Linum maritimum L.

NOMS: Lli, Lli marítim, Llinet marítim. Castellà: lino de salobral, lino marítimo. Francès: Lin maritime. Italià: Lino marittimo. Grec: Λίνος ο παράλιος.

Linum maritimum 

SINÒNIMS: Alsolinum maritimum (L.) Fourr.; Linum muelleri Moris; Linopsis maritima (L.) Rchb.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Juncetalia maritimi. Llocs humits, lleugerament salins, aiguamolls salobres prop de dunes, platges i sòls arenosos, joncars i canyars. Fins els 100 metres d’altitud. Aquestes de les marjals de la platja de Tavernes de la Valldigna

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: És una planta glabra, perenne, de tiges fines però que pot assolir el metre d’alçada, ramificada des de la base amb llargues tiges obertes que es ramifiquen a l’àpex.

Fulles inferiors trinervades, de distribució oposada, espatulades, de marge enter, mentre que les superiors són linears lanceolades i amb un sòl nervi central.

Flors en inflorescències formant panícules corimbiformes laxes. Flors amb curt pedicel i bràctea més estreta que les fulles superiors. Calze de cinc sèpals lliures, ovals i aguts. De llargària similar a la de la càpsula. Corol·la amb cinc pètals espatulats, grocs, que fan 3-4 vegades la llargària dels sèpals, amb ungla curta i lliure. Androceu amb cinc estams grocs amb el filament engrossit a la base i cinc estaminodis que alternen amb els estams. Gineceu amb ovari súper amb cinc estils i estigma capitat. Floreix des de  maig fins a l’agost

Fruit en càpsula globulosa amb llavors aplanades lleument estriada longitudinalment.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Estaminodi és, en botànica, un estam estèril que no porta grans de pol·len. Normalment són poc visibles, com en aquest cas, que estan situats a la part interna de la flor, alternant amb els estams fèrtils però molt més menuts. En alguns casos, però, s’han transformat en nectaris o en peces petaloides.

USOS I PROPIETATS: No en coneguem

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Linum ve d’un grup de paraules indoeuropees d’etimologia comú que signifiquen “fil” o els seus derivats, segurament perquè les plantes del gènere són filamentoses i serveixen per elaborar tèxtils.

L’epítet específic maritimum deriva del llatí “mare” mar, doncs significa marítim, marí, perquè apareix, principalment, en terres baixes, en zones de costa.

Linum maritimum va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 280. 1753.

Família Linaceae

Linum trigynum L.

NOMS: Llinet gàl·lic. Lli de flor groga. Castellà: Lino de Madrid. Lino amarillo. Èuscara: Liñua. Francès: Lin à trois styles. Italià: Lino spinato. Anglès: French Flax. Southern Flax. Alemany: Franzosen-Leinkraut.

Flors en panícula laxa

SINÒNIMS: Linum gallicum L.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Helianthemetalia guttati. Prats terofítics, en garrigues i pinars, sobre sòls descarbonatats preferentment. Fins els 1300 metres d’altitud. Aquest de les Fontanelles de Vallada

Tiges erectes i gràcils

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba petita de tiges erectes, gràcils, glabres i suaus, de fins 40 cm d’alçada, que es ramifiquen a la meitat superior

Fulles linear-lanceolades

Fulles alternes, linear-lanceolades, sèssils, atenuades a la base

Corol·la de color groc or

Flors a la part superior de la tija, formant una panícula corimbosa laxa, amb pedicel tan llarg com el calze. Aquest té cinc sèpals oval-lanceolats, acuminats, que ultrapassen la càpsula. Corol·la de color groc or, petita, d’1 cm de diàmetre, amb pètals més llargs que els sèpals solcats per tres nervis verdosos. Gineceu amb ovari súper i estigma trífid. Floreix d’abril fins juliol

Fruit en càpsula

Fruit en càpsula globosa

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Linaceae és una família vegetal cosmopolita de dicotiledònies de al voltant de 250 espècies en tot el món que comprenen gran part del planeta. La família inclou plantes herbàcies o rarament llenyoses, i arbres de gran port en els tròpics. El gènere més gran és Linum, amb 180 a 200 espècies, incloent-hi el lli de cultiu Linum usitatissimum.

USOS I PROPIETATS: Aquesta espècie s’empra en medicina homeopàtica.

Estigma trífid

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Linum ve d’un grup de paraules indoeuropees d’etimologia comú que signifiquen “fil” o els seus derivats, segurament perquè les plantes del gènere són filamentoses i serveixen per elaborar tèxtils. En les tombes dels faraons d’Egipte s’han trobat mòmies embolicades en llençols de lli amb una antiguitat d’uns 5.000 anys.

L’epítet específic trigynum deriva del grec “τρεις treis” tres, i "γυνή gyné" dona, femení, és a dir, amb tres òrgans femenins, possiblement per l’estigma trífid.

Es pot confondre amb Linum strictum, però aquesta espècie té flors d'un color més clar, i la planta és més rígida i compacta.

Linum trigynum  va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 279. 1753

Família Linaceae

Linum usitatissimum L.

NOMS: Lli. Llinet. Llinosa. Herba feridora. Lli de prat. Castellà: Lino. Linaza. Lino purgante. Gallego: Liño. Éuscara: Liño. Li. Liho. Portugués: Linho. Italià: Lino selvatico. Lino coltivato. Francès: Lin bisannuel, Lin à feuilles étroites. Anglès: Pale flax, Pale-flowered flax. Alemany: Wild-Lein. Schmalblättriger Lein. Neerlandès: Smalbladig Vlas. Grec: Αγριολίναρο. Λίνο το διετές.

Flors en cima laxa

SINÒNIMS: Linum usitatissimum L. subsp. angustifolium (Huds.) Thell.; Linum angustifolium Huds.

DISTRIBUCIÓ: Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt del continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Molinio-Arrhenatheretea. Abans es cultivava, avui apareix com subespontània en prats més o menys humits. Entre els 200 i els 1000 metres d’altitud.

Tiges erectes i primes

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. De vegades, però, es comporta com Hemicriptòfit, és a dir, que mantenen els meristemes arran de terra en l’estació desfavorable, i les parts aèries es dessequen i desapareixen.  

DESCRIPCIÓ: Herba anual, perenne o biennal, de tiges erectes i primes, simples o poc ramificades, de fins 60 cm d’alçada.

Fulles lanceolades i sèssils

Fulles estretament lanceolades, acuminades, sèssils i de distribució esparsa

Corol·la amb cinc pètals lliures

Flors en cima laxa irregular, amb llarg pedicel. Calze amb cinc sèpals ovato-acuminats de marge membranós, més curts que la càpsula i persistents. Corol·la amb cinc pètals lliures de color blau cel. Floreix d’abril a juliol

Fruit en càpsula ovoide

Fruit en càpsula ovoide que conté llavors lluentes.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una de les estratègies adaptatives de les plantes al medi ambient és produir llavors amb molt de temps amb capacitat de germinació. És la latència o dormició de la llavor que, o bé no pot germinar fins que hi haja condicions ambientals adequades (humitat, presència d’oxigen i llum), o bé esta dotada de mecanismes interns que hi permet no germinar encara que les condicions ambientals siguen les apropiades.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’emprava per les seues propietats diürètiques, emol·lients, laxants, vermífugues i expectorants. És potencialment tòxica en grans quantitats. El llenç confeccionat amb fibres de lli és millor que el cotó per a la cura de les ferides i úlceres, doncs és més suau i flexible.

Per la llargària, resistència i suavitat de les fibres de lli, en tota la conca mediterrània s’ha emprat i cultivat aquesta planta des de temps immemorials, per teixir llenç, i per extraure l’oli essencial de les seues llavors.

Sèpals ovats i acuminats

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Linum ve d’un grup de paraules indoeuropees d’etimologia comú que signifiquen “fil” o els seus derivats, segurament perquè les plantes del gènere són filamentoses i serveixen per elaborar tèxtils. El grec “λίνον”, llatí “linium” designa el lli.

L’epítet específic usitatissimum, deriva del llatí “usitatus”, usual, comú, freqüent, i el superlatiu “-issimum” és a dir, molt utilitzada, per les múltiples aplicacions de la planta i les llavors.

L’evidència més antiga d’utilització del lli pels humans és trobar a una cova de la República de Geòrgia datada al Paleolític Superior, fa uns 30.000 anys. 

Diu una llegenda que L’Aurora i l’Alba van teixir el lli i formaren un vel lluminós en el cel. Potser aquest és el motiu pel qual va ser el fil dilecte per als teixits sagrats en temps antics.

Les teles que es feien servir per embenar les mòmies d’Egipte eren de lli, també les veles dels vaixells. En la mitologia grega qui millor teixia el lli era Aracne que, víctima de la gelosia d’Atena, va ser convertida en aranya per a que ella, i els seus descendents, teixiren per sempre però una obra que ningú mai no admire (d’Aracne ve el nom d’aràcnid). De lli era el fil d’Ariadna que va servir de guia per sortir del laberint del Minotaure.  

Les vestals romanes utilitzaven les teles de lli, que els fenicis havien dut per tot el Mediterrani, com símbol de puresa. I de lli és el Sant Sudari venerat pel cristians a la Catedral de Sant Joan en Torí.

L’oli extret de les llavors, l’oli de llinosa, l’utilitzaven els pintors de l’Edat Mitjana  per fer els seus color més brillants i estables que els fets amb clara d’ou.

El lli és l’emblema d’Irlanda del Nord, i la flor nacional de Bielorússia.

Linum usitatissimum va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum. 277 1753

Família Linaceae