Trachycarpus fortunei (Hook.) H.Wendl.

NOMS: Palmera excelsa. Margalló de la Xina, Margalló elevat. Castellà: Palmera excelsa. Palmito elevado. Palmera de Fortune. Palmera china de abanico. Palmito gigante. Èuscara: Txinako palmondoa. Kalamu-palmondoa. Gallego: Palmeira de abano. Italià: Trachycarpus. Palma di Fortune. Francès: Palmier chauve. Palmier de Chine. Anglès: Windmill palm. Chinese windmill palm. Chusan palm. Alemany: Fortunes Hanfpalme. Windmühlenpalme. Chinesische Hanfpalme. Neerlandès: Chinese Windmolenpalm. Xinès: Zong lu.

SINÒNIMS: Chamaerops fortunei Hook.;  Chamaerops excelsa Mart.; Trachycarpus caespitosus Becc.; Trachycarpus wagnerianus Becc. 

DISTRIBUCIÓ: procedent de la Xina Oriental i Central

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental a parcs i jardins

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Petita palmera de port elegant amb un solitari, fi i fibrós estípit, que no sobrepassa els 12 metres d’alçada, cobert en la part superior pels pecíols secs de les fulles marcides. Una característica és que el troc o estípit està cobert per una densa capa de fibres, la mantellina, i és més estret per la part inferior que per la superior.

Fulles palmades, amb el limbe més ample que llarg (50x75 cm) amb uns 60 folíols estrets acabats en punta, de color verd brillant per l’anvers i blanquinoses pel revers, sostingudes per un pecíol més llarg que el limbe amb el marge lleugerament serrat i sense espines. 

Flors en grans panícules axil·lars d’un groc viu i més de mig metre de longitud, protegides per bràctees groguenques. És dioic, amb arbres amb Inflorescències masculines de flors grogues amb altres peus amb inflorescències femenines de flors verdoses.

Fruit irregular, esfèric o arronyonat, de la grandària d’un pèsol de color negre blavós quan son madurs, no mengívol.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Pot confondre’s amb el margalló (Chamaerops humilis) que també té les fulles palmades, però aquest té el pecíol molt més llarg que el limbe i amb espines, i no sol arribar als 5 metres d’altura. A més el margalló sol tindre fillols i la palmera excelsa no.

USOS I PROPIETATS: En jardineria s’empra en alineacions, en grups d’altures diferents o com a exemplars solitaris. És una palmera molt rústica, car resisteix tant el fred, suporta fins -17^oC, com les altes temperatures i li agrada estar a ple sol, encara que s’adapta a la semiombra. Vegeta bé en qualsevol tipus de sòl que ha d’estar humit però no entollat. És molt utilitzada en els països mediterranis. Multiplicació per llavors que tarden tres mesos a germinar. Tolera bé el trasplantament en primavera amb gassó o pa de terra.

En el seu lloc d’origen s’arreplegaven les fibres de les bases de les fulles per a fabricar raspalls, estores, etc. i  cordes per amarrar els juncs, les barques tradicionals xineses, perquè són imputrescibles. Amb les fibres de les beines confeccionen una espècie d’impermeable que és una excel·lent protecció contra el vent i la pluja. També s’hi produeix un fàrmac hemostàtic que s’extrau de les llavors.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Trachycarpus deriva del grec “τρἃχὐς trachys” aspre, i "καρπός carpós" fruita, en referència als fruit que són de forma i textura molt irregulars. L’epítet específic fortunei  és en honor de Robert Fortune, el botànic  que va recórrer Xina i Japó i va introduir la planta del te a l’Índia.

L’oftalmòleg Kaempfer va ser el primer naturalista europeu que va donar notícies, en 1712, d’aquestes elegants palmeres que vivien en els cims, cobertes de neu. Altre oftalmòleg, Siebold, va enviar a Europa les primeres llavors que germinaren en alguns jardins botànics. Altre científic aventurer, Robert Fortune, va portar plantes vives.

Trachycarpus fortunei  va ser descrita primer per William Jackson Hooker amb el nom de  Chamaerops fortunei  en Botanical Magazine 86: pl. 5221. 1860.,  i després atribuït al gènere Trachycarpus  per Hermann Wendland i publicat en Bulletin de la Société Botanique de France, 8, p. 429 en 1861.

Família Arecaceae (Palmae)

Tetraclinis articulata (Vahl) Mast.

NOMS: Savina articulada, Savina de cartagena, Savina de moro, Tuia articulada. Xiprer quadrivalve. Xiprer moro. Castellà: Alerce africano. Araar. Sabina de Cartagena. Tuya articulada. Francès: Sandarac de l'Atlas. Italià: Ginepro articolato. Anglès: Tetraclinis. Arar. Araar. Sictus tree. Sandarac tree. Barbary thuja. Alemany: Sandarakbaum. Gliederzypresse. Berberthuja

SINÒNIMS: Thuja articulata Vahl (Basiònim); Cupressus articulata (Vahl) J.Forbes; Callitris articulata (Vahl) Murb.;

DISTRIBUCIÓ: Creix principalment al bioma subtropical. Originari del nord d’Àfrica, des de Marroc fins a Tunísia, Sicília i Sud-Est d’Espanya

HÀBITAT: Es cria en llocs molt secs, i assolellats de clima suau, barrejant-se amb pins blancs, margallons, ullastres, llentiscles, coscolles, savines i altres espècies d'ecologia similar. Viu a vessants, barrancs i pedregars sobre qualsevol tipus de sòl, encara que sol preferir els calcaris i poc argilosos en zones ben drenades. Creix des del nivell del mar fins als 1800 m d'altura en exposicions de solana. És una espècie molt longeva que rebrota bé de cep.

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Petit arbre monoic, de fulla perenne que pot arribar als 12 metres d'alçada, de tronc recte amb l'escorça estriada de color marró o gris cendrós. Els branquillons tenen un aspecte delicat, són una mica aplanats i surten en totes les direccions, per la qual cosa donen l'aparença d'estar articulades, tal com indica el seu nom científic.

Fulles amb forma d'escata triangular, d’àpex lliure, allargada, semblants a les dels xiprers, en verticils de quatre, les laterals majors, aplicades.

Flors masculines i femenines al mateix peu de planta. Els cons masculins són terminals als branquillons i tenen unes escates portadores de pol·len. Els estròbils femenins solitaris, formats per 4 valves llenyoses. Es tracta d'una espècie que floreix a la tardor o hivern

Fruit són els estròbils que maduren a l'estiu del següent any, i al seu interior hi ha 3 o 4 llavors bialades per afavorir-ne la dispersió pel vent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: A la Península Ibèrica és molt escàs, possiblement és l’arbre més escàs, de forma natural, de tota la Península Ibèrica, on només queden uns quants exemplars a les serres de Cartagena. Actualment apareix com a introduït i naturalitzat en alguns punts d'Alacant, com Guardamar i la serra de Callosa.

USOS I PROPIETATS: s'utilitza per extreure dels seus troncs la 'resina de sandaraca', molt apreciada per a l'elaboració de perfums, coles, vernissos, ciments dentals, i per cremar com a encens. En altres temps també es va emprar pels egipcis per embalsamar els morts.

No és habitual el seu ús en jardineria, malgrat el valor ornamental i la capacitat d'adaptació a la sequera, i al sòl calcari, característiques per les quals seria una espècie ideal per utilitzar-les des d'àrees costaneres fins als 1800 m s. n. m.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Tetraclinis del prefix grec τέτρα- tétra- quatre i de κλΐνη clíne, llit: referit a les fulles disposades en verticils de quatre elements; L’epítet específic articulata indica l'aspecte aparentment articulat dels branquillons.

Es tracta d'una espècie protegida per la Regió de Múrcia i apareix a Espanya al Catàleg Nacional d'Espècies Amenaçades en règim de protecció especial.

Aquesta espècie va ser descrita per Martin (Henrichsen) Vahl, i publicada a Symbolae Botanicae, . . . 2: 96. 1791 amb el nom de Thuja articulata. Amb el nom actualment acceptat de Tetraclinis articulata va ser publicada per Maxwell Tylden Masters, a Journal of the Royal Horticultural Society 14: 250. 1892.

Família Cupressaceae

Platycladus orientalis (L.) Franco

NOMS: Tuia oriental, Arbre de la vida. Xiprer de ventall. Castellà: Tuya oriental. Árbol de la vida. Èuscara: Ekialdeko tuia. Portuguès: Biota-da-china. Tuia-da-china. Italià: Tuia orientale. Tuia cinese. Francès: Thuya d'Orient. Biota d'Orient. Anglès:  Chinese Thuja. Oriental Arborvitae. Alemany: Chinesischer Lebensbaum. Morgenländischer Lebensbaum. Orientalischer Lebensbaum. Neerlandès: Oosterse Levensboom. Grec:  Θούγια ανατολική. Turc: Doğumazısı. Xinès: bai ce (侧柏).

SINÒNIMS: Thuja orientalis L. (Basiònim); Biota orientalis (L.) Endl.

DISTRIBUCIÓ: Originari d’Àsia temperada: Xina central-nord, Sud-est de la Xina, Àsia oriental Corea, l'Extrem Orient rus Amur, Khabarovsk

HÀBITAT: Cultivat com planta ornamental a parcs, jardins i, en contenidor, en patis i terrasses. Pot trobar-se naturalitzat localment de forma ocasional.

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Petit arbre monoic que pot arribar als 10 metres d’alçada (20 al seu lloc d’origen), de port piramidal i dens fullatge amb branquetes aplanades en vertical, que ramifica des de la base amb branques ascendents o erectes. El tronc recte és de color terrós i està cobert de tires verticals que es desprenen.

Fulles d’1-3 mm esquamiformes, disposades en quatre files, decussades, punxegudes i aplanades, es distribueixen en branquetes alineades en un pla vertical. Esfulles no tenen el olor característic de les tuies.

Flors masculines i femenines al mateix arbre; les inflorescències masculines petites, groguenques i ubicades a l’àpex dels branquillons. Els cons femenins terminals, són blavosos i van fent-se marrons a la maduresa; estan formats per 6-8 esquames aplanades i un ganxo apical, mesuren més o menys un centímetre de diàmetre i presenten protuberàncies ganxudes. Floreix de febrer a maig.

Fruit en con dehiscent amb valves que s’obrin com una estrella per la part oposada al peduncle per deixar sortir les llavors sense ales

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Platycladus orientalis és l’única espècie acceptada del gènere Platycladus. En els textos més antics, Platycladus s'inclou sovint en el gènere Thuja, però està només llunyanament relacionat amb aquest gènere. Les diferències són evidents: els seus cons diferents, llavors sense ales, i el seu fullatge gairebé sense olor.

USOS I PROPIETATS:  S’empra per a formar pantalles i tanques, però també com a exemplar aïllat i admet la topiària. El que més s’empra en jardineria són els cultivars. Hi ha varietats nanes, piramidals i de tons auris, com la varietat ‘elegantissima’ que presenta tons daurats a la primavera. És una espècie molt rústica adequada per a la jardineria mediterrània, ja que s’adapta a diferents climes, suporta els sòls calcaris i el reg escàs, encara que prefereix sòls profunds, humits i ben drenats. Les gelades poden fer que adquirís un to marró però amb la recuperació de la temperatura tornarà el bell color verd. Ubicació a ple sol o mitja ombra. Multiplicació per esqueix o per llavors amb estratificació de 60 dies a 4^oC.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Platycladus  està compost pels vocables grecs “platy, πλατος” ample, pla, i “κλάδόος”,  branca, rameta, és a dir, de branques planes, en al·lusió a les branquetes que es desenvolupen en un pla vertical. El gènere al qual estava adcrita aquesta espècie fins fa poc de temps, Thuja, deriva del grec “thia” o “thyon” que significa arbre resinós. El seu nom específic, orientalis, és un epítet que fa referència al seu lloc d’origen, la Xina.

La fusta del seu tronc s’ha usat per a la construcció de temples budistes, per ser imputrescible, i com a encens.  És una de les cinquanta plantes fonamentals en la medicina tradicional xinesa, emprada com a astringent i emmenagog.

Aquesta espècie va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 1002. 1753 amb el nom de Thuja orientalis. Amb el nom actualment acceptat de Platycladus orientalis va ser publicada per João Manuel Antonio do Amaral Franco, en Portugaliae Acta Biologica, Série B, Sistemática, Ecologia, Biogeografia e Paleontolgia Julio Henriques: 33–34. 1949.

Família Cupressaceae

Hesperocyparis arizonica (Greene) Bartel

NOMS: Xiprer blau. Xiprer d'Arizona. Castellà: Ciprés de Arizona. Ciprés azul. Italià: Cipresso dell'Arizona. Francès: Cyprès d'arizona, Cyprès de l'arizona. Anglès: Arizona cypress. Xinès: lu gan bai.

SINÒNIMS: Cupressus arizonica Greene; Cupressus glabra Sudw.; Neocupressus arizonica (Greene) de Laub.; Callitropsis arizonica (Greene) D.P.Little;

DISTRIBUCIÓ: L'àrea de distribució nativa d'aquesta espècie és centre i sud-est  d’Arizona fins a l’oest de Texas i nord de Mèxic.

HÀBITAT: Cultivat a parcs i jardins

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Arbre perenne de port mitjà (10-25 m) monopòdic, de capçada cònica, branques ascendents i fullatge verd blavós. És de creixement ràpid, i el tronc té l’escorça gris-rogenca amb fines làmines verticals que es desprenen. 

Fulles esquamiformes i imbricades, de color verd blavós, amb l’àpex alçat i glàndules resinoses al revers.

Flors masculines i femenines al mateix arbre (monoic) amb inflorescències masculines terminals de color groc, i amb estròbils femenins llenyosos, de 6-8 esquames mucronades, gris-verdoses de joves i brunes a la maturitat.

Fruit són els cons femenins madurs, que són globosos, pruïnosos, amb 3-5 parells d’esquames seminíferes llenyoses i peltades, amb apòfisis dorsal ben marcada, i resten molt de temps tancades a l’arbre. Cada esquama fèrtil amb nombroses llavors alades, amb ala estreta.  

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: A partir de 2024 Hesperocyparis apareix com la classificació correcta en Plants of the World Online, World Flora Online, i Gymnosperm Database. Hi ha desacord sobre aquesta classificació, amb alguns científics que continuen utilitzant Cupressus amb preferència a Hesperocyparis, tot i que l'evidència filogenètica recolza una afinitat diferent. Hesperocyparis conté espècies nord-americanes, assignades fins ara al gènere Cupressus, que es troben a tot l'oest d' Amèrica del Nord. La majoria són endèmiques d'abast restringit.

USOS I PROPIETATS: Es fa servir de pantalla per frenar el vent. Suporta podes dràstiques per formar tanques de bardissa o per practicar topiària. Els cultivars més utilitzats en jardineria són ‘glauca’ i ‘Conica’. No és gens exigent en quant al sòl, pot vegetar bé en terrenys pobres en nutrients, secs i calcaris. Suporta temperatures baixes, gelades i, fins i tot la sequera però no els terrenys mal drenats ni els embassaments.  Creix millor en ubicacions a ple sol. Multiplicació per llavor però els cultivars ‘glauca’ i ‘fastigiada’ han de ser per empelt.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Hesperocyparis deriva del grec “ἑσπερίς hesperís” vespertí, occidental i del “κυπάρισσος cypàrissos” xiprer, és a dir, família de xiprers originària de l'hemisferi occidental.

L’epítet específic arizonica és un epítet geogràfic que fa referència a la seua localització a l’Estat d’Arizona. 

La fusta és de gra fi i color clar, emprada en fusteria i com combustible. També en la construcció, doncs la fusta és resistent a la putrefacció.

El pol·len d’aquest arbre és responsable d’al·lèrgies respiratòries a finals de l’hivern i principi de la primavera.

Aquesta espècie fou descrita per Edward Lee Greene i publicada al Bulletin of the Torrey Botanical Club 9(5): 64–65. 1882 amb el nom de Cupressus arizonica. Amb el nom actualment acceptat de Hesperocyparis arizonica va ser publicat per Jim A. Bartel en Phytologia 91(1): 180. 2009.

Família Cupressaceae

Robinia pseudoacacia L.

NOMS: Robínia. Falsa acàcia. Acàcia blanca. Acàcia de bola. Almussafes. Càcia.  Castellà: Acacia blanca. Acacia bastarda, Falsa acacia, Robinia. Èuscara: Sasiakazia. Italià: Acacia spinosa. Falsa Acacia. Gaggia. Francès: Acacia, Robinier faux acacia. Anglès: Black locust. False-acacia. Alemany: Falsche Akazie. Scheinakazie. Silberregen. Weiße Robinie. Neerlandès: Gewone Robinia. Grec: Ψευδακακία. Ακακία ψευδακακία. Xinès: Ci huai.  

SINÒNIMS: Robinia pringlei Rose  

DISTRIBUCIÓ: Originari de les parts del sud-est d'Amèrica del Nord, actualment es distribueix per totes les zones temperades del planeta

HÀBITAT: Habita en ribes de rius, vores de camins i llocs alterats. Praderia Seca; Praderia Mèsica. Cultivada com ornamental i, de vegades, naturalitzada.

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada. Faneròfits: plantes amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Arbre caducifoli, procedent de Nord Amèrica, que pot arribar a fer 25 metres d’alçada, amb tronc d’escorça negrosa i fissurada.

Fulles compostes per 3-10 parells de folíols glabres, ovalats, i un de terminal (imparipinnades) de marge enter i color verd clar. Estípules transformades en espines dures.

Flors flairoses, apareixen agrupades en raïms axil·lars de 10-20 cm, penjants i densos, amb calze de color rogenc, formant un curt tub acabat en cinc dents, i la corol·la papilionada, blanca, amb la base de l’estendard groga. Androceu diadelf, amb 9 estams soldats i un de lliure. Gineceu d’ovari súper amb estil acabat en un estigma en forma de pinzell. Floreix d’abril a juny.

Fruit en llegum aplanada de fins 10 cm, sense pèls i color marró, amb les llavors ben marcades a les valves, dehiscent, que perdura a l’arbre gairebé tot l’hivern.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L’estípula és un apèndix foliar a la base del pecíol que generalment apareixen per parelles. El paper de les estípules és protegir el primordi foliar i les estructures associades a ella, per això en moltes plantes quan es desenvolupa la fulla les estípules es desprenen; en altres, com en el cas de la robínia,, poden estar transformades en espines.

USOS I PROPIETATS: És una de les tres falses acàcies emprades en alineacions per als carrers i els parcs. Les arrels són molt agressives, arribant a alçar les voreres. Hi ha nombrosos cultivars emprats en jardineria, com ara ‘Casque Rouge’ amb flors de color de rosa, o ‘Umbraculifera’ amb copa frondosa i sense espines.

Multiplicació per llavors surt amb facilitat després de sotmetre les llavors a aigua bullint durant 20 segons. També per els fillols que emet.

Plagues i malalties: Des de finals del segle XX fins ara han arribat a Europa espècies d’insectes minadors de les fulles. Pot patir atacs de pugó. L’excés d’humitat pot provocar el desenvolupament del fong Armillaria mellea.

És un arbre molt rústic que vegeta bé en sòls pobres, resisteix el fred i suporta bé la sequera. Aquestes qualitats però, l’han convertit en un perill per a la flora autòctona, considerada una de les pitjors 100 plantes invasores. Emet nombrosos fillols que cal controlar.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El gènere Robinia està dedicat al jardiner de tres reis de França Jean Robin (1550-1629), que va dur per primera vegada a França la Robinia pseudoacacia i el Hibiscus syriacus. L’epítet específic pseudoacacia deriva del prefix grec “ψευδο- pseudo-” fals, enganyós, i "Acacia" una planta de la família de les lleguminoses, és a dir, significa falsa acàcia

L'escorça, les fulles joves i les llavors són tòxiques i provoquen depressió, vòmits i diarrea. A més les punxades de les seues espines són doloroses i tarden en curar. Les flors es poden menjar.

Tot i que les flors són mel·líferes, i la fusta és dura, que s’emprava per fer les travesses del ferrocarril i, a més, té un alt poder calorífic, des de desembre de 2011 s’ha prohibit el seu comerç, transport i conreu, pel Decret reial 1628/2011, del 14 de novembre que se regula el llistat i el catàleg de les espècies exòtiques invasores.

 Robinia pseudoacacia va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 722. 1753. 

Família Leguminosae (Fabaceae, Papilionaceae)

Strelitzia nicolai Regel & Körn.

NOMS: Estrelitzia gegant. Castellà: Ave del paraíso gigante. Ave blanca del paraíso. Anglès: Wild banana. Giant white bird of paradise.  Alemany: Baum-Strelitzie.

SINÒNIMS:Strelitzia alba subsp. nicolai (Regel & K.Koch) Maire & Weiller; Strelitzia quensonii Lem. 

DISTRIBUCIÓ: creix als boscos costaners de fulla perenne i als matolls de l'est de Sud-àfrica des del Gonubie cap al nord fins al sud de Moçambic. També es considera originari de Moçambic , Botswana i Zimbabwe , i es diu que està naturalitzat a l'est de Mèxic

HÀBITAT: Cultivada als parcs i jardins

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Planta rizomatosa de port arborescent composta per un grup de tiges llenyoses que poden arribar a mesurar fins a 10 m d´alçada.

Fulles són semblants a la de la platanera, però amb més altura i, a més a més, les fulles, amb llargs pecíols, s’obrin només en dues direccions, com un ventall. El limbe, de color verd grisenc, coriaci, pot mesurar 2 m de llargària per 60 cm d´amplada, de forma oval - oblong, arrodonit a la base, sovint trencat horitzontalment per el vent.

Flors Inflorescències axil·lars amb 3-5 llargues bràctees obscures, de color porpra, de 40-45 cm de longitud. Flors fins a 20 cm amb la corol·la blanca i el pètal central lleugerament tenyit de blau-porpra, incloses total o parcialment dins les grans bràctees.

Foto deTatiana Gerus en Wikimedia commons  This file is licensed under the Creative Commons Attribution 2.0 Generic

Fruit El fruit és una càpsula triangular que pot mesurar de 5-7 cm de llarg amb arils de color taronja.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Hi ha dues estrelítzies que són molt semblants i poden confondre’s, Strelitzia nicolai i Strelitzia augusta (S. alba). No obstant això hi ha diferències com que Strelitzia nicolai és més gran, amb 5-6 (fins a 10 m. a jardins ben cuidats)  metres d’alçada, mentre S. augusta assoleix una alçada de 3-5 metres. Strelitzia nicolai té diverses flors, una damunt l’altra distribuïdes de forma helicoïdal, en cada tija, mentre que S. augusta només té una flor per tija i el pètal central que sobresurt és blanc, no blau com és el cas de la S. nicolai

USOS I PROPIETATS: S’empra com ornamental a parcs i jardins formant petits grups o com exemplars aïllats. També poden plantar-se en grans testos per patis i terrasses però caldrà trasplanta cada 3 anys en primavera. Necessita una ubicació amb molta llum, fins i tot exposició directa al sol, i temperatura càlida; una exposició a menys de -2 C^o pot fer malbé la planta. Un substrat de terra de jardí, turba, arena i fem, i bon drenatge serà adequat. Cal regar sovint, quan la superfície del substrat estiga seca per mantenir cert grau d’humitat. Pot multiplicar-se mitjançant els fillols que surten a la base.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom científic del gènere Strelitzia és en honor de Charlotte Sophia de Mecklenburg-Strelitz (1744-1818), esposa de Jordi III, rei de Gran Bretanya i Irlanda, aficionada a la botànica.

L’epítet específic nicolai és en honor al gran duc Nikolai Nikolaevič Romanov (1831-1891) conegut com "el vell", fill del tsar Nicolau I i de la tsarina Alexandra Feodorovna, patrona de la Societat Hortícola de Sant Petersburg.

Strelitzia nicolai és una de les poques plantes en les que s'ha verificat que contenen el pigment bilirubina , que es troba habitualment en animals, on és un pigment groguenc que es produeix durant la descomposició dels glòbuls vermells i que passa a través del fetge i, finalment, s'expulsa del cos.

Strelitzia nicolai va ser descrita per Eduard August von Regel i Friedrich August Körnicke, i publicada en Gartenflora 7: 265, pl. 235. 1858.

Família Strelitziaceae (Musaceae)