Crataegus azarolus L.

NOMS: Atzaroller. Atzeroler. Cerotler. Soroller. Castellà : Acerolo. Azarolo. Èuscara: Acerola. Mapil-ondo. Maspilatzea. Occità: Botelhonièr. Portuguès: Azaroleira. Azarola. Francès: Azarolier. Azérolier. Épine d'Espagne. Italià: Azzaruolo. Azeruolo. Anglès: Azarole. Mediterranean medlar. Mosphilla. Spanish Spine. Alemany: Azaroldorn. Neerlandès: Azarooldoorn.

Inflorescències en corimbe de flors blanques

SINÒNIMS: Mespilus azarolus (L.) All.; Crataegus aronia (L.) Bosc

DISTRIBUCIÓ: Procedeix del Mediterrani oriental.

HÀBITAT: Cultivada i subespontània per les nostres terres.

Petit arbre de fins 10 metres d'alçada

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Petit arbre caducifoli que pot arribar a fer els 10 metres d’alçada, amb el tronc llis de jove i esquinçat d’adult, i branques espinoses i, les joves, tomentoses.

Fulles amb lòbuls irregulars

Fulles amb curt pecíol amb estípula, de forma més o menys triangular i dividides en 3-5 lòbuls desiguals i irregulars, amb l’anvers lluent i el revers grisós pel toment que les cobreix, de textura coriàcia.

Flors flairoses amb nombrosos estams

Flors flairoses en inflorescències en corimbe. Calze amb cinc sèpals triangulars coberts de pèls llanosos. Corol·la amb cinc pètals lliures de color blanc. Androceu amb nombrosos estams (16-22). Gineceu d’ovari ínfer amb 2-3 estils. Floreix per abril i maig

Fruit en pom de color variable, entre blanquinós i vermell

Fruit en pom comestible, globós d’entre 2 i 3 cm de diàmetre, color variable entre blanc i vermell, de polpa dolça quan madura allà per setembre, amb sabor semblant a la poma. Conté d’una a quatre llavors.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: En botànica, un pom (del llatí pomum, poma) és un tipus de fruit en el qual l'epicarpi forma una capa fina. El mesocarpi és normalment carnós, i l'endocarpi forma un embolcall al voltant de les llavors. La part externa de l'endocarpi és la part més comestible d'aquesta fruita, l'endocarpi correspon al que s'anomena popularment "el cor" i conté les llavors. Les restes seques dels sèpals, estil i estams es poden veure a l’àpex d'un pom, fent-se evident que l'ovari és ínfer en aquestes flors. Els exemples més coneguts d'aquest tipus de fruit són la poma, la nespra, la pera i el codony.

Calze i peduncle tomentósos

USOS I PROPIETATS: S’aprofita el fruit, anomenat sorolla o atzerola, en fresc o en melmelades. És ric en vitamina A i C i flavonoides. A més a més en medicina popular s’empren les flors com antiespasmòdiques, vasodilatadores, tonifiquen el cor i baixen la tensió,

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS:El genèric Crataegus deriva del grec "κράταιγος cràtaigos" espí blanc, vocable compost per "κρατύς cratùs" fort, i "αἴξ àix" cabra, en al·lusió al fet que fins i tot les cabres fugen de les seues espines. Altres autors pretenen que el nom deriva del grec “krátos, -eos” que significa força, i de “aigilops, -apos”, un tipus d’alzina, en referència a la duresa de la fusta.

 L’epítet específic azarolus ve d’un vocable dialectal italià que deriva de l’àrab “al zoruron” emprat per referir-se a la nespra

És un fruiter que ja conreaven els romans i a les nostres terres era molt comú perquè és molt rústic i resistent a plagues i malalties. A l’Edat Mitjana es conreaven al País Valencià espècies ben adaptades per obtenir aliments o medicines, com ara el nesprer europeu (Mespilus germànica), el ginjoler (Ziziphus jujuba), el codonyer (Cydonia oblonga) o aquest cerotler o soroller.

Conta la llegenda que el mag Merlí, traït per la Dama del Llac a qui ensenya la seua màgia a canvi del seu amor, jau soterrat a l’ombra d’un soroller, esperant sortir un dia per portar el triomf de la justícia a la terra.

A diferència del calendari gregorià, que associa un sant a cada dia, el calendari republicà francès associa cada dia amb una planta, animal o eina del camp. El 22 Brumari era el dia del soroller.

Crataegus azarolus va ser descrit per Carles Linné i publicat en Species Plantarum 1: 477. 1753.

Família Rosaceae

Celtis australis L.

NOMS: Lledoner. Castellà: Almez. Latonero. Lodón. Francès: Micocoulier de Provence. Falabreguier. Italià: Albero del rosario. Bagolaro comune. Anglès: European Hackberry. Southern Nettle-tree. Alemany: Europäischer Zürgelbaum. Neerlandès: Netelboom. Grec: Μελοκοκιά. Κελτίς.

Flors axil·lars solitàries

SINÒNIMS: Celtis lutea Pers.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Quercion ilicis. Cultivada com ornamental i subespontani a la natura. Fins els 1200 metres d’altitud.

Arbre de fins 25 metres d'alçada

FORMA VITAL: Macrofaneròfit : segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ: Arbre caducifoli que pot arribar als 25 m d´alçada amb escorça quasi llisa de color gris plom-blanquinós.

Fulles simples de marge doblement dentat

Fulles simples amb disposició alterna, de limbe oval-lanceolat una mica asimètric a la base, acuminades, de pecíol llarg i amb el marge doblement dentat. L´anvers de la fulla és de color verd obscur amb pels al tacte que li confereixen certa esperesa, amb tres nervis més patents que la resta, i de revers més clar i pubescent.

Flors monoclamídies, amb sols els elements sexuals. Els estams a la base

Flors masculines o hermafrodites, axil·lars i solitàries, sobre pedicels acrescents. Són verdoses i monoclamídies, amb cinc tèpals soldats i campanulats. Androceu amb cinc estams inserits a la base del periant. Gineceu d’ovari súper amb dos estigmes sèssils i divergents. Floreix en març i abril

Fruit en drupa globosa petita, negra quan madura

Fruit en drupa globosa comestible amb molt d´os i poca carn, rodona i llisa, de la grandària d´un pèsol, llargament pedunculada, al principi de color verd i finalment quasi negre

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una característica botànica d’aquest arbre ha sigut ben aprofitada pels homes del camp per fer forques d’una sola peça. Es tracta del tipus de ramificació dística i molt densa, és a dir, que en un punt determinat les rames s'arrengleren en dues fileres i molt estretides, de manera que el forcaire podia guiar l’arbre per aconseguir el número de pollegons (pues) que formaran la pala de la forca.

USOS I PROPIETATS: Els fruits i les fulles s’han emprat en medicina popular perquè tenen propietats emmenagogues i astringents. La seva bullida combat la disenteria, els fluxos menstruals excessius i les hemorràgies.

És per les diverses utilitats del lledoner què fou cultivat arreu del territori i ara es troba naturalitzat. La seva fusta s'utilitza per fer estris diversos: es va utilitzar per fabricar rems, llantes, tacs de billar, culates de fusells, bastons, forques, eixos de carros i carruatges, en la fabricació de violins i per a la producció estàtues. També s'aprofiten els fruits dolços i comestibles. A més, s'utilitza com a arbre ornamental i per fer ombra.

Conta A. J. Cavanilles que al Vall de Cofrents «No permiten que dichos árboles se levanten a la altura que adquieren comunmente en el reyno: córtanlos a poco mas de un pie del suelo, y solamente les dexan los renuevos, que aprovechan para horcas y garrotes; por cuyo medio logran ventajas conocidas, siendo las principales fortificar mas y mas cada dia los ribazos con las raices que se multiplican y engruesan; proporcionar la cria y corte de las varas para horcas, é impedir la sombra que los corpulentos almeces echarian sobre los campos.»

Flors hermafrodita amb ovari verd i dos estigmes divergents

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Celtis deriva de l’antic nom grec ("κηλτις") d'una planta esmentada per Heròdot, Dioscòrides i Teofrast, pres de Plini que l’aplicava a una planta africana, amb la fruita dolça, probablement el ginjoler (Ziziphus jujuba). Tournefort l'ha utilitzat per a una altra planta que té alguna similitud (fruita comestible, dolça) amb el 'Celtis' de Plini.

L’epítet específic australis ve de “australis, -e” del sud, és a dir, propi de la regió meridional.

El fet que creixi espontàniament en barrancades, peus de cingle, etc., pot ser degut, en part, a que els ocells disseminen les llavors, després de menjats els fruits, juntament amb les seves dejeccions.

És una espècie de llarga vida (500-600 anys) amb gran capacitat d’adaptació a la sequera i al fred mediterrani. El lledoner és d'origen oriental, segons sembla, i fou introduït a les costes de la Mediterrània potser pels fenicis, o més probablement pels grecs i romans, que el van portar a les nostres terres.

De les fulles del lledoner s'alimenten les erugues d'una de les papallones més singulars d'Europa, coneguda científicament amb el nom de Libythea celtis

Quan eren madurs els lledons eren molt utilitzats pels xiquets. Una vegada rosegat el mesocarpi, deixava al descobert un pinyol esfèric que servia de balí per als jocs pseudobèl·lics amb sarbatanes de canya, o per molestar el mestre que intentava ensenyar alguna cosa de profit.

Una endevinalla mallorquina diu: «Quin és l'arbre que fa fruita més petita que un ciuró? Primer és verda, després groga i per últim com un carbó». Doncs ja ho hem endevinat: el lledó.

Podeu llegir el magnífic article de Ferran Zurriaga sobre el lledoner, “El lledoner, l'arbre de les forques”, a la revista Mètode

Celtis australis va ser descrita per Carles Linné i publicada en Species Plantarum 2: 1043. 1753.

 Família Ulmaceae (Cannabaceae)

Ziziphus jujuba Miller

NOMS: Ginjoler.  Occità: Ginjorlièr, Ginjourlié, Guindolièr . Cast. Azufaifo. Basc. Belkaranki. Gereismin. Kereisanza. Port. Açufeifa maior. Anáfega maior. Francés: Cicourlier. Dattier de Chine. Guindanlier. Jujubier commun. Italià: Giuggiolo comune. Anglés: Chinese Date. Common Jujube. Alemany: Chinesische Dattel. Holandés: Jujubeboom.

Flors del ginjoler

SINÒNIMS: Ziziphus vulgaris Lam.;  Ziziphus zizyphus (L.) H.Karst.

DISTRIBUCIÓ:  Centroasiàtica

HÀBITAT: És planta procedent de l’Orient i es cria, cultivada, en horts i camps de cultiu des de Catalunya i Aragó fins el sud de Portugal.

Arbre que pot arribar als 10 metres d'alçada, cultivat pels seus fruits

FORMA VITAL: Macrofaneròfit: segons la classificació dels vegetals de Raunkjaer, faneròfit amb les gemmes persistents situades a més de 2 m d'alçada.

DESCRIPCIÓ:  Petit arbre caducifoli que pot arribar als 10 metres d’alçada. Tronc dret i escorça molt clivellada. Rames amb espines i en ziga-zaga.

Fulles alternes, ovades amb curt pecíol

Fulles alternes i pecíol curt, entre ovades i lanceolades, sense pèls, amb tres nervis principals i el marge serrat.

Els sèpals són més aparents que els pètals, petits i còncaus

Flors petites,no més de cinc mm de diàmetre, d’un verd groguenc, en les axil·les de les fulles; cinc sèpals estesos com una estrella amb un disc al centre, com un botó; el pètals arranquen del disc central, són menuts, més curts que els sèpals i còncaus, com una cullereta; cinc estams. Floreix de juny a juliol.

Ginjols que comencen a prendre el color rogenc de la maduresa

Fruit és el gínjol, una drupa ovoide comestible, com una oliva del color del cuir, que conté un pinyol.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les espines són òrgans endurits i punxegosos que provenen de la metamorfosi d'una tija (espina caulinar), d'una fulla (espina foliar) o, com en aquest cas, d’estípules, que estan lignificades i posseeixen teixit vascular.

Cal diferenciar les espines dels agullons, que són simples transformacions epidèrmiques que salten amb facilitat al pressionar-les lateralment. L’argelaga i el ginjoler tenen espines, el roser i l’esbarzer tenen agullons. 

Branquillons característics en zig-zag i estípules transformades en espines

USOS I PROPIETATS: Es cullen a la tardor per consumir o per a secar-los i guardar-los per a consumir a l’hivern. Són rics en sucres i en vitamina C. Té un sabor dolç, lleugerament àcid.

Són laxants, pectorals i anticatarrals, i contra les afeccions respiratòries, de la gola, faringitis i laringitis per ser expectorants i emol·lients.

La fusta del ginjoler s’empra en Catalunya, València i Balears per fabricar instruments musicals com ara les gralles, les dolçaines i les tenores.

A Xina les fulles s’han emprat per alimentar un cuc de seda, com ací la morera. 

Flors pentàmeres amb el botó central, els cinc estams i l'estigma bífid

SABIES QUE... El nom del gènere, Ziziphus, prové del grec zizyphon, pres del persa zayzafun. El nom castellà de azufaifa ve de l’àrab que el van prendre del persa zayzafun.

És un dels fruits de la dieta mediterrània tradicional, havent estat mencionat per Herodot. 

El gínjol fou el símbol del silenci a l'antiga Roma i es feia servir als temples de la Prudència. A la regiò de la Emília-Romanya  es plantava un ginjoler a la zona exposada al sol per portar fortuna.

Segons Plini  els gínjols eren molt apreciats com a laxatiu lleuger i es conservaven a l'abric de l'aire dins de caixes de fusta de faig o de til·ler.

A Arquà Petrarca, municipi de la zona del Vèneto, els gínjols es fan servir per la preparació de melmelades, xarops i un antic licor local, el brodo di giuggiole.

Hi ha expressions populars "Més content que un gínjol" o "Ser més espavilat que un gínjol"

Uns versos del poema “La Paraula” del poeta Blai Bonet recollits en Amics arbres, Arbres amics: Quina tremolor antiga / oir "ginjoler", i sentir / la lluminosa distància /entre el color d'una branca / i el seu nom que en mi sona!

Família Rhamnaceae