Helianthemum salicifolium (L.) Mill.

NOMS: Heliantem salicifoli. Herba turbera. Castellà: Jaguarzo castellano. Hierba del cuadrillo. Hierba turmera. Francès: Hélianthème à feuilles de saule. Italià: Eliantemo annuale. Anglès: Willowleaf Frostweed. Alemany: Weidenblättriges Sonnenröschen.

SINÒNIMS: Cistus salicifolius L.; Helianthemum salicifolium subsp. intermedium Thibaud

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Thero-Brachypodietalia. Creix en territoris de tendència àrida, en pradells terofítics calcícoles, en erms. Fins els 1600 metres d’altitud

FORMA VITAL: Teròfit: en la classificació de les formes vitals de Raunkjaer, una planta capaç de completar tot el seu cicle en l'estació favorable, de manera que en l'època desfavorable només en resten les llavors. Inclou les plantes anuals.

DESCRIPCIÓ: Petita herba pubescent, amb tiges erectes o ascendents, ramificada des de la base

Fulles oblongues, obtuses, de marge enter, amb un curt pecíol i estípules linear-lanceolades més llargues que el pecíol, les fulles inferiors oposades

Flors en inflorescència en cimes, amb pedicels més llargs que els sèpals, perpendicular a la tija i amb l’àpex arquejat cap amunt (característic de l’espècie). Calze amb cinc sèpals acrescents, els tres interns majors, amb nervis prominents, els dos interns són molt petits i semblen bràctees. Corol·la amb cinc pètals grocs lliures, amb una taca taronja a la base. Androceu format per nombrosos estams grocs. Gineceu d’ovari súper amb estigma trilobulat. Floreix en primavera, entre març i juny.

Fruit en càpsula ovoide-trígona de 0.3-0.8 mm màxim, més curta que el calze, dehiscent per tres valves, amb llavors rogenques.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Aquesta espècie és molt pareguda a Helianthemum ledifolium però la que ens ocupa avui, H. Salicifolium, té els pedicels més llargs que els sèpals, són perpendicular a la tija i amb l’àpex arquejat cap amunt, si més no a la fructificació.

USOS I PROPIETATS: No n’hem trobat

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Helianthemum deriva del grec “hélios” que significa sol, i de “ánthemon” que significa flor, perquè, segons Ambrosini (1666), dirigeix les flors cap al sol.

L’epítet específic salicifolium ve del gènere Sálix, salze i del llatí  folium, fulla, és a dir, amb fulles semblants a les del salze

Carles Linné va descriure aquesta espècie en Species Plantarum (Persoon) 527. 1753. amb el nom de Cistus salicifolius (basiònim). Amb el nom actualment reconegut de Helianthemum salicifolium va ser publicat per Philip Miller en The Gardeners Dictionary: eighth edition Helianthemum n. 21. 1768.

Família Cistaceae

Cytinus ruber (Fourr.) Fritsch

NOMS: Filosa. Frare d'estepa vermell. Magraneta. Margalida. Castellà: Hipocístide rojo. Chupamieles. Portuguès: Coalhadas. Pútegas. Francès: Cytinet de l'Écluse, Cytinet rouge. Grec: Κίτισος υποκύστις. Λύκος της λαδανιάς.

Cytinus ruber 

SINÒNIMS: Hypocistis rubra Fourr.; Cytinus hypocistis subsp. kermesinus (Guss.) Arcang.; Cytinus clusii (Nyman) Gand.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Quercetalia ilicis. Parasita les estepes blanques (Cistus albidus) als matollars

FORMA VITAL: Geòfit: en les formes vitals de Raunkjaer, plantes vivaces que durant l'època favorable produeixen òrgans de reserva subterranis on s'acumulen els nutrients per a sobreviure durant l'època desfavorable.

DESCRIPCIÓ: Planta paràsita d’espècies del gènere Cistus de flor rosada, especialment l’estepa blanca (Cistus albidus), que creix arran de terra, de 3-10 cm d’alçada.

Fulles esquamiformes, ovades, imbricades, epigees, no verdes

Flors unisexuals de Cytinus ruber

Flors unisexuals en inflorescències compactes de 5-15 flors, amb bràctees semblants a les fulles de color vermell carmesí. Periant quadrilobat de color blanc ivori. Les masculines amb vuit estams units en una columna. Les femenines amb ovari ínfer amb estil acabat en estigma subglobós solcat. Floreix entre març i juny

Fruit en baia

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Una característica de les plantes paràsites és la pèrdua total o parcial de la clorofil·la, el pigment que fa verdes a les plantes i el principal element per la fotosíntesi. A més a més modifiquen les seues estructures, com ara les arrels, per poder obtindré els nutrients de l’hoste. Potser per açò les plantes paràsites solen ser molt específiques, és a dir, que els hostes solen ser de la mateixa espècie o, si més no, de la mateixa família.

USOS I PROPIETATS: La polpa de l’ovari és dolça i mengívola. En medicina popular s’ha emprat com astringent i emmenagog.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Cytinus ve del grec “kýtinos, ou” que era el nom que rebia el botó floral del magraner (Punica granatum). L’epítet específic ruber ve del llatí “rubeo” vermellós, per color de les bràctees.

Cytinus ruber va ser descrita per Karl Fritsch i publicada en Excursionsflora für Oesterreich ed. 3: 69. 1922.

Família Rafflesiaceae (Cytinaceae)

Tricholoma gausapatum (Fr.) Quél.

NOMS: Fredolics. Fredolís. Gírgola d’estepa. Grisets. Negrets. Palometes. Brunets. Esteperol. Castellà : Ratón. Ratona. Negrilla. Italià: Moretta. Anglès: Grey knight. Alemany: Gemeiner Erd-Ritterling.

Clarianes i llindars de boscos i pinars

SINÒNIMS: Tricholoma terreum  var. gausapatum (Fr.) Blanco-Dios.; Agaricus gausapatus Fr.

HÀBITAT: Apareix a les zones herboses properes a boscos de coníferes i planifolis, preferiblement sobre sòls bàsics, a finals de la tardor i principis de l’hivern. Normalment surten a prop de l’estepa blanca (Cistus albidus). Aquests exemplars vorejant un pinar de pi blanc ( Pinus halepensis) i carrasca (Quercus ilex ssp rotundifolia) del Campello de Vallada.

Cutícula amb fibres llanoses

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu de 2 a 7 cm de diàmetre, primer acampanat i després va fent-se pla però mantenint un mamelló central; la cutícula és separable, de color gris fosc pel centre i més clar al marge, amb pèls que formen una coberta llanosa.

Himeni de làmines escotades amb lamel·les, amples, ventrudes, atapeïdes a prop del peu, de color blanc grisenc amb tendència a puntejar de negre l’aresta de les làmines.

Làmines amb tendència a puntejar de negre l'aresta

Peu o estípit blanc, cilíndric, llis, de 4-8 cm d’alçada que es trenca amb facilitat, amb un anell, a penes perceptible, a la zona alta. Als exemplars adults no s’aprecia l’anell.

Carn minsa però consistent, de gust dolç i olor farinós

Peu cilíndric i carn minsa

Es confon amb Tricholoma terreum  del qual es considerava una varietat, com indica el sinònim, però aquest no punteja de negre les làmines i la cutícula està coberta de petites esquames. També es pot confondre amb  i amb Tricholoma scalpturatum, però aquesta té esquames a la part superior del peu i les làmines prenen una coloració grogosa amb el temps.

COMESTIBILITAT: És un bon comestible similar al fredolic (tant que hom no els diferencia) i es molt apreciat per guisats, arrossos, truites, etc.   

CURIOSITATS MICOLÒGIQUES: El suec Elias Magnus Fries (1794-1878) és un dels pares de la Micologia. És el creador de la taxonomia i sistemàtica actual dels fongs. Les seues publicacions Systema mycologicum (1821-1832) i Elenchus fungorum (1828), han servit per a establir una classificació pel color de les espores, conjuntament amb la classificació d'acord al tipus de himenòfor: làmines, porus, plecs i agullons, principals caràcters taxonòmics.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Tricholoma deriva del grec “ϑριξ, τριχοϛ thrix thricos” pèl, cabell, trena, i de “λῶμα loma” vora, marge, és a dir, amb pèls al marge. L’epítet específic gausapatum ve del grec "gausápes" que defineix una tela gruixuda i peluda, per la coberta de la cutícula del capell.

Tricholoma gausapatum va ser publicada per (Fr.) Quél., en Mém. Soc. Émul. Montbéliard, Sér. 2 5: 211 (1872)

Família Tricholomataceae

 Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Polyporus meridionalis (A. David) H. Jahn

NOMS: Francès: Polypore meridional.

SINÒNIMS: Leucoporus meridionalis David

DISTRIBUCIÓ: Distribució típicament mediterrània

HÀBITAT: Creix en pinars i altres coníferes sobre restes colgats de romer (Rosmarinus officinalis) i estepes (Cistus sp.) entre 50 i 500 metres d’altitud

DESCRIPCIÓ: Capell, barret o píleu que pot arribar a mesurar tres centímetres de diàmetre, de vegades campanulat i deprimit al centre (umbilicat), amb la cutícula superior seca de color marró amb una mena de pèls o esquames, i el marge ciliat.

Himeni format per tubs blanquinosos decurrents amb porus poligonals allargats de color blanc que viren a crema amb l’edat.

Peu o estípit central, cilíndric, de color marró o gris obscur, que de vegades apareix corbat, de fins quatre cm d’alçada.

Carn prima i corretjosa de color blanc, sense sabor ni olor destacables

COMESTIBILITAT: Sense valor culinari per la carn fibrosa i dura

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Polyporus deriva del grec “πολύς polýs” molts, i “πόρος póros” porus, és a dir, amb molts porus, per la forma de l’himeni. L’epítet específic meridionalis ve de “meridies” migdia, meridional, del sud perquè no apareix a les terres del nord.  

Polyporus meridionalis va ser publicada per (A. David) H. Jahn, en Westfälische Pilzbriefe 11(7): 176 (1980)

Per a distingir les espècies de bolets és interessant conèixer la forma en la qual les làmines de l’himeni s’insereixen al peu:

Làmines escotades: no estan adherides de forma directa al peu. Abans d’arribar-hi formen un solc i s’enfonsen formant una mena d’escot. Un exemple de bolet amb làmines escotades pot ser la farinera (Amanita ovoidea). Làmines adnates: estan adherides per tota la seva base al peu del bolet. La llenega negre en seria un bon exemple. Làmines decurrents:  són les que a mesura que s’acosten al peu del bolet, tendeixen a estirar-se cap avall seguint el curs del peu. Els rovellons (Lactarius deliciosus) poden ser un exemple d’aquestes característiques.

Família Polyporaceae

Llegiu l'advertència abans de fer de boletaires o pebrassers.

Helianthemum apenninum (L.) Mill.

NOMS: Perdiguera. Heliantem apení. Castellà : Perdiguera. Heliantemo blanco. Francès: Hélianthème des apennins. Itàlia: Eliantemo degli Appennini. Anglès: White Rockrose.  Alemany: Apenninen-Sonnenröschen. Weißes Sonnenröschen. Neerlandès: Wit Zonnerosje.

Inflorescències en cima simple

SINÒNIMS: Cistus apenninus L.; Helianthemum polifolium Mill.

DISTRIBUCIÓ: Mediterrània

HÀBITAT: Ononido-Rosmarinetea. Pedregars, matollars, timonedes, fissures de les roques calcàries. Entre els 600 i els 1400 metres d’altitud.

Mata tomentosa de fins 50 cm d'alçada

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Mateta tomentosa que por arribar al mig metre d’alçada

Fulles oposades, de marge revolut

Fulles oposades, decussades, linears o oblongo-linears de marge revolut i curt pecíol, amb pèls blanquinosos i estípules linears més llargues que el pecíol.

Corol·la amb cinc pètals lliures

Flors en cima simple. Calze amb tres sèpals exteriors pubescents, amb els nervis marcats, i dos de més petits, interiors, que passen desapercebuts. Corol·la amb cinc pètals lliures que poden fer 1,5 cm, de color blanc o rosat. Androceu amb nombrosos estams grocs. Gineceu amb ovari súper Floreix a finals de primavera.

Fruit en càpsula subglobosa pubescent que s’obri per tres valves.

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: Les cistàcies són una petita família, amb només 8 gèneres i 150 espècies, que tenen el principal centre de variació a les terres seques i assolellades del voltant del Mediterrani. Per aquest motiu s’empra com un indicador de mediterraneïtat d’un territori la proporció de cistàcies respecte del total d'espècies de la flora de dit territori.  

Calze amb tres sèpals exteriors i dos interiors molt més petits

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El nom del gènere Helianthemum  deriva del grec “hélios” que significa sol, i de “ánthemon” florit, perquè diu en Flora Ibèrica que, segons Ambrosini (1666), dirigeix les flors cap al sol, encara que altres autors afirmen que el nom és degut a que necessita el calor del sol per obrir les flors (calen més de 20^o C per desplegar els pètals).

El nom específic apenninum és un epítet geogràfic relatiu als Apenins, que significa dels Apenins, la cadena muntanyosa que recorre Itàlia de nord a sud.

Helianthemum apenninum va ser descrita per (L.) Mill. i publicada en The Gardeners Dictionary: . . . eighth edition no. 4. 1768.

Observacions: Existeixen nombroses subespècies reconegudes, de les quals habiten les nostres terres la ssp. apenninum, la ssp. pilosum, i la ssp. violaceum, amb les seues varietats.

Família Cistaceae

Fumana thymifolia (L.) Spach

NOMS: Herba de setge. Castellà : Tomillo morisco. Edrea. Hierba del sillero. Italià: Fumana vischiosa. Francès: Fumana à feuilles de thym. Anglès: Thyme-leaved Fumana. Alemany: Thymianblättriges Nadelröschen. Grec: Φουμάνα η θυμαρόφυλλη.

Inflorescències en cima

SINÒNIMS: Cistus thymifolius L.; Helianthemum glutinosum (L.) DC. Fumana viscida Spach.

DISTRIBUCIÓ:  Mediterrània

HÀBITAT: Rosmarinetalia. Pinars, coscollars, erms, llocs secs i assolellats, sobre sòls pobres. Fins els 1000 metres d’altitud

Mateta petita de tiges lignificades

FORMA VITAL: Camèfit: tipus biològic de les formes vitals de Raunkjaer que defineix els vegetals amb les seues parts aèries persistents tot l'any però que tenen les gemmes persistents a un nivell de terra inferior als 25-50 cm.

DESCRIPCIÓ: Mata petita ramificada des de la base, de poc més d’un pam, molt glandulosa, amb tiges lignificades a la base (sufruticosa), erectes

Fulles amb estípules poc més curtes que la fulla

Fulles oposades (si més no les inferiors), estretament ovalades i de marge revolut, amb estípules una mica més curtes que les fulles i amb seta terminal. De vegades les fulles formen fascicles.

Nombrosos estams

Flors en cima terminal amb pedicels poc més llargs que el calze i reflexos a la fructificació. Hermafrodites, actinomorfes. Calze amb cinc sèpals, dos externs linears i tres interns ovats i acuminats amb costelles força marcades i ciliades. Corol·la amb cinc pètals lliures, grocs. Androceu amb nombrosos estams. Gineceu d’ovari tricarpel·lar amb estil prim acabat en estigma capitat. Floreix de març a maig.

Fruit en càpsula dehiscent per tres valves

Fruit en càpsula amb tres lòculs, dehiscent, que s’obri per tres valves per deixar caure les llavors reticulades. Les valves resten molt obertes durant llarg temps

CURIOSITATS BOTÀNIQUES: La família de les cistàcies és petita, amb vuit gèneres i 150 espècies, però de gran importància als països mediterranis, doncs és ací, a les nostres terres seques i assolellades, on tenen el principal centre de variació. Per aquest motiu la proporció de cistàcies respecte del total d’espècies de la flora d’un territori qualsevol s’ha utilitzat com a indicador de la mediterraneïtat de la zona.

Tres sèpals interiors i dos molt mes menust exteriors

USOS I PROPIETATS: En medicina popular s’ha emprat com hipotensora, hemostàtica, antisèptica, expectorant i antiinflamatòria.

ETIMOLOGIA I CURIOSITATS: El genèric Fumana deriva del llatí “fumus, -i” fum. El va emprar per primera vegada Thomas Bartholin (1673) al anomenar Herba fumana a la planta que després Linné va batejar com Cistus Fumana L., segurament per l’aspecte grisós, com fumat, de les fulles.

L’epítet específic thymifolia ve de "thymus" timó i "folium" fulla, és a dir, amb fulla de timó, pel paregut de les fulles amb aquesta aromàtica (Thymus vulgaris).

Fumana thymifolia va ser descrita per (L.) Spach ex Webb i publicada en Annales des Sciences Naturelles; Botanique, sér. 2, 6: 271. 1836.

Família Cistaceae