Quan passegem pel camp o pel jardí ens creuem amb multitud d’animals i plantes als quals no prestem atenció per considerar-los insignificants, els mirem sense veure’ls, els trepitgem sense adonar-nos-en, ignorants de l’enorme bellesa d’aquests essers petits i els milers d’anys d’especialització i adaptació al medi de la seua morfologia. Aquest blog intentarà mostrar eixe món i donar a conèixer alguns dels seus secrets.
HÀBITAT: Cultivada
com ornamental i de vegades subespontània. Creix en llocs costaners al sud de
la península Ibèrica i nord-oest de Marroc, fins els 300 metres d’altitud.
FORMA VITAL: Faneròfits:
en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una
planta amb els meristemes a més de 40 cm del terra en l’època
desfavorable. És el cas d'arbres, d'arbusts i lianoides.
DESCRIPCIÓ:
Arbust ramificat des de la base que pot arribar als tres metres d’alçada, amb
tiges arrodonides i branques verdoses, gràcils i flexibles, amb costelles
longitudinals, que assumeixen la funció assimiladora.
Fulles alternes,
lanceolades, petites, de color cendrós, que cauen amb facilitat, pel que sovint
sembla que no té fulles
Flors en raïms laterals
de 10-26 flors. Calze campanulat, bilabiat, de color rogenc, llavi superior amb
dos dents i el inferior amb tres més petits. Corol·la de 9-13 mm blanca,
papilionada; estendard el·líptic, apiculat; ales de la grandària de l’estendard
i les aurícules ciliades; Quilla molt més curta que l’estendard. Androceu amb 4
estams curts, 5 mitjans i un llarg, amb anteres subgloboses. Gineceu amb ovari
súper amb estil arquejat a la meitat superior i estigma globós. Floreix a
l’hivern i principi de primavera, entre gener i maig.
Fruit el·líptic,
apiculat, carnós amb una quilla força marcada a la línia de sutura, dehiscent i
monosperm.
CURIOSITATS
BOTÀNIQUES: A la península Ibèrica només hi ha dues espècies de Retama: Retama
sphaerocarpa i aquesta Retama monosperma, tot i que és un gènere pròxim als gèneres Genista i Ulex
amb representació a les nostres terres mediterrànies. Els tres gèneres
comparteixen característiques similars com tiges primes i verdes, fulles molt
petites i les adaptacions al medi natural sec.
USOS I PROPIETATS:
Cultivada com a planta de jardí, especialment a les mitjaneres i talussos de
les carreteres. Molt interessant per a jardineria de baix manteniment, en zones
seques i assolellades, i en jardins a prop del mar, fins i tot sobre sòls
relativament salinitzats. No requereix regs addicionals durant l´estiu.
Prefereix disposar d´un bon drenatge. Admet bé la poda, tot i que no massa
severa. És poc susceptible d´agafar malalties o plagues.
ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:
El genèric Retama deriva de l’àrab andalusí “ratam” amb el que es
designaven espècies similars. L’hebreu “rothem” també es refereix a
aquest tipus de plantes. L’epítet específic monosperma
deriva del grec “μόνος monos” sol, únic,
i de “σπέρμα spérma” semen, perquè el
fruit conté una sola llavor.
HÀBITAT: Brachypodietalia
phoenicoidis. Arbust cultivat com ornamental i naturalitzat a
les vores de les carreteres, llocs alterats i marges de torrents. Fins els mil
metres d’altitud.
FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la
classificació de les formes vitals de
Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents
situades a més de 2 m d'alçada.
DESCRIPCIÓ:
Arbust que pot arribar a fer cinc metres d’alçada tot i que no sol passar dels
tres metres, molt ramificat des de la base, amb tiges junciformes verdes,
cilíndriques, finament estriades i flexibles.
Fulles de
distribució esparsa, que cauen aviat, petites, lanceolades o linears, de marge
enter
Flors que surten
a les summitats de les tiges en raïms laxes; són flors grans, de dos
centímetres o més, flairoses, de color groc molt viu, hermafrodites,
pentàmeres, amb la típica forma papilionada. Pedicels amb una petita bràctea
caduca a la base. Calze format per una
sola peça que embolcalla la part inferior de la corol·la, membranós i
persistent. Corol·la papilionada, marcescent, amb pètals grocs unguiculats.
L’estendard és el major, de forma orbicular, i les ales i la carena amb
aurícules ciliades. La carena acabada en un bec acuminat. Androceu format per
10 estams monadelfs amb anteres que tenen dos flocs de pèls a la base. Gineceu
d’ovari súper amb estil glabre, arquejat a l’àpex i estigma lateral. Pot florir durant tot l’any però la
principal florida és a finals de primavera i principis d’estiu, entre abril i
juliol
Fruit en llegum dehiscent
per dues valves, comprimit, de 6-9 cm, que prenen un oò negrós en madurar, amb
10-18 llavors lluents de forma ovoide.
CURIOSITATS
BOTÀNIQUES: Tiges assimiladores o fotosintetitzadores són tiges verdes que
fan la fotosíntesi per absència total o parcial de fulles. Poden ser
junciformes, com en aquest cas; si són de creixement indefinit, com els cactus,
reben el nom de fil·locladis; quan el creixement és definit i s’assembla a una
fulla s’anomena cladodi, com el galzeran (Ruscus
aculeatus).
USOS I PROPIETATS:
És una planta usada com a ornamental. Antigament s’emprava en les processons
del Corpus Christi, raó per la qual hom considera que la ginesta és la flor nacional de
Catalunya atès el seu lligam amb el Corpus de Sang, el primer
aixecament del poble català contra l'opressió de la monarquia espanyola
En medicina popular s’empra, en petites dosis, perquè té
propietats purgants, vomitives i laxants. La bullida de flors i fruits és beneficiosa
com a depurativa de la sang, contra el reuma i les afeccions de la pell. Conté
un alcaloide molt tòxic, la cistina,
pel que és millor no usar-la sense prescripció mèdica.
ETIMOLOGIA I
CURIOSITATS: El genèric Spartium deriva del grec “spartion”, veu
que designa distintes plantes productores de fibres tèxtils i emprades per fer
cordam. L’epítet específic junceum ve del llatí “iuncus”
jonc, per la similitud de les tiges, quasi afil·les, amb els joncs.
Aquesta espècie està inclosa en el “Catálogo
Español de Especies Exóticas Invasoras”, regulat pel
Reial Decret 630/2013, de 2 d’agost, i està prohibida en Canàries la seua
introducció al medi natura, possessió, transport, tràfic i comerç.
Observacions: Aquesta
espècie és molt variable. A les nostres terres s’accepten tres subespècies: la
subsp. monogyna, la subsp. ruscinonensis, i la subsp. azarella, que habita les Muntanyes
Diàniques. La subsp. azarella i la
subsp. ruscinonensis es distingeixen
de la principal per tenir les gemmes, els branquillons i les fulles joves
densament pubescents; la primera té el pinyol de 7-10 mm i la segona de 10-15
mm i més o menys comestible. Principio
del formulario
Final del formulario
Principio del
formulario
Final del formulario
Principio del
formulario
Final del formulario
DISTRIBUCIÓ:Eurosiberiana
Les tiges poden arribar als sis metres
HÀBITAT: Prunetalia
spinosae.Barrancs, torrents i llocs humits, bardisses als marges del bosc
caducifoli. Fins els 1500 metres d’altitud.
FORMA VITAL: Macrofaneròfit caducifoli: segons la
classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit
amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.
DESCRIPCIÓ:Arbust, o petit arbre, caducifoli amb tiges erectes
que poden arribar als sis metres de llargues, armades amb espines d’1-2 cm.
Fulles alternes molt dividides
Fulles peciolades,
alternes, molt dividides, pinnatipartides, amb 3-5 lòbuls enters o dentats a
l’àpex. Estípules enteres
Androceu amb nombrosos estams
Flors en corimbe
cimós, flairoses, hermafrodites, pentàmeres i actinomorfes. Calze amb cinc
sèpals que surten de la part superior del hipant. Corol·la amb cinc pètals
blancs, obovats, que fan 8-16 mm de diàmetre. Androceu amb nombrosos estams
(fins 25) amb anteres rosades. Gineceu ínfer amb un sol estil coronat d’un
estigma discoïdal. Floreix a principis de la primavera
Fruit en forma de drupa d'un roig lluent
Fruit en forma de
drupa vermella de fins 1 cm de diàmetre, coronada pel calze persistent, amb un
sol pinyol. Maduren a la tardor, quan perd les fulles
CURIOSITATS
BOTÀNIQUES: Algunes plantes, com l’arç blanc o l’argelaga (Genista
scorpius) produeixen branques curtes acabades en punxa que reben el nom
d’espines.
Però no tots els vegetals que punxen tenen espines: l’esbarzer (Rubus
ulmifolius) i els rosers (Rosa sp)
presenten aculis o agullons que són formacions epidèrmiques que es
desprenen fàcilment. Els aculis s’utilitzen com a sostenidors de les llargues
tiges, mentre que les espines semblen destinades a dissuadir els herbívors. Les
espines de l’arç blanc són tan dures que els fusters russos les feien servir
com a claus.
Armada de fortes espines
USOS I PROPIETATS:
Les fulles, flors i fruits tenen substàncies usades per combatre la diarrea i
els problemes circulatoris, i també com a calmant, antipirètic, cardiotònic i
diürètic. La Comissió E
del Ministeri de Sanitat alemany ha aprovat l'ús d'aquesta planta en els casos
d’insuficiència cardíaca, insuficiència coronària i bradicàrdia. Però no és
útil en atacs aguts perquè té un efecte lent
En agricultura i jardineria s'ha emprat com a patró per
empeltar diversos arbres fruiters i també per formar tanques vives. El que més
s’ha fet servir en jardineria ha sigut l’híbrid Crataegus x media, del qual hi ha diversos cultivars.
Dels fruits se n'obté una beguda, per maceració dels fruits en aiguardent, en
llocs tan distants com l’Alcoià (migjorn valencià) i Sakartvelo (Georgia). Les
fulles s’empren en amanida i, en infusió, com substitut del te.
La fusta dura, i de gran poder calorífic, es fa servir per
manufacturar petits utensilis, mànecs de ferramentes o garrots.
És important per a la fauna, especialment per a les aus,
doncs el fruit, que madura a la tardor, proporciona ric aliment durant tot
l’hivern.
Corol·la amb cinc pètals blancs
ETIMOLOGIA I
CURIOSITATS: Crataegus deriva del
grec "κράταιγος cràtaigos" el
nom grec de l’espí compost per "κρατύς
cratùs" fort i "αἴξ àix"
cabra, en al·lusió al fet que fins i tot les cabres fugen de les seues espines.
Altres autors pretenen que el nom deriva del grec “krátos, -eos” que significa força, vigor, i de “aigilops, -apos”, un tipus d’alzina, en
referència a la duresa de la fusta.
L’epítet específic monogyna
deriva del grec “μόνος monos” sol,
únic, i "γυνή gyné" dona,
és a dir, amb un sol element femení, en referència a l’ovari amb un sol carpel.
Antigament només es consideraven dues estacions: el mal
temps que començava l’1 de novembre, i el bon temps que començava l’1 de maig,
temps d’alegria que alguns pobles manifestaven amb ritus que incloïen la
veneració d’arbres. Aquest arbust, o petit arbret compon, junt al roure i el
freixe, la tríade dedicada a les fades i forma part dels rics rituals sagrats
gaèlics. L’arç blanc, Sgitheach en
gaèlic, és el lloc on habiten les fades i se’l troba als
indrets de peregrinatge i, sobre les seues rames, s’estenen tires de tela de
colors com part del ritual per celebrar l’1 de maig, el inici del bon temps,
quan els ramats iniciaven el camí cap a les pastures de les muntanyes. La
tradició catòlica també parla de que la verge Maria va estendre la roba del
nadó Jesús damunt de l’arç blanc per assecar-la.
Aquesta és la planta de l'1 de maig
Hom diu que l’arç blanc pot viure molts anys. A França, al
costat de l'església de Saint-Mars-sur-la-Futaie, Mayenne, hi ha un arç blanc
de 9 metres d’alçada i 2,65 metres de circumferència que, segons diu la placa de
sota, fou plantat el segle III, el que el fa l’arbre més antic de França. No hi
ha manera de verificar-ho però, com tampoc els més de 700 anys que diuen que té
l’arç blanc del petit cementiri d’Hethel, al sud de Norwich, a Norfolk,
plantat, suposadament, al segle XIII.
Al calendari republicà francès a l’arç blanc li assignaren
el 4 de Floreal (24 d’abril) en lloc del més adient 12 de Floreal que correspon
a l’1 de maig.
Diu Font i Quer, en el El
Dioscórides Renovado, que l’arç blanc s’ha emprat des d’antic pels homes, i
ho diu així: “Las majuelas fueron pasto
del hombre desde remotas épocas, cuando todo aprovechaba para su mantenimiento;
en las habitaciones lacustres prehistóricas se han hallado restos de ellas,
principalmente los cuescos de sus frutos”
Crataegus monogyna fou descrita per Nikolaus Joseph
von Jacquin i publicada en Florae Austriaceae 3: 50, pl. 292, f.1,
1775.
HÀBITAT: Aphyllantion.
Clarianes de boscs, matollars, prats secs, camps abandonats, sobre sòls
gipsífers, margosos o calcari. Fins els 1700 metres d’altitud.
Arbust amb espines de ramatge espés
FORMA VITAL: Nanofaneròfit: en les formes vitals de
Raunkjaer, són les plantes amb
els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per sota
dels dos metres d’alçada.
DESCRIPCIÓ:Arbusts perenne i calcícola, molt ramificat,
amb tiges de color grisenc que només tenen fulles a la primavera, la resta de
l’any fa unes espines axil·lars robustes i estriades que formen un angle molt
obert amb la tija. Pot arribar als dos metres d’alçada.
Fulles petites que només apareixen a la primavera
Fulles són
petites, de menys d’un centímetre, simples, alternes, subsèssils i amb pèls.
Flors papilionades de color groc intens
Flors reunides en
fascicles. Calze bilabiat i acampanat, amb dos dents el llavi superior i tres
l’inferior, més curt que el tub de la corol·la. Aquesta té la forma
característica papilionada, de color groc fort, amb l’estendard i la carena d’una
mida semblant i divergents. Androceu amb 10 estams. Gineceu amb ovari súper,
estil arquejar a l’àpex i estigma el·líptic. Floreix de febrer a juliol.
Fruit en llegum allargat i comprimit
Fruit en llegum
allargat i comprimit, de fins 4 cm, amb les granes marcades.
CURIOSITATS
BOTÀNIQUES: La interacció entre plantes i insectes, mitjançant la
pol·linització, és ben coneguda però hi ha altres maneres com, per exemple, els
cecidis. Els cecidis són produïts
per nematodes, àcars o insectes que ponen els ous als teixits vegetals. Les
plantes reaccionen amb una hipertròfia dels teixits que encapsula l’ou i
protegeix i alimenta la larva. En aquest cas es tracta d’un cecidi de Dasineura
scorpii sobre les espines de
l’argelaga.
Cecidi de Dasineura
scorpii sobre les espines de
l’argelaga
USOS I PROPIETATS:
S’emprava tradicionalment, com l’altra argelaga (Ulex parviflorus Pourr,) per
netejar l’interior de les xemeneies. Es lligaven angilagues fent un feix
compacte i es desplaçava amunt i avall per la xemeneia per llevar el sollim, la
sutja, del fumeral. Per les característiques semblants també comparteixen
usos com el socarrat del porc en la matança o per encendre el foc per ser de fàcil
combustió.
Amb les flors, junt a les de la Reseda luteola, s’elaborava un tint per tenyir de groc les teles de
llana.
S’empra sovint per restaurar talussos secs o pedregosos,
doncs és una planta que fixa el sòl, no requereix molts nutrients i aguanta bé
la sequera. Per aquests mateixos motius és utilitzada en xerojardineria.
És una de les plantes valencianes d’interès mel·lífer.
Les espines fan un angle molt obert amb la tija
ETIMOLOGIA I
CURIOSITATS: El genèric Genista
ve del llatí “genista, -ae”, que era
el nom de vàries ginestes citades per Plini, Virgili i altres.
El nom de l’espècie scorpius
ve del grec “scorpios”, que significa
escorpí, per les agudes espines que poblen la planta.
El poeta Josep Carner va dedicar a les argelagues aquest poema titulat "Les gatoses":
Salut, gatoses clares, or de l'hivern, ginesta
del fred. És per vosaltres que dura encar la festa
SINÒNIMS: Genista patens DC.; Cytisus
heterochrous Webb ex Colmeiro; Cytisus
patens Willk. Principio del
formulario
Final del formulario
Principio del
formulario
Final del formulario
Principio del
formulario
Final del formulario
DISTRIBUCIÓ:Mediterrània ibèrica
HÀBITAT: Quercion
pubescenti-petraeae. Coscollars, boscs perennifolis o mixtos,
sobre sòls calcaris un poc humits. Des dels 100 fins als 1500 metres d’altitud.
Arbust de fins 3 metres d'açada
FORMA VITAL: Nanofaneròfit: en les formes vitals de
Raunkjaer, les plantes amb els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per baix
dels dos metres d’altura.
DESCRIPCIÓ:Arbust que pot fer-se un petit arbret de fins
3 (4) metres d’alçada, amb branques alternes de color verd brillant.
Fulles trifoliades
Fulles alternes amb
llarg pecíol que sostenen tres folíols obovats i mucronats, sense pèls i
grisosos pel revers. El folíol central és molt més gran que els laterals.
Flor papilionada amb l'estendard gran
Flors agrupades
en raïms allargats de2-6 flors grogues amb estendard sedós. Calze bilabiat amb
cinc dents triangulars. Corol·la papilionada amb estendard gran, orbicular, amb
pèl molt fi al dors. Androceu amb cinc estams llargs i cinc de curts. Ovari amb
estil corbat a l’àpex amb estigma ovoide. Floreix a l’abril, maig i juny.
Fruits en llegum
Fruit en llegum
sense pèls, obovats, de fins 2 cm de llargària.
CURIOSITATS
BOTÀNIQUES: El llegum és el
tipus de fruit característic de la família de les lleguminoses (fabàcies). És
dehiscent, és a dir, que s’obri espontàniament per tal puga sortir la
llavor.Les formes són variades i
característiques de cada espècie però sempre s’obrin per la sutura ventral i
pel nervi mitjà del carpel.
USOS I PROPIETATS:
Tal i com indiquen alguns noms populars, s’ha emprat per fabricar graneres i
també s’ha fet servir com combustible. Altra aplicació més actual és la
utilització en jardineria com una planta ornamental.
Dors de l'estendard amb pèls fins
ETIMOLOGIA I
CURIOSITATS: Teline és un altre nom, derivat del grec "τηλινοσ telinos" que el Pseudo Dioscòrides dona al kýtisos (gènere Cytisus de Linné.)
El nom específic patens
deriva de "pateo" que
significa ser visible, evident, clar, cosa que no es correspon amb aquesta
espècie però hem de tindre en compte que el nom el va posar Linné des de
Suècia.
+DC.+in+Lam.+DC.+IMG_0475.jpg)
+DC.+in+Lam.+et+DC.+IMG_0742.jpg)
+DC.+in+Lam.+et+DC.+IMG_0737.jpg)
+DC.+in+Lam.+et+DC.+IMG_1270.jpg)
+DC.+in+Lam.+et+DC.+IMG_2454.jpg)
+DC.+in+Lam.+et+DC.+IMG_1277.jpg)
+DC.+in+Lam.+et+DC.+IMG_1272.jpg)
+Talavera+&+Gibbs+IMG_1645.jpg)
+Talavera+&+Gibbs+IMG_1649.jpg)
+Talavera+&+Gibbs+IMG_2504.jpg)
+Talavera+&+Gibbs+IMG_1647.jpg)
+Talavera+&+Gibbs+IMG_2904.jpg)
+Talavera+&+Gibbs+IMG_1418.jpg)
