Serra Grossa (País Valencià)
La serra Grossa és una alineació muntanyenca, enclavada en el territori diànic, de 48 quilòmetres de longitud, situada entre les comarques de la Vall d'Albaida, al sud, i la Costera al nord. Es tracta d'un sistema muntanyós disposat de sud-oest a nord-est, que forma part del sistema prebètic valencià i és constituïda per un llarg anticlinori que segueix paral·lelament la vall del riu Cànyoles que discorre pel nord.
 |
| Serra Grossa (Font: Google Earth) |
Al llarg de la serra discorre la falla sud-valenciana, una falla tectònica que constitueix una línia divisòria entre el sistema Bètic, al sud, i el sistema Ibèric al nord. La falla arranca junt al mar a Xeresa, passa per Barx, Xàtiva i tota la Vall de Montesa, prolongant-se després cap a terres manxegues pel corredor d'Almansa. Els geòlegs defineixen aquest conjunt com una successió d'anticlinoris i sinclinoris (muntanyes i valls) amb vergència al nord, on els primers estan constituïts principalment per materials carbonatats cretàcics que donen lloc a les serres, i els segons a les valls, ocupats per les margues del Miocè tap, més o menys cobertes pels farciments detrítics quaternaris.
 |
| Sector central de la Serra Grossa entre Vallada, Ontinyent i Aielo de Malferit (Google Earth) |
Les formes suaus de la Serra Grossa i l'escassa altura que no supera els 903 m (pic de la Creu, al sector central) caracteritzen aquesta serra. Al llarg dels vora 50 km de longitud, son diverses les petites serres que conformen aquesta unitat. D'oest a est trobem la lloma de la Bastida de les Alcusses, on es troba el poblat ibèric homònim, la serra de la Talaia, serra Vernissa, serra del Castell de Xàtiva, serra d'Eixea, serra de la Solana, serra de la Creu i de Requena. Entre aquestes dos darreres es troba l'Estret de les Aigües, a Bellús, per on el riu Albaida talla la serra de sud a nord per a continuar el seu curs.
Vegetació  |
| Panoràmica est des del Castell de Vallada (València)
La vegetació de la Serra Grossa es troba molt degradada a causa dels incendis forestals però encara es poden apreciar mostres de vegetació al seu estat natural en la zona dels Alforins.
|
 | |
| Vessant de la solana del Castell de Vallada
En alguns barrancs i valls no cultivats pot trobar-se carrascars amb domini del Quercus rotundifolia associat a Rubia peregrina, margalló (Chamaerops humilis), Rhamnus oleoides, i Osyris quadripartita. També són freqüents Phillyrea angustifolia, el càdec (Juniperus oxycedrus), i lianes com la (Smilax aspera), el lligabosc (Lonicera implexa) i la vidiella (Clematis flammula). Als barrancs ombrívols de la Serra Grossa destaca el freixe de flor (Fraxinus ornus), la hedra (Hedera helix) i el cornicabra (Pistacia terebinthus).
|
 | ||
| Barranc de la Salaella de Vallada, lloc d'espècies gipsícoles.
Els coscollars estan representats per l’associació Querco-Lentiscetum amb Coscolla (Quercus coccifera), llentiscle (Pistaquia lentiscus) i margalló (Chamaerops humilis). Altres plantes freqüents són Rhamnus oleoides,l’aladern (Rhamnus alaternus), matapoll (Daphne gnidium), i l’esparreguera (Asparragus acutifolius).
La pressió humana ha fet estranys els carrascar i cada vegada més els
coscollars que deixen pas a les brolles. A la Serra Grossa
són variats i complexos, amb espècies endèmiques com la pebrella (Thymus
piperella), el timó groc (Teucrium aureum ssp.latifolium),
l’antil·lis (Anthyllis onobrychioides) i el bruc valencià (Erica
terminalis). La brolla més característica és l’associació Helianthemo
cinerei-Thymetum piperellae que, a banda del romaní i els brucs,
sovintegen espècies com Sideritis angustifolia, Satureja obovata o Helianthemum
cinereum ssp. Rubellum.
A Vallada hi ha brolles gipsícoles (Gypsophilo-Ononidetum
edentulae) amb ruac (Ononis tridentata) que colonitza guixos roigs
triàsics. Representen l’etapa de substitució dels carrascars i coscollars
semiàrids desapareguts però cal tindre cura amb aquestes àrees, molt pobres,
fàcilment erosionables i degradades. Aquestes brolles no tenen cap valor utilitari
(només les cabres i les ovelles mengen les fulles tendres del ruac) però tenen
un gran valor ecològic i són rics en elements endèmics, com en els guixos
alacantins.
|
 |
| Penyó i Castell de Vallada |
Si ens fixem en les roques calcàries, a simple vista poc acollidores, veurem com surten de la mateixa roca plantes com el pinzell (Hypericum ericoides), el te de roca (Jasonia glutinosa), l’herba d’olives Satureja obovata), el teucri de roca (Teucriumbuxifolium) i fins i tot la pebrella. Creixen en petites escletxes que retenen la humitat suficient per poder viure. Són comunitats agrupades en l’aliança Hypericion ericoidis, per ser el pinzell l’espècie predominant.
El territori diànic
Les muntanyes diàniques formen el sector terminal del Sistema Bètic, ben diferenciat dels relleus ibèrics del territori serrànic que deixa al nord. Territori diànic (Dianicum) és el territori limitat per la Font de la Figuera a l’oest, Cullera al nord, la línia de costa amb el Cap de la Nau i fins Alacant a l’est i Elda al sud-oest. Té forma de rombe i comprèn les comarques de la Costera, la meitat sud de la Ribera Alta i Baixa, la Vall d’Albaida, la Safor, el Comtat, Alt i Mitjà Vinalopó, la Marina Alta i Baixa, l’Alcoià i la meitat nord de l’Alacantí.
 |
| Territori diànic (Google Earth) |
Les muntanyes diàniques són totes calcàries, excepte la Serra de Corbera, i sovint carstificades, quasi paral·leles i orientades de SW a NE, el que fa que hi haja vessants senceres solellades i altres totalment orientades al nord i, per tant, obac. Entre aquests relleus hi ha les “foies”, petites planes en forma de cubeta tancada. La Serra d’Aitana amb 1558 m marca el màxim cim del conjunt diànic.
Tots els climes del territori són xerotèrics però l’accidentada orografia modifica els condicionants climàtics de manera que el territori diànic és prou més humit que la resta de territoris que l’envolten. A més, la disposició E-W de les grans serres determina acusats contrasts solell-obac amb conseqüències bioclimàtiques importants.
El clima a les muntanyes és eixut i fresc, amb dos a cinc mesos subhivernals i de dos a quatre mesos estivals àrids o peràrids, amb precipitacions de 450-700 mm. A les foies hi ha un mes hivernal, amb temperatures mitjanes per baix de 5o C i dos mesos d’estiu, peràrids i escasses precipitacions (400-500 mm).
La major part del territori diànic no conreat ha sigut deteriorat pels incendis forestals, l’explotació dels boscos i, d’ençà dels anys setanta, les instal·lacions turístiques i de segones vivendes. Malgrat l’erosió antròpica els pinars de pi blanc (Pinus halepensis) i les taques de carrascar són suficients per ressaltar l’espectacularitat del relleu i els valors paisatgístics.
Fonts:
Folch i Guillem, Ramón. Dir. Historia Natural dels Països Catalans, Vegetació, Tom-7, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1984.
Costa, Manuel. La vegetación en el País Valenciano, Universitat de València, Velència, 1986.
