unguis-cati ve de "unguis" ungla, i "cattus" gat, és a dir, ungla de gat.

Als seus lloc d’origen s’ha emprat en medicina popular com antídot de picades de serp, antiinflamatori i per rebaixar la febre.

Dolichandra unguis-cati  va ser descrita i publicada per Carles Linné amb el nom de Bignonia unguis-cati (Basiònim) en Species Plantarum 2: 623. 1753; i en 2008, amb el nom actualment acceptat, de Dolichandra unguis-cati, va ser publicada per Lucia Garcez Lohman en Nuevo Catálogo de la Flora Vascular de Venezuela 273. 2008.

Família Bignoniaceae