Vanessa cardui Linnaeus 1758

Nom comú: Migradora dels cards. Papallona dels cards.  Castellà: Cardera. Vanesa de los cardos. Portuguès: Bela-dama. Vanessa-dos-cardos. Italià: Vanessa del cardo. Francès: Belle-dame. Vanesse des chardons. Anglès: Painted lady. Cosmopolitan. Alemany: Distelfalter. Xinès: 小紅蛺蝶

Vanessa cardui

Sinònims: Papilio cardui Linnaeus, 1758

Identificació: Papallona diürna de 4,5 a 7 cm d’envergadura, amb un cos robust cobert de pèl i uns colors força vistents a les ales. Mascles i femelles molt similars. La cara superior és ataronjada, amb petites taques negres i amb rodonetes blanques cap a l’àpex a l’ala davantera, a l’ala de darrere té taques negres a mitja altura i punts paral·lels negres a la vora posterior i blaus a la part interior. Amb les ales tancades es mostra la cara inferior, de color marró clar amb tonalitats cremoses i taques blanques en la davantera, i en la de darrere una sèrie d’ocels blavosos amb anells concèntrics de diversos colors, acaba amb una banda blanca a prop de la vora.

Distribució: Es pot veure per totes les zones temperades de tots els continents, llevat de l’Antàrtida. Per les nostres terres passa durant la primavera en el seu camí al nord, perquè és una gran migradora. A finals de l’hivern inicien un llarg viatge que les portarà des de Àfrica fins a Europa, a llocs tan llunyans com Noruega o Islàndia i, en arribar la tardor, mamprenen el viatge de tornada a les terres africanes on passen l’hivern. Una migració de 14.000 km entre anada i tornada, molt superior als 9.000 km de la famosa papallona Monarca (Danaus plexippus) en la seua migració entre Mèxic i Canadà.

Període de vol: Podem començar a veure-les en març i abril. Aquestes ponen els ous que sortiran en maig o juny per continuar l’emigració cap al nord d’Europa. Entre agost i setembre podem veure-les de nou pel viatge de tornada. Per a cobrir tot el recorregut de la migració son necessàries sis generacions.

Hàbitat: Vanessa cardui acostuma a habitar ambients oberts assolellats i lluminosos i sovint se senten atrets per zones obertes de flors, cards, ortigues i plantes ruderals. Li agrada posar-se al sol amb les ales esteses

Biologia: Ponen els ous a les fulles dels Carduus, Cirsium, Centaurea, les malves i altres asteràcies, fins a 300 espècies de plantes fan d’amfitriones, plantes de les quals s’alimenta l’eruga que té pèls punxosos com els cards, és de color negre motejat de blanc i un color groguenc, i una línia també groguenca per baix dels espiracles.  

Foto de Wikipedia: Vanessa cardui - caterpillar 07 Harald Süpfle

Etimologia: Vanessa és, possiblement, en honor als Vanes, grup de déus habitants del riu Tamais, companys del déu Odin en la mitologia escandinava. L’epítet específic cardui és degut, com tantes altres papallones, a la planta nutrícia, en aquest cas són els cards en general.

Taxonomia: Gènere Vanessa, Família Nymphalidae, Ordre Lepidoptera, Classe Insecta, Filum Arthropoda, Papallones, 

Cyanus segetum Hill

NOMS: Blauet. Angelets, Blavet, Cap blau. Castellà: Aciano, Aldiza, Azulejo, Escobilla, Liebrecilla. Èuscara: Nabar-lorea. Occità: Alifran, Blabarèl, Blauet, Blavet, Bluiet. Portuguès: Fidalguinhos. Ambreta.  Italià: Fiordaliso vero. Francès: Bleuet. Audifoin. Anglès: Bluebottle, Corn-flower. Blue Cap. Alemany: Echte Kornblume. Neerlandès: Korenbloem. Grec: Κενταύριον το κυανόν. Μπουέ. Xinès: lan hua shi che ju.

Capítol de Cyanus segetum 

SINÒNIMS: Centaurea cyanus L.;

DISTRIBUCIÓ: Lateeurosiberiana: de distribució eurosiberiana però que penetra en territoris pròxims.

HÀBITAT: Secalietalia. Creix als camps de cereals, marges i vores de camins

Cyanus segetum

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Herba anual que creix als camps de cereals, assolint fins 40 cm d’alçada, amb tiges primes i erectes cobertes de toment blanquinós, ramificades a la part superior.

Fulles caulinars de Cyanus segetum

Fulles de distribució alterna, les inferiors són pinnatipartides i les caulinars sèssils i linears, de color verd grisenc.

Flors exteriors estèrils i les interiors hermafrodites de Cyanus segetum

Flors en capítols terminals i solitaris de 2-3 cm de diàmetre amb un involucre ovoide format per bràctees bordejades de petites i curtes dents ciliades platejades i apèndix bru. Les flors exteriors són neutres o estèrils, radials, amb un tub acabat en un limbe lobulat de color blau intens; les flors interiors són hermafrodites i vermelloses. Androceu amb cinc estams d’anteres de color violeta. Gineceu d’ovari ínfer amb estil acabat en dos estigmes bilobulats. Floreix de maig a juliol.

Aquenis de Cyanus segetum

Fruit en aqueni un poc comprimit, groguenc i amb línies longitudinals blanquinoses, amb doble vil·là de setes rígides més curtes que el aqueni i persistent.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En les compostes el calze està modificat i és persistent o, en altres casos acrescent, i rep la denominació de papus o vil·là. Aquest òrgan mostra una gran diversitat morfològica: arestes, pèls, corones, etc. i en alguns taxons es forma un pic perllongat entre el fruit i el papus. Sovint és un caràcter que s’empra per reconèixer gènere i espècie.

Cyanus segetum

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empren les flors exteriors com antibacterià, expectorant, estimulant i aperitiu. L’aigua de blauet, obtinguda de la cocció de les flors s’empra per rentar els ulls i millorar la irritació en cas de conjuntivitis i estirar les parpelles carregades. Malgrat això, Cyanus segetum és una droga no aprovada per la Comissió Europea al considerar que les seves possibles aplicacions terapèutiques no estan suficientment documentades.

També s’empra en jardineria on s’han desenvolupat conreessis amb capítols que contenen moltes més flors que les plantes silvestres, i de colors diferents, com rosa o lila. Podeu veure l’entrada del blauet en El Jardí de Menuda Natura

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere genèric  Cyanus deriva del grec “kuánous” que significa de color blau, color que prenen les flors en la majoria dels casos. L’epítet específic segetum és el genitiu plural de "seges, segetis" del sembrat, perquè aquesta espècie apareix sovint als conreus.

Carles Linné va descriure per primera vegada aquesta espècie i la va publicar com Centaurea cyanus en Species Plantarum 2: 911. 1753. Amb el nom actualment acceptat de Cyanus segetum va ser descrita per John Hill (Hill.) i publicada en The Vegetable System. 4: 29, pl. 26, fig. 3. 1762.

Família Compositae (Asteraceae)

Centaurea boissieri subsp. mariolensis (Rouy) Dostál

NOMS: Bracera de penya. Centàurea. Castellà: Centàurea.

Flors en capítols terminals solitaris

SINÒNIMS: Centaurea mariolensis Rouy

DISTRIBUCIÓ: És un endemisme dels Ports de Morella a les Muntanyes Diàniques del País 

Valencià.

HÀBITAT: Quercetum rotundifoliae. Creix a les timonedes, pedregars i escletxes de roques calcàries. Entre els 200 i els 1100 metres d’altitud.

Herba permanent de tiges prostrades

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Herba multicaule inerme, excepte a les bràctees involucrals, però escabrida, amb tiges prostrades i amb poc indument.

Fulles basals peciolades i lanceolades i les caulinars sèssils i pinnatipartides

Fulles basals peciolades, estretament lanceolades o pinnatipartides amb el lòbul terminal major. Les caulinars sèssils, no decurrents, amb aculèols

Flors de color rosat o blanc

Flors en capítols radiants terminals, solitaris, amb involucre ovoide de bràctees involucrals imbricades verdoses amb nervis longitudinals marcats; les mitges amb apèndix apical proveït de fímbries laterals d’1,5-2 mm amb espina terminal més llarga que les fímbries laterals, triangular, erecte, de color obscur. Corol·la rosada o blanca. Floreix entre maig i juliol

Fruit en aqueni amb petit vil·là d’1 mm.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El gènere Centaurea té entre 350 i 600 espècies que només es troben a l’hemisferi nord. L’Orient Mitjà i les zones mediterrànies són particularment riques en espècies.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Centaurea procedeix del grec “kentauros” que era el nom que rebien les persones que coneixien les propietats de les plantes. Altres autors fan derivar Centaurea del centaure Quiró, el primer metge que, segons la mitologia grega, coneixia les propietats curatives de les plantes medicinals.

L’epítet específic boissieri és en honor al botànic, explorador i matemàtic suís Pierre Edmond Boissier (1810-1885), l'autor de la Flora Orientalis (cinc volums, 1867-1884) i de Viaje botánico en el sur de España durante el año 1837 (1839-1845). Se li adjudica la descripció de 6.000 noves espècies, i és el fundador de l'Herbari Boissier. El nom específic del sinònim, mariolensis, és un epítet geogràfic que fa referència a la Serra de Mariola, al territori Diànic del País Valencià.

Família Compositae (Asteraceae)

Centaurea seridis L.

NOMS: Bracera marina. Centàurea cruenta. Herba de Sant Jaume. Castellà: Arzolla marina. Bracera marina. Portuguès: Aresol da praia. Lavapé.

Flors en capítols radiants

SINÒNIMS: Centaurea seridis subsp. maritima Dostál

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània occidental.

HÀBITAT: Oleo-Ceratonion. Creix en camps, herbassars i vores de camins a prop del litoral. Aquests exemplars de la zona de dunes de la platja de Tavernes de la Valldigna (València)

Herba rizomatosa de tiges tomentoses

FORMA VITAL: Hemicriptòfit:  Del grec antic “hémi” mig, “cryptos”  amagat, i “phuton”  planta ; en la classificació de les Formes vitals de Raunkjaer són aquelles plantes vivaces que han optat per una estratègia ecològica de mantenir els seus meristemes arran de terra en l'estació desfavorable, de manera que aquest tipus de plantes renoven la part aèria cada any. En l'estació desfavorable, les parts vives de la planta mig s’amaguen (les parts subterrànies i borrons arran del sòl), mentre que les seues parts aèries es dessequen i desapareixen.

DESCRIPCIÓ: Aquesta herba surt d’un rizoma subterrani, amb moltes tiges tomentoses i alades que poden arribar als 80 cm, erectes, ascendents o decumbents, ramificades des de la part mitjana

Fulles caulinars decurrents

Fulles basals grans, de més d’un pam de llargues i 5 cm d’amples de contorn lirat pinnatífid, amb lòbuls acabats en una petita espínula no punxant, però solen estar seques a l’antesi. Les superiors són més petites quan més amunt i decurrents. Nervi medi molt marcat, i indument de pèls araneosos. Lanceolades, de marge denticulat

Corol·la de tub blanquinós i limbe color de rosa o purpuri

Flors en capítols radiants amb flors hermafrodites al disc i neutres les de la perifèria. Involucre esfèric de fins 3 cm de diàmetre, amb bràctees imbricades que tenen més de cinc espines rígides que poden assolir els 5 mm, de color groc palla. Corol·la de les flors exteriors amb el tub blanquinós i el limbe color rosa o purpuri, amb quatre lòbuls lanceolats. Les flors interiors tubulars acabades amb cinc petits lòbuls. Floreix d’abril a juliol

Fruit en aqueni amb vil·là

Fruit en aqueni obovoide un poc comprimit, de color groc palla, amb vil·là doble i persistent format per esquames setàcies brunes.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El capítol és un tipus d'inflorescència, típic de les compostes o asteràcies, en la qual el peduncle s'eixampla en l'extremitat formant un disc una mica gruixut, anomenat receptacle. Aquest receptacle es troba envoltat per una o més sèries de bràctees. Sobre aquest òrgan es disposen les flors sèssils acompanyades o no per les seves corresponents bràctees.

Bràctees involucrals acabades en més de cinc espines de color palla

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra qualsevol part de la planta en infusió per rebaixar el colesterol i el sucre de la sang, així com per obrir l’apetit.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Centaurea procedeix del grec “kentauros” que era el nom que rebien les persones que coneixien les propietats de les plantes. Altres autors fan derivar Centaurea del centaure Quiró, el primer metge que, segons la mitologia grega, coneixia les propietats curatives de les plantes medicinals. L’epítet específic seridis deriva de “seris –idis” endívia, escarola, per les fulles blanquinoses com les de l’endívia.

Centaurea seridis va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 915 1753.

Família Compositae (Asteraceae)

Centaurea pullata L.

NOMS: Bracera. Sarpa de llop. Castellà: Chicoreta. Cabeza de pollo. Portuguès: Cardinho das almorreinas. Centaurea maior. Francès: Centaurée bordée de noir. Centaurée en deuil. Anglès: Purple Knapweed.

Flors en capítols solitaris

SINÒNIMS: Cyanus pullatus (L.) Gaertn.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània (Ibero-magribina)

HÀBITAT: Silybo-Urticion. Herbassars nitròfils sobre sòls profunds de preferència calcícola, vores de camins i marges de conreus. Fins els 900 metres d’altitud.

Tiges prostrades o acaules

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Planta anual o bianual de tija prostrada, i de vegades acaule, que no passa del pam d’alçada. Normalment és monocèfala, és a dir, que només fa un capítol per tija. 

Fulles cobertes de pèls

Fulles inferiors enteres i les caulinars dividides en lòbuls i amb pèls. Les superiors envolten el capítol

Flors interiors fèrtils, les exteriors neutres

Flors en capítols de fins 10 cm de diàmetre, envoltats de bràctees amples amb el marge negre, acabades en un apèndix setaci bordejat de d’espines clares. L’involucre és gros, d’uns 2 cm de diàmetre. Flors tubulars de color purpuri o blavós, les internes hermafrodites i les externes, més grans, radials, amb cinc lòbuls, són neutres. Floreix en abril, maig i juny.

Fruit en aqueni amb eleosoma, coronat de pèls curts.

Involucre amb bràctees de vores negres acabades en espines

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Els eleosomes són estructures carnoses, riques en lípids i proteïnes, unides a les llavors de moltes espècies de plantes per atraure les formigues que porten les llavors al seu niu i alimenten les seues larves amb els eleosomes. Quan les larves han consumit els eleosomes, les formigues traslladen les llavors a l'àrea d'eliminació de residus, rica en nutrients, on les llavors germinen.

USOS I PROPIETATS: Les fulles i les flors en infusió tenen propietats diürètiques i digestives.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Hi ha diferents etimologies del genèric Centaurea. Uns autors diuen que deriva del grec "κέντρον kéntron", que significa punxa, per la espines de l’involucre. Altres que procedeix del grec “kentauros” que era el nom que rebien les persones que coneixien les propietats de les plantes. I encara hi ha d’altres autors que fan derivar Centaurea del centaure Quiró, el primer metge que, segons la mitologia grega, coneixia les propietats curatives de les plantes medicinals, i va ser mestre d’Esculapi, Aquil·les i altres herois.  

L’epítet específic pullata deriva del llatí "púllus" obscur, és a dir, vestida de dol, per les vores negres de l’involucre.

Centaurea pullata va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum, vol. 2, p. 911 en 1753.

Família Compositae (Asteraceae)

Galactites tomentosa Moench

NOMS: Calcida blanca. Card blanc. Card de xeremeia. Card trompeter. Castellà: Cardo. Cardo borriquero. Galactites. Gallego: Cardota. Italià: Scarlina. Francès: Chardon laiteux, Galactite cotonneux, Galactitès. Anglès: Milk thistle. Mediterranean Thistle. Alemany: Milchfleck distel. Milchdistel. Grec: Γαλακτίτης ο εριώδης. Ασπράγκαθο.

Flors en capítols pedunculats

SINÒNIMS: Centaurea galactites L.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Echio-Galactition tomentosae. Camps de cultiu, vores de camins, erms, pastures terofítiques. Fins els 800 m d’altitud

Herba erecta ramificada a la part superior

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ:  Herba erecta ramificada a la part superior, de tija tomentosa i estretament alada, de fins 60 cm d’alçada.

Fulles pinnatisectes i espinescents

Fulles molt dividides en lòbuls que quasi arriben al raquis (pinnatisectes) amb línies blanques per l’anvers i blanquinoses, tomentoses al revers. Les inferiors i mitjanes són decurrents i molt espinescents.

Flors marginals radiants i estèrils

Flors en capítols pedunculats solitaris de 3-6 cm de diàmetre, amb bràctees involucrals acabades en espina i divergents; flors pentàmeres, les marginals radiants i estèrils, de color rosa violaci (rarament albines), que ultrapassen les bràctees exteriors, mentre que les interiors són hermafrodites i fèrtils. Androceu amb cinc estams soldats en un tub per dins del qual passa l’estil del gineceu, ínfer, amb estil acabat en braços estigmàtics curts. Floreix de març a juliol.

Fruit en aqueni 2-3 més curt que el papus

Fruit en aquenis amb deu estries i coronat per un papus 3-4 vegades més llarg que l’aqueni.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El tipus de pèls i la seua abundància a la tija reben diverses denominacions: quan són pèls curts i suaus diem que és pubescent; si són molts, curts i pròxims, direm que és vellut; sedós si són extremadament fins i brillants; hirsut quan són rectes i rígids; si punxen els anomenarem híspids; i si la tija està coberta de pèls ramificats o entrellaçats, molt atapeït formant una borra, com en aquest cas, direm que és tomentós.

Bràctees involucrals divergents i acabades en espina

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Galactites deriva del grec “γάλα gála, gálaktos” que significa llet, en referència al color blanquinós, lletós, de la tija i el revers de les fulles. Altres autors atribueixen el nom a la saba lletosa que conté.

L’epítet específic tomentosa incideix també en el toment que cobreix la planta.

Família Compositae (Asteraceae)