Anemone coronaria L.

NOMS: Anemone coronària. Castanyola. Anèmone. Castellà: Anémona. Anémone de jardín. Èuscara: Anemone landatua. Portuguès: Anémola. Anémone ordinària dos jardins. Francès: Anémone coronaire. Anémone couronnée. Anémone des fleuristes. Italià: Anemone dei fiorai. Anglès: Poppy Anemone. Spanish marigold. Alemany: Kranzwindröschen. Neerlandès: Grootbloemige-Anemoon. Oosterse-Anemoon. Windbloem Anemoon. Grec: Άγρια παπαρούνα. Ανεμώνη η στεφανωματική.

SINÒNIMS: Anemone cyanea Risso; Pulsatilla coronaria Borkh.;

DISTRIBUCIÓ: nativa de la Regió mediterrània: Regió biogeogràfica que comprèn les terres properes a la Mediterrània i que es caracteritza per tenir un clima amb estius extremament secs i càlids i hiverns moderadament humits i freds, i pel predomini de la vegetació xeròfila amb boscos esclerofil·les als sectors més humits i matollars i prats als indrets més secs.

HÀBITAT: Herbassars sobre sòls humits. Camps de conreu, Vores de camins, llocs alterats. Cultivada com ornamental.

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Herba que presenta un rizoma tuberós del qual surt una tija uniflora de fins 40 cm d’alçada, amb 3 (4) bràctees foliàcies verticil·lades i dividides.

Fulles basals peciolades, amb el pecíol major que el limbe, i molt dividides en segments estrets. Just baix de la flor hi ha un verticil de bràctees dividides que no han de confondre’s amb les fulles

Flors solitàries i grans (de 3-10 cm de diàmetre) amb 5-8 sèpals petaloides lliures, obovats, normalment de color roig o blau però també poden ser de color rosa, blanques o, fins i tot, bicolors i amb doble número de pètals però totes tenen el centre de pistils envoltats per un anell d’estams, més curts que els sèpals, violacis (el centre sol ser negre, però pot ser de color verd pàl·lid en les cultivars blanques); gineceu amb nombrosos carpels lliures, pilosos, inserts al receptacle. Floreix entre gener i abril.

Fruit en poliaqueni ovoide llanós i llavors amb estil persistent

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Hi ha molts cultivars però entre tots destaquen dos grups: els De Caen i els de Santa Brígida. El grup De Caén són híbrids que es van començar a cultivar als districtes francesos de Caen i Bayeux al segle XVIII, de colors magnífics i flors simples, inclouen 'Bicolor' (vermell amb blanc), 'Blue Poppy' (blau), 'Mr Fokker' (morat), 'Sylphide' (rosa profund) i 'The Bride' (blanc). Les anemones del grup de St Brigid, són cultivars produïts a Irlanda de flors dobles i inclouen "Lord Lieutenant" (blau morat) i "The Governor" (vermell).

USOS I PROPIETATS: La castanyola és conreada formant massissos on brillen els colors de les flors decoratives. També s’empra com a flor tallada. Cal adquirir les varietats d’un sol color i que sigui intens i consistent per gaudir del seu potencial decoratiu. Necessiten un sòl ric, lleuger i ben drenat, doncs l’excés d’humitat podreix les arrels. Durant el període de descans cal mantenir el sòl sec. Cal plantar-les a ple sol o ombra parcial però amb molta llum. Quan apareixen les gemmes florals serà convenient aportar adob. En exterior solen ser atacades per caragols i també poden patir plagues de pugons i de rosquilla. L’excés d’aigua pot provocar malalties per fongs.

Multiplicació per els tubercles plantats a la tardor, per a que floreixin a partir de febrer, en un sòl ric i lleuger, amb una separació d’uns 10 cm. Abans de plantar els tubercles és convenient posar-los a remulla durant 12 hores. Tot i això pot plantar-se tot l’any per tindre una floració contínua. També pot reproduir-se per llavor, sembrant en febrer en safates, amb un substrat molt fi i cobrint lleugerament les llavors. 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Anemone deriva del grec “ἄνεμος ánemos” vent, perquè les flors són fàcilment agitades pel vent i les llavors disseminades. L’epítet específic coronaria ve de “corona” garlanda, disposat en cercle, en al·lusió a l’anell d’estams que forma una corona en el cercle central. Altres autor evoquen associacions regis.

Segons un mite grec, que recorda Ovidi, l'anemone va ser creada per la deessa Afrodita a partir de la sang d'Adonis, de qui estava enamorada, després de la seva mort provocada per un senglar durant una cacera.

Anemone coronaria va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 539. 1753.

Família Ranunculaceae

Achillea millefolium L.

NOMS: Milfulles. Herba de tall. Camamil·la vera. Castellà: Milenrama. Milefolio. Hierba de las heridas. Aquilea. Alcanfor. Alhucema. Cientoenrama. Gallego: Herba da rula. Herba dos carpinteiros. Èuscara: Millorria. Occità: Milafuèlhas. Milo-fueio. Trunija roge. Èrba dau charpentier. Portuguès: Erva-das-cortadelas. Milefolio. Francès: Achillée millefeuille. Millefeuille. Italià: Achillea millefoglio. Erba dei tagli. Anglès: Bloodwort. Yarrow. Staunchweed. Elfshot cow. Lady's fingers. Tansy. Alemany: Garbenkraut. Gemeine Schafgarbe. Gewöhnliche Schafgarbe. Neerlandès: Gewoon Duizendblad. Grec: Αγριαψιθιά. Αχίλειον το χιλιόφυλλον. Χιλιόφυλλον. Xinès: Shi.

SINÒNIMS: Chamaemelum millefolium (L.) E.H.L. Krause; Alitubus millefolium Dulac;

DISTRIBUCIÓ: Eurosiberiana: La regió eurosiberiana s'estén per gran part d'Euràsia i limita al nord amb la regió àrtica i al sud amb les regions mediterrània, iranoturaniana i xinesa. Amèrica del nord: Mèxic, Estats Units, Canadà.

HÀBITAT: creix a pastures, camps abandonats i llocs alterats, fins als 2000 metres d’altitud. Cultivada com ornamental als jardins.   

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba vivaç, rizomatosa, poc ramificada, amb tiges erectes acanalades, cobertes de pèls i amb medul·la esponjosa blanca, de fins 70 cm d’alçada. 

Fulles basals de fins 15 cm de llargària, amb curt pecíol o sèssils, 2-3 pinnatisectes, molt dividides en folíols linears, semblant a una ploma d’ocell. Les caulinars alternes, iguals però més petites.

Flors agrupades en petits capítols amb unes 20 flors discals hermafrodites, grogues, tubulars, de 2-3 mm, i cinc flors externes femenines amb lígula blanca curta i tridentada, totes embolcallades per el involucre de bràctees en 3 fileres, el·líptics o oblongs amb el marge escariós; els petits capítols estan reunits en corimbe pla i dens. (Hi ha cultivars amb les flors de colors diversos) Té una prolongada floració entre maig i octubre.

Fruit en aqueni comprimit de 2 a 3 mm de llarg, glabre, de blanc a gris, finament estriat en forma longitudinal i sense papus.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una cultivar és una planta cultivada que ha estat seleccionada i a la qual s'ha donat un nom únic per raó de les seves característiques útils o decoratives. El terme cultivar no pot ser intercanviat amb el de varietat botànica. 

USOS I PROPIETATS: Es conrea en test, par a flor de tall o al jardí en parterres o entre altres plantes per afavorir la fauna útil. És una planta excel·lent com hostatge d’insectes depredadors de plagues, és a dir d’insectes útils per al control biològic a l’hort i al jardí, especialment per a plagues de pugons i mosca blanca.

És molt rústica. Creix a ple sol, en substrat ben drenat no massa sec, i clima temperat, tot i que suporta una sequera moderada i tolera les gelades. Vegeta bé en sòls lleugerament àcids o calcaris pobres però ben drenats perquè no suporta els sòls amb excés d’aigua. No sol patir plagues ni malalties. Els problemes són fisiopaties per excés d’humitat i drenatge deficient. Multiplicació per llavor cobrint-les amb una fina capa de substrat, o per divisió del rizoma a la primavera.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Achillea està dedicat al mític heroi grec Aquil·les (Achille) que hauria utilitzat aquestes plantes per curar les ferides rebudes en la batalla. Lèpítet específic millefolium deriva del llatí “mille” mil i de “folium” fulla, per les fulles finament dividides.

En medicina popular és usada popularment des de temps antics contra el mal de ronyons o de fetge, les infeccions pulmonars o intestinals i els dolors de la menstruació. També té propietats hipotensores i antihemorràgiques, pel que s'utilitza per tractar varius, hemorroides o cicatritzar ferides. Aplicada com a xampú, estimula el creixement del cabell i evita la formació de caspa.

En la jardineria actual són moltes les cultivars disponibles amb ventall cromàtic que abasta des del roig vellutat de ‘Xarxa Velvet’* al rosa intens de ‘Rose Madder’, el roig granat de ‘Pomegranate’ o el rosa malva de ‘Lilac Beauty’. En alguns, la tonalitat de les flors canvia a mesura que envelleixen, com en les del popular ‘Terracotta’, que passen dels ataronjats als grocs; les del ‘Kelwayi’, que viren d'un rosa suau a un intens, o les del ‘Lansdorferglut’, el rosa profund del qual es converteix en un crema apagat, que ha obtingut el Award of Garden Merit de la Royal Horticultural Society gràcies a les seues qualitats jardineres.

Achillea millefolium va ser descrita per Carles Linné i publicada a Species Plantarum 2: 899. 1753.

Família Compositae (Asteraceae)

Oxalis tetraphylla Cav.

NOMS: Agret vermell. Oxalis de quatre fulles. Trèvol de quatre fulles. Castellà: Oxalis de cuatro hojas. Cruz de Hierro. Trebol de cuatro hojas. Portuguès: Trevo-das-quatro-folhas. Francès: Oxalide à quatre folioles. Oxalis à quatre folioles.  Anglès: Iron Cross. Four-leaf sorrel. Four-leaved Pink-sorrel. Lucky Clover. Alemany: Glücksklee. Vierblättriger Sauerklee. Sauerkleerübe. Neerlandès: Zuringklaver

SINÒNIMS: Acetosella tetraphylla (Cav.) Kuntze; Ionoxalis tetraphylla (Cav.) Rose; Sassia tetraphylla (Cav.) Holub; Oxalis deppei Lodd.  

DISTRIBUCIÓ: Neotropical: una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida. Aquesta espècie procedeix de Mèxic i Amèrica Central al voltant del Golf de Mèxic.

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental a parcs i jardins

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Planta herbàcia, bulbosa, que pot créixer fins el 40 cm d’alçada, sortint d’un bulb globós o ovoide format per la tija reduïda, les escates i les estípules connates als pecíols.

Fulles amb un llarg pecíol de 5-30 cm, dividides en quatre folíols cordats, més o menys triangulars, amb la base tacada de color vermell obscur

Flors hermafrodites i de simetria radial, apareixen, durant la primavera i estiu, umbel·lades a l’àpex d’un llarg peduncle de fins 40 cm; calze format per cinc sèpals verds estretament ovats amb el marge hialí; corol·la campanulada formada per cinc pètals imbricats amb la base de color verd groguenc i la resta d’un bonic color rosat o vermell. Androceu monadelf amb 10 estams en dos verticils, amb els cinc externs més curts que els interns, i antera groga; Gineceu d’ovari súper amb cinc carpels, cinc estils lliures i estigma capitat i papil·lós. Floreix a la primavera i estiu. Hi ha una varietat ‘Alba’ amb flors blanques.

Fruit en càpsula cilíndrica amb cinc lòculs, glabra amb llavors ovoides.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: És característic en aquest gènere que presenti moviment nictinastic, mitjançant els quals els folíols es pleguen o despleguen segons les condicions mediambientals, tals com la intensitat de la llum, la velocitat del vent o la disponibilitat d’aigua

USOS I PROPIETATS: S’empra en jardineria però no són plantes de interior sinó que gaudeixen del sol i l’aire lliure. Els bulbs sota el terra poden suportar hiverns molt freds i brotar a la primavera. Gaudeix de sòls de textura lleugera i ben drenats perquè no suporten l’excés d’aigua però, al mateix temps, els subtils escaps i pecíols decauran si falta humitat al sòl. Per aconseguir floracions espectaculars cal que siguen ubicades a ple sol però protegint lleugerament durant les hores centrals del dia en el nostre clima mediterrani. Els bulbs es multipliquen i s’extrauen a la tardor per plantar a principis de la primavera els petits bulbs. No té gaire plagues ni malalties, doncs el principal enemic és l’entollament d’aigua, que podreix els bulbs.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Oxalis procedeix del grec "óxys" àcid, i de “ἄλς hals” sal, pel gust àcid i amarg. L’epítet específic tetraphylla deriva del grec “τετρα tetra" quatre, i "φύλλα phylla" fulla, és a dir, de quatre fulles

De vegades es confon amb el trèvol de quatre fulles però no és un vertader trèvol. Els vertaders trèvols que de vegades apareixen amb quatre folíols, i són els de la sort perquè és molt estrany trobar-ne, pertanyen al trèvol blanc (Trifolium repens)

L’espècie va ser introduïda, com ornamental, en Anglaterra a l’any 1837, i des d’aleshores s’ha expandit el seu ús com a planta de jardí per la resta d’Europa.

Oxalis tetraphylla va ser descrita per Antoni Josep Cavanilles i publicada en Icones et Descriptiones Plantarum 3: 19–20, pl. 237. 1794. El holotip està arxivat avui a Madrid . Va ser dut per l'expedició dirigida per Alessandro Malaspina, entre 1789 i 1794, que va recórrer des de Terra del Foc fins a Alaska i en el Pacífic fins a Austràlia.

Ferdinand Deppe també va veure el trèvol afortunat a la seva expedició de 1824-1826 a Mèxic i el va portar a Anglaterra, on va ser descrit per Conrad Loddiges qui, en honor de Deppe, li va posar el nom de Oxalis Deppei, acceptat com sinònim.

Família Oxalidaceae

Eschscholzia californica Cham.

NOMS: Rosella de Califòrnia. Escòlzia. Flor de califòrnia. Castellà: Amapola amarilla. Amapola de California. Dedal de oro. Fernandos. Portuguès: Papoila da Califórnia. Papoila da jardim. Francès: Pavot de Californie. Italià: Escolzia californica. Eschscholzia. Papavero della California. Anglès: Californica-poppy. Gold Poppy. Alemany: Eschscholtzie. Kalifornischer Mohn. Kappenmohn. Schlafmützchen. Goldmohn. Neerlandès: Slaapmutsje. Grec: Εσχόλτζια καλιφόρνιας. Xinès: hua ling cao.

SINÒNIMS: Chryseis californica (Cham.) Lindl.; Omonoia californica (Cham.) Raf.;

DISTRIBUCIÓ: procedent de Nord-Amèrica, concretament de Califòrnia i Mèxic

HÀBITAT: Cultivada com ornamental i de vegades subespontània a camps de conreu, vores de camins i llocs alterats.

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba anual, amb tiges de fins 65 cm d’alçada, moltes branques dicotòmiques, glauca

Fulles basals peciolades, molt dividides, 3-pinnatisectes o 3-pinnatipartides, amb segments linears amb tres lòbuls terminals i un llarg pecíol,; les fulles caulinars son progressivament més petites i menys peciolades, totes de color verd glauc

Flors solitàries terminals de color taronja, de 2-4 cm de diàmetre, amb llarg pedicel (5-15 cm). Receptacle còncau, en forma d’embut o tubular amb marge ondulat i reflex. Calze ovoide format per quatre sèpals soldats formant un capell. Corol·la amb quatre pètals ovats, crenats, de color taronja o grocs, sovint amb una taca obscura a la base. Androceu amb nombrosos estams, més de 40, amb filaments inflats a la base i anteres linears ataronjades. Gineceu d’ovari súper llarg i estret amb un sol estil curt i quatre estigmes de llargària diferent. Floreix de maig fins l’octubre.

Fruit en càpsula allargada de fins vuit centímetres amb llavors esfèriques d’1 mm de diàmetre i reticulades.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Entre les espècies exòtiques n’apareixen algunes de perilloses i molt agressives que ací no exhibeixen, ara per ara, una capacitat expansiva destacable i no generen pertorbacions importants o tenen una incidència molt localitzada. Tot i això cal estar molt alerta amb aquestes espècies, perquè qualsevol modificació de les condicions ambientals per causes naturals, com les relacionades amb el canvi global, o per actuacions antròpiques, com l’abandonament dels usos tradicionals dels territoris, poden despertar tota la seua virulència expansiva. Exemples d’aquest risc potencial són la grama (Stenotaphrum secundatum) o esta rosella de Califòrnia (Eschscholzia californica), entre moltes altres.

USOS I PROPIETATS: La rosella de Califòrnia s'utilitza sovint en barreja de flors silvestres. Les flors es tanquen a la nit i s'obren quan el sol els toca cada matí, obrint els pètals sedosos que semblen fràgils, però, com sovint passa amb la família de la rosella, duren i aguanten sorprenentment bé, fins i tot en condicions de pluja i vent. Tolerant a la sequera. Prefereix sòls secs, arenosos i nitrificats amb bon drenatge. Requereix exposició a ple sol per oferir la millor floració. Multiplicació: Plantar les llavors, sense tractament previ, a la tardor o a la primavera, directament on es desitgen les roselles, ja que no es trasplanten bé. La germinació és ràpida.

Hi ha nombrosos conreessis amb una ampla gama de colors, com per exemple: ‘Appleblossom Bush’ amb flors rosa amb ratlles vermelles; 'Apricot Chiffon' groc rosat amb rosa i taronja; 'Dali' vermell; 'Rose Chiffon' rosa i blanc.

A causa de la seva bellesa i facilitat de creixement, aquesta planta s’ha naturalitzat a moltes parts del món, com per exemple a les Illes Canàries, tornant-se invasora d’espais naturals.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Eschscholzia és en honor del naturalista estonià Johann Friedrich Gustav von Eschscholtz (1793 - 1831). Entre 1815 i 1818 va exercir de metge a la nau russa Rurick en una expedició en la que va coincidir amb el botànic Adelbert von Chamisso. Es van fer amics íntims pel que el botànic va denominar la rosella de Califòrnia amb el seu nom.

El nom específic californica és un epítet geogràfic que indica el seu origen a l’estat de Califòrnia, un dels Estats Units d’Amèrica.

Actualment és cultivada amb fins comercials a Europa Central i sud de França per les seves propietats ansiolítiques, sedants, inductores del son, lleugerament analgèsiques i antiespasmòdiques.

Aquesta planta va ser adoptada com a símbol de l'estat nord-americà de Califòrnia, però abans ja s’emprava tradicionalment pels natius i pobladors rurals com analgèsica i sedant.

Eschscholzia californica va ser descrita per Ludolf Karl Adelbert von Chamisso (Cham.) i publicada en Horae Physicae Berolinenses 74–75, pl. 15. 1820.

Família Papaveraceae

Canna indica L.

NOMS: Canya d’Índia. Canya de rosaris. Canya sabonetes. Castellà : Achira. Caña coro. Cañas de indias. Lengua de dragón. Platanillo de cuba. Portuguès: Caité de thallo roxo. Parirí. Caeté. Francès: Canna. Anglès: Indian Shot. Achira. Edible canna. Spanish arrowroot. Gruya. Alemany: Indisches Blumenrohr. Neerlandès: Indisch Bloemriet. Grec: Καννά ινδική. Xinès: mei ren jiao.

SINÒNIMS:   Canna edulis Ker Gawl.; Canna limbata Roscoe; Canna lutea Mill.;

DISTRIBUCIÓ: procedent de les regions tropicals i subtropicals d’Amèrica del Sud

HÀBITAT: Cultivada com ornamental a parcs i jardins.

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Planta herbàcia perenne amb rizoma molt ramificat, de tiges erectes i robustes, sense ramificacions, que poden arribar fins als tres metres d’alçada, tot i que a les nostres terres no solen passar del metre i mig.

Fulles grans que poden arribar als 60 x 20 cm, el·líptiques, de nervació pinnada, alternes, disposades en espiral al llarg de la tija i abraçades a ella, amb el marge enter i el nervi central prominent, de color verd o violaci.

Flors en raïm a l’àpex de la tija, molt vistoses per la grandària i pels diferents colors, segons el cultivar poden ser grogues, rosa, taronja, roges, etc. Flors asimètriques amb bràctees ovades de color porpra clar. Calze persistent amb tres sèpals imbricats, lanceolats de 1,5 cm. Corol·la formada per tres pètals que formen un tub acabat en lòbuls lanceolats erectes d’uns 4 cm. Androceu amb 2-3 estaminodis (estams petaloides) erectes, vermells amb àpex emarginat; un sol estam fèrtil petaloide amb filament lanceolat i antera monoteca. Gineceu d’ovari ínfer, globós i berrugós, estil estret amb la base adnata a la columna d’estaminodis. Floreix des de juliol fins a setembre

Fruit és una càpsula trígona berrugosa que conté nombroses llavors esfèriques negres.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les plantes de la família Cannaceae es caracteritzen per les seves flors amb un estam petaloide amb una sola teca i els seus estaminodis que semblen pètals. El pol·len és dipositat a l'estil abans que la flor s'obriga, directament a l'estigma, per la qual cosa moltes espècies s'autopolinitzen, és a dir, que són autògames.

USOS I PROPIETATS: En jardineria s’empren formant massissos aïllats al bell mig de la gespa. En llocs amb baixes temperatures és aconsellable treure els rizomes del sòl una vegada ha passat la floració, netejar-los i guardar-los en un lloc sec i obscur fins que tornem a plantar-los a finals de l’hivern.  Altra opció és tallar la tija arran de terra pel mes de novembre o desembre, abans de l’època de les gelades.

La millor ubicació és a ple sol però admet un poc d’ombra i és exigent en aigua. No suporta be el fred i les gelades. No és gaire exigent en el sòl, doncs creix be en sòls diferents i lleugers, tot i que prefereix els de textura franca, rics i ben drenats, on desenvoluparà els rizomes, que poden ser invasius, formant grans motes. Multiplicació per trossos de rizoma o per llavors que cal posar a remulla 48 hores abans de plantar, però moltes llavors no són viables. Aquesta espècie té poques malalties.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Canna ve del llatí canna (referint-se a la canya (Arundo donax ) i per extensió a totes les plantes similars) deriva del grec κάννα kánna canna, que podria derivar de l'acadi qanûm. L’específic “indica” és un epítet geogràfic que significa indià, en referència l’origen de la planta (indià de les “Índies Occidentals”, del Carib i Sud-Amèrica)

 El nom comú “achira” deriva del quítxua “Achuy”  que significa esternut, que porta a la idea d’allò que duguem a la boca, a la paraula, la història que es transmet , als coneixements que es transmeten de forma oral.

En algunes parts dels tròpics es conrea pels seus rizomes comestibles que també s'utilitzen localment com a medicina. En Perú s’han trobat evidències del seu cultiu de fa 4.500 anys, doncs el seu rizoma és emprat en alimentació. Actualment s’elabora un bescuit i pa, anomenat pa de sagú amb gran poder nutritiu, que té molt bona acollida a les ciutats colombianes. 

En medicina popular s’empra la decocció del rizoma com diürètic, les fulles com cicatritzant i el suc de les fulles com antisèptic.

La canya d'india té, a més a més, un us ecològic, perquè es pot utilitzar per al tractament d'aigües residuals industrials a través d'aiguamolls artificials. És eficaç per a l'eliminació d'alta càrrega orgànica, color i compostos orgànics clorats de les aigües residuals de les fàbriques de paper

Canna indica fou descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 1. 1753.

Família Cannaceae

Gonialoe variegata (L.) Boatwr. & J.C.Manning

NOMS: Cactus de tres cantells. Castellà: Aloe tigre. Pecho de perdiz. Francès: Aloe panaché, Aloe perroquet, Bec de perroquet, Gorge de perdrix. Anglès: Tiger aloe.  Kanniedood aloe. Partridge-breast. Pheasant's-wings. Alemany: Tiger-Aloe.

SINÒNIMS: Aloe variegata L.; Aloe ausana Dinter; Tulista variegata (L.) G.D.Rowley;

DISTRIBUCIÓ: Procedent d’Àfrica del Sud, Províncies del Cap i Namíbia

HÀBITAT: En terrenys àrids, en pedregars, entre roques o en sòls sorrencs, sempre ben drenats i parcialment a cobert del sol directe

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Planta sense tija, mesura poc més un pam d’alçada

Fulles que van sortint del centre de la planta disposades en tres rangs, carnoses, triangulars, lanceolades, de marge finament dentat, amb secció transversal en forma de V, de 10-15 cm, de color verd blavós amb bandes discontínues o petites taques blanques alineades.

Flors en Inflorescència de poc més d’un pam d’alçada amb raïms de 20-30 flors tubulars rosades o vermelloses de 3-4 cm, amb curt peduncle i una bràctea lanceolada, que triguen tres anys o més en sortir de planta nova, a finals d’hivern i primavera.

Fruit en càpsula amb llavors alades.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Antigament, Gonialoe variegata formava part de la sèrie Serrulatae d'espècies d'Àloe molt relacionades, juntament amb Aloe dinteri i Aloe sladeniana. Estudis filogenètics recents han demostrat que aquestes tres espècies constitueixen possiblement un gènere completament separat, amb el nom de Gonialoe.

USOS I PROPIETATS: És una planta ideal per a rocalles i jardins de cactus però també és bona planta per interiors lluminosos cultivada en test. Suporta les gelades si són dèbils i de curta durada. Necessita molt bona il·luminació però millor que no estigui a ple sol. Requereix poc reg en estiu i menys a l’hivern, en sòls ben drenat perquè l’excés d’humitat podreix les arrels. Multiplicació per llavor o millor i més ràpid pels fillols que emet des de l’arrel o a l’axil·la de les fulles. A falta de pol·linitzadors específics d’aquesta espècie a les nostres terres, cal pol·linitzar les flors a mà, amb un pinzell de pèl fi. Pot ser atacada per la cotxinilla cotonosa o cotonet

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: : El genèric Gonialoe és una paraula composta per gori- derivada del grec antic γόνος "descendent" i aloe que segons uns autors deriva del grec “άλς, άλός (als, alós)” sal, donant “άλόη, ης, ή (aloé, oés)” que designava tant la planta com el seu suc, a causa del seu sabor que recorda l'aigua del mar. D'allí va passar al llatí “ălŏē, ēs” amb la mateixa accepció que, en sentit figurat, significava també amarg. Altres autors han proposat un origen àrab “alloeh”, que significa substància amarga. L’epítet específic variegata ve del llatí “vario” ser de diferent color, variat, motejat, pel jaspiat de les fulles.

El primer esment d'aquesta planta va ser realitzat per Simon van der Stel , el primer governador de Ciutat del Cap , en un viatge al nord en 1685. Va ser cultivat en els jardins botànics de la Companyia neerlandesa de les Índies Orientals a Ciutat del Cap el 1695 .

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1, 321, 1753.  amb el nom de Aloe variegata. Amb el nom actualment acceptat de Gonialoe variegata va ser publicada per (L.) James S. Boatwright & John C. Manning en Systematic Botany 39(1): 69. 2014.

Família Asphodelaceae (Liliaceae, Xanthorrhoeaceae)