Austrocylindropuntia subulata (Muehlenpf.) Backeb.

NOMS: Agulles d’Eva.  Castellà: Alfileres de Eva. Anglès: Eve's pin. Eve's needle.

Flors grans i cridaneres

SINÒNIMS: Opuntia subulata (Muehlenpf.) Engelm.; Cylindropuntia subulata (Muehlenpf.) F.M.Knuth; Opuntia exaltata A. Berger

DISTRIBUCIÓ: Neotropical: una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida.

Planta arborescent de creixement columnar

HÀBITAT: Cultivada als jardins i naturalitzada

FORMA VITAL: Nanofaneròfit: en les formes vitals de Raunkjaer, les plantes amb els meristemes perdurables per damunt de 40 cm i per baix dels dos metres d’altura.

DESCRIPCIÓ: És una planta de fins 4 metres d’alçada, de creixement columnar, amb tiges verdes cilíndriques, erectes, robustes i ramificades, amb una mena de protuberàncies com escates disposades en espiral. Les tiges tenen arèoles blanques i llanoses, i espines de fins 4 cm rígides  de color blanc o groc.

Fulles cilíndriques i carnoses

Fulles cilíndriques, crasses, de fins 7 cm de longitud, amb una punta fina a l’àpex. Les fulles creixen a l’àpex de les tiges i cauen amb el fred.

Tèpals de color rosa o vermell

Flors grans i cridaneres, amb tèpals de color rosa o vermell, que no arriben a obrir-se del tot. Androceu amb nombrosos estams. Floreix a la segona meitat de la primavera i l’estiu.

Fruit ovoide amb espines curtes

Fruit sembla un segment de tija d’uns 10 cm, verd, ovoide, amb les espines més curtes

Espines lacerants

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: L'arèola és la característica distintiva de la família de les cactàcies i serveix per a identificar-la i distingir plantes suculentes semblants però que són d'altres famílies. Les arèoles són gemmes axil·lars altament especialitzades, zones meristemàtiques, clarament visibles i normalment apareixen com petites protuberàncies de colors clars o foscs, d'on sorgeixen grups d'espines. Les arèoles representen una important modificació evolutiva per a aquestes plantes. Donen origen a les espines, que són el seu principal mitjà d'autodefensa i, a més, el fet que les espines sorgeixin d'elles en lloc de sorgir directament de la tija, proporciona un recobriment molt més efectiu que en altres plantes.

USOS I PROPIETATS: S’empra en jardineria a l’aire lliure. Cal però ubicar-la fora de les zones de pas, perquè les espines són lacerants.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: EL nom genèric Austrocylindropuntia es compon de tres termes: "Auster austro" que és un vent del sud; del grec "κύλινδρικóς kylindrikos" cilíndric, i "Opuntia" (veure) un cactus, és a dir, un cactus meridional de forma més o menys cilíndrica. L’epítet específic subulata deriva de “subula” punxó emprat pels sabaters i la terminació “atus” semblant, paregut, és a dir, com un punxó, per les llargues espines.

L’ús d’aquestes plantes exòtiques als jardins, i l’abandó descontrolat de restes de poda, afavoreixen la naturalització d’espècies amb mínimes exigències hídriques com les cactàcies, raó per la qual es troben molt escampades per les nostres terres. En zones àrides competeixen amb avantatge amb la flora autòctona, desplaçant espècies com el llentiscle (Pistacia lentiscus) o el margalló (Chamaerops humilis).  Les “Opuntia spp. Chumberas, todas las especies, incluidas Cylindropuntia, Platyopuntia, Brasiliopuntia, Austrocylindropuntia.” estan incloses, com espècies invasores, en el Decret 213/2009 de “Especies vegetales exóticas sometidas a régimen de limitaciones en la Comunidad Valenciana.”

Austrocylindropuntia subulata va ser descrita per Curt Backeberg i publicada en Die Cactaceae: Handbuch der Kakteenkunde. Einleitung und Beschreibung der Pereskioideae und Opuntioideae. 1942: 12. 1942. però fins arribar ací va passar per varis gèneres. El basiònim és  Pereskia subulata, publicat per Muehlenpfordt en  Allgemeine Gartenzeitung 13: 347. 1845. Després Georg Engelmann la va publicar amb el nom de Opuntia subulata en The Gardeners' Chronicle & Agricultural Gazette 19: 627. 1883. I encara F.M. Knut la va rebatejar amb el nom de Cylindropuntia subulata en Kaktus-ABC 121. 1935.

Família Cactaceae

Schinus molle L.

NOMS: Pebreboner. Pebrell desmai. Pebrer bord. Castellà : Pimentero falso. Lentisco del Perú. Pimentero. Aguaribay. Portuguès: Pimenteira bastarda. Italià: Albero del pepe. Falso Pepe. Pepe rosa. Francès: Faux Poivrier des Andes. Anglès: California Pepper Tree. Peruvian Peppertree. Alemany: Kalifornischer Pfefferbaum. Neerlandès: Peruviaanse Peperboom.

Inflorescències en panícula penjant

SINÒNIMS: Schinus bituminosus Salisb.

DISTRIBUCIÓ: Neotropical: una de les vuit ecozones terrestres del planeta que coincideix amb el regne florístic neotropical. Aquesta ecozona inclou Amèrica central i del sud, les terres baixes de Mèxic, les illes del Carib i el sud de Florida.

Arbre de creixement ràpìd

HÀBITAT: Cultivada com ornamental a jardins públics i privats i assilvestrada

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre de ràpid creixement que pot fer 5-7 metres d’alçària (el doble al seu lloc d’origen), amb les branques i les fulles penjants, com el salze, i l’escorça aspra i aromàtica

Fulles pinnades

Fulles perennes, alternes, compostes que poden arribar als 30 cm de llargària, amb folíols lanceolats de marge enter o lleugerament serrats a l’àpex, glabres, de color verd brillant.  

Flor masculina

Flors en inflorescències en panícula penjant, axil·lars o terminals, molt ramificades, de 10-20 cm, amb flors 

hermafrodites o unisexuals poc vistoses, de 2-3 mm de diàmetre i color groguenc o verdós. Calze amb cinc sèpals arrodonits ciliats. Corol·la de cinc pètals ovats. Androceu amb 10 estams. Floreix a maig i juny.

Fruits en drupa

Fruit en drupes petites con un pèsol i globoses color rosat o vermell, d’aroma i gust similar al del pebre que pot ser consumit però amb precaució, doncs és lleugerament tòxic.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: El terme drupa prové del llatí “druppa” oliva, i aquest del grec “δρύππα dryppa”oliva madura. Les drupes estan formades per l'epicarpi (la pell), el mesocarpi (la polpa) i l'endocarpi (el pinyol) el qual a dins té una llavor.

Flors femenines

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’empra com tònica, antiespasmòdica, cicatritzant i la resina per alleugerar les càries. Les fulles i les flors com a cataplasmes contra el reuma i la ciàtica.

De les fulles i l’escorça s’extrau un oli essencial usat en la indústria per a dentífrics, sabons i perfums.

Les llavors s’han utilitzat com substitut del pebre, per fer begudes alcohòliques. La bullida de fulles i escorça produeix un líquid de color groc intens emprat per tintar teixits.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Schinus deriva del grec "schinos σχινος" que designa el llentiscle (Pistacia lentiscus) per la similitud dels fruits i la presència de resines semblants al màstic.

L’epítet específic molle deriva del quítxua “mulli” nom emprat per Tournefort, no del llatí “molle” fluix, moll.  

És curiós observar com els folíols, trossejats i llençats a l’aigua, es mouen com si tinguessin vida pròpia, el que pareix motivat per la sortida brusca de les essències i reines que contenen.

Ës una espècie considerada invasiva en Àfrica del Sud, on ha envaït sabanes i pasturatges; també a Austràlia és invasiva en boscatges oberts i zones costaneres, com en Florida.

Schinus molle fou descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 1: 388–389. 1753.

Família Anacardiaceae

Pistacia terebinthus L.

NOMS: Cornicabra. Garrofer bord. Llampuga. Noguerola. Arbre del pi. occità: Petelin, Pudís, Terebint. Castellà : Cornicabra. Terebinto. Gallego: Escornacabra. Èuscara: Auntzadarra. Portuguès: Cornalheira. Italià: Scornabecco. Spaccacasso. Francès: Pistachier térébinthe. Anglès: Turpentine Tree. Cyprus Turpentine. Terebinth. Alemany: Terpentin-Pistazie. Neerlandès: Terpentijnboom. Grec: Τραμιθιά. Κοκορετσιά. Σχίνος.

Flors masculines

SINÒNIMS: Pistacia crassifolia Salisb.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Quercion ilicis. Quercion pubescenti-petraeae. Carrascars, coscollars, fons de barrancs, sobre sòls rocosos, escletxes de roques, de preferència calcàries. Entre els 200 i els 1400 metres d’altitud.

 

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbust dioic, caducifoli, lax, de flaire resinosa, que pot arribar als cinc metres d’alçada, poc compacte i glabre. És fàcil de diferenciar del llentiscle (Pistacia lentiscus L.) perquè a diferència d’aquest té les fulles amb folíols més grans amb un folíol terminal (imparipinnades)

Fulles caduques imparipinnades

Fulles alternes, imparipinnades, caduques, amb 5-11 folíols ovats i mucronats. Raquis no alat. Són paregudes a les fulles de garrofer (Ceratonia siliqua L.)

Flors femenines amb tres estigmes

Flors en amples panícules axil·lars. Flors unisexuals en peus diferents, sense pètals i purpurines. Les masculines amb cinc sèpals i cinc estams, les femenines amb 3-4 sèpals, estil curt acabat en tres estigmes. Floreix entre maig i juny.

El fruit és una petita drupa

Fruit en drupa vermellosa, que es torna bruna a la maturitat, petita (5-7 x 4-6 mm).

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les gal·les, agalles o cecidis són tumors produïts per la picada d’insectes que fan les postes a diferents parts de la planta. Les responsables són les femelles, les quals tenen un ovopositor, amb el que foraden l’escorça o la fulla quan ponen els ous, provocant que es desenvolupen teixits de manera anormal. Cada espècie va lligada a una planta concreta amb un tipus diferent de cecidi. Si partim un cecidi per la meitat podrem veure el insecte o la larva responsable.

Cecidi de Pemphigus utricularius

USOS I PROPIETATS: L'escorça, les fulles i els cecidis són rics en tanins i s'usen en decocció barrejades amb vi , com astringents i vulneràries. Glopejar aquesta barreja enforteix les genives.

De la resina que s'obté dels cecidis, escorça i fulles, s’elabora l'oli de terebintina, utilitzat des de temps dels romans en l'adobatge de pells, i que encara avui empren els adobadors de cuir de Marroc, motiu pel qual la pell té l’olor i color característic.

La resina, coneguda com terebinta o trementina de Quío, s’empra en la fabricació de vernissos i pintures.

Planta utilitzada en jardineria, i la fusta, dura i compacta, s'empra en torneria. La fusta de les arrels grosses s’emprava per fabricar petites caixetes i pots per al tabac, adornades pel jaspiat natural roig i bru. També dona bon carbó vegetal.

Cecidi de Pemphigus cornicularius

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: Pistacia ve del grec “pistake” que significa nou o del nom persa del pistatxo que és “pistah” i que també significa bona farina.

L’epítet específic terebinthus ve del grec "τερεβινθος terebinthos", una planta ja citada per Teofrast.

Pistacia vera és una espècie propera originària de l'Àsia temperada que es cultiva a les parts càlides del Mediterrani per comercialitzar els seus fruits, els festucs o pistatxos.

Cecidi de Forda formicaria

On conviuen Pistacia lentiscus i Pistacia terebinthus  pot aparèixer un híbrid anomenat Pistacia X saportae, Burnat. fruit del creuament dels dos: P. lentiscus x P. terebinthus. amb caràcters intermedis.

Els cecidis del cornicabra són produïts per pugons del gènere Pemphigus. Els cecidis  globosos els provoca Pemphigus utricularius (= Geoica utricularia),  mentre que els que són en forma de banya es formen pel pugó Pemphigus cornicularius.  Aquest darrer cecidi és el responsable del nom comú “cornicabra”, doncs té forma de banya de cabra.

És un indicador ecològic de zones ben conservades i amb poca intrusió humana, a més d’alimentar, amb els fruits, aus i petits mamífers.

Pistacia terebinthus fou descrita per Carles Linné i publicat a Species Plantarum 1025. 1753.

Família Anacardiaceae

Pistacia lentiscus L.

NOMS: Llentiscle, Mata, matera, lentisc, matissa, matot, mata de cabrit. Cast. Lentisco, almáciga, entina, mata charneca, xarneca, bucho. Basc: Legeltxor, lurrlastan, gartxu. Port: lentisco verdadeiro, almacegueira, almestigueiro, aroeira, daro. Francés: Lentisque. Anglès: Lentisk, Mastic tree

Inflorescència masculina

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Totes les garrigues, boscos escleròfils i brolles, sotaboscos de pinedes i alzinars.

FORMA VITAL: Macrofaneròfit: Faneròfits que tenen les gemmes persistents situades a més de 2 m d'altura.

DESCRIPCIÓ:  Arbust dioic que pot prendre la forma d’arbret, fins cinc metres, que desprèn un aroma resinós característic.  

Observeu els raquis lleugerament alat de les fulles

Fulles perennes, alternes, compostes paripinnades amb el raquis lleugerament alat i de 6 a 12 folíols oposats coriacis i lluents de forma ovada o el·líptica acabats en un mugronet; la fulla acaba en dos folíols, el que caracteritza la fulla del llentiscle i el diferencia clarament del cornicabra (Pistacia terebinthus) que té les fulles imparipinnades, acabades en un folíol solitari. Sovint es troba folíols parasitats per un homòpter, un pugó anomenat  Aploneura lentisci, que forma una agalla roja de forma arronyonada.

Les flors femenines tenen l'estil trífid

Flors apètales en raïms axil·lars, masculines i femenines (dioic) en peus diferents; les masculines amb calze dividit en cinc lòbuls, sense pètals, i cinc estams rogets; les femenines amb calze de tres o quatre lòbuls i un estil trífid. 

Flors masculines amb els cinc estams rogencs

Fruit en drupa roja, i negra quan madura, d’uns quatre mil·límetres de diàmetre. 

La drupa del llentiscle es fa negra quan madura

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les flors que coneguem com “normals” són hermafrodites, és a dir, que la mateixa flor reuneix els dos sexes, però hi ha plantes que tenen flors unisexuals, masculines unes i femenines altres, en cada planta, com en el cas del nouer, per exemple, que reben el nom de monoiques. I encara hi ha plantes que tenen flors unisexuals però cada planta les te d’un tipus, és a dir, unes plantes tenen només flors masculines i altres plantes tenen només flors femenines, i s’anomenen dioics,  com en el cas del llentiscle.

USOS I PROPIETATS: Té propietats per combatre els catarros pulmonars, la gota i el reuma. També s’ha usat contra la diarrea, la gonorrea i leucorrea. Les fulles són reforçants dentals i hipoglucemiant.

El màstic es recomana l’ús extern contra les ferides amb hemorràgia o les picades d’insectes.

La seua fusta és molt dura i d’alta densitat per la qual cosa s’utilitza en torneria i per a fer un carbó que es manté encès fins que s’esgota completament (carbonilla).

Agalla provocada pel pugó Aploneura lentisci

SABIES QUE... El nom Pistacia ve del grec “pistake” que significa nou o del nom persa del pistatxo que és “pistah”

Sagnant el tronc pot obtindre’s una resina, el màstic, que abans s’utilitzava com xicle per perfumar l’alè i enfortir les genives. De la resina s’extrau la goma aromàtica, el màstic, usada en odontologia per preparar ciments dentaris, i per fer vernissos. També per aromatitzar licors.

Una planta germana del mateix gènere (Pistacia vera), és la que produeix els pistatxos.

Els pagesos de Balears extrauen del fruit un oli que usaven per enllumenar.

Família Anacardiaceae

Subscriu-t’hi al canal Menuda Natura de YouTube en https://www.youtube.com/channel/UCpDRmib7EGEngZGMHaCc52A