Prunus persica (L.) Batsch

NOMS: Bresquillera. Melicotoner. Presseguer. Castellà : Duraznero. Durazno. Melocotonero. Pavía. Èuscara: Mertxikondoa. Gallego: Pexegueiro. Occità: Albergièr. Perseguèr. Portuguès: Pessegueiro. Italià: Pesco. Francès: Pêcher. Anglès: Peach tree. Alemany: Pfirsichbaum. Neerlandès: Perzik. Grec: Ροδιά. Ροδακινιά.

Les flors apareixen abans que les fulles

SINÒNIMS: Amygdalus persica L.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània. D’origen Xino-Japonesa i iraniana.

HÀBITAT: Cultivat als camps

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre petit caducifoli de fins 6 metres d’alçada, amb el tronc d’escorça llisa de color cendrós, que van desprenent-se en làmines.

Fulles llargament lanceolades i acuminades

Fulles de distribució esparsa, simples, lanceolades i acuminades, glabres, de color verd brillant, amb el marge finament serrat i curt pecíol amb dues petites glàndules a prop del limbe.

Nombrosos estams de llarg filament

Flors que apareixen abans que les fulles, solitàries, sèssils o amb peduncle molt curt, de color rosa viu, amb calze format per un tub acabat en cinc lòbuls tomentosos; corol·la de 2-3,5 cm de diàmetre, amb cinc pètals lliures. Androceu amb nombrosos estams de llarg filament. Gineceu d’ovari súper amb estil i estigma capitat. Floreix en febrer, març i abril.

Fruits en drupa de pell vellutada

Fruit en drupa (fruita de pinyol) globosa i suculenta, amb la pell vellutada i una costella longitudinal, groguenca i vermellosa. Aquesta fruita de carn groga i dolça, d’aroma agradable (mesocarp), conté una sola llavor tancada en una closca dura, com una ametlla (endocarp). La llavor conté cianur, com les ametlles amargues, el que la fa perillosa per a la salut humana.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Drupa ve del grec δρύππα (oliva madura) que va passar al llatí druppa (oliva). La drupa és un tipus de fruit simple indehiscent carnós, que està format per l'epicarpi (la pell exterior), el mesocarpi (la polpa) i l'endocarpi (el pinyol) el qual a dins té una llavor. Totes les espècies del gènere Prunus tenen el fruit en forma de drupa.

USOS I PROPIETATS: Els fruits és consumeixen en alimentació, fresc, en confitura o melmelada. La bresquilla o préssec conté proteïna, potassi, ferro i vitamina A, C i àcid fòlic (vitamina B).

El fruit té propietats antioxidants i lleugerament laxants. Les fulles en infusió tenen aplicació en medicina popular per combatre la tos i com porgant. El suc de les fulles tendres eliminen les taques, grans i impureses de la pell.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Prunus ve del llatí “prunus”, que deriva del grec “προύνη”, que era el nom que li donaven a les prunes silvestres. El nom genèric persica, del llatí “persicus, -a, -um” és un epítet geogràfic que indica procedència de Pèrsia. Els noms comuns de melicotoner (català) i melocotonero (castellà) deriven del llatí “malus” i “cotonus” poma i cotonós, en referència a la pell del fruit.

Va ser introduïda a Europa, a través de Pèrsia, per Alexandre el Gran al 300 aC. tot i que va ser Roma l’encarregada de propagar el seu cultiu com arbre fruiter per tota Europa. Però el seu origen és Xina i Japó, on aquests fruit està lligat a l’art, el folklore i les tradicions. Un heroi japonès de llegenda, Momomató,  el nen préssec, va nàixer d’una bresquilla que anava surant riu avall. La tradició xinesa té a la bresquilla com símbol de longevitat, i hi ha llegendes que la relacionen amb la immortalitat.

A Europa es conreen diverses varietats des de que el rei Lluís XIV va fer que el seu jardiner La Quitine desenvolupara 33 conreessis diferents al seu hort de Versalles. La influència de la cort francesa de l’època va fer la resta.

Ha anat millorant-se la qualitat dels seus fruits mitjançant encreuaments al llarg del temps. Actualment existeixen diversos conreessis i varietats com les nectarines, amb la pell llisa sense pèls, i els paraguaios, aixafats i rodons. Espanya és la segona productora europea, després d’Itàlia, i la quarta del món amb més d’un milió de tones anuals.

Va ser descrit primer per Carles Linné amb el nom de Amygdalus persicus, i publicat en Species Plantarum, vol. 1, p. 472 en 1753. Psteriorment Stokes el va atribuir al gènere Prunus i ho va publicar en A Botanical Materia Medica, vol. 3, p. 100 en 1812.

Família Rosaceae

Prunus domestica L.

NOMS: Prunera. Prunyoler. Castellà: Ciruelo. Prunero. Zeruellera. Occità: Prunièr, Prüèr, Prüèra. Èuscara: Aranondoa. Lapatxondoa. Italià: Pruno. Francès: Prunier, Prunier cultivé. Anglès: Common plum. Wild Plum. Alemany: Pflaumenbaum. Zwetschgenbaum. Neerlandès: Pruim. Grec: Δαμασκηνέα. Δαμασκηνιά.

Flors solitàries o en parelles

SINÒNIMS:  Prunus communis Huds.

DISTRIBUCIÓ:  Introduït, procedent de l’Orient, del Caucas, Anatòlia i Pèrsia.

HÀBITAT: Cultivat, de vegades naturalitzat.

Les flors surten abans que les fulles

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Petit arbre caducifoli de fins 6 metres d’alçada, simpòdic, amb el tronc d’escorça brillant, llisa o escamosa amb escletxes verticals, de color marró fosc. Les arrels són poc profundes.

Fulles alternes de marge serrat

Fulles alternes amb el limbe oblong, de marge serrat i color verd per l’anvers i pubescent pel revers.

Pètals blancs i nombrosos estams

Flors apareixen abans que les fulles en petites rames curtes d’un any. Són solitàries o en parelles, amb peduncle pubescent i marge denticulat. Cinc sèpals pubescents inserits en un tàlem en copa, d’on surten també els pètals lliures i blancs, més estrets a la base i amb el marge ondulat, alternant-se amb els sèpals. Androceu amb nombrosos estams d’anteres bilobulades. Gineceu amb ovari ínfer i estigma capitat. Floreix en abril i maig.

Fruit en drupa. Aquests de la varietat Santa Rosa

Fruit en drupa ovalada o redona, recoberta de cera pruïnosa, de color groc, roig o violaci, amb un únic pinyol dur que conté les llavors. Les llavors del pinyol perden en un mes el poder germinatiu.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El gènere Prunus és un dels més importants i diversificats de les rosàcies. Compren arbres i arbusts, generalment caducifolis, de fruits en drupa, carnosos i amb un sol pinyol que conté la llavor.  El cirerer (P. avium), el ametller (P. dulcis), l’albercoquer (P. armeniaca) o la bresquillera (P. persica) són algunes de les espècies del gènere.

Sèpals pubescents

USOS I PROPIETATS: És cultivada pels seus fruit que són consumits en fresc, en suc o en melmelades, i també assecades com prunes panses. Per destil·lació s’obtenen diversos licors, com el denominat “slivovica” de Bosnia-Herzegovina.

En medicina popular s’empra com laxant, consumint el fruit en fresc o en compota o melmelada. El bor que conté el fa aconsellable per a les dones menopàusiques per prevenir la osteoporosi.  

La fusta, dura i duradora, s’empra en torneria.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Prunus ve del grec “prúnon” llatí “prunus” que era el nom que li donaven a les prunes.

L’epítet específic domestica deriva del llatí domesticus-a-um que significa de casa, nostre, domesticat.  

Probablement és un híbrid de Prunus spinosa i Prunus cerasifera. Existeixen diverses varietats com la Golden Japan, de fruit gros de color groc; el Reina Claudia Verda redó, de color verd; o la varietat Santa Rosa de color roig.

Els efectes de l’escalfament global es poden detectar a casa nostra a partir de canvis fenològics en algunes plantes. La prunera, per exemple, presenta en els darrers anys una fructificació avançada produïda per aquest fenomen.

Prunus domestica va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 475, en l’any 1753.

Família Rosaceae

Prunus avium L.

NOMS: Cirerer. Cirer. Occità: Cereisièr, Cereisié-fer, Ceridèr, Cerièr.  Castellà: Cerezo. Cerecera. Basc: Gereziondoa. Kerizaitza. Gallego: Cerdeira. Cerexeida. Marouveira. Italià: Ciliegio selvatico. Francès: Cerisier des oiseaux. Merisier. Anglès: Wild Cherry. Sweet Cherry. Gean. Alemany: Kirschbaum. Süßkirsche. Waldkirsche. Neerlandès: Zoete Kers. Grec: Βυσσινέα. Βυσσινιά.

Flors del cirerer

SINÒNIMS: Cerasus avicularis Dulac; Cerasus avium (L.) Moench; Cerasus hortensis Mill.;  Druparia avium (L.) Clairv.;  Prunus duracina (L.) Sweet; Prunus nigricans Ehrh.;  Prunus varia Ehrh.; Principio del formulario

Final del formulario

Principio del formulario

Final del formulario

Principio del formulario

Final del formulario

DISTRIBUCIÓ:  Eurosiberiana

HÀBITAT: Cultivat

Arbre caducifoli cultivat

FORMA VITAL: Macrofaneròfit:  segons les formes vitals de Raunkjaer, planta amb les gemmes de recanvi a més de 2 m d'alçada del terra.

DESCRIPCIÓ:  Arbre caducifoli introduït i cultivat, per aprofitar els fruits, amb l’escorça lluenta, blanquinosa i anellada, que pot superar els vint metres d’alçada. La copa és piramidal i les branques divergents.

Fulles grans de marge dentat

Fulles ovades o oblongues amb el marge dentat. Surten fasciculades al final de curtes branquetes. A sobre del pecíol, a la base del limbe, hi ha dues glàndules vermelles.

Flors reunides en umbel·les de dos a sis flors hermafrodites amb una corona de bràctees a la base, d'on surten els llargs peduncles. Calze amb cinc sèpals i corol·la amb cinc pètals blancs i lliures de 2-3 cm de diàmetre. Nombrosos estams. Floreix a l’abril, abans de la sortida de les fulles o al mateix temps.

Fruit en drupa d'un atractiu color roig brillant

Fruit és una drupa de color roig obscur a la maduresa, globosa, de sabor àcid en el cirerer silvestre però dolça i saborosa en les nombroses varietats cultivades.  

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El cirerer no s’autopol·linitza per incompatibilitat entre el pol·len i el pistil, pel que cal plantar-ne més d’un. En plantacions per a producció de fruit es planten pol·linitzadors cada tres arbres en una de cada tres files. Tot i això l’home a desenvolupat varietats autopol·linitzants.

USOS I PROPIETATS: La fusta del cirerer és molt apreciada en ebenisteria per la duresa, densitat i gra fi, especialment dels cirerers silvestres.

Cultivat pels seus fruits, que es comercialitzen com a fruita fresca o en melmelades, i com arbre ornamental.

Amb l’aiguardent obtingut per la destil·lació del suc fermentat de les cireres s’obté el kirsch (de l'alemany Kirsche que significa «cirera»), un alcohol blanc molt popular a l’Europa central que també s’empra en la preparació de la fondue.

Amb els rabets de les cireres (peduncles) es prepara una tisana de propietats diürètiques.

Les flors tenen un llarg peduncles

SABIES QUE... El nom del gènere, Prunus, és el nom llatí de la prunera silvestre.

L’epítet específic, avium, també ve del llatí, i fa referència a la predilecció de les aus pels seus fruits.

La llavor, dins l’os, conté cianur d’hidrogen pel que és força tòxica.  

Els xiquets de la casa de segur que acaben portant penjades a les orelles dues cireres com si foren arracades.

La varianta japonesa sota la que es celebra l'arribada de la primavera és el Prunus serrulata, també anomenats Cirerer del Japó, extensament conreat per tot Àsia per a usos ornamentals, tot i que el seu fruit també és comestible. En japonès aquest tipus de cirerer s'anomena Sakura. Els especialistes en botànica realitzen prediccions per mirar d'endevinar el dia exacte que cauran els pètals de Sakura a cada una de les regions. Just quan cauen els pètals, la gent s'hi reuneix a sota i celebra l'arribada del bon temps.

Ací teniu una estrofa  de la versió catalana de “Le temps de cerises” (El temps de les cireres) una cançó composta per Jean-Baptiste Clément en 1866 i versionada per Joan Pau Giné que poder llegir completa en Amics Arbres · Arbres Amics.

Mireu que és ben curt el temps de les cireres / Quan de dos en dos se cull en somiant / Penjolets d'orelles / Cireres d'amor de roba vermella / Vessant pel fullam com gotes de sang / Mireu que és ben curt el temps de les cireres / Penjols de coral cullits en somiant

Família Rosaceae, Gènere Prunus, Arbres

Prunus armeniaca L.

NOMS: Albercoquer. Ambercoquer.  Albarcoquer. Albracoquer. Cast. Albaricoquero. Damasquillo. Durazno. Damasco. Basc. Abrikotondoa. Tuaxatze. Gall. Albaricoqueiro. Albercoqueiro. Albercheiro. Port. Damasqueiro. Albricoqueiro. Alperceiro. Francés: Abricotier. Italià: Albicocco comune. Armellino. Anglés: Apricot. Alemany: Aprikosenbaum. Marille. Holandés: Abrikoos.

Flors d'albercoquer amb els característics nombrosos estams

SINÒNIMS: Armeniaca vulgaris Lam.

DISTRIBUCIÓ:  Centroasiàtica. L’origen centre d’Àsia i de Xina.

HÀBITAT: Cultivada als horts

És un arbre originari d'Armènia

FORMA VITAL: Macrofaneròfit: faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ:  Petit arbre caducifoli de fins 6 metres d’alçada.

Fulles peciolades amb el marge dentat

Fulles peciolades, ovals cordiformes (en forma de cor), amb l’àpex acuminat i el marge finament dentat, sense pèls a l’anvers i amb pèls als nervis del revers.

Flors pentàmeres, és a dir, amb cinc sèpelas i cinc pètals

Flors que apareixen abans que les fulles, amb curt peduncle, de 2 a 3 cm de diàmetre. Calze amb cinc sèpals rogencs. Corol·la amb cinc pètals lliures, blancs o rosats. Nombrosos estams.  Floreix de març a maig.

El fruit és una drupa deliciosa de menjar quan madura

Fruit és una drupa, l’albercoc, subglobós, amb tacte de vellut, de color groc ataronjat quan madura, de sabor agradable

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La drupa és una forma de fruit amb un pinyol (l’endocarp) lignificat que conté la llavor, i un mesocarp, que sol ser carnós, com en el cas de l’albercoc. Són drupes les olives, les cireres, la bresquilla, etc. 

USOS I PROPIETATS: El fruit és molt apreciada per al consum de taula i per a elaborar confitures i conserves. També es consumeixen secs

Els albercocs contenen vitamines A, C, E, a més de ferro, potassi, manganès, fluor, cobalt i bor.

L'oli d'albercoc s'utilitza igual que l'oli d'ametlles dolces com demulcent de la pell. És ric en vitamina A, àcids oleics i omega 6, especialment indicat per a pells sensibles. S’empra molt en massatges i  aromateràpia. 

Els sèpals són de color rogenc

SABIES QUE... L’epítet armeniaca vol dir que és originari d’Armènia.

El noms comuns del fruit en català albercoc, castellà albaricoque, francés abricot, anglés apricot o alemany aprikose, deriven del’àrab al-burquk, que deriva del grec prekokia i del llatí praecox, que significa precoç, possiblement perquè és un arbre que floreix prompte en primavera.

Els grecs introduïren la planta, procedent d’Armènia, al voltant de l’any 400 a.C, i els romans la van expandir pel seu imperi cap a l’any 70 a.C.

El gènere Prunus té molta importància econòmica per l’aprofitament dels fruits. Prunes, albercocs, cireres, bresquilles o ametlles són alguns dels fruits, en forma de drupa, aprofitables per nosaltres.  Als països de parla catalana es produeixen vora 80.000 tones d’albercocs

Família Rosaceae