La forma de les flors i la seua estructura
La flor és una rama de creixement limitat al àpex de la qual creix un nombre variable de fulles modificades. La part important de la flor són les fulles fèrtils portadores d’esporangis que són l’androceu, format per els estams, i el gineceu que el composen els carpels. En el grup de les angiospermes, les fulles fèrtils estan protegides per un conjunt de fulles estèrils denominat periant. Tant les fèrtils com les estèrils arrenquen de l’eix floral que s’insereix directament a la tija i es diu que la flor és sèssil o, el que és més corrent, s’hi uneix a la tija mitjançant un peduncle i es diu que la flor és pedunculada.
Quan en la mateixa flor hi ha androceu, que és la part masculina, i gineceu, la part femenina, hom diu que és hermafrodita. Però de vegades tenen flors unisexuals, és a dir, d’un sol sexe. És el cas de la majoria de les gimnospermes que, a més, no tenen periant o és molt rudimentari. Si les flors unisexuals masculines i femenines es troben en el mateix peu es tracta de plantes monoiques. Les plantes dioiques, en canvi, porten flors només masculines en un peu i només femenines en altre peu.
Elements florals en una flor cíclica (A) i en una acíclica (B)
1 sèpal; 2 pètal (2’ limbe, 2” ungla); 3 estam (3’ filament, 3” antera); 4 pistil (4’ ovari, 4” estil, 4’” estigma), 5 receptacle floral; 6 tèpal
Les flors acícliques tenen les peces disposades helicoïdalment, però les flors cícliques amb periant tenen un grau de simetria floral divers. Les flors radiades tenen diversos plans de simetria i s’anomenen actinomorfes, com és el cas de moltíssimes plantes de la nostra flora. Les flors de simetria bilateral tenen dos plans de simetria, com la majoria de les crucíferes. Les flors de simetria dorsiventral, amb un sol pla de simetria, reben el nom de zigomorfes; és el cas de les papilionàcies, les labiades, etc.
L’eix floral és el suport físic de la flor. Allargat i cònic en les gimnospermes i pla o còncau en les angiospermes. La disposició helicoïdal evolucionà a la disposició verticil·lada, on totes les peces d’un mateix tipus surten d’un nus, o com a molt de dos. El nombre més freqüent de peces és de cinc, pentàmers, o de quatre, tetràmers. En el primer cas hi ha cinc verticils, dos del quals solen correspondre a l’androceu i el gineceu.
Corol·les de pètals lliures dialipètales: 1 i 2 de papilionàcea de front i de costat i 3 amb els cinc pètals separats, l’estandart (e), les ales (a), i la quilla (c); 4 papilionàcia de prefloració carinal; 5, corol·la cruciforme; 6, corol·la zigomorfa de violeta.
Corol·la de pètals concrescents (gamopètales) i actinomorfes: 1i2 corol·la rotàcia; 3, urceolada d’alborç; 4, infundibuliforme; 5, campanulada; 6, tubulosa.
El periant consta de dos tipus de peces, els sèpals que formen el calze i els pètals que componen la corol·la. Quan sols hi ha un tipus de peces rep el nom de perigoni i les peces que el formen el de tèpals. De vegades les flors són envoltades per un conjunt de peces estèrils situades fora del calze que s’anomena calicle. Les peces del periant poden ser lliures (dialisèpal, dialipètal o dialitèpal) o soldar-se pels marges donant lloc a tubs més o menys llargs, en el qual cas s’utilitza el prefix “gamo” (gamopètala, etc).
L’androceu està format per fulles modificades portadores d’esporangis, els estams, que suporten els sacs pol·línics que contenen el pol·len. El conjunt del estams d’una flor rep el nom d’androceu. La diversitat de l’androceu pel que fa al nombre, la disposició, el grau de soldadura de les peces, etc. serví de base a Linné per establir el seu sistema sexual de classificació, la primera clau de determinació que han tingut els botànics.
Gineceu de diverses angiospermes amb les seccions transversals dels ovaris. (A) pistil monocarpel·lar de papilionàcia. (B) Diversos pistils monocarpel·lars de Delphinium amb ovaris separats. (C) Els cinc carpels d’Oxalis s’hn soldat en un ovari únic però conserven els cinc estils lliures. (D) el Lilium té un pistil tricarpel·lar amb un ovari trilocular i un estil amb tres estigmes. (E) La Primula té cinc carpels formant un sol ovari, un estil i un estigma.
El gineceu és la part femenina de la flor, amb un nombre variable de carpels portadors de primordis seminals. Els carpels són fulles modificades i els primordis seminals estan formats per un esporangi i una coberta protectora. Els carpels de les angiospermes tancats i soldats pels marges, en forma d’ampolla, reben el nom de pistils (del llatí “pistillum”, mà de morter) que consta d’una part basal inflada que allotja els primordis seminals, l’ovari; d’una zona apical o estigma que rep el pol·len i l’estil que uneix les dues parts.
Situació de l’ovari respecte del receptacle floral: (A) ovari super; (B) semiínfer; i (C) ínfer
La posició de l’ovari en relació amb les altres peces florals és un caràcter important. Parlem d’ovari súper està sobre un receptacle pla i les resta de peces arrenquen de sota l’ovari. És ínfer quan es troba soldat a un receptacle molt còncau en forma de copa i el periant sembla sortir per damunt l’ovari. Si la soldadura afecta només a la part inferior de l’ovari es diu que és semiínfer.
LES INFLORESCÈNCIES
Una inflorescència és un sistema de rames especialitzat que porta un conjunt de flors. Segons el tipus de ramificació es poden qualificar de cimoses, si la ramificació és simpòdica, o bé de racemoses si és monopòdica. També és important la presència o absència de flor terminal a l’àpex: en el primer cas és oberta i en el segon tancada.
(D) Raïm; (E) Corimbe; (F) Umbel·la; (G) Espiga; (H) Espàdix; (I) Capítol.
Les inflorescències racemoses més freqüents són: el raïm amb flors més o menys separades però al llarg d’un eix, amb els peduncles d’una llargària aproximada, típic de les crucíferes; l’espiga caracteritzat perquè les flors s’insereixen directament a l’eix principal, sense peduncle, com en els plàntago i les gramínies; l’espàdix és una mena d’espiga que té l’eix principal engruixit i les flors unisexuals; en el corimbe les flors arrenquen de l’eix com en el raïm, però arriben totes al mateix nivell, per la qual cosa els pedicels inferiors són més llargs que els superiors; en la umbel·la les flors surten de nusos tan pròxims que pareix que provenen del mateix punt, i arriben totes al mateix nivell; moltes umbel·les porten altres umbel·les més petites denominades umbèl·lules i sovint a la base de la umbel·la hi ha bràctees, l’involucre o l’involucel si és sota d’umbèl·lula; el capítol és un disc o con damunt del qual es disposen, densament juntes, les flors, el conjunt de les quals és envoltat per un collar de bràctees anomenat involucre.
Les inflorescències cimoses tenen un eix principal que atura el seu creixement quan dona lloc a una flor, però a partir d’aquest eix es formen una o més rames laterals que acaben en una flor i de les quals poden sortir més rames terciàries que acaben igual, i així successivament.
(A) Cima unípara o monocasi; (A’ cima escorpioide; A” ripidi). (B) Cima bípara o dicasi; (C) Cima multípara o pleocasi.
Hi ha tres tipus bàsics de cimes: el monocasi en el qual una sola branca reprèn el creixement quan l’eix precedent produeix una flor i detén el seu; si totes les rames són del mateix costat de l’eix, el conjunt es cargola com un escorpí i aleshores es tracta d’una cima escorpioide. En el dicasi l’eix principal acabat en una flor produeix dues rames que poden seguir el mateix procés. Si són tres o més rames les que produeix l’eix principal es diu pleocasi.
(J) Panícula; (K) Ament, (L) Umbel·la composta
Les inflorescències compostes són formades per la unió de dues o més inflorescències simples allí on les simples duen flors. La umbel·la i l’espiga són compostes; també ho és la panícula que és un raïm de raïms, com la flor dels ceps, o porta espigues en lloc de flors, com la canyota. L’ament és un raïm contret amb aspecte d’espiga i pèndul amb flors unisexuals
La inflorescència elemental de les gramínies o poàcies s’anomena
espícula o espigueta, composta per una
o diverses flors.
Les espiguetes estan formades per un eix on
es disposen, a banda i banda, una o més flors. A la base de l'eix de l'espigueta
es disposen dues bràctees anomenades glumes, una de superior i l'altra d'inferior. A la base de
cada flor es formen dues peces anomenades glumel·les. La glumel·la inferior, la lemma, és la que porta la flor, mentre
que la glumel·la superior, anomenada pàlea, és una esquama membranosa que tanca la flor. La pàlea sol
ser més petita que la lemma i en alguns casos pot reduir-se molt, fins
desaparèixer.
 | |
| Esquema d’una espícula: 1. Glumes; 2: Lemma; 3: Aresta; 4: Pàlea; 5: Lodícules; 6: Androceu; 7: Gineceu. |
Entre les dues glumel·les poden aparèixer dues petites esquames anomenades
lodícules (o glumèl·lules). Tot i que en solen aparèixer 3, com al gènere Stipa,
de vegades hi ha 6 o més en algunes espècies de bambús. La funció de les lodícules és
facilitar l'obertura de les peces florals estèrils gràcies a la seva hidratació
i així afavorir l'exposició dels estams i els estigmes. Tant les glumes com
les glumel·les poden presentar una o més setes terminals o dorsals,
llargues i rígides anomenades arestes. La
major part d'espècies té una aresta a la glumel·la inferior
per facilitar la disseminació i establiment de la diàspora.
La família de les euforbiàcies també té un tipus d’inflorescència
particular anomenat ciati. Els ciatis són les inflorescències de les
lletereses o lletreres del gènere Euphorbia,
agrupades en cimes del tipus dicasi o pleocasi. Cada ciati està format per una
sola flor femenina amb un ovari inflat, tres estils i sis estigmes, envoltada
per vàries flors masculines i quatre glàndules, que de vegades prenen la forma
d’un “croissant”, anomenats nectaris
perquè produeixen nèctar, i tot el
conjunt embolcallat per les bractèoles
Fonts:
FOLCH I GUILLÈN, RAMÓN, (dir), Història Natural dels Països Catalans. Plantes superiors, tom 6, Enciclopèdia catalana S.A., Barcelona, 1988
FONT I QUER, PIUS, Iniciación a la botànica. Morfología externa, Ed. Fontalba, Barcelona, 1982.
Wikipedia
Wikipedia
