Anemone coronaria L.

NOMS: Anemone coronària. Castanyola. Anèmone. Castellà: Anémona. Anémone de jardín. Èuscara: Anemone landatua. Portuguès: Anémola. Anémone ordinària dos jardins. Francès: Anémone coronaire. Anémone couronnée. Anémone des fleuristes. Italià: Anemone dei fiorai. Anglès: Poppy Anemone. Spanish marigold. Alemany: Kranzwindröschen. Neerlandès: Grootbloemige-Anemoon. Oosterse-Anemoon. Windbloem Anemoon. Grec: Άγρια παπαρούνα. Ανεμώνη η στεφανωματική.

SINÒNIMS: Anemone cyanea Risso; Pulsatilla coronaria Borkh.;

DISTRIBUCIÓ: nativa de la Regió mediterrània: Regió biogeogràfica que comprèn les terres properes a la Mediterrània i que es caracteritza per tenir un clima amb estius extremament secs i càlids i hiverns moderadament humits i freds, i pel predomini de la vegetació xeròfila amb boscos esclerofil·les als sectors més humits i matollars i prats als indrets més secs.

HÀBITAT: Herbassars sobre sòls humits. Camps de conreu, Vores de camins, llocs alterats. Cultivada com ornamental.

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Herba que presenta un rizoma tuberós del qual surt una tija uniflora de fins 40 cm d’alçada, amb 3 (4) bràctees foliàcies verticil·lades i dividides.

Fulles basals peciolades, amb el pecíol major que el limbe, i molt dividides en segments estrets. Just baix de la flor hi ha un verticil de bràctees dividides que no han de confondre’s amb les fulles

Flors solitàries i grans (de 3-10 cm de diàmetre) amb 5-8 sèpals petaloides lliures, obovats, normalment de color roig o blau però també poden ser de color rosa, blanques o, fins i tot, bicolors i amb doble número de pètals però totes tenen el centre de pistils envoltats per un anell d’estams, més curts que els sèpals, violacis (el centre sol ser negre, però pot ser de color verd pàl·lid en les cultivars blanques); gineceu amb nombrosos carpels lliures, pilosos, inserts al receptacle. Floreix entre gener i abril.

Fruit en poliaqueni ovoide llanós i llavors amb estil persistent

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Hi ha molts cultivars però entre tots destaquen dos grups: els De Caen i els de Santa Brígida. El grup De Caén són híbrids que es van començar a cultivar als districtes francesos de Caen i Bayeux al segle XVIII, de colors magnífics i flors simples, inclouen 'Bicolor' (vermell amb blanc), 'Blue Poppy' (blau), 'Mr Fokker' (morat), 'Sylphide' (rosa profund) i 'The Bride' (blanc). Les anemones del grup de St Brigid, són cultivars produïts a Irlanda de flors dobles i inclouen "Lord Lieutenant" (blau morat) i "The Governor" (vermell).

USOS I PROPIETATS: La castanyola és conreada formant massissos on brillen els colors de les flors decoratives. També s’empra com a flor tallada. Cal adquirir les varietats d’un sol color i que sigui intens i consistent per gaudir del seu potencial decoratiu. Necessiten un sòl ric, lleuger i ben drenat, doncs l’excés d’humitat podreix les arrels. Durant el període de descans cal mantenir el sòl sec. Cal plantar-les a ple sol o ombra parcial però amb molta llum. Quan apareixen les gemmes florals serà convenient aportar adob. En exterior solen ser atacades per caragols i també poden patir plagues de pugons i de rosquilla. L’excés d’aigua pot provocar malalties per fongs.

Multiplicació per els tubercles plantats a la tardor, per a que floreixin a partir de febrer, en un sòl ric i lleuger, amb una separació d’uns 10 cm. Abans de plantar els tubercles és convenient posar-los a remulla durant 12 hores. Tot i això pot plantar-se tot l’any per tindre una floració contínua. També pot reproduir-se per llavor, sembrant en febrer en safates, amb un substrat molt fi i cobrint lleugerament les llavors. 

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Anemone deriva del grec “ἄνεμος ánemos” vent, perquè les flors són fàcilment agitades pel vent i les llavors disseminades. L’epítet específic coronaria ve de “corona” garlanda, disposat en cercle, en al·lusió a l’anell d’estams que forma una corona en el cercle central. Altres autor evoquen associacions regis.

Segons un mite grec, que recorda Ovidi, l'anemone va ser creada per la deessa Afrodita a partir de la sang d'Adonis, de qui estava enamorada, després de la seva mort provocada per un senglar durant una cacera.

Anemone coronaria va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 539. 1753.

Família Ranunculaceae

Achillea millefolium L.

NOMS: Milfulles. Herba de tall. Camamil·la vera. Castellà: Milenrama. Milefolio. Hierba de las heridas. Aquilea. Alcanfor. Alhucema. Cientoenrama. Gallego: Herba da rula. Herba dos carpinteiros. Èuscara: Millorria. Occità: Milafuèlhas. Milo-fueio. Trunija roge. Èrba dau charpentier. Portuguès: Erva-das-cortadelas. Milefolio. Francès: Achillée millefeuille. Millefeuille. Italià: Achillea millefoglio. Erba dei tagli. Anglès: Bloodwort. Yarrow. Staunchweed. Elfshot cow. Lady's fingers. Tansy. Alemany: Garbenkraut. Gemeine Schafgarbe. Gewöhnliche Schafgarbe. Neerlandès: Gewoon Duizendblad. Grec: Αγριαψιθιά. Αχίλειον το χιλιόφυλλον. Χιλιόφυλλον. Xinès: Shi.

SINÒNIMS: Chamaemelum millefolium (L.) E.H.L. Krause; Alitubus millefolium Dulac;

DISTRIBUCIÓ: Eurosiberiana: La regió eurosiberiana s'estén per gran part d'Euràsia i limita al nord amb la regió àrtica i al sud amb les regions mediterrània, iranoturaniana i xinesa. Amèrica del nord: Mèxic, Estats Units, Canadà.

HÀBITAT: creix a pastures, camps abandonats i llocs alterats, fins als 2000 metres d’altitud. Cultivada com ornamental als jardins.   

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba vivaç, rizomatosa, poc ramificada, amb tiges erectes acanalades, cobertes de pèls i amb medul·la esponjosa blanca, de fins 70 cm d’alçada. 

Fulles basals de fins 15 cm de llargària, amb curt pecíol o sèssils, 2-3 pinnatisectes, molt dividides en folíols linears, semblant a una ploma d’ocell. Les caulinars alternes, iguals però més petites.

Flors agrupades en petits capítols amb unes 20 flors discals hermafrodites, grogues, tubulars, de 2-3 mm, i cinc flors externes femenines amb lígula blanca curta i tridentada, totes embolcallades per el involucre de bràctees en 3 fileres, el·líptics o oblongs amb el marge escariós; els petits capítols estan reunits en corimbe pla i dens. (Hi ha cultivars amb les flors de colors diversos) Té una prolongada floració entre maig i octubre.

Fruit en aqueni comprimit de 2 a 3 mm de llarg, glabre, de blanc a gris, finament estriat en forma longitudinal i sense papus.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una cultivar és una planta cultivada que ha estat seleccionada i a la qual s'ha donat un nom únic per raó de les seves característiques útils o decoratives. El terme cultivar no pot ser intercanviat amb el de varietat botànica. 

USOS I PROPIETATS: Es conrea en test, par a flor de tall o al jardí en parterres o entre altres plantes per afavorir la fauna útil. És una planta excel·lent com hostatge d’insectes depredadors de plagues, és a dir d’insectes útils per al control biològic a l’hort i al jardí, especialment per a plagues de pugons i mosca blanca.

És molt rústica. Creix a ple sol, en substrat ben drenat no massa sec, i clima temperat, tot i que suporta una sequera moderada i tolera les gelades. Vegeta bé en sòls lleugerament àcids o calcaris pobres però ben drenats perquè no suporta els sòls amb excés d’aigua. No sol patir plagues ni malalties. Els problemes són fisiopaties per excés d’humitat i drenatge deficient. Multiplicació per llavor cobrint-les amb una fina capa de substrat, o per divisió del rizoma a la primavera.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Achillea està dedicat al mític heroi grec Aquil·les (Achille) que hauria utilitzat aquestes plantes per curar les ferides rebudes en la batalla. Lèpítet específic millefolium deriva del llatí “mille” mil i de “folium” fulla, per les fulles finament dividides.

En medicina popular és usada popularment des de temps antics contra el mal de ronyons o de fetge, les infeccions pulmonars o intestinals i els dolors de la menstruació. També té propietats hipotensores i antihemorràgiques, pel que s'utilitza per tractar varius, hemorroides o cicatritzar ferides. Aplicada com a xampú, estimula el creixement del cabell i evita la formació de caspa.

En la jardineria actual són moltes les cultivars disponibles amb ventall cromàtic que abasta des del roig vellutat de ‘Xarxa Velvet’* al rosa intens de ‘Rose Madder’, el roig granat de ‘Pomegranate’ o el rosa malva de ‘Lilac Beauty’. En alguns, la tonalitat de les flors canvia a mesura que envelleixen, com en les del popular ‘Terracotta’, que passen dels ataronjats als grocs; les del ‘Kelwayi’, que viren d'un rosa suau a un intens, o les del ‘Lansdorferglut’, el rosa profund del qual es converteix en un crema apagat, que ha obtingut el Award of Garden Merit de la Royal Horticultural Society gràcies a les seues qualitats jardineres.

Achillea millefolium va ser descrita per Carles Linné i publicada a Species Plantarum 2: 899. 1753.

Família Compositae (Asteraceae)

Plumbago auriculata Lam.

NOMS: Malvesc. Llessamí blau.Gessamí blau. Gesmil blau. Llàgrimes. Lleganyes. Faverola. Castellà: Jazmín azul. Malacara. Jazmín del Cabo. Azulina. Malacara. Jazmín del cielo. Portuguès: Bela Emília. Francès: Dentelaire du Cap. Anglès: Cape leadwort. Alemany: Kap-Bleiwurz. Neerlandès:  Loodkruid. Loodplant. Grec: Μολυδβαίνα του ακροτηρίου.

SINÒNIMS: Plumbago capensis Thunb.; Plumbago alba hort. ex Pasq.; Plumbago grandiflora Ten.; Plumbagidium auriculatum (Lam.) Spach

DISTRIBUCIÓ: Procedent del Sud d'Àfrica tropical Moçambic, Àfrica meridional Províncies del Cap, Estat Lliure, KwaZulu-Natal, Províncies del Nord

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental en parcs i jardins o en contenidor

FORMA VITAL: Faneròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Arbust perennifoli amb llargues tiges enfiladisses de fins quatre metres

Fulles fasciculades, ovades o lanceolades, amb el limbe decurrent amb dues aurícules arrodonides a la base, sense glàndules al marge, de color verd brillant.

Flors en inflorescència en raïm terminal amb flors sèssils de calze tubular amb glàndules només a la meitat superior. Corol·la de 20-25 mm de diàmetre, tubular acabada en cinc lòbuls obovats i arrodonits de color blau cel, tot i que hi ha una varietat amb les flors blanques (Plumbago auriculata f. alba). Androceu amb cinc estams lliures. Gineceu d’ovari súper amb un estil i cinc estigmes. Té una llarga floració, entre juliol i desembre

Fruit en càpsula el·líptica, seca, dehiscent que s’obri en cinc valves des de la base cap a l’àpex, amb llavor color cafè.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els sèpals enganxosos i de vegades capturen petits insectes de la mida d'una mosca domèstica. Es creu que les espècies de Plumbago actuals s'assemblen molt als primers avantpassats de Drosera i altres plantes carnívores.

USOS I PROPIETATS: Al jardí pot emprar-se en massissos, bordures, agrupacions arbustives o per cobrir murs, amb tutors. Les llargues tiges no disposen de circells ni cap altre sistema de suport, pel que cal ajudar amb tutors si no volem un port penjant. A ple sol fa floracions espectaculars, però convé que no sigui exposada al sol directe a les hores centrals del dia; també vegeta bé a mitja ombra. Prefereix sòls àcids i suporta els bàsics però solts i ben drenats. Tolera bé les altes temperatures però tem el fred. Només suporta les gelades no intenses i de curta durada. Reg abundant en estiu sense embassar. Cal podar a finals de l’hivern per estimular la floració. Multiplicació per llavors sembrades a finals de l’hivern o per esqueix de fusta verda a la primavera o estiu. També pot reproduir-se per colgat.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Plumbago és un nom llatí que emprava Plini per citar una planta, que servia per curar certes malalties dels ulls, que no hem pogut identificar. L’epítet específic auriculata deriva del llatí “auriculatus, -a, -um” que significa aurícula, un diminutiu d’orella, per les aurícules de les fulles que sembles dues orelletes.

Aquesta espècie i la varietat de flor blanca P. auriculata f. Alba, han guanyat el Premi al Mèrit del Jardí de la Royal Horticultural Society.

Plumbago auriculata  va ser descrita per Jean Baptiste Antoine Pierre de Monnet de Lamarck, i publicada en Encyclopédie Méthodique, Botanique 2(1): 270. 1786.

Família Plumbaginaceae

Euryops chrysanthemoides (DC.) B.Nord.

NOMS: Euriòps. Castellà: Margarita amarilla. Francès: Euryops à fleurs de chrysanthème. Anglès: African bush daisy. Bull's-eye. Afrikàans: Geelmadeliefiebos.

SINÒNIMS: Gamolepis chrysanthemoides DC. 

DISTRIBUCIÓ: procedent d’Àfrica meridional, Províncies del Cap, KwaZulu-Natal

HÀBITAT: Cultivada com planta ornamental a parcs i jardins

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: en les formes vitals de Raunkjaer, les plantes amb els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per baix dels dos metres d’altura.

DESCRIPCIÓ: Petit arbust amb tiges erectes de fins 2 metres d’alçada, molt frondoses de joves que es despullen aviat, glabres,

Fulles esparses, pinnatilobades de fins 10 cm de llarg per 1-3 d’ample, amb 3-10 lòbuls foliars ovats-lanceolats a cada costat, de color verd brillant

Flors en capítols solitaris de fins 5 cm de diàmetre amb peduncles erectes de 5-20 cm, una mica engrossits per sota del involucre àmpliament campanulat, format per bràctees involucrals basament connates i parcialment superposades, ovades-lanceolades, verdes; receptacle convex; botó central groc amb flors hermafrodites tubulars amb cinc lòbuls ovats; flors exteriors amb lígula de 10-20 mm de llarg, femenines, també de color groc. Floreix de maig a setembre però hi ha llocs on pot florir tot l’any.

Fruit en aquenis negres amb costelles longitudinals, sense papus

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L'espècie va ser traslladada a Euryops des del gènere Gamolepis sobre la base d'un recompte cromosòmic.

USOS I PROPIETATS: És un petit arbust d’ús ornamental per plantació en testos, formació de platabandes o parterres, en solitari o acompanyat d’altres espècies. És apreciat per la frondositat de les fulles perennes i la gran floració de flors grogues. És molt rústica. Tolera gelades fins els -4⁰C, suporta bé el ple sol i no és massa exigent amb el reg, una vegada ben establerta, doncs l’entollament pot podrir les arrels, és per això que prefereix sòls ben drenats i neutres o lleugerament àcids. Cal una lleugera esporgada despès de la floració mantenir la forma i promoure nova floració. Reproducció mitjançant llavors o esqueix.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Euryops deriva del grec "εὐρύς eurys" gran, i de "ὤψ ops" ull, o siga, de grans ulls, per els grans i vistosos capítols grocs amb el botó central que semblen ulls. L’epítet específic chrysanthemoides ve de Chrysanthemum (del grec χρυσόϛ chrysόs, or, i ἄνθεμον flor, és a dir, flor daurada), i del sufix grec εἷδος eídos aspecte: semblant al crisantem en referència a l'espècie tipus original Chrysanthemum coronarium (ara Glebionis coronaria)

Aquesta espècie va ser descrita per Augustin Pyramus de Candolle i publicada en Prodromus Systematis Naturalis Regni Vegetabilis 6: 40. 1837[1838]. (early Jan 1838) amb el nom de Gamolepis chrysanthemoides. Amb el nom actualment acceptat de Euryops chrysanthemoides va ser publicat per Rune Bertil Nordenstam en Opera Botanica 20: 365–370, f. 62C–G, 63C. 1968.

Aquest arbust és ideal per atraure pol·linitzadors com abelles i papallones, ja que produeix gran quantitat de flors grogues semblants a les margarides, i durant quasi tot l'any, el que afavoreix l’entorn per a la biodiversitat local.

Família Compositae (Asteraceae)

Osteospermum ecklonis (DC.) Norl.

NOMS: Margalidera de botó blau. Dimorfoteca. Castellà: Margarita del Cabo. Matacabras, Estrella polar, Caléndula del Cabo. Francès: Ostéosperme. Météorine d'Ecklon. Marguerite du Cap d’Ecklon. Anglès: Vanstaden's River Daisy. Cape Daisy. Blue and white Daisybush. African daisy. Alemany: Bornholmmargerite. Neerlandès: Spaanse margriet

SINÒNIMS: Dimorphotheca ecklonis DC. 

DISTRIBUCIÓ: procedent d’Àfrica meridional, Províncies del Cap

HÀBITAT: cultivada com ornamental a patis, parcs i jardins,

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: És un arbust perenne, sufruticós, de tiges erectes de fins un metre d’alçada amb les branques inferiors força glabres.

Fulles alternes, lineal-lanceolades o lanceolades, sèssils, simples, el·líptiques, lleugerament suculentes i marges sencers a visiblement dentats, amuntegats als extrems de les branques, d’un verd viu

Flors solitàries sobre llargs peduncles, en capítols del tipus de la margarida de fins a 80 mm de diàmetre, involucre formant campana amb bràctees lanceolades, acuminades, de marge escariós; botó central blau obscur format per les flors flosculoses estaminades, masculines, i flors ligulades hermafrodites, al exterior, de color blanc brillant a la part superior i blau clar o violeta a la part inferior, si bé hi ha de colors variats (rosat, violeta, etc.). Floreix entre abril i novembre.

Fruit aquenis triangulars, generalment reticulats-rugosos, de les flors ligulades. Les flors tubulars són estèrils

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La planta conté àcid cianhídric, la qual cosa la fa verinosa per al bestiar i rosegadors, però també per animals domèstics com ara conills i per a mascotes.

USOS I PROPIETATS: Emprada com planta ornamental en jardineria per les flors que poden adornar el jardí durant la primavera i l’estiu, i si no fa massa fred, també a la tardor i part de l’hivern, fent un tapís florit de colors. Hi ha nombrosos híbrids i varietats, incloses les verticals, de fins a 1,5 metres d'alçada i les semi prostrades.

  Li agrada la temperatura càlida i el ple sol però aguanta be gelades suaus de fins -5^o C. No és molt exigent amb l’aigua, doncs resisteix millor la sequera que l’embassament d’aigua, pel que cal que el terreny estiga ben drenat. La reproducció és per llavor o per esqueix de tiges tendres sense floració, a principis de primavera. També pot criar-se en test.  És convenient retallar la planta a principis de la tardor per mantindre-la  compacta, i durant tot el període de floració llevar les flors marcides per estimular i prolongar la floració.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Osteospermum ve del grec ὀστέον  ostéon os i de σπέρμα spérma llavor, és a dir, amb llavors que semblen fetes d'os. El gènere Dimorphoteca del sinònim, on el situen altres autors, és una composició de tres vocables grecs: “di”, que significa dos, “morphos” que significa forma, i “theca” que significa guarda o custòdia. L’epítet específic, ecklonis, és en honor al botànic i farmacèutic danès Christian Friedrich Ecklon (1795-1868) que va explorar i catalogar nombroses plantes de Sud-àfrica.

Aquesta espècie va ser descrita per Augustin Pyramus de Candolle, i publicada en Prodromus Systematis Naturalis Regni Vegetabilis 6: 71. 1837[1838] amb el nom de Dimorphotheca ecklonis (basiònim). Amb el nom actualment acceptat de Osteospermum ecklonis va ser publicada per Nils Tycho Norlindh en Stud. Calend. 244. 1943.

Famíla Compositae (Asteraceae)

Jasminum mesnyi Hance

NOMS: Gessamí d'hivern. Gessamí groc. Llessamí. Castellà: Jazmín amarillo. Jazmín de primavera. Jazmín prímula.  Italià: Gelsomino primulino. Francès: Jasmin primevère. Anglès: Primrose jasmine. Japanese jasmine. Yellow jasmine. Xinès: ye ying chun. 野迎春

SINÒNIMS: Jasminum primulinum Hemsl. ex Baker;

DISTRIBUCIÓ: Paleotropical: fa referència a les espècies distribuïdes en les regions tropicals d’Àfrica i d’Àsia, és a dir, dels dos continents del Vell Món, en oposició a Neotropical que designa les regions tropicals del Nou Món: Amèrica del Nord i Amèrica del Sud. Endèmica de Xina i Vietnam.

HÀBITAT: Cultivada als jardins. Pot torbar-se naturalitzada, escapada de cultius de jardins.

FORMA VITAL: Faneròfits: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.

DESCRIPCIÓ: Arbust enfiladís amb llargues tiges quadrangulars, glabres, que poden assolir els cinc metres de llargària, sempre verda als climes temperats però que perd les fulles als climes més freds.

Fulles semipersistents, oposades, trifoliades o simples a la base de les tiges, amb pecíol de fins 1,5 cm i folíols estretament ovats o ovada-lanceolada, de base cuneada i àpex mucronat. El folíol central un poc més llarg que els laterals i sèssil.

Flors solitàries, axil·lars o terminals; bràctees frondoses lanceolades o obovades de fins 1 cm, sobre un pedicel de 3-8 mm. Calze glabre, campanulat, amb 5-8 lòbuls lanceolats de 4-7 mm. Corol·la groga en forma d’embut, d’entre 2 i 4 cm de diàmetre; tub de més d’un centímetre acabat en -6-8 lòbuls amplament obovats. Les flors poden ser simples, semidobles o dobles. Floreix a la primavera i estiu.

Fruit en baia negra, el·lipsoide, de 6-8 mm de diàmetre, que, fora del seu hàbitat natural, rarament es forma.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Poques varietats de flor doble provenen de llavors; moltes varietats de flor doble no tenen òrgans reproductors, per això són sexualment estèrils i s'han de reproduir per esqueix. Les primeres flors dobles conegudes van ser en les flors comercials de jardineria incloent roses, camèlies i clavells.

USOS I PROPIETATS: S’empra en jardineria per les seues tiges verdes arquejades, de port desordenat, i l’abundant floració que dura des del final de l’hivern, tota la primavera i l’estiu. Prefereix el sol però funciona bé a mitja ombra. Suporta gelades de fins -5^o C si no es prolongada. Creix en sòl àcid o calcari però ric i ben drenat. Necessita un reg moderat. Si s’adoba en primavera tindrà una major floració. Té un creixement molt vigorós, pel que requereix una poda regular, després de la floració. Multiplicació per esqueix de tiges semidures, deixant alguna fulla, a finals de l’estiu. També poden aprofitar-se els fillols o per murgonat. És molt resistent a plagues i malalties però ocasionalment poden patir atacs de pugons, aranya roja o cotxinilla, així com problemes de fongs.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Jasminum  deriva de l’àrab “yasmin”, que significa regal de Déu.  Per a altres autors l’arab “jasmin” significa flor blanca, pel color de la flor del gesmil (Jasminum officinale)

L’epítet específic mesnyi, honora el general William Mesny (1842 – 1919) que va servir com mercenari a l’exèrcit xinès però va recol·lectar plantes que enviava al cònsol britànic.

Jasminum mesnyi ha guanyat el premi al mèrit del jardí de la Royal Horticultural Society

Jasminum mesnyi va ser descrit per Henry Fletcher Hance, i publicat en Journal of Botany, British and Foreign 20(230): 37. 1882.

Família Oleaceae