Polypogon monspeliensis (L.) Desf.

NOMS: Cua de rata. Pelosa. Castellà: Cola de zorra. Flecos de lana. Gallec: Rabo de raposa. Portugués: Rabo de zorra macio. Francès: Polypogon de montpellier. Italià: Coda di lepre comune. Anglès: Annual Beard-grass. Alemany: Gewöhnliches Bürstengras. Neerlandès: Baardgras.

Flors en panícula compacta i allargada suau al tacte

SINÒNIMS: Alopecurus monspeliensis L.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Camps, marges de camins, herbassars, a prop de zones humides. Fins els 700 metres d’altitud.

Tiges erectes que poden arribar al metre d'alçada

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Gramínia de tiges erectes de fins prop d’un metre d’alçada

Lígula membranàcia

Fulles linears, planes, amb lígula membranàcia obtusa

Espiguetes de 2 mm

Flors hermafrodites en panícula compacta i allargada amb aspecte i tacte sedós. Espiguetes de 2 mm pedicel·lades, amb glumes escotades, ciliades i arestades, amb fines i suaus arestes. Floreig de maig a l’agost

Fruit en cariopsi

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Moltes llavors de maleses necessiten llum per a germinar, per això després de cada labor agrícola, les que queden en la superfície del sòl es veuran afavorides. D'aquesta manera la germinació es produeix escalonadament, mantenint-se en reserva per a altres anys les que formen el dit “banc de llavors del sòl”.

USOS I PROPIETATS: No en coneguem

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom genèric Polypogon deriva del grec “πολύς polýs” molt, i “πώγων pógon” barba, és a dir, barbut, amb molta barba.

El nom específic monspeliensis és un epítet geogràfic que fa referència a Montpeller, al sud de França, on hi hagué una important escola de botànics i el Jardí Botànic més antic de França, fundat en 1593.

Polypogon monspeliensis va ser descrita i publicada, amb el nom de Alopecurus monspeliensis, per Carles Linné en Species Plantarum 1: 61. 1753. Més tard René Desfontaines la va publicar amb el nom actual en Flora Atlantica 1: 67. 1798.

Família Gramineae (Poaceae)

Polypogon maritimus Willd.

NOMS: Pelosa marítima. Portuguès: Rabo-de-zorra-macio-menor. Francès: Polypogon presque engainé. Italià: Coda di lepre maggiore. Anglès: Mediterranean rabbitsfoot grass.

Panícules compactes de tacte sedós

SINÒNIMS: Polypogon maritimus subsp. subspathaceus (Req.) Bonnier et Layens; Polypogon subspathaceus Req. ex Raspail

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Llocs humits i sovint salobrosos

Tiges erectes de curta alçada

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Gramínia petita, de fins un pam d’alçada, que creix sobre sòl humit formant gespes, sovint amb coloracions blanquinoses o rogenques. Tiges erectes o geniculades ascendents.

Fulles de prefoliació plegada

Fulles d’1-3 mm d’amplada, la superior embolcallant la base de la panícula, amb lígula membranàcia, subaguda, de 3-5 mm.

Glumes partides en dos lòbuls

Flors en panícules cilíndriques, compactes, de tacte sedós i color groguenc. Espiguetes amb una flor de petit pedicel de 2mm. Glumes híspides i fortament ciliades, partides en dos lòbuls aguts, entre els quals se inserta l’aresta. Lemma 3 vegades més curta que la gluma.  Floreix a finals de la primavera.

Fruit en cariopsi

Lígula membranàcia subaguda

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les gramínies han evolucionat simplificant extraordinàriament les flors fins quedar-se només amb els òrgans sexuals, els únics necessaris per la reproducció, doncs les demès peces, sèpals i pètals, no són necessaris amb la pol·linització pel vent.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Polypogon deriva del grec “πολύς polýs” molt, i “πώγων pógon” barba, és a dir, barbut, amb molta barba.

L’epítet específic maritimus significa marítim, marí, perquè apareix, principalment, en terres baixes, en zones de costa.

Polypogon maritimus va ser descrita per Carl Ludwig Willdenow (Willd.)  i publicada en Der Gesellschaft Naturforschender Freunde zu Berlin, neue Schriften 3 :. 442. 1801

Família Gramineae, Poaceae