Laurus nobilis L.

NOMS: Llorer. Llor. Baguer. Bacalia. Castellà : Laurel. Aurel. Loreto. Gallego: Loureio. Louro. Èuscara: Erramu. Ereñotz. Ereinutza. Occità: Baguièr, Laur, Laurièr, Laurèr. Italià: Alloro. Lauro. Francès: Laurier, Laurier vrai, Laurier-sauce. Anglès: Bay leaf tree, Bay tree, Laurel, Sweet bay. Alemany: Lorbeerbaum. Grec: Βάγια. Δαφνόφυλλα. Δάφνη η ευγενής.

Flors en umbel·les axil·lars

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània oriental

HÀBITAT: Viburno tini-Quercetum ilicis. Cultivat però també subespontani en llocs ombrívols i humits, torrents, barrancs, probablement com relicte de boscos que van habitar les nostres terres fa milers d’anys. Fins els 1000 metres d’altitud.

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre perennifoli, dioic, d’ampla i densa capçada, de tronc recte i llis, de fins 10 metres d’alçada, cultivat des de l’antiguitat,

Fulles lanceolades de marge ondulat

Fulles esparses, limbe lanceolat atenuat a la base en curt pecíol, marge enter i ondulat, de textura coriàcia i color verd fosc, amb olis aromàtics.

Estams amb anteres dehiscents per dues valves

Flors en umbel·les axil·lars, unisexuals, amb bràctees a la base i quatre tèpals lliures blanquinosos. Les masculines amb gineceu rudimentari i 8-14 estams amb dos nectaris, anteres dehiscents per dues valves. Les flors femenines amb 2-4 estaminodis al voltant del pistil; ovari súper amb un estil gruixut i curt, acabat en estigma trígon. Floreix en març, abril i maig.

Fruit en baia esferoïdal

Fruit en baia esferoïdal d’1-1,5 cm, acuminada, negra a la maturitat. Les llavors són disseminades pels ocells.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La dehiscència és el fenomen mitjançant el qual s’allibera el contingut d’un òrgan, com l’alliberació de llavors del fruit o dels grans de pol·len de l’antera. Les anteres tenen dues formes de dehiscència: poricida, deixant sortir les llavors per porus; o valvicida, obrint una o més valves. Els estams del llorer tenen anteres amb dehiscència valvicida, és a dir, mitjançant dues valves.

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha emprat la infusió de les fulles com antisèptic, emmenagog, digestiu, carminatiu i diürètic. No obstant això, la Comissió E del Ministeri de Sanitat Alemany, encarregada d’elaborar la guia terapèutica de plantes medicinals, no ha aprovat cap indicació per a usos medicinals del llorer.

Els fruits es fan servir, en veterinària, per combatre els paràsits de la pell del bestiar. Les fulles s’empren per cuinar, com condiment culinari, doncs desprenen un aroma fort i agradable. També s’usaven per donar bona olor a la roba quan es rentava.

Espècie important en jardineria, on s’empra com exemplar solitari, per fer tanques i com arbust; també en topiària s’utilitza el llorer perquè admet podes dràstiques i rebrota amb facilitat. És indiferent edàfic, és a dir, que pot créixer en qualsevol tipus de substrat.

A l’Albaicín de Granada es manté la tradició artesanal àrab de treballar la dura i aromàtica fusta del llorer en marqueteria.

Arbret dioic

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Laurus és el nom llatí del llorer, l’arbre sagrat d’Apol·lo, que possiblement derive del celta “lauer”  sempreverd, o del sànscrit “daru” que significa arbre.

L’epítet específic nobilis  és una veu llatina que significa noble, famós, excel·lent, per les reconegudes qualitats de la planta.

A l’Antiguitat clàssica s’utilitzaven corones de llorer per homenatjar als herois i als poetes com símbol de victòria. Els romans que entraven victoriosos a la ciutat anaven coronats pel llorer simbolitzant el triomf. Segons el mite, aquest costum el va implantar Apol·lo, per recordar la seua amada Dafne, convertida en llorer per son pare, el déu del riu Peneo. A la parla comú s’empra “llorejat ” (cast. laureado, angl. laureate, fr. lauréat) com premiat, condecorat. Aquest significat simbòlic el manté el cristianisme emprant el llorer en les processons del diumenge de rams, recordant l’entrada triomfal de Jesús en Jerusalem. 

"Al cap de set-cents anys, el llorer reverdirà" va exclamar el prefecte càtar occità Guilhem de Belibasta, establert a Morella, abans de morir cremat a mans de la Inquisició al Llenguadoc-Rosselló, l'any 1321. Amb aquestes paraules al·ludia al futur renaixement del catarisme i, hi ha qui diu, que també de la nació occitana.

Les fulles donen nom a espècies amb aquesta forma de fulles: laurifolia, laurifolium, etc.

Plini el vell, en la seua obra Historiae Naturalis, cita la creença de que el llorer protegia contra els llamps, assegurant no conèixer cap casa amb llorer que fora encertada per un llamp. Per una experiència personal puc afirmar, però, que no és cert. Tindre un llorer plantat no evita els llamps.

El llorer és l’espècie que dona nom al bosc perennifoli amb alzines, coníferes, magnòlies i llorers, denominat laurisilva. Es troba a latituds temperades càlides i humides, sense estacions massa fredes ni totalment seques. El Parc Nacional de Garajonay, de La Gomera, a les Illes Canàries, és un magnífic exemple de laurisilva declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Laurus nobilis fou descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 369. 1753.

Família Lauraceae

Centaurium pulchellum (Swartz) Druce

NOMS: Centaura. Centauri pulcre, Castellà: Centaura menor. Itàlia: Centauro elegante. Francès: Petite-centaurée délicate, Petite-centaurée jolie, Petite-centaurée élégante. Anglès: Branching centaury, Lesser centaury. Dwarf Centaury. Alemany: Kleines Tausendgüldenkraut. Zierliches Tausendgüldenkraut. Neerlandès: Fraai Duizendguldenkruid.

Inflorescències en dicasi

SINÒNIMS: Erythrae pulchella (Sw.) Fr.

DISTRIBUCIÓ:  Holàrtica: L’ecozona holàrtica fa referència als hàbitats que es troben a través del conjunt del continents de l'hemisferi nord.

HÀBITAT: Isoeto-Nanojuncetea. Pradells d'herbes menudes sobre sols temporalment inundats a l'hivern, i secs a l'estiu. Fins els 1450 metres d’altitud.

Petita herba erecta de tiges gràcils

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba erecta amb tiges gràcils, ramificades quasi des de la base, glabra, de fins un pam d’alçada

Fulles oposades i trinèrvies

Fulles oposades, sèssils, amplament lanceolades, trinervades, repartides al llarg de la tija amb grandària creixent de la base a la summitat, sense roseta basal,

Estams i estil exserts

Flors en inflorescències en dicasi. La flor amb pedicel, si més no la central, el que la diferència de la resta d’espècies del gènere. Calze poc més curt que el tub de la corol·la, amb cinc sèpals linears. Corol·la petita, rosa o, de vegades, blanca, amb un llarg tub estret, acabat en cinc lòbuls radiats de 2-4 mm. Del centre de la corol·la surten cinc estams amb les anteres en espiral i l’estigma bilobat Floreix a finals de la primavera

Frui en càpsula

Fruit en càpsula cilíndrica que s'obri en dues valves quan madura

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Bàsicament hi ha tres tipus de nerviació a les fulles. La dicotòmica, pròpia de plantes primitives com les falgueres o el Ginkgo biloba; la paral·lela, típica de les monocotiledònies; i la reticulada o plomosa, en la qual els nervis es ramifiquen en gran quantitat de petits nervis, i de la que podem distingir tres formes característiques: Pennada amb un nervi principal central del qual naixen nervis secundaris, com per exemple el llorer (Laurus nobilis). Palmada amb més d’un nervi principal, que surten tots del mateix punt d’inserció del limbe amb el pecíol, radiant cap als marges com els dits de la ma, com en la figuera (Ficus carica). O, com en aquesta espècie, trinèrvies, amb tres nervis principals que surten de la base foliar i corren en paral·lel fins a l’àpex de la fulla.

Les flors amb corol·la blanca no són excepció

USOS I PROPIETATS: La medicina popular ha emprat aquestes plantes fent-les servir com tònic per pal·liar les afeccions estomacals i hepàtiques.

Aquesta espècie conté glucòsids secoiridoïdes, el que s’ha demostrat que són potents compostos bioactius com antibacterians i antifúngics.  

Flors molt petites i pedunculades

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Centaurium ve del grec “kentaureios” que es refereix al centaure mitològic mig home i mig cavall. Una antiga llegenda grega explica que Hèrcules va ferir al noble centaure Chiron amb una fletxa mullada amb la sang verinosa de la serp marina Hidra. Chiron es va curar la ferida mortal en el peu amb la centaura.

L’epítet específic pulchellum és un diminutiu de “pulcher” que significa bell, arriscat.   

Centaurium pulchellum fou descrita per (Sw.) Druce i publicada en Flora of Berkshire 342. 1897.

Família Gentianaceae

Daphne gnidium L.

NOMS: Matapoll, tell, astruc, herba de poll, matagallina, tintorell. Baladre bord. Castellà: Torvisco, bufalaga, matapollo. Gallego: Trovisco, trovisco-femea, gorreiro, matapulgas. Èuscara: Torbisko. Occità:  Cantaperditz, Erbo dóu cauteri, Garon, Trentaneta. Portuguès: Erva-de-joão-pires. Gorreiro. Lauréola-macha. Trovisco. Francès: Daphné garou, Garou. Italià: Dafne Gnidio. Anglès: Flax-leaved daphne. Spurge Flax. Mediterranean Mezereon. Alemany: Italienischer Seidelbast. Rispenblütiger Seidelbast. Südlicher Seidelbast

Flors de matapoll

SINÒNIMS: Mistralia gnidium (L.) Fourr. ;   Thymelaea gnidium (L.) All.;   Laureola gnidium (L.) Samp. exPereira ;  Daphne paniculata Lam.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Rhamno-Quercion. Quercetum cocciferae. Garrigues, pinars, marges i terres no cultivades de tota la península, fins als mil metres d’altitud. 

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: planta amb les gemmes persistents situades a més de 40cm de terra i a menys de 2 m d'alçada.

Arbust molt ramificat

DESCRIPCIÓ: Arbust perennifoli que pot assolir els metres d’alçada, molt ramificat, amb moltes fulles dirigides cap amunt, com espases per dalt i ben pelat per baix, mostrant les cicatrius de les fulles caigudes. Pot confondre’s amb una Euphorbia (lleterola), però no té làtex.

Les fulles s'amuntonen a la part superior de les tiges

Fulles esparses, un poc coriàcies, entre lineals i lanceolades de marges sencers, mucronades i sense pèls, atenuades amb un curt pecíol.

Floreix a l'estiu i la tardor

Flors en panícules terminals que surten de l’axil·la de les fulles de l’extrem de les branquetes. La flor només té un calze tubulós amb quatre lòbuls petaloides de color crema; no té corol·la. Tetràmeres i hermafrodites. Androceu amb vuit estams. Gineceu amb ovari súper. Floreix d’agost fins l’octubre

El fruit és de la grandària d'un pèsol

Fruit és una xicoteta drupa, roja quan està madura, de la grandària d’un pèsol, amb un pinyolet dins. Les flors i els fruits poden estar presents al mateix temps.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les plantes tòxiques o plantes verinoses són les espècies que contenen en tots els seus òrgans o en algun d’ells, substàncies tòxiques principalment les que afecten els humans o els animals domèstics. Les substàncies tòxiques que contenen les plantes són generalment compostos orgànics o més rarament minerals. La toxicitat es manifesta sovint per la ingestió dels òrgans tòxics de les plantes, però també pot ser per simple contacte. El matapoll és considerat verinós perquè pot produir bombolles en la pell per contacte prolongat.

USOS I PROPIETATS: És tòxica i irritant. L’escorça té un glucòsid, la dafnina i una resina, la mezerina; és inflamatòria, vesicant i porgant dràstic. L’aigua de matapoll s’ha utilitzat per matar polls, formigues, xinxes, etc.

En cosmètica amb les fulles es produeix un ungüent que tinta el pèl de negre i elimina la caspa. Però cal tindre en compte l’efecte irritant i tòxic, per la qual cosa està prohibida la venda de productes derivats. TÒXICA  

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Daphne és l’antic nom del llorer; ve de la nimfa Dafne (Δάφνη Dáphne) que perseguida per Apol·lo va acabar convertida en llorer, pel paregut de les fulles amb les del llorer (Laurus nobilis). El nom de l’espècie, gnidium, al·ludeix a “Gnidus” (en grec antic Κνίδος Knídos), una ciutat de  Creta.

Té una notable capacitat per rebrotar ràpidament després d'un foc.

Des de la prehistòria s’ha emprat com amulet per allunyar els espirits dolents. En el sud de la península s’utilitza contra els conjurs i en Galicia es creu que protegeix contra les bruixes.

Daphne gnidium va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 1: 357–358. 1753.

Família Thymelaeaceae